Marineta i
jo, al migdia, quan tots dormien una petita sesta d’un quart d’hora just, ens
escapàvem per la portella i baixàvem al riu a xapullar, a explorar, a navegar,
a pescar. Hi havia molts peixets, a centenars, movent-se tots alhora en petits
núvols de color canviant, ara grisos, ara platejats, segons mudaven la
direcció.
Marineta
era més agosarada que no jo, s’acostava al gorg fins que l’aigua li cobria els
genolls. A mi em tremolaven les cames
només de veure-la soleta allí davant d’aquella enorme esplanada d’aigua.
Un dia em va reptar a veure qui dels dos s’acostava més al fondo. Jo de bon
començament ja li vaig dir que no, que jo no, que ma mare m’estovaria si se
n’assabentava, que si em mullava els pantalons, que si ja no ens deixarien
tornar més, que sí... Ja tenia jo, llavors, ben assumida la meua condició
masculina i, doncs, el paper que m’hi tocava jugar; però hi havia quelcom en
l’aigua que m’acovardia irremissiblement. La claredat del prim toll on ens
mullàvem els peus m’atreia amb força, però en arribar el talló fins al punt
d’enterbolir el fons, una atàvica suspició me n’allunyava més fortament encara.
Se’n va
fotre prou de mi. M’escarní fent veu de cagamandúrria: “ma mare em pegarèee, ma
mare em pegarèee...”. M’insultà amb un exquisit repertori: “porega, tòfol,
belòstia, bambau...”. Això de belòstia, no sé si perquè no ho havia sentit mai
o si perquè sonava ofensiu de veritat, em va afrontar a muntó. Al final, per a
humiliar-me més encara, se’m girà d’esquena i amb un digne posat s’encaminà
tota sola devers el mateix centre del gorg.
Jo me la
mirava des de la vora amb un nuc a la gola. Em sentia responsable del que li
poguera passar, i em debatia entre anar corrent a dir-li-ho a sa mare o
quedar-me allí contemplant el disbarat. Ara que ho pense, no estic segur si el
que em preocupava més era que ella s’ofegara de veres o si haver-me d’acostar a
l’insondable abisme a ajudar-la si arribava el cas. Segons que avançava cap al
bell mig d’aquell enorme llac, l’aigua anava enfilant-se-li cames amunt: ara
els turmells, ara la canelleta, ara el panxellet, ai mare!, ara el genoll... I,
en aquell punt, s’agafà la falda amb les dues mans, se l’apujà per damunt dels
pantalonets interiors i la hi embotí. Se li feu un culot irregular i
desproporcionat amb les dues cametes tan fines i redones que tenia.
Jo, no sé
per què (bé, vull dir que no ho sabia llavors), em vaig quedar amb la mirada
fixa en el lloc on aquelles subtils extremitats deixaven d’ésser-ho i feien per
convergir en un punt d’inefable misteri, amagat sota els pantalonets blancs
farcits de teles arrugades. M’hi vaig
capficar de tal manera que fins i tot vaig oblidar-me de la feredat que
només uns moments abans em consumia.
Però
l’aigua no cessava de pujar. Just quan li arribava a rinxo del petorrí: xoop! Sí, passà el que havia de passar.
Marineta s’esvarà, perdé l’equilibri i allà anà, tan llarga com era, tota dins
del gorg. Ni ho sé, que vaig fer en aquell moment. Ben segur, però, que no vaig
tenir una actuació heroica. Més bé em deguí quedar paralitzat, pres d’un pànic
abismal. O, tal vegada, només vaig tancar els ulls per no veure-ho. El cas és
que només puc recordar la pobra Marineta, asseguda sobre les pedretes redones i
polides de la petita platja riberenca, plorant com una magdalena.
Cent passes
riu amunt, en l’horteta de la Sort, hi havia un canyar espessíssim. En la part
de dalt, s’havia acotat una margenada de canyes i s’hi havia format una
autèntica galeria de poc més de dos pams d’alçada. M’hi havia ficat moltes
vegades per aquella cova vegetal i havia descobert que, després d’un bon tram
de passadís, les esveltes tiges s’enlairaven un poc i formaven una gran sala
secreta, protegida per la part del barranc per una enorme muralla de soques de
xop teixides d’esbarzers. Aquell lloc era quasibé inaccessible per a un major.
Vaig proposar-li a Marineta que hi anàrem. Allà podíem esperar que s’eixugara
la roba sense perill que ningú no ens vera.
Ella no
m’escoltava. Compungida per l’accidentat xapulló i, segurament, ferida en el
seu amor propi, plorava amb el cap cot. Jo li mirava els rinxolets que li feien
els cabells mullats sobre el tos, i l’esquena, coberta per aquella bruseta xopa
que transparentava el color de la pell, i un rosariet de redones traces que li
naixien al bescoll i s’escabussaven sota els blancs pantalonets. Xinglotava
ella. I jo li mirava les cames, des que eren una al costat de l’altra fins que
deixaven d’ésser. I m’hi aturava, encantat. I no sabia ben bé per què. Em digué
que sí i em tornà a traure del meu capficament.
