PELL DE PRUNA AL TELER D'ONTINYENT

Al mes de gener tornem a presentar "Pell de Pruna" a Ontinyent. Aquesta vegada al Centre Comercial "el Teler". I comptarem amb la col·laboració de la televisiva actriu Mamen Garcia.
Adjunte uns quantes extractes d'opinions qualificadíssimes de la novel·la. Naturalment he triat les millors, només faltava. Si l'heu llegida, també estaria bé que deixàreu la vostra opinió ací mateix... per a bé o per a mal, vos estaré molt agraït




Un llibre molt ben escrit, amb una prosa trepidant, puntuació perfecta, irònic, insinuador, fresc, divertit... Genials descripcions, personatges molt ben construïts, escenes memorables... Jo no me'l perdria per res del món.

Toni Ibàñez, escriptor i guanyador del premi de literatura eròtica de 2006, i altres





...“Pell de pruna” és una narració que barreja, tot i que puga semblar insòlit en una novel·la eròtica, un ritme bastant accelerat amb unes grans dosis de sentit de l’humor i un llenguatge ricament col·loquial, que precipiten en una série d’escenes realment divertides. El fet d’estar escrita en primera persona facilita a Olivares la possibilitat d’incloure, en l’explicació de la història, els sucosos comentaris que, al respecte de qualsevol circumstància, deixa anar el protagonista. Un encert, sens dubte, que confereix a l’obra un atractiu que va més enllà de les escenes tòrrides, d’altra banda resoltes amb notable economia de mitjans. El fil conductor són les relacions sexuals que Silveri manté amb tantes dones com passen a prou seu. Però, alhora, Olivares va desenvolupant altres subtrames que, en enllaçar amb el nervi principal de la història, li confereixen entitat de novel·la sense adjectius.


Vicent Usó, escriptor, guanyador del premi octubre de narrativa 2004, i altres





...Home, perquè està ben escrit, perquè és molt divertit i... perquè posa calent.


Jordi Albinyana, pintor de bandera i queferós de mena, però bon xicot.

(en respota a la pregunta de Marc Gomar: "Jordi, tu per què recomanes aquest llibre als lectors?" feta en una memorable entrevista a TeleGandia)

Un nou rellotge als carrers d'Otos.

Aquesta setmana passada, vam afegir un nou rellotge a la col·lecció d'Otos. Aquest el podeu trobar al carrer del Trinquet, el núm no el sé, però com que és un carrer menudet no vos costarà gens de trobar. La paret està orientada a llevant, de manera que el sol només li pega de matí. Per això té aquesta forma tan asimètrica. També marca els canvis d'estació. La corba superior, sobre la qual es veu l'ombra de la boleta, correspon al solstici d'hivern, dia en què es va fer la foto. La corba inferior és la del solstici d'estiu i la recta d'enmig la dels equinoccis, primavera i tardor. A banda, hi ha una corba sobre la qual es pot llegir 20 d'agost. És la línia de calendari corresponent a aquest dia. La rao d'haver marcat aquesta data és que es tracta de l'aniversari de la propietària de la casa. El mussol també hi té a veure amb ella, no sé exactament per què.

mig almud i quatre onces

A la casa dels avis i dels oncles, he pogut trobar una bona col·lecció de pesos i mesures antics. A baix podeu veure les fotografies d'algunes de les més interessants. Totes aquestes i moltes més estan exposades al públic a Ca les Senyoretes.

lliura valenciana amb escut reial i dotze marques corresponents a dotze onces

arrova de ferro amb inscripció de la data: 1864, del fabricant i de l'equivalència: 36 lliures
arrova i mitja arrova de pedra




joc d'onces i fraccions, fins a un setzé




mitja lliura catalana amb escut de Barcelona i altres signes




Dues lliures catalanes amb escut de barcelona i altres signes

Als orats a vendre rosaris

Fa uns dies, estàvem xarrant a la porta de casa. En això que passava la tia Lolita la Belleta, i la meua sogra li demanà, amb una rialleta (ella és molt de la broma), on anava tan mudada. I l'altra, seguint-li el fil, li va amollar: "als orats a vendre rosaris". Vés per a on, era la primera vegada que sentia aquella dita, i la primera vegada que sentia la paraula orat en la parla del meu poble. Vaig suposar que el significat original era el de boig. Tot i que no en puc estar segur, m'imagine que originalment devia ser una ironia. Hi devia haver una casa o un lloc on s'estaven els orats i no devia ser el més adient per anar-hi a vendre rosaris. Possiblement perquè els orats no en devien necessitar gaires. O, potser, perquè no devien tindre molts diners per a comprar-ne. Cal afegir-hi, per una possible contextualització, que la tia Lolita ha viscut molt de temps a Alcoi, i que podia haver pescat la dita en aquell poble.

En la foto, la portada del llibre titulat Jardinet d'Orats, de diversos autors, s. XV

Rellotge equatorial

Aquest és el nou rellotge de la terrassa de Ca les Senyoretes. El vam estrenar el dia del solstici. És un rellotge equatorial que marca l'hora solar, la data i la declinació solar. També té un gràfic incorporat amb l'Equació de Temps, que és la diferència entre l'hora solar local i l'hora mitjana local. D'aquesta manera, a banda de l'hora solar també podem llegir-hi l'hora civil. En la foto es veu el puntent de llum que marca el solstici.

solstici d'hivern

Ahir va ser el solstici d'hivern, el dia més curt de l'any, segons que diu tothom. Però això només és una veritat a mitges. Si quan diem "dia", ens referim al temps que el sol es troba sobre l'horitzó (és a dir, la part diürna del dia), d'acord: el 21 de desembre és el més curt de l'any. De fet, en la nostra latitud, el dia d'ahir (comptat de l'eixida del sol a la posta) va durar 9 hores, 16 minuts i 42 segons, i el de hui, dos segons més.

Però si ens referim al temps transcorregut entre dos passos consecutius del sol pel meridià oposat al nostre (mitjanit solar), llavors el 21 de desembre no és el més curt sinó el més llarg. Comptat així, el dia 21 de desembre ha durat 24 hores i 30 segons, mentre que el dia de l'equinocci de tardor, 22 de setembre, un dels més curts de l'any, només durà 23 hores, 59 minuts i 39 segons.

En la primera foto, podeu veure un dels rellotges calendari de Ca les Senyoretes marcant el solstici d'hivern. N'hem afegit una de nova en la qual es donen pistes per a llegir-hi l'hora Babilònica. Aquest tipus d'hora ens indica el temps transcorregut des de l'eixida del sol.

LA FOTO ES VA FER EL 21 DE DESEMBRE QUAN FEIA TRES HORES I UN QUART QUE HAVIA EIXIT EL SOL

SAGNIES

A l'edat mitjana els metges solien practicar sagnies i altres teràpies agressives als malalts amb la finalitat d'equilibrar els humors, objecte fonamental de la medicina escolàstica. En més d'una ocasió, el pacient moria més aviat com a conseqüència del tractament que no pas de la pròpia malaltia. A pesar d'aquests resultats, els metges encara podien arribar a quedar contents de la seua faena. Al·legaven, probablement convençuts i tot, que el pacient havia mort curat. Una cosa pareguda passava amb els heretges condemnats a la foguera per la Inquisició. Si en l'últim moment confessaven la seua falta i se'n mostraven penedits, encara podien ser perdonats dels seus pecats i morir en gràcia de Déu.

Si hi ha salut després de la mort, si hi ha vida després de la mort, per què no hi ha d'haver també democràcia. D'aquesta manera, les víctimes innocents de les guerres terapèutiques contra la terrible malaltia de la dictadura encara hauran tingut la sort de morir sans de tiranies i podran gaudir dels seus inalienables drets democràtics després de la mort.

