L’altre
dia vaig fer un nou amic. És un músic valencià reconegut arreu del món, però no
un músic dels que fan anar la guitarra i s’esgarren la veu sinó un d’aquells
que fan música de la de deveres, amb tot d’homes mudats tocant instruments
variats al compàs d’un que du la batuta: ell és el de la batuta. Feia un sopar
amb els seus alumnes de l’escola comarcal de música, i a l’hora del café em van
convidar a seure-hi. Jo n’havia sentit parlar, d’aquest mestre, i no sé per què
‒tal vegada perquè és de Muro i li tinc una gran simpatia a aquest poble‒ me
n’havia fet una imatge de persona humil i intel·ligent; ja veus, aquestes dues
virtuts tan difícils de companejar. I vés per on, a la confirmació de la meua
intuïció encara s’afegí l’evidència d’altres qualitats que m’estalviaré d’explicar
com una contribució a la seua admirable modèstia.
Una
de les coses que més agraïsc en els tertulians, potser per escassa, és la seua competència
escoltadora. Sovint em trobe gent amb una gran art explicativa, però amb
dèficits notables de capacitat d’atenció. El mestre va començar per escoltar, i
ho feu amb una mirada d’ingenuïtat i admiració dignes del geni.
Després
explicà l’anècdota d’un altre mestre de música, molt conegut i americà, que
havia vingut convidat al nostre país petit: doncs resulta que els dos mestres havien
d’anar a un assaig, i l’americà s’havia quedat perplex en veure com el murer
duia el seu fill en casa de la mare (l’àvia del xiquet) i li’l deixava mentre
ells anaven a treballar. El mestre americà li havia dit llavors com els envejava,
a ell i sa mare, per aquella vida que duien. Ell, allà a l’Amèrica on vivia,
només veia el seu nét una vegada a l’any, i mai no se l’havia quedat una nit ni
un dia mentre el seu fill se n’anava a treballar.
Em
vaig sentir doblement emocionat: per una banda per la percepció, tantes vegades
sentida però tan poc racionalitzada d’aquest privilegi tan senzill i nostre i tan
envejat l’americà; per una altra, per l’emoció de sentir-me davant d’una
persona tan sensible que, entre totes les anècdotes que hauria pogut explicar
sobre un músic famós, havia triat aquesta.
L’endemà
de la tertúlia, vaig anar a veure una partida de pilota a Bèlgida. Jugaven un
equip del poble de la seca i un del meu, Otos. En l’equip del meu poble hi
havia tres jugadors: el ferrer que em fa les faenes de ferreria, el germà de la
carnissera i un amic amb el qual havia jugat moltes vegades a pilota i a qui sempre
he tingut un gran afecte i poques oportunitats de demostrar-li-ho. En l’equip
de Bèlgida hi jugaven dos antics alumnes de l’institut on treballe des de fa
quasi trenta anys i on també hi vaig estudiar durant uns altres set anys. Metre
veia la partida i discutia els punts amb el meu cosí Ernesto, amb el pare del ferrer
i amb el meu gendre Raül, he girat el cap i he vist tres joves que
em feien senyals. Els he reconegut de seguida i he anat a saludar-los: eren dos xicotes i un xicot amb els
quals guarde una entranyable relació que perdura anys després d’haver
deixat de fer-los lliçons: aquest és el meu món.
