Divendres passat vam fer la presentació d'Ultratge al palau d'Otos.
Aquesta és la intervenció de Dolors Benavent.
Bona vesprada a tots
i a totes, tot i que estes situacions sempre imposen tractarem que els nervis
es queden a un costat i donarem importància a allò que realment en té, i és
que, parlar de Joan a Otos és per a mi, que això de l’orgull no m’agrada molt,
una de les coses més precioses que em poden passar.
Tots i totes els que
ací estem coneixem molt i molt els camins que en diversos camps ell ha anat explorant i
investigant: la fotografia i les imatges, els rellotges de sol i els temps, la
literatura i les històries de vida. També crec que coincidirem en quins són els
motors que arranquen la seua màquina imparable de crear: d’una banda la curiositat i d’altra la infatigatibilitat,
paraula amb la qual vull significar que Joan no es cansa mai d’escarbar,
d’escarbar calaixos, baüls o maletes, de llegir documents: cartes, factures
d’altres temps, prospectes d’aparells de qui sap quan; de recórrer aquesta vall
nostra i d’altres valls, buscant allò que, almenys a la majoria de nosaltres, ni se’ns havia ocorregut que podia existir…; d’aplicar,
en fi, tot això que ell sap de física quàntica i de càlcul matemàtic
per a aconseguir, gran misteri per al meu poc enteniment, que es produesca la
filigrana i que els rellotges de sol marquen l’hora esperada en el moment que
cal.
La mirada de Joan, els seus ulls oberts, li han permés, i
ens han oferit, una literatura lligada a la nostra terra, amb una voluntat
ferma de no oblidar d’on venim per a poder saber una miqueta més qui som, crec
que aquesta és una de les essències de la seua literatura, i pense que en el
cas d’ULTRATGE, el recull de proses que presentem ho és gairebé del tot, és un
llibre de la terra, de la nostra terra
de secà.
Joan ens ha reportat
amb ULTRATGE uns paisatges humans que els otosins i les otosines reconeixem com
a propis, cada narració és un retrat minuciós al qual no li falta detall i
capaç d’evocar tota mena de sensacions; no obstant això hi ha sempre el temor
que aquestes imatges tan particulars sols puguen ser enteses per qui les ha
viscudes en persona o n’ha sentit parlar per boca d’algú que les ha viscudes. I
és just en aquest punt que la història es converteix en literatura, i quan més
personal, més local, més sentimental... més universal, perquè les nostres
arrels i les nostres vivències són les que ens converteixen en persones
individuals i universals alhora, Llegirem un breu fragment del SOSTRE DE
PALLA amb què Joan ens mostra com activar records desperta en nosaltres
sensacions especials, sense saber amb certesa de qui parlem, ni des d’on es viu
eixe record:
Gairebé sense
buscar-ho, vaig lligar alguns caps; d'altres, per contra, se m'esfilagarsaven
irremissiblement. En qualsevol cas, un efecte i l'altre no eren pas producte de
les meues perquisicions personals, a les quals havia renunciat d'antuvi, sinó a
la insistència de tota aquella gent a fer-me part del seu record i a estirar el
fil del meu. Un senyor, si fa no fa de la meua edat, amb una memòria prodigiosa
m'explicà que el Senyoret, amb qui recordava haver jugat sovint al dòmino,
havia errat el compte sobre els anys de vida que li quedaven i els diners que
necessitava per a passar-los, i que, arruïnat, visqué els darrers anys de la
caritat de la seua criada, amb la qual havia acabat casant-se. I que el seu
fill il·legítim, un tal Amaro, havia mort uns anys arrere sol com un mussol.
No hi ha res de local en aquesta
narració, si l’analitzem amb deteniment comprovarem que de senyorets de la
ruralia que acaben la vida arruïnats, a tots els pobles en coneixem; de
senyorets amb fills il·legítims, també. I AMARO, quin nom més
extraordinàriament estrany per a un otosí, d’on podria ser, de quin poble del
món...?
Pense que la literatura que val la pena,
i la de Joan està instal·lada en aquesta categoria, és la que ens conta històries de vida, en
definitiva la que ens fa reconéixer les pors que tots i totes tenim, també les
seguretats, els desitjos, els somnis i els pecats, alguns d’ells inconfessables, els
amors que no han pogut ser, o els que sí, com el de les cartes de MIMI, les
vides que en fer els primers passos han estat tallades, les xicotetes coses que
ens donen felicitat, encara que fugaç, les grans coses que lluny de provocar
respecte i admiració ens fan riure... tots aquestos sentiments, i els sentiments
en són d’universals, s’amaguen en l’ànima de cadascun
dels personatges que habiten ULTRATGE.