País Carrasquià (rondalla per a monyicots)

Hi havia una vegada un bosc enmig del qual destacava una carrasca amb una soca tan grossa que una sargantana trigava una bona estona a pegar-li una volta completa.
Unes quantes famílies d’animalons variats s’aixoplugaven sota aquell arbre i s’alimentaven dels seus aglans. Ningú no s’estranyarà de saber que la convivència entre les espècies que gaudien dels fruits dolços i saborosos de la carrasca mai no havia estat fàcil. I no era pas perquè no n’hi hagueren de sobra per a tothom, sinó perquè cada família considerava que tenia més dret que l’altra de fruir-ne i això provocava conflictes inacabables. Uns deien que hi vivien de més antic, uns altres que eren més colla, aquests d’ací que si tirorí i aquells d’allà que si tirorà. Un dia va haver una forta disputa entre els membres de dues famílies rivals que de ben poc no va acabar en desgràcia. Llavors algú va tindre la idea de demanar l’opinió del més savi del bosc: el senyor mussol, que no hi era part interessada perquè no li agradaven gaire els aglans.
Després d’haver-los escoltat amb aquells ulls seus tan inquisitius, l’ocell reflexionà i, en un tres i no res, ja havia ideat una solució a l’alçada del seu prestigi intel·lectual.
­–En els temps que corren –els explicà– ja no s’estila això de barallar-se com salvatges. Ara, amics meus, els conflictes entre boscans s’han de dirimir amb la ciència moderna i infal·lible de la democràcia.
Tots s'havien quedat amb la boca oberta davant aquella excelsa mostra de la sapiència contrastada del senyor mussol. I ell continuà:
–Cada família tindrà dret a fabricar una escala amb un nombre d’escalons proporcional a la seua població. Així tots tindran accés a una quantitat d’aglans d’acord amb les seues necessitats.
–Això és una gran idea –saltà el cap un d’una de les famílies més nombroses.
–Visca el senyor mussol! –cridà un altre, també de bona família.
–Però –començà a dir un tercer de família curteta, i totes les mirades es dirigiren a ell­– qui es farà càrrec que es complisquen aquestes normes?
El mussol va reflexionar una estona i després proposà:
–La família que tinga l’escala més alta se n’encarregarà, i també de cultivar la carrasca, adobar-la, esporgar-la i mantenir-la vigorosa.
–I si una família creix més que una altra? –demanà un quart representant.
I el mussol li contestà de seguida:
–Cada quatre anys, fareu un recompte de la població i, si s’hi han produït canvis, caldrà adaptar-hi la llargada de l’escala i fer-ne la nova distribució de càrrecs.
I com que a tots els va semblar la solució perfecta, s’hi posaren de seguida. Fet el recompte de les poblacions, van veure que a uns els tocaven escales més llargues i a d’altres més curtes, però tots abastaven una part de la carrasca més que suficient per a satisfer les seues necessitats alimentàries.
A partir de llavors, tothom menjava aglans de sobres i la relació entre les famílies era tan cordial que ningú no s’estranyava si el convidaven a dinar en la branca d’una família que sempre havia estat rival. Però vet ací que va arribar el moment d’esporgar la carrasca. Els responsables decidiren acotar les rames més baixes per tal que l’arbre cresquera ferm i esponerós per la part alta. Com que totes les altres famílies tenien el rebost ple de la collita passada, no hi pararen esment, i es dedicaven a gaudir de la vida: organitzaven vetlades festives, concursos poètics, competicions esportives, concerts solidàries i gales benèfiques, i reien i eren feliços.
Però va arribar la tardor, i en comprovar que el rebost fluixejava, tothom hi va anar a fer una ullada a veure com es presentava la collita pròxima. Però quina gran sorpresa, quan els membres de les famílies petites s’enfilaren en l’escala i comprovaren que no arribava ni a les rames més baixes. Tots astorats, convocaren una junta general i van demanar explicacions a la família governanta. El seu cap va traure de seguida el llibre dels acords democràtics (també anomenat constitució carrasquera) i en va llegir l’article corresponent. Efectivament, allà no dia res de com s’havia de podar la carrasca.
Aquell hivern, les famílies mes petites s’havien de conformar amb uns pocs aglans cucats que queien abans de madurar i amb les peladures que llançaven els membres de les famílies més afavorides, democràticament, això sí. Com que la fam aguditza l’ingeni, a un dels membres de les famílies petites se li va acudir la idea d’ajuntar unes quantes escaletes per a fer una escala gran. Consultat el senyor mussol, i vist que les lleis no ho prohibien, pareixia la solució perfecta perquè tots pogueren accedir a les branques altes carregades de fruits.
Representants de les famílies petites es reuniren en la soca de la carrasca per convenir les bases d’un preacord d’unió d’escales. La cosa podria semblar fàcil a simple vista, però segons que avançaven les negociacions, es veia que hi havia qüestions fonamentals de difícil solució. Com ara aquestes: quin nom tindrà l'escala?, qui l'inaugurarà ?, de quina família serà la fallera major de la falla dels Aglans?, qui presidirà la processó del Sant Crist de les Bitllotes caputxines?, quina en serà la llengua oficial?, i la bandera?, i l’escut?, i l'himne?, i la cervesa patrocinadora de les celebracions bitlloteres?
Passaren els mesos, i els anys, i no es trobava solució satisfactòria per a tothom. Un dia, farts de passar gana, una colla de membres de les famílies petites es concentraren al voltant dels seus representants, reunits per tractar temes de vital importància, i cridaren a cor: “escales unides omplen les panxes buides” que era un missatge ben clar i rimava en consonant. I vet ací que els representats de les famílies petites i famolenques ho van entendre, i s’hi posaren de nou. Mesos després de complicades negociacions, i gràcies a una ferma voluntat de diàleg i un encomiable esperit de renúncia, els líders petitocarrasquians arribaren a un preacord de sota-mínims.
Arribà així el final de la tardor i, doncs, la temporada de la collita. Amb les noves escales, totes les famílies petites tingueren accés als seus aglans. Acabada la collita, tothom estava tan content, que decidiren reunir-se al peu de la carrasca per tal de celebrar la primera festa nacional de l’aglanada. A fi de brindar per la nova situació, el cap de colla d’una de les famílies petites agafà un aglà de la seua cistella, pronuncià unes paraules i l’enlairà perquè tothom el poguera veure i imitar-lo. Però quan es disposava a posar-se’l a la boca, saltà el cap de colla d’una altra família i li demanà, amb un to de veu no gaire cordial, d’on havia tret aquell aglà tan preciós, que certament ho era. El primer li contestà que com podia ser tan ignorant de no saber que les branques del migdia, com que son més assolellades, fan la fruita més grossa i més dolça. La resposta no havia agradat al seu aliat, i de seguida hi retrucà airós... Això va ser el desencadenant d’una batalla campal de la qual no va quedar estaca en paret ni aglà en el seu saquet.
Unes hores més tard, els membres de les famílies més poderoses, davallaven per les seues llargues escales amb els sacs ben plens i la consciència tranquil·la. En veure la destrossa que havia quedat per terra, decidiren espellucar els aglans escampats i agafar els trossos d’escala que s’havien salvat. Dels membres de les famílies petites, si se n’havia salvat cap, no es va tornar a saber res per aquell país carrasquià.

El rosariet de la senyoreta (i III)

Les senyoretes Baldomeres provenien d’una de les famílies més benestants del poble. En moltes ocasions havia fet donacions generoses a l’església otosina, destinades sobretot a restaurar diferents parts del temple. De quan jo era menut, recorde que havia pagat la substitució de l’antic terra de rajoles de fang per les que hi ha en l’actualitat (m’estalviaré els judicis de valor sobre la idoneïtat d’aquesta i d’altres intervencions). En temps de Priscilio també col·laboraren generosament en algunes obres i, com és natural, entre Isabel, l’última supervivent de la família, i el rector s’establí una cordial i pastoral relació que feia que ell la visitara sovint a sa casa. En prova d’amistat, d’un viatge que féu a Roma, Priscilio li va dur un anellet amb perletes en forma de rosari. A partir d’aquell dia, la senyoreta Isabel mai no se n’anava a dormir sense enfilar-se en el dit el generós regal del seu amic i confessor.
Un dia, la tia Isabel (li dic tia perquè jo n’era nebot) em va demanar si podíem parlar. Llavors ella era una anciana mestra jubilada i jo un jove universitari partidari de totes les revolucions, però a pesar de les diferències ideològiques i generacionals, teníem una relació que depassava el fet familiar i s’acostava a l’amistat. Sovint enraonàvem llargament de política, religió o filosofia asseguts rere la finestra de la seua habitació i a vegades em demanava que l’ajudara a traure alguns comptes o a fer anotacions en el seu dietari. Però no es tractava d’això, aquell dia em volia parlar d’un assumpte que la preocupava moltíssim: Priscilio li havia demanat mig milió de pessetes (érem als anys huitanta, i mig milió eren diners) i volia saber la meua opinió. M’explicà que el rector li havia dit que estava malalt i que necessitava els diners per a fer-se una operació. No cal que diga que no me n’acabava de refiar de les raons de Priscilio, però el més curiós era que ella tampoc no se les acabava de creure. En vam parlar una bona estona i finalment li vaig dir que jo, en el seu lloc, no li les donaria, però que ella devia actuar d’acord amb la seua consciència. I així va quedar la cosa.
Poc després, vaig saber que aquesta mateixa consulta que m’havia fet a mi, l’havia feta a altres membres de la família, entre ells un cosí seu i home confiança de tota la vida, una persona certament honesta, assenyada i de profundes conviccions cristianes que m’estime més no anomenar. Si fa no fa, es veu que ell i tothom amb qui havia parlat, havien acabat aconsellant a la tia Isabel el mateix que jo.
La història del mig milió durà molt de temps. Isabel ja era velleta (morí en el 1993 de 99 anys d’edat) i nosaltres n’érem la família més pròxima, i no s’estava d’explicar-nos que havia passat estones de desfici i nits sense dormir debatent-se sobre la conveniència de la donació. Mentrestant, les visites de Priscilio es repetien insistentment. Fins que donaren el seu fruit. La tia Isabel va traure mig milió del banc i li’l lliurà en mà sense demanar a canvi ni un simple rebut. A partir d’aquell dia, les coses van començar a canviar.
Inexplicablement per a Isabel, les visites de Priscilio s’anaven espaiant fins que s’acabaren completament. Al principi, ella hi buscava raons i no en trobava, tanmateix encara confiava que més prompte o més tard ell tornaria i li donaria les explicacions corresponents... Però passava el temps i la tia Isabel perdia l’esperança. Fins que un bon dia agafà l’anell en forma de rosari, li’l donà a la dona que s’encarregava d’atendre-la (la meua sogra Maria) i li digué que se l’enduguera lluny de la seua habitació, que no el volia tornar a veure.
Després del trasllat a la seua nova parròquia, Priscilio tornava sovint al poble a celebrar cerimònies religioses o simplement a fer visites privades als seus adeptes més ferms. Mai, però, no va tornar a visitar la tia Isabel.
Algú podria trobar desafortunat que, tants anys després, traga a col·lació aquest desagradable assumpte. I potser té raó, però és que fa uns dies remenant papers de Ca les Senyoretes, vaig trobar un escrit en una vella llibreta de cal·ligrafia. Era el borrador d’un document en què Isabel explicava que havia donat voluntàriament la quantitat de 500.000 pessetes sense cap condició al Rvdo. Sr. Don Priscilio Ruiz Picazo. Me la vaig imaginar, indecisa i temorosa redactant aquell paper que, si bé ja sabia que no tindria cap utilitat en la terra, qui sap si no li obriria alguna de les caríssimes portes del cel... i no m’he pogut aguantar.

Xip-xap ja s'ha amagat

Dilluns passat em va agafar l'ocultació de Venus per la Lluna passejant per la muntanya amb els gossos. Per sort duia la màquina de retratar, però com que no tenia el telescopi, vaig haver de fer les fotos en directe i a pèl. La Lluna i Venus s'hi confonen en una única imatge i Júpiter s'hi veu dalt i a la dreta. Com que la foto soleta no tenia cap gràcia, vaig buscar un enquadrament que ho adornara una miqueta, i vaig trobar aquestes matetes de raïm de pastor que creixen solitàries en un dels poquets murs que queden dempeus de l'antic Corral del Frare. D'aquest corral recorde una història que m'explicaren sobre el meu oncle Evaristo, germà de mon pare. Resulta que durant la guerra Civil s'hi va amagar durant una temporada per tal de no anar al front. Mentre hi era, la seua núvia, Isabel, que tenia bancals a la vora, hi va anar a plegar olives. I des de dins de la caseta estant, l'oncle li llançava pedretes per tal de cridar la seua atenció sense que els altres el descobriren. La cosa pot semblar insignificant, però només si som incapaços de posar-nos en aquella situació. En aquell moment i en aquell lloc, la van considerar prou important com per a incorporar-la a l'anecdotari local, és a dir, al diari de la guerra.

Quant a l'ocultació de Venus, és veritat que va sortir als telediaris i als periòdics, però va passar, com passen totes les notícies actualment, sense pena ni glòria, i a l'endemà tothom ja ho ha oblidat. Justament fa uns dies llegia un llibre d'un astròleg i metge jueu del s. XV i hi esmenta una ocultació semblant, ara no recorde de quin planeta. En aquella època, la notícia degué donar tema de conversa per a setmanes senceres, i aquells que tingueren la fortuna de contemplar-la no se'n degueren oblidar en sa vida.

El rosariet de la senyoreta II

Ací s’hauria d’haver acabat la història de la relació de Priscilio amb Otos, però quan ja quasi l’havíem oblidat, a principis dels noranta, en tornàrem a sentir parlar, ara a través dels diaris, les ràdios i les televisions. Havia estat ferit amb una arma blanca a una torre de guaita del terme de Xeraco. El fet generà informacions i rumors contradictoris, mentre alguns ho atribuïen a una agressió de membres d’una secta, altres especulaven sobre aquella mena d’assumptes inconfessables en què tan sovint es veuen implicats alguns membres de la jerarquia catòlica. L’acusat de l’agressió, un collidor de taronja de nacionalitat estrangera, va rebre ordre d’expulsió per part del jutge, però abans que s’executara la sentència, la mare del condemnat hi va interposar un recurs que l’aturà. No he pogut trobar informació sobre el desenllaç del procés. Segons informà el mateix Priscilio, quan rebé l’agressió feia temps que investigava un assumpte relacionat amb una secta que actuava a la Safor, i aquesta era l’única causa dels fets. Sembla que Priscilio era, i potser encara ho és, un dels caps de la fundació catòlica “Veritas”, que es dedica a la lluita contra les sectes. Segons certes informacions que es poden trobar a Internet, darrere de “Veritas” s’amaga una mena d’Inquisició amb interessos i intencions poc clars.

De la forma com he explicat els fets, no és difícil deduir que mai no he simpatitzat amb Priscilio ni amb la seua causa. Sóc, per si en quedara cap dubte, una de les poques persones que es van negar a firmar perquè es quedara al poble. Tampoc no m’interessa massa res del que he explicat sobre ell (tot i que he d’admetre que potser s’hi podrien trobar arguments per a alguna novel·la de gènere). Així doncs, si m’hi he ficat és només perquè crec que tot plegat pot ajudar a entendre millor el cas que explicaré a continuació. Com és normal, a més de les històries públiques que Priscilio protagonitzà a Otos també n’hi ha d’haver de privades, algunes que quedaran per sempre ocultes, i altres, com la que vull explicar, que encara poden veure la llum. Es tracta del cas del rosariet de mig milió de la Senyoreta.

Continuarà...

UN PAS DE PUÇA

Com que ja s’acosta el 13 de desembre, em ve de gust explicar això de “a santa Llúcia un pas de puça”. Doncs resulta que la dita ens anuncia que per santa Llúcia, que és el 13 de desembre, el dia ja allarga una miqueta. Si això fóra veritat, significaria que el solstici d’hivern (el dia més curt de l’any) havia de ser anterior al 13, i com que tots sabem que això no és així, hem de traure la conclusió que la dita és falsa.
Però si la dita és falsa, què fem amb això de la saviesa popular i totes aquestes andròmines? Té explicació l’error? Doncs sí, en té, i la trobarem, altra vegada, en el canvi del calendari julià pel gregorià que tingué lloc allà pel 1582. Resulta que abans d’aquesta data i durant molts segles (compteu-hi a raó de 3 dies cada 400 anys), el solstici s’havia anat desplaçant any rere any fins anar a caure 10 dies abans del que li tocava, és a dir, l’11 de desembre, amb la qual cosa per sant Llúcia el dia ja creixia una miqueta, cosa de segons, no creieu pas.
De tot això es dedueix clarament que la dita de santa Llúcia ha de ser anterior a aquesta data, però no gaire anterior. Fixeu-vos-hi que només 400 anys abans del 1582, el solstici es produïa tres dies després del 11, és a dir el dia 14 de desembre i, per tant, a santa Llúcia, el 13, encara no creixia el dia. 200 anys abans del 1582, el solstici es produïa entre el 12 i el 13, i per tant l’allargament del dia, si és que es produïa, no era perceptible. Això vindria a voler dir que la dita devia ser, a molt estirar del 1450 en avant.
Ja veieu quina manera més curiosa de datar una dita popular. Algunes altres com “quan el mal ve d’Almansa” són fàcils de localitzar per raons històriques, i aquesta per astronòmiques.
Ara bé, la cosa no s’acaba ací, perquè si la dita és falsa des de fa tants anys, com és que s’ha mantingut viva en la cultura popular del nostre país i de gairebé tots els europeus (la dita existeix en quasi totes les llengües europees)? Això és més difícil d’explicar, de fet és possible no tinga cap explicació, tanmateix, jo hi tinc una hipòtesi. Vegem-la:
Quant els rellotges mecànics assoliren una precisió suficient, pel s. XVIII, el temps civil s’independitzà dels rellotges solars i marcà el seu propi ritme. Aquest ritme resulta ser diferent del solar. Els rellotges mecànics són d’una periodicitat absoluta, el pas del sol pel meridià, no ho és. La diferència entre la durada d’un dia civil i d’un dia solar és de pocs segons, però per acumulació, la diferència entre l’hora dels rellotges mecànics i la dels solars pot arribar a ser de setze minuts. Aquest fet produeix un desfasament entre el migdia solar i el civil d’aquest mateix ordre i, en conseqüència, el migdia civil no és l’instant central del dia, és a dir, que el matí i la vesprada no són igual de llargs. De fet les durades del matí i de la vesprada tenen el seu propi ritme de creixement que no coincideix amb el creixement de la llargada total del dia. Així doncs, potser que el dia total decresca i en canvi la vesprada cresca, amb la condició que el matí continue decreixent a un ritme superior al del creixement de la vesprada.
I això és justament el que passa el dia de santa Llúcia: El dia 11 el sol eixirà a les 9:15:14 i el dia 13, a les: 9:16:45; un minut i 31 segons més tard. Per tant el matí acurtarà en aquesta mateixa quantitat. En canvi, el dia 11 el sol es pondrà a les: 18:35:05 i el 13 a les 18:35:28, i la vesprada haurà crescut 23 segons. El total del dia haurà decrescut un total de 58 segons.
Tota plegat fa que el dia de santa Llúcia el sol es ponga, en hora civil, més tard que el dia anterior i, per tant que la vesprada civil cresca, la qual cosa podria crear el fals efecte que creix el total del dia. Si pot ser o no que aquest creixement aparent del dia influira en la conservació de la dita a pesar de la seua falsedat (ja en fa més de quatre segles), no ho puc assegurar, però si més no, fa gràcia que la dita recuperara la seua vigència parcial segles després d’haver esdevingut falsa i que, al mateix temps, haguera perdurat com a estrictament vertadera en la memòria col·lectiva de tot un continent.

El rosariet de la senyoreta

EL ROSARIET DE LA SENYORETA

Per la meitat dels anys 80 arribà la parròquia d’Otos un nou rector de nom Priscilio Ruiz Picazo (a vegades l’atzar fa aquestes bromes). Era castellà de Conca i vestia sotana negra i coll blanc, un clar símptoma de la passa conservadora que es propagava al si de l’església catòlica, i que encara dura. Darrere d’aquell hàbit no s’amagava, però, un representant qualsevol dels nous aires que bufaven a Roma. Priscilio era molt més que un simple capellà de les darreres fornades: era un gran comunicador, un home amb carisma, un autèntic conductor de masses i un mestre de l’apostolat. En poc de temps va ser capaç de fer-se amb la simpatia i el reconeixement del sector més tradicional de l’església otosina i, el més important, va aconseguir atraure-hi els grups més escèptics i fins alguns dels més hostils i tot. Priscilio va aglutinar al seu voltant quasi tots els moviments socials, culturals i polítics del poble. Tot lo món estava encantat amb el nou rector: els beatos de tota la vida hi veien un estendard de la tradició i els nous deixebles priscilians descobrien, a través de la paraula i l’acció del seu mestre, una cara enlluernadora i suggestiva de la religió i, alguns, fins un nou sentit de la vida.
L’efecte Priscilio es concretà ben prompte en fets: beatos, sagristans, campaners, escolans i cantors de cor creixien com bolets de primavera a l’ombra de les seues faldes; es produïren donacions i es feren obres de restauració a l’església parroquial; i entre una colla de jóvens seguidors que revolaven com palometes al voltant de la flama prisciliana es forjaven noves vocacions sacerdotals. Tan extraordinari era l’efecte Priscilio, que l’esquerra governant, atenent el clamor popular, decidí nomenar-lo fill adoptiu del poble (o alguna cosa pareguda), l’únic fill d’aquesta mena que té i que mai ha tingut Otos. De tot això en quedà constància, a més de les actes municipals, a una placa de marbre que s’instal·là a la capella del Crist de l’església parroquial. Arribat el seu moment, les autoritats eclesiàstiques decidiren traslladar Priscilio a una nova destinació. De seguida, però, es va produir una gran reacció popular, gairebé una revolta en la qual, com era d’esperar, prenien part tots els sectors del poble, des de la dreta ultramontana fins a la nova esquerra en el poder. S’inicià una replega de firmes per tal de demanar a l’arquebisbat que reconsiderara el trasllat i permetera a Priscilio quedar-se a Otos (a més de Bèlgida i el Palomar, pobles amb els quals compartim rector). Dissortadament per als promotors de la iniciativa, i a pesar de l’èxit de la campanya, les autoritats eclesiàstiques no transigiren i Priscilio hagué de marxar al seu nou destí...

Continuarà...

Polítics

Cínic: aquell que, impúdicament, fa gala de menysprear els valors morals.

Hipòcrita: aquell que simula opinions, qualitats o sentiments que no té.

Des de fa un temps, quan veig els polítics, sobretot els valencians, mentir de forma tan primitiva, ja no m’espante gens ni miqueta, algunes vegades, però, dubte si practiquen el cinisme o la hipocresia.

altra vegada la fagina

Com que per fi li he pogut fer una foto al pi de la fagina, reproduisc l'article de l'altra vegada, ara ben il·lustrat. Si algú ja l'havia llegit, doncs això que s'estalvia.

Va ser la nit de Cap d’Any d’ara fa uns set o huit anys, que anàvem a sopar a Xàtiva a cals nostres amics Gemma i Toni. Llavors encara no hi havia la carretera de l’Olleria i havíem de fer marrada per la que serpenteja al peu de la serra del Benicadell; per si no l’heu transitada, una de les més boniques de la rodalia. Entre Otos i Carrícola hi ha un mas que es diu Muntis i de seguida que el passes ve una revolta a l’esquerra, una baixadeta, una revolta a la dreta i una recta que davalla fins a un pontet que creua el barranc del Pleit, tot això en terme de Bèlgida. A la meitat de la darrera baixada, la carretera s’estreny per una antiga androna que la travessa. Des d’uns metres abans hi vam veure unes ombres estranyes que saltaven de la cuneta al bell mig de l’asfalt. Vaig xafar el fre amb força i el cotxe es va aturar a molt poca distància de l’aparició. De seguida vam distingir dos animalets de la grandària d’un gat, poc més o menys, que jugaven i saltaven completament aliens a la presència del cotxe. Tenien una gran taca blanca en la pitrera, la cua grossa i esponjada com la d’una rabosa i la cara petita amb el musell fi com el d’una mostela. En qualsevol cas es veia ben clar que no es tractava ni d’una cosa ni de l’altra. Les bestioles saltaven i es feien grans festes, talment una parella d’enamorats que es festegen. S’hi van passar una bona estona, potser tres o quatre minuts, i finalment un d’ells travessà la carretera ràpidament i saltà sobre la soca d’un pi monumental que presidia el matollar del marge esquerre. El seu company va dubtar una mica i després el va seguir fins a la soca del pi. Allà no hi arribava gaire la llum dels fars, però encara en distingíem les formes juganeres de la feliç parelleta. Finalment s’enfilaren soca amunt i desaparegueren entre el brancatge esponerós.
Així que arribàrem a Xàtiva, vaig consultar l’Enciclopèdia dels meus amics i hi vaig localitzar un animalet que s’assemblava molt al que havíem vist a la carretera excepte en la taca blanca en el pit. Es tractava d’una marta. Després de les vacances de Nadal, ho vaig consultar al meu amic Toni Conca, eminent boletaire i biòleg de professió, i em va dir que no podia ser una marta perquè aquesta espècie només es cria en l’alta muntanya, però que si que podia ser un parent seu anomenat fagina. Vam buscar fotografies de fagines (garduña en castellà) i vaig comprovar que efectivament aquell era l’animalet que havíem vist, amb la seua taca blanca, la seua cua grossa i el seu morret prim. Com que mai no n’havia sentit parlar, m’hi vaig interessar i vaig trobar estudis sobre els seus hàbits i la seua distribució geogràfica, i, efectivament, al Benicadell se n’havien localitzat. Després ho vaig preguntar als caçadors més vells del poble i alguns em confirmaren que n’havien caçat amb llaç i em digueren que el seu nom popular era fugina.
Uns quants mesos després, me n’anava a treballar a l’institut d’Albaida (sempre hi vaig per aquesta carretera de l’ombria del Benicadell, privilegis de viure a Otos), i quan m’acostava a l’androna de la baixada de Muntis, vaig veure un animalet mort enmig la carretera. Dissortadament es tractava d’una pobra fagina que havia atropellat algun cotxe, molt probablement una de les dues que havia vist aquella nit màgica de Cap d’Any. Quan la vaig tocar encara era calenta. Devia pesar tres o quatre quilos i tenia el pelatge més suau que mai havia acariciat. La vaig carregar al cotxe i la vaig dur a l’institut. Se la quedà un professor de biologia que diu que practicava la taxidèrmia.
Després d’aquell dia, cada vegada que enfilava la darrera baixada de Muntis cap al barranc del Pleit i contemplava el magífic pi de les fagines, m’embargava un sentiment contradictori de tristesa i d’alegria: de tristesa per la fagina morta i d’alegria per la que encara deu trescar pels boscos incipients de l’ombria…
Però els disgustos encara no s’havien acabat. Fa unes setmanes, anava de camí cap a l’institut, vaig passar el mas de Muntis, vaig girar la revolta a l’esquerra i vaig fer la primera baixadeta, vaig girar la revolta a la dreta i…vaig contemplar la desgràcia en tota la seua magnitud: el pi de les fagines havia desaparegut. Algú l’havia talat amb una serra mecànica i a penes n’havia deixat un monyó de soca amb una creu roja condemnatòria.

SANTA TERESA DE JESÚS

L’any 1582, el papa Gregori XIII va ordenar la reforma del calendari. La raó era que amb el calendari Julià (vigent des que l’havia instituït Juli Cèsar) l’any civil no s’acabava d’ajustar amb l’any astronòmic. El desajust és d’uns tres dies cada quatre-cents anys, però després d’una llarga vigència, l’error acumulat era de més de deu dies. Així, l’equinocci de primavera es produïa l’onze de març en compte del vint-i-un com manava concili de Nicea de 325 dC.
El nou calendari, anomenat Gregorià en honor al sant pare, entrà en vigor en els diferents territoris de l’Estat Espanyol el dia 4 d’octubre de 1582, i la seua aplicació pràctica es limitava dues accions. La primera llevar tres anys bixestos cada quatre-cents anys; la segona, avançar de colp deu dies de calendari. Aquesta segona, que és la que ens interessa, féu que l’endemà del 4 d’octubre de 1582 fóra el 15 d’octubre i no el 5.
Va voler la casualitat que santa Teresa de Jesús es morira aquell mateix dia 4, amb la qual cosa el seu soterrar (si fou l’endemà ,dada que desconec), quedara datat el 15 d’octubre: aparentment, 11 dies després.Aquesta anècdota resultava un encertat auguri del que havia de passar després amb el cos de la santa d’Àvila, exhumat en nombroses ocasions i trobat sempre en estat incorrupte. De totes les parts del seu cos, la més famosa és el braç, que li fou amputat en la primera de les exhumacions i que Franco guardava gelosament en una habitació del Pardo per protegir-se de les malignes influències de la massoneria i el comunisme.

NO M'HI TROBE

Anit, després d'escoltar Pep Botifarra amb un fred que pelava i a pesar de la xamorrera (a Ontinyent en diuen capoana) que arrossegava, encara em vaig apuntar a l'última xarradeta al celler de Ca les Senyoretes. N'érem una bona colla: Paco uendo, Mercè uenda, Bea pixorra, Toni Tijerín, Pep Albinyana Proteic, Immeta la Punxa, Sunsion de Cales, Natzari Cansalà i un servidor. Si haguera de fer un resum dels temes que vam tractar, de res tinc gana l'embolic que armava. Però només vull parlar d'un assumpte que va quedar pendent. La cosa anava de trobar exemples en que es conservava l'ús del pronom hi fora del d'acompanyar el verb haver. Jo en vaig proposar tres: s'hi val, s'hi veu i s'hi troba. En els dos primers hi havia acord unànime, però el tercer me'l posaven en dubte. Això els més discrets, que eren la majoria, perquè el meu amic Natzari es limità a afirmar que això no existia, que no ho feia servir ningú i que m'ho havia inventat. Ell ja ho té això, una tacte innat que el fa inconfusible i adorable.

Jo no ho havia de consultar a ningú per a saber-ho perquè que no m'hi trobe ho he dit tota la vida i no ho he aprés als llibres sinó que ho he heretat de la parla familiar. Però per si hi quedava cap dubte, hui he consultat la meua enciclopèdia preferida: la tia Maria (per cert, Botifarrona ella). Simplement li he dit: vosté sap que vol dir que no s'hi troba?, i ella m'ha contestat sense dubtar un instant que això significava que no es trobava a gust en algun lloc. Definició perfecta. Per si no n'hi havia prou, després encara m'ha dit que era com "estar amprat". Ala, veges on t'han pegat. Per cert, que Sunsion estava de testimoni.

Havia dit que només parlaria d'un tema, però és que sobre la marxa me n'ha vingut al cap un altre i ara no me'n puc estar d'explicar-lo també. La cosa era si algú coneixia la frase "a temps arrere", i en cas que la conegueren, si aquesta "a" del principi la feien àtona o tònica. Perquè si era tònica, llavors hauria de dur hac i si era àtona, no.

Potser alguns pensaran que no és normal que a quina hora de la nit hi haja gent que
passe les hores amb aquests romanços, i tindran tota la raó del món, de pensar-ho, però és que nosaltres no devem estar bé del tot amb aquesta dèria per les paraules. En qualsevol cas, si ningú té una opinió al respecte, serà benvinguda i ben escoltada.

Felip del Cabàs

Felip va viure tota la vida en un cabàs. Quan jo era molt menut, ell ja era gran, si més no, a mi m’ho pareixia. Sovint ens demanava, als xiquets, que l’agafarem de les anses del cabàs i el transportarem cap ací o cap allà: del casino del Caro al del Pollastre, del camp de futbol a sa casa... Deien que de jove podia caminar tot solet arrossegant-se sobre el cabàs amb la força dels braços. Deien també que tenia molta traça amb les mans i construïa instruments casolans reciclant els poquets residus sòlids que es produïen en aquell temps. Amb fils de ferro, llaunes de conserva, cartons i trossos de fusta, feia gabietes, tapes de cassoles, joiers, etc.
Tenia mal geni, no sé si era el seu de natural o si l’havia anat adquirint a poc a poc com un mecanisme de defensa. El ben cert és que li servia perfectament per fer-se respectar. No vol dir això que no li férem isetes, ja ho crec que li’n féiem, i de grosses, però només de forma excepcional, i podríem dir que la seua vida de cada dia transcorria amb una certa dignitat pel que fa a les relacions amb el seu entorn. De tota manera, el que més ens ha quedat en la memòria són precisament aquelles malifetes: les bromes petites i grosses, sovint de mal gust, i les putades amb majúscula. Una de les més cruels que recorde va ser dur-lo al costat d’una olla (un vesper de vespes terreres) i llançar-hi una pedra per tal que les vespes n’eixiren ben enrabiades.
Però també ens queden molts records agradables perquè, a pesar que sempre renegava de tothom i que tothom havia renegat d’ell alguna vegada, també és veritat que tots ens l’estimàvem una miqueta, i no necessàriament per simple compassió. De fet per a nosaltres era del tot natural veure’l cada dia en el seu cabàs, i només quan algun foraster ens en parlava amb admiració ens adonàvem de l’extrema peculiaritat del nostre Felip.
Moltes vegades els xicots de l’equip de futbol Otos F:S: el carregaven a la furgona i se l’enduien als pobles on disputaven els seus partits. A ell li agradava molt viatjar i per més que intentava dissimular-ho se li notava la cara de felicitat així que l’havien pujat al vehicle. Una vegada uns jóvens se’l van endur a la platja de Gandia, ell segurament no havia vist mai el mar i li devia fer molta il·lusió. El van acostar a tocar de les ones i li van fer unes quantes bromes. Després se’l van deixar una estona amb el seu barret de palla i allunyat de l’aigua mentre ells es banyaven. Quan van tornar, se’l van trobar que havia replegat una bon grapat de duros que la gent li havia donat pensant que demanava almoina.

Unes persones de València, que tenien casa al poble i hi venien a festes o en ocasions assenyalades, li van comprar una cadira de rodes. Ells es devien pensar que li feien un favor, però la realitat fou una altra. Així com abans els xiquets solíem queixar-nos quan ens demanava que el traslladaren, ara amb la cadira ens disputàvem l'honor de fer-li de xofers. Si una simple roda de llanda amb un pal ja era un joc preciós en aquell temps, imagineu què seria un carro amb rodes i que el podies conduir. El cas és que Felip es trobava indefens muntat sobre el carret, qualsevol monyicot el podia traslladar fàcilment sense que ell hi poguera oposar resistència, i més d’una vegada li vam gastar la broma de deixar-lo anar costera avall i fer com que l’abandonàvem. La sang no arribà mai al riu, però ben prompte Felip va decidir que tanta modernor no feia per a ell i tornà al seu cabàs d’on ja no es tornà a moure fins que va faltar. D’una pulmonia, diu què.

Rossinyols

Amb les pluges d’aquests dies ens retorna la il·lusió dels bolets. L’any passat va ser un any plovedor de veritat i esperàvem que la campanya fora ben complida, però ens vam endur un bon desengany. Després d’uns primers dies esperançadors, la cosa va anar a menys i en poc més d’una setmana quasi que ja no quedava res de bo per la serra.
Els boletaries valldalbaidins, com la majoria dels valencians, ens centrem bàsicament en els lactarius sanguifluus i el lactarius deliciosus, que a la part de ponent anomenen pebrassos i a la de llevant esclata-sangs. La isoglosa es troba precisament entre Otos i Bèlgida, a només dos quilòmetre de distància, en el primer són esclata-sanguers i en el segon, pebrassers.
L’esclata-sang és sens dubte una espècie deliciosa i molt abundant en les nostres serres, quan el temps acompanya, però també n’hi ha d’altres bolets menys coneguts que s’han trobat i consumit tota la vida. Les morenes, quan encara conserven les làmines de color clar, són delicioses, i les turmes, tot i que no són massa saboroses, també les consumíem barrejades amb ou o en algun guisadet.
Jo creia que al Benicadell ja no es criaven més espècies comestibles, però l’any passat vaig tenir una agradable sorpresa. Baix d’un carrascot vaig trobar una rotglada de bolets grocs que no havia vist mai abans en aquesta serra. Eren rossinyols, una espècie molt apreciada en altres contrades però pràcticament desconeguda per ací . Ja vos podeu imaginar que no diré exactament el lloc a on els vaig trobar. Si ho diguera, trairia un dels principis fonamentals de tot bon boletaire: "mut i a la cistella". Això sí, vos puc dir que estaven boníssims.

Adéu Saoret

M’acabava d’alçar i endreçava uns papers per a posar-me’ls en la cartera. He sentit un toc de campana i el cor se m’ha contret dins del pit. Tot seguit n’han sonat dos més, els que faltaven per a completar la tonada fatídica... i la repetició melangiosa, tètrica... En un instant m’han passat pel cap totes les persones que es podien haver mort: els ancians, els malalts... M’he trobat assegut davant l’ordinador sense veure-hi res i amb un gran pes enmig pit. He sentit passar dones que venien de comprar el pa i hi he parat atenció. Una era la nora d’en tal, que feia temps que estava malament... podia ser... però no, no anaven de morts els comentaris... Ha passat un altre grupet. Una veïna ha obert el postic i ha demanat sense preàmbuls: “qui s’ha mort?”. “Salvador el de la Regina”, li han contestat. I ja no han calgut més paraules. Fa temps que ho esperàvem. Salvador havia agafat un càncer d’aquells terminals. Li havien dit que en tenia per a uns mesos i així ha estat.
Salvador havia estat un xiquet de la inclusa. Son pare i sa mare, el tio Salvador i la tia Maria la Regina, no en devien poder tindre, de xiquets, i se’l van traure de la casa. Fa molts anys tenien una paqueteria a la plaça del poble, allà recorde haver comprat uns bolis “Jovi”, que sempre vessaven la tinta... segur que més d’un otosí recordarà hui aquella botigueta de la tia Maria la Regina. El tio Salvador era un home especial, així com els altres tenien matxos, ell sempre havia tingut una haca i un carro. També tenia una dalla, i no conec cap altre home del poble que en tinguera. Mon pare li l’havia demanada alguna volta per a segar l’herba de davall les oliveres els anys molt plovedors, que s’hi feia un brossegal de por i com que la terra era molla no s’hi podia entrar a llaurar amb el tractor.
De jove, Saoret era el porter de l’equip de futbol d’Otos (el de l'esquerre de la foto), l’Otos FS, que volia dir “Futbol Sarga”. El nom es devia a que tots els jugadors treballaven en la sarga, fent cistelles d’aquest material per a folrar garrafons. També era molt afeccionat al futbol com a espectador, i la seua gran passió era el Barça.
La casa on vivien la va comprar l’ajuntament fa anys i la va tombar per ampliar el carrer de sant Roc, que és l’entrada del poble per la part baix. Quan l’estaven buidant, li vaig preguntar a Salvador si li feia res que agafara el toc de la portella, on sempre havien tingut l’estable. Em va dir que me’l podia quedar. Ara el tinc en la meua col·lecció d’andròmines, penjat en la terrassa de casa. Després d’allò, se’n van anar a viure al carreró de l’Església, en una caseta on abans havia viscut una família que es deien “els Castellans”, perquè parlaven castellà. Els Castellans venien d’Altura, un poble del nord del País Valencià. Em pareix que eren una mena d’exiliats de guerra o alguna cosa així. Sí que he sentit dir que estaven molt agraïts al poble perquè, a pesar de les circumstàncies, els havien rebut molt bé, com uns veïns més...
Salvador depassava la cinquantena i mai no se li havia conegut una nóvia formal. Quan pensàvem que es quedaria fadrí per sempre, un bon dia es presentà al poble amb una jove. Al cap d’un temps, se’n va anar a viure a Ontinyent, d’on era la xicota, i més avant els va nàixer una xiqueta que, ben segur, va ser la més gran alegria de la vida de Salvador.
Un bon dia vaig veure que en la porta de la caseta del carreró de l’església havien penjat un cartell que deia: “se vende”. Em va estranyar, perquè sabia que Saoret s’estimava molt el poble, però vaig pensar que no li devia convindre mantenir dues cases i havia decidit desfer-se d’aquesta. Aquell mateix dia, algú em va explicar això del càncer. També em digueren que Salvador, així que havia sabut el seu estat, decidí vendre tots els seus béns per a donar-los a la seua filla i a la seua xicota. Es veu que no s’havien casat i que podia haver-hi problemes legals si no ho feien així...
Salvador s’ha mort el primer dia de la tardor de 2008. No sabria dir per què, però a la tristesa que sempre acompanya la mort de qualsevol conegut, en aquest cas se n’afegeix una altra. Per alguna raó que per més que m’esforce no sé explicar, o que potser ja ha quedat explicada, Saoret sempre ha ocupat un lloc especial en el cor de molts otosins, i el seu record el continuarà ocupant.
Adéu Saoret... i records a l'Ovidi.

brúixoles solars per a carros de combat

Durant la segona guerra mundial, els carros de combat de l'exèrcit americà empraven una brúixola solar per a orientar-se pel desert. La raó és que els tancs tenen una estructura metàl·lica que distorsiona completament el funcionament d'una brúixola magnètica. El sol, en cavi, no enganya mai. Per a fer funcionar una d'aquestes brúixoles és suficient que sapiem la data i la latitud del lloc i que col·loquem aquesta informació sobre les escales corresponents, després, s'ha de fer coincidir l'ombra del palet amb l'hora i llavors la brúixola queda perfectament orientada. La precisió de les bruixoles solars és altíssima i a més assenyalen directament el nord geogràfic, i no el magnètic de les brúixoles convencionals.