La vaig fer
que em seguira per un antiga sendera que vorejava el riu. Una espessa matollada de joncs en dissimulava l’entrada
del refugi secret; la vaig apartar i la vaig convidar amb un gest a que se
m’avançara. Jo li guardaria l’espatla. S’ajupí, s’agenollà i començà a caminar
a la gatameu, la falda arromangada i enganxada en els pantalons. Em vaig ajupir
darrere d’ella i la vaig seguir, la cara un pam del seu cul, que s’anava movent
rítmicament. La vora del camalet no li ajustava bé i, ara i adés, el vaivé del
caminar em revelava, sota els pantalonets, una rosada infloreta suggeridora de
profunds secrets. La veia, no la veia; la veia, no la veia..., i el coll se’m
regirava buscant la posició idònia per a escrutar-ne la conformació.
En arribar
a la cambra de canyes, ens asseguérem l’un enfront de l’altre, mirant-nos
fixament. La seua cara adoptava a poc a poc un gest incert que m’agradava i em
sufocava alhora. Potser va ser llavors que vaig copsar per primera vegada com
eren de difícils d’entendre els sentiments de les dones i com d’intricat el seu
llenguatge. Què volia dir aquella delicada complaença als ulls? I aquell lleu
repte als llavis? Que potser sabia que li mirava la infloreta? Que li devia
agradar? Que la devia amoïnar?... De nou, va parlar ella i em tragué del
capficament:
-Ara te
n’has d’anar.
-Per què? -vaig
contestar-li fent-me el moix.
-M’he de
traure la roba i tu no em pots veure despullada -digué ella
amb veu estovada.
-Ah! Si és
això, res... Em giraré de cul.
Com me
n’havia d’anar si mai de la vida havia anhelat res com anhelava veure Marineta
despullada, com anhelava veure-li la rosadeta inflor de l’entrecuix, la
incògnita conjunció entre les cames i el cos? Però aquella xiqueta –ja vos
n’haureu fet la idea– era de por, i em va eixir per on menys m’ho esperava:
-Doncs si
vols quedar-te ací, t’hauràs de despullar tu també.
-Jo? Però si
jo no...
M’havia
agafat tan de sorpresa que no vaig saber-li contestar. No m’havia parat a
pensar-ho, que tal vegada ella tenia tant de desig de descobrir el meu secret
com en tenia jo de descobrir el seu. I, encara menys, no havia pensat que el
torbament que em podria provocar mostrar-li’l podria ser tan gran com el de
contemplar-li el seu. O més.
Ella es va
despullar primer. Ho va fer lentament, sense vergonya. Primer es va traure la
falda de dins dels pantalonets interiors, que se li van ajustar als malucs i al
ventre restituint-li la proporció perduda entre el cos i les cames, la deixà
penjada en una canya i s’assegué a terra. Un a un, es descordà els botons de la
bruseta i, quan se la llevà, li quedaren al descobert dos pitets breus i
blancs, coronats per sengles peçonets rosats, lleument aureolats. No eren massa
diferents dels meus, tanmateix, hi vaig albirar una tènue tibantor que em
suggeria que alguna cosa hi volia esclatar; com quan un bolet que comença a
créixer sota la pinassa en deforma tan lleugerament la plana superfície, que
només un expert boletaire ho podrà llucar. Em donà la bruseta i la vaig
estendre sobre una altra canya.
Jo no em
cansava de mirar i ella tampoc no deixava de guaitar-me.
-Ara -féu,
descarada- et
toca a tu.
-Encara no
està tot -vaig
contestar-li.
No es féu
de pregar; s’aixecà, pessigà entre l’índex i el polze l’elàstic dels
pantalonets i amb un gest desimbolt féu
lliscar un camalet per una cama, i l’altre, per l’altra. Quan es redreçà, vaig
quedar-me bocabadat, amb la mirada fixa en el desvetlat misteri, en la rosada
infloreta, que, sorprenentment, resultava estar partida per una torbadora
regateta. No me’n sabia avindre. Això era així, de normal, o hi faltava alguna
cosa? Em preguntava embadalit. Però..., no, no hi podia faltar res perquè allò
era magnífic, era... No ho haguera sabut dir llavors, ni ho sé dir tampoc ara.
El cas és que només de pensar-ho em retorna aquell acalorament que em va
enrojolir la cara i m’incendià les orelles. Ella em mirà, somrigué altra vegada
i digué:
–I ara?
Vaig
descordar-me la bragueta, i els pantalons curts se’m precipitaren cames avall,
s’estavellaren contra les espardenyes i s’hi quedaren fets un boliquet.
Després, la camisa. I mentre me la treia, els ulls de Marineta, esbatanats i
fixos en aquell punt, un pam sota el melic. Quan m’anava a abaixar els
calçotets, vaig copsar-hi una cosa que no em va agradar: la meua estaqueta,
erta com un fus. La vaig amanollar amb una mà i la vaig notar més que erta,
tibant, i calenta com el foc. Vaig tindre vergonya de mostrar-li-la a Marineta.
De fet, quan la tenia així, quasi que em feia vergonya a mi mateix de
mirar-me-la. Però ella insistí:
–Va, a
veure que tens ací dins.
I jo, sense
tornar-m’ho a pensar, amb un moviment poc traçut em vaig abaixar els calçotets
fins als genolls. La cara de la Marineta s’envermellí de sobte, els ulls se li
dilataren com els d’un mussol i per la boca entreoberta s’insinuà, brillant, la
punteta de la llengua.
-Això què
és? -digué
ella en recuperar-se de la primera impressió.
-Què vols
dir? -vaig
contestar-li jo, que no entenia la seua sorpresa.
-Que tu
pixes per eixe canut? -féu,
acompanyant una rialleta.
Ho deia de
debò, no n’havia vist mai cap, de xufa. Com jo, que no n’havia vist tampoc cap,
de petxina. M’imaginava alguna cosa, és clar. Havia vist com ma mare i la meua
germana s’emponaven en la quadra per a pixar, però es tapaven amb les faldes i
no s’hi podia albirar res. Amb això i amb les explicacions de Quelo Morca,
havia deduït que no devien tindre-la com jo; vull dir, com els hòmens. Però que
tingueren un pastisset rosa partit per una regateta. Això sí que no m’ho
esperava. Aquell era un dia realment extraordinari; acabava de descobrir un
secret que duia anys imaginant desencertadament. I potser encara me’n quedaven
més, de secrets a desvelar.
I Tornà a
parlar Marineta:
-Jo ho vull
veure -féu,
tan certa com sempre.
-Que vols
veure, què? -altra
vegada em vaig fer el bleda.
-Doncs, què
ha de ser! Això -m’assenyalà
el pardalet-.
Vull veure com fas un riu amb això.
-Però si no
en tinc, de pixera -Vaig
contestar-li, amb excusa de mal pagador.
Però ella
no es donava fàcilment per vençuda. Va insistir fins que va véncer-me la
resistència. Vaig dir-li que bé, que ho intentaria. I de veritat que ho vaig
intentar. Però, per molta força que feia, la punteta romania tancada i eixuta,
sense que ni hi apareguera una goteta, talment con si s’hagués embussat. Ella
tenia la mirada fixa en el petit trau de la cabota, esperant, inútilment,
veure’n sortir un raget. Jo, desficiós, ara em mirava la faveta, ara em mirava
Marineta; tot prement el cul i amb la cara roja inflamada. Com sempre, parlà
ella:
-Vols que
regue jo primer?
-Sí, sí,
això. Tu primer -vaig
contestar-li alleujant els músculs de l’estómac i agafant aire, que si allò
dura un poc més, m’ofegue.
I ella, més
fresca que una rosa, se m’emponà davant, tal com ja ho havia jo vist fer a les
dones de ma casa, i, en el just moment que els talons li fregaren el cul,
amollà un formós dollet daurat, que en caure en terra esclatà en una abundosa
bromera blanca. Jo m’hi vaig acostar per tal de veure de quina part de la
regata sortia la fileta, i per sotjar-ne la fondària. Però fou debades. Allò no
semblava eixir d’una posició concreta, com l’aiguamoll del viver abans de
posar-hi el canonet de canya.
Mentre que
m’hi havia ficat en esta investigació, el meu pardalet, misteris de la vida,
havia decidit pel seu compte d’emmurriar-se una miqueta. Què vos podria dir de
la cara de la Marineta? No se’n sabia avindre, en veure que l’aixeta havia
canviat, de sobte, de forma i de direcció. Llavors, me la vaig agafar amb les
dues mans, li vaig arromangar la mànega i, en dreçar-se-li la cabota, començà a
rajar-hi un flamant dollet. Vaig estrényer el cul tant com vaig poder per tal
de fer-lo anar ben lluny i impressionar-la. Ella, però, sempre podia més que
jo: s’emponà davant meu, féu una basseta amb les dues mans i hi recollí al vol
el prim doll de rossa pluja. De seguida la bromera li reblí el petit bassal i
el desbordà, i uns prims rierols li recorregueren els braços fins els colzes,
degotaren sobre les cuixetes i hi regolaren cap al baix ventre fins a perdre’s
entre les rosades dunetes, solcades per aquella fina regata. “Tan de bo”, només
se’m va ocórrer de pensar, “que no s’acabara mai esta pixada”.