A ULTRATGE trobem
retrats de personatges, per a molts de nosaltres persones, tan ben
descrits, tan ben dibuixats, amb la insistència en el punt que convé, que
encaixen a la perfecció en el món que els va tocar viure, que viuen situacions
dramàtiques, simpàtiques, quotidianes, i que provoquen en el lector eixe
sentiment tan saludable, de salut, que és l’empatia, la capacitat de
posar-te al lloc de l’altre, i que en el llenguatge de la ficció es traduïx en la capacitat
d’identificar-te amb els personatges, tot i que pertanyen al nostre passat, tot
i la distància en el temps, ... t’emociones amb ells, et pots riure amb “la
bandereta” D’Ultratge , et pots somriure amb el bidet dels Estrela, i et pots
emocionar molt i molt, perquè si encara no ho havia dit ULTRATGE està amerat
d’intimisme i d’emoció, tot en aquestes proses ens és traslladat per Joan a través de l’emoció.
Per a mi no és possible separar l’emoció
de la lectura del que Joan ha anat escrivint al llarg d’aquestos anys, però a ULTRATGE
especialment, m’he vist asseguda a la meua cadireta xicoteta, sense
envernissar, veient passar un munt d’imatges de la meua infantesa: ma tia
Matilde, l’àvia d’ell, la meua àvia Teresa, tia d’ell, el besavi que havia
viatjat a Argentina amb les filles, Matilde i Teresa, i després a Nova Iork,
les històries de les opulències de Buenos Aires; o el tio Baiona, el recorde
flac i de pell molt morena al cantonet de l’església; Felip del cabàs; Saoret,
la sarga i el futbol; els Estrela amb el castellà i el bidet; les professores que obrien camins cap a la
il·lusió i cap a la llibertat, i que en la meua adolescència encara hi
continuaven;...
Paula ens llegirà El RETRAT, narració
per on desfila una part molt important de la nostra família, per recuperar
durant una estona aquells que ja no estan i donar les gràcies als que estan per
haver-nos acompanyat tan bé:
L'any 1910 una
plaga de fil·loxera arrasà les vinyes valencianes i provocà fam i misèria en
les comarques productores de vi i pansa del país. Molts jornalers del camp i
petits propietaris hagueren d'emigrar per salvar de la penúria les seues
famílies. Batiste i Teresa formaven part d'un nombrós grup d'otosins que el 1911
s'embarcaren al port de Barcelona amb destinació a Buenos Aires.
De les seues
quatre filles només havien previst d'endur-se la gran, Teresa, però Matilde,
que només tenia 11 anys, s'entestà a anar amb son pare. Matilde (la meua àvia)
em solia explicar, amb la veu entelada pel pudor, que quan li oferiren el
primer treball, encara no havia fet dotze anys. Va ser un dia que sa mare, que
feia de cuinera en una casa bé, l'havia enviada a la carnisseria a fer una
compra. Una senyora que hi esperava la seua tanda l'havia observada atentament
mentre ella detallava la comanda amb una precisió insòlita per a la seua
jovenesa. Quan va haver acabat, la dona se li acostà i amb molta amabilitat li
demanà l'adreça. L'endemà mateix, s'hi presentà i oferí a la besàvia Teresa una
faena ben pagada per a la seua filla petita. Son pare n'estava, d'ella, que no
es pot dir amb paraules.
El 1918, ja al
poble, l'àvia Matilde es va casar amb l'avi Enrique. Ben prompte tingueren dos
fills: Matilde (la mare) i l'oncle Enrique. A les darreries dels anys 20, l 'avi emigrà a Nova York
a treballar en la construcció de vies de tren. El va agafar de ple la crisi del
1929 i se'n tornà al cap d'uns mesos amb la cua entre cames i les butxaques
escurades. Anys després, l'avi ens ensenyava, al meu germà i a mi, a comptar
fins a deu en anglés: «uan, tu, tri...».
Es veu que
això, i la sensació que els ianquis no eren gaire de fiar, era tot el que li
havia quedat del viatge als Estats Units.
Els avis
tornaren a emigrar a l'Argentina amb l'oncle Enrique, l'any 1930. Matilde la
deixaren al poble amb els avis i la tia Teresa.
Ningú no me
n'ha explicat mai la causa, però sempre he pensat que la feien servir com a
antídot contra la temptació de quedar-se definitivament a Amèrica.
Quan en
tornaren, el 1934, el besavi Batiste s'havia mort.
L'àvia Matilde,
desconsolada, va encomanar a un retratista una còpia de mida natural de l'únic
retrat que conservava de son pare, amb la brusa valenciana de llaurador i la
mirada entre candorosa i desconfiada de les bones persones. En aquell temps,
com en tots els altres, es volia aparentar després de mort el que no s'havia
sigut en vida. El retratista devia considerar que la modesta brusa valenciana
no feia per a passar a la posteritat, i li la mudà per un vestit amb corbata.
Com per un estrany art d'encanteri, el gest de bonhomia del besavi es transmutà
automàticament en un rictus de mala lluna.
Sinistrament
emmarcat en un oval negre i penjant d'un cordó gruixut, el retrat va presidir
el llit de matrimoni de l'àvia fins que ella va faltar, el 1975. Abans d'això,
havia deixat dit que el llegava a la seua germana Teresa, que, tot i ser més
gran, li va sobreviure uns quants anys. Quan Teresa es va morir, el retrat va
quedar de la seua filla Teresita; i en faltar ella, de la seua germana Lola.
Passats uns
anys, la tia Lola em va enviar a cridