Contràriament al que suggereix el seu nom, la
teoria matemàtica del caos no fa al·lusió a fenòmens absolutament imprevisibles.
Imprevisible és aquell procés que pot conduir a resultats diferents a partir d’unes
mateixes condicions inicials. Per exemple, el llançament d’un dau. La
impossibilitat absoluta de predir el futur en cap situació conduiria inevitablement al caos absolut. Imagineu, per exemple que veiem com ens cau
sobre el cap una pedra i per a evitar-ho ens apartem de la seua trajectòria
vertical. Acabem de fer una previsió de futur que ens permet evitar la
catàstrofe. Si no poguérem fer la previsió, és a dir, si la pedra que en
principi cau vertical de sobte variara la seua trajectòria sense cap motiu,
llavors el caos ens devoraria.
Però, malgrat el seu nom, la teoria del caos no
diu que hi ha fenòmens imprevisibles, sinó que a vegades una petita variació en
les condicions inicials d’un procés pot derivar en un final dràsticament
diferent. Estem acostumats a pensar que això no és així, que un petit canvi
en les condicions inicials determina una petita variació en el resultat final.
Però sabem que no sempre és així: si un jugador fa
un llançament de falta amb precisió exquisida, el baló entra en la porteria
fregant l’escaire, però si hi ha una llesqueta de gespa defectuosa i el peu del
futbolista impacta un parell de mil·límetres més avall d’on pertoca, el baló s’enlairarà
dos centímetres més del que es pretenia (petita variació). Però resulta que
aquesta petita variació serà prou perquè el baló impacte en el pal, es desvie
una mica i no es produïsca el gol (variació enorme). Potser un equip que hauria
guanyat, perdrà. Un afeccionat que havia d’estar content, estarà trist. Tornarà
a casa més prompte del que preveia. No tindrà un accident que d’una altra
manera hauria tingut... I podríem seguir indefinidament.
La teoria del caos va sorgir arran de l’aniversari
del rei Òscar II de Suècia. L’interés per la ciència d’aquest eminent monarca
va fer que oferira un premi de 2500 corones a aquell que fóra capaç de
demostrar l’estabilitat del Sistema Solar. El matemàtic francés Henri Poncaré
es va presentar al concurs amb un treball anomenat “El problema dels tres
cossos” i hi va guanyar. Els francesos se’n van alegrar molt perquè feia anys
que els alemanys els havien pres la davantera en el camp de les matemàtiques, i
s’afanyaren a publicar el treball. Poincaré hi donava per fet, sense demostració, que un
petit arredoniment d’una dada, per dalt o per baix, produiria diferències
inapreciables en el resultat. L’editor va sol·licitar a l’autor que aclarira
aquesta manca de demostració. Quan ho va intentar, Poincaré s’adonà que havia
ficat la pota, que una petita variació en una variable inicial sí que podia
canviar dràsticament els resultats finals. Aparentment, entre uns i altres van
llençar a perdre l’aniversari del monarca, però gràcies a l’error, Poincaré va inaugurar un
dels conceptes matemàtics més importants del s. XX. La teoria del caos.
Aquest és el problema que impedeix que les
previsions meteorològiques siguen prou encertades a llarg termini. Per una
banda hi ha la gran quantitat de variables que intervenen en la meteorologia. Per
una altra, quan introduïm les dades en els algorismes del nostre model, només
podrem afinar fins a un nombre determinat de decimals. I això, a llarg
termini, resulta determinant. Tothom ha
sentit parlar de l’efecte papallona: “l’aleteig d’una papallona al Brasil pot
produir un tornado a Texas.”. Es tracta d’una exageració perquè els efectes del
petit ventijol que provoquen les ales de la papallona es difuminaran,
segurament, en el vent amazònic, però és ben il·lustratiu de la teoria del caos.
Si a tot això hi afegim l’efecte de la
voluntat humana, els efectes caòtics és multipliquen. Vaja per davant que no és
recomanable viure pendents de les conseqüències caòtiques que els nostres actes
poden tenir sobre la natura, sobre la humanitat o sobre la nostra pròpia vida,
però tampoc no convé tirar-se la manta al coll i deixar-ho tot en mans de l’atzar
(origen del caos). Per exemple, quan llancem
un cigarret per la finestra o una bossa de plàstic al mar, segurament no
provocarem un incendi ni ofegarem una tortuga marina, però això no ens eximeix
de la nostra responsabilitat. De la mateixa manera, quan decidim anar a votar o
no anar-hi, quan decidim votar un partit o un altre, és probable que el nostre
petit acte es difumine enmig d’un mar de vots, però això no ens eximeix de la
responsabilitat que ens governen lladres, estúpids, pinxos, supremacistes,
feixistes, o psicòpates. I molt menys encara si tenim en compte que un sol vot
podria determinar un escó; un escó, una majoria; una majoria, un govern; un
govern, una llei; una llei, la nostra vida.