També hi havia brúixoles d'aquest tipus per a avions i vaixells. Algunes basades en la posició del sol i altres en la de les estreles. Aquests instruments no els feien servir només els americans, però els d'aquest país són els més fàcils d'aconseguir en l'actualitat. D'aquest tipus de brúixola en podreu veure tres molt diferents en la col·lecció d'instruments solars de Ca les Senyoretes. La foto adjunta és d'una brúixola solar de carro de combat en funcionament.

Ratlla de sant Martí i rellotges de sol

Aquesta foto de la ratlla de sant Martí la vaig fer fa uns quants anys. No té res d'especial, tret que constitueix un marc preciós del nostre Benicadell. Si vos fixeu una miqueta, podreu veure-hi dues coses típiques de l'arc que moltes vegades ens passen desapercebudes. una és que dins de l'arc el cel es veu més clar que fora i l'altra, l'aparició d'un segon arc amb els colors invertits respecte al primer. En la foto aquest segon arc només es veu a la dreta i d'una forma molt subtil.
Una altra propietat de l'arc de sant Martí molt menys coneguda és que a partir de la seua altura es pot saber l'hora solar. És a dir, que igual que hi ha rellotges de sol, també es podrien constuir rellotges de sant Martí, o de la ratlla de sant Martí. De fet existeixen, tot i que són molt rars i desconeguts. Això és possible perquè entre l'altura del sol sobre l'horitzó i la de l'arc de sant Martí hi una una relació constant. Així, sabent-ne una, es pot saber l'altra. I a partir de l'altura del sol, es pot calcular l'hora amb el rellotge adient.
No explicaré ací el funcionament ni la manera de construir aquest rellotge, perquè son coses una miqueta complicades. Tanmateix, aquesta propietat la podeu comprovar fàcilment. Simplement us heu de fixar que quan surt la ratlla de sant Martí en les hores centrals del dia és molt baixa, en canvi, quan ix a la posta o l'eixida del sol, l'arc és altíssim. Això és així perquè la proporció entre l'altura del sol i la de l'arc és inversa. Com que els arcs de sant Martí són molt més usuals en les hores extremes del dia, normalment són molt alts. Quan en veieu un de baixet, no dubteu a fer-li una foto, estareu caçant una rara espècie de la natura. Jo he tingut la sort de veure'n alguns de molt baixets, però mai no he tingut la càmera a punt en el moment oportú. Per això el pose en la foto és dels alts, més corrents però també més espectaculars. Si vos fixeu bé veureu que vaig fer una miqueta de trampa. Com que no em cabia en una sola foto, en vaig fer dues i les vaig enganxar amb un d'aquests programes informàtics.

El tio Baiona

Regirant fotos velles m'he trobat amb aquesta del tio Baiona i m'han vingut al cap tants records. Al tio Baiona també li deien "el Peó" perquè havia treballat en aquest ofici de conservar carreteres. En aquest i en molts altres, sobretot en faenes del camp: la sega de l'arròs, la verema de França... Era un home molt alegre que li agradava explicar històries i que, a més, les contava molt bé. A mi també m'agradava molt escoltar-lo. De fet, algunes de les anècdotes que li vaig sentir explicar les he fetes servir després en les meues novel·les. Per això, per les contarelles i pel bon humor, sempre li he estat agraït. En certa manera, l'home em feia regals en vida que no vaig poder aprofitar fins després que s'havia mort, i que, per tant, mai no li vaig poder agrair prou. Però el tio Baiona encara m'havia de fer un regal més gros, no pel volum ni pel valor del material, sinó pel moment en què me'l va fer i pel seu significat. Poc després que va nàixer la nostra filla Maria (Baiona feia pocs mesos que havia faltat), es presentà a casa Pepica, la seua dona, i ens va regalar una botella de colònia. Ens vam quedar una mica estranyats perquè no érem família, ni teníem cap amistat i ni tan sols no érem veïns. La dona ens ho va aclarir de seguida. Quan el seu home va veure que Assumpció s'havia quedat embarassada, li havia dit que a la criatura que nasquera, ell li havia de fer un regal. Però va morir durant l'embaràs i no va poder-ho fer personalment. Així, ella només havia volgut complir la voluntat del seu home...
Quan alguna volta em pregunte per què el tio Baiona em feia aquest regal, només hi trobe una explicació: m'apreciava simplement per haver-lo sabut escoltar. A mi sempre m'havia agradat que m'explicaren històries, però des que el meu amic Baiona em va fer saber que aquest senzill fet d'escoltar ja es mereix un premi (em referisc a l'amistat, no pas a la colònia), encara m'agrada més. Una abraçada, Baiona.

Mestres valencianes republicanes

Estic llegint el llibre de Carmen Agulló "Mestres Valencianes Republicanes", editat per la Universitat de València fa poquet. La segona part conté cinc biografies, de Carmen Garcia de Castro, Francisca Sanchis Ferrer, Amparo Navarro Giner, Guillermina Medrano Aranda i Enriqueta Agut Armer. Ja m'ho va dir Ramon, que me'l mirara amb cura que valia la pena. I no és que no em fie del meu amic, Déu me'n guard, però no m'esperava tant. A banda que les biografies estan escrites d'una manera senzilla i entenedora (com sol fer-ho Carme) és que la història d'aquestes dones és impressionant. Clar que ens imaginem que la repressió franquista està plena d'herois i d'heroïnes anònims, però una cosa és imaginar-ho i una altra és que t'ho expliquen amb pèls i senyals. I encara és més impressionant si alguna de les protagonistes les coneixies. No és que jo coneguera cap de les cinc que ixen en aquest llibre, però sí que vaig tindre la sort de conéixer-ne la filla d'una d'elles: Palmira, filla de Francisca Sanchis. Palmira va vindre a sopar una nit a casa, que havia acompanyat el seu home a fer una xarrada al palau d'Otos sobre els castells valencians, i he de dir que només de veure-la i intercanviar-hi unes paraules, ja me'n vaig sentir captivat. De la seua cara i de la seua veu emanava una energia diferent, una mena d'empatia que no sabia explicar. Ho vaig saber després, quan Carme me'n feu cinc cèntims de la seua vida. I ho he acabat de saber ara, llegint el llibre... En fi, no m'allargue més. Si teniu ocasió de llegir-lo, no la deixeu passar. Gràcies, Carme.

Literatura sinistra

Passejant pels carrers de Formiche ens van cridar l’atenció aquest parell de rajoletes amb notícies de fets luctuosos. Ara no recorde el nom de l’amic de Toni, però era d’aquells autèntics, com autèntic era també el personatge. Ell ens explicà que a un dels dos xicots que s’hi anomenen li agradava massa fer-se el gallet. Diu que era de geni curt i mà llarga, i sovint se les havia a brega amb els altres mossos del poble. I com que es veu que la natura l’havia ben dotat, aquells que intentaven plantar-li cara en solien sortir escalivats, de la seua gosadia. A poca a poc, el matapersones imposava seua llei sobre aquest petit poble d’allà al baix Aragó. Així, si ell volia que hi hagueren festes i saraus, n’hi havien d’haver, i quan decidia que no, tothom a casa amb la cua entre cames. Fins que una nit, una colla de jóvens que ja n’estaven fins al capdamunt d’humiliacions, van decidir que ja n’hi havia hagut prou d’aquell color. Quan al gall del corral li rotà, donà per acabada la festa i els xicots l’obeïren sense remugar, però amb la intenció de tornar armats amb trabucs. L’esperaren en un cantó per on sabien que més prompte o més tard passaria, i quan van sentir passes que s’acostaven es tiraren l’arma al muscle i disparen.L’endemà, amb les primeres clarors del dia, els habitants de Formiche descobriren els cossos sense vida de dos jóvens, un era el destinatari dels trets, l’altre, un pobre xicot que l’acompanyava, segurament, a pesar seu. Qui era Pedro i qui Feliciano, ja no ho recorda ningú, però la magnitud de la tragèdia encara es pot percebre en el rerefons de la literatura eixuta i sinistra de les manisetes.

De Otos a Banyon passant pel Palomar

L’any passat vaig escriure un article en el programa de festes: “de Bañon a Otos passant pel Palomar”, que es pot llegir a: http://cat.bloctum.com/catxap/page/2/ en el qual explicava la història d’una nissaga que havia eixit d’aquell poblet d’Aragó i havia arribat a Otos. Per il·lustrar-lo vaig pensar de posar-hi alguna foto de Bañon, i se’m va acudir d’intentar-ho a través d’Internet. L’única cosa que hi vaig trobar fou un “foro” en el qual intervenien jóvens d’aquella contornada. Com que ningú no va atendre la meua demanda, vaig haver de publicar l’article sense il·lustracions. Passades les festes,un dia se’m presentà a casa un home del poble i em demanà si jo era don Joan Olivares Alfonso. Prou que ho sabia ell, que sí que l’era, per més que el don no hi vinguera a compte. Després que em repetí la pregunta un parell de vegades, li vaig haver de dir que sí per no allargar massa la cosa i de seguida em preguntà si jo havia posat alguna cosa per Internet. “Moltes”, li vaig contestar, “jo cada dia pose i trac coses d’Internet”. Però ell insistia en la mateixa pregunta fins que li vaig haver de dir que si no em donava alguna pista més, jo no podia saber a què es referia. Llavors m’explicà que aquell matí anava ell amb la mobilette al bancal quan li sonà el mòbil, es va aturar i va contestar i va resultar que era Jaime, l’home de la seua cosina Victorieta... i així va aguantar-me durant una bona estona fins que pronuncià la paraula màgica: Bañón. Doncs resultava que l’home de la seua cosina era veterinari i era de Bañon, i el seu net havia llegit que jo havia posat una cosa en Internet.Després, em va explicar quina era la relació familiar entre ell i Victorieta i com ella s’havia casat amb Jaime. Victorieta era d’Otos i de cognom Alfonso, els Alfonso i els Vanyon s’han emparentat repetidament des de fa segles, amb la qual cosa és molt més que probable que Victorieta descendira d’algun d’aquells Vanyon del s. XVI. Em va fer molta gràcia que aquesta segona part de la història dels Vanyon acabara amb un més que probable retorn d’un descendent seu al poble d’origen. La cosa no tindria més importància si algun dels dos pobles, Otos o Bañón haguera sigut mitjanament gran, però com que Otos a penes té 500 habitants, i Bañón un centenar just, la casualitat sobrepassa la simple anècdota, si més no per a tots els que ens considerem descendents d’aquells pioners de la repoblació del nostre país, que som gairebé tots els otosins. Aquest estiu he aprofitat que anàvem a passar uns dies amb Toni Canet a Formiche per fer una escapadeta cap al nord i visitar Bañón. El poble té bona pinta i es troba en el vessant sud d’un tossal que domina una enorme plana daurada de rostolls. La pobresa que va impulsar els nostres avantpassats a emigrar ja no hi és present, segurament gràcies a les aportacions dels emigrants d’èpoques més recents, que reconstueixen les cases dels seus pares o avis. L’església, al capdamunt del poble és de bona planta i ara l’estan restaurant; no vam tindre ocasió de veure-la per dins. La gent ens va semblar amable i oberta. Els llauradors ens parlaven de la calor, de la collita de blat i, sobretot, d’un aparell que els havia canviat la vida: la “cosechadora”. Nosaltres ens emocionàvem sentint-los parlar.

Rellotge de sol per a cecs

El reflex del sol en un espill circular genera una curiosa figura amb un vèrtex luminós tal com es veu en la foto adjunta.








Si es posa l’espill en la posició adequada i hi afegim una base amb la seua numeració aquest vèrtex marcarà l’hora solar, amb la qual cosa haurem fet un rellotge solar que no té gnòmon (vareta que produeix ombra)

Posat el dit en la posició de la foto anterior, la concentració dels raigs es suficient perquè se'n note l’escalfor. Molt més encara la percebrà, doncs, el dit hipersensible d’un cec. Com que les xifres i les línies horàries estan incises en la base de vidre, s’hi poden reconéixer fàcilment amb el tacte . D’aquesta manera, el rellotge de reflexió esdevé un autèntic rellotge per a cecs. Per completar aquesta utilitat podríem marcar les xifres horàries en braille; no ho hem fet en aquest model, però ho farem en els pròxims.

Aquest model, encara en fase experimental, el podeu veure a la terrassa de Ca les Senyoretes

Espectacular

L’eixida de la lluna plena sol ser espectacular, sobretot si es produeix sobre un paisatge interessant. Normalment fa la impressió que en aquell moment la grandària de la Lluna és major que quan es troba enmig del cel. Però aquest canvi en les dimensions del nostre satèl·lit és només aparent, és a dir, es produeix en el nostre cap, però no pas en la realitat. Si en voleu fer una prova, n’hi haurà prou que fotografieu la lluna plena immediatament després de l’orto (eixida de l’astre) i tornar-la a fotografiar quan es troba solitària enmig del firmament. Després compareu les fotografies i veureu que el diàmetre de la Lluna és el mateix.Per què nosaltres la percebem de diferent grandària és molt fàcil d’explicar. Quan surt sobre l’horitzó, la podem comparar amb objectes quotidians (arbres, edificis, etc.) Si aquests objectes es troben a certa distància, els veiem petits comparats amb la Lluna i, en conseqüència, ella ens pareix molt gran. Per contra, quan la Lluna es troba sola enmig del cel, no la podem comparar amb res i, doncs, no es produeix l’efecte psicològic augmentatiu. És una mica com aquelles fotos que ens fem con si sostinguérem la Torre Inclinada de Pissa. Segons la distància relativa entre els objectes que fotografiem, varia la percepció de les dimensions d’aquests objectes.Normalment el cine utilitza aquests efectes per a crear diferents efectes dramàtics. Hi ha infinitat d’escenes cinematogràfiques amb la silueta d’un personatge (un indi americà, per exemple) retallada sobre un fons lunar. En la fotografia adjunta s’observa l’eixida de la Lluna per darrere del Benicadell. La fotografia està feta amb un telescopi des d’uns tres o quatre quilòmetres de la serra, per la qual cosa la dimensió dels arbres i arbustos del fons respecte a la Lluna és molt petita. Això produeix aquest efecte tan espectacular que no es pot veure a simple vista.

Eclipsi de lluna

Els eclipsis de sol i de lluna són els més bells espectacles astronòmics que es poden contemplar a simple vista des de la Terra. Però la intel·ligència humana no s’ha limitat a observar-los i gaudir-ne com si es tractara d’una simple representació teatral. Des de la més remota antiguitat, a partir de la regularitat i l’harmonia de l’Univers, els filòsofs han estat capaços de descobrir els secrets i les lleis de la natura.De la simple observació d’un eclipsi de lluna, no resulta difícil fer-se una idea de les dimensions relatives entre la Terra i el seu satèl·lit. A partir d’una fotografia feta el dia 16 d’agost de 2008, hem reconstruït de forma aproximada el cercle d’ombra que projecta la terra sobre el cel. El perfil d’una part d’aquest cercle es dibuixa de forma suficientment nítida sobre la Lluna.De l’esquema que adjuntem es dedueix fàcilment que la Lluna té un diàmetre de l’ordre de la quarta part del de la Terra. Això converteix el nostre satèl·lit en el més gran del Sistema Solar en comparació amb el seu planeta. És a dir, sí que hi ha satèl·lits més grans que la Lluna, però no n’hi ha cap que tinga un diàmetre superior a la quarta part del del seu planeta. Això explica la gran influència de la Lluna sobre la Terra i, doncs, sobre les nostres vides. Sense la Lluna no existirien les marees, ni els eclipsis, ni els mesos, ni el ramadà, ni la pasqua... i segurament no existiríem nosaltres, els humans.En la tradició popular hi ha moltes referències a la lluna. Tots sabem que els cabells i les ungles s’han de tallar en minvant, que els alls i les cebes s’han de plantar en minvant, i moltes altres coses sobre les canyes, el fem, els llops, etc. Si en coneixeu cap, d’aquestes tradicions populars, que vos pareix interessant, vos agrairia que me la féreu arribar.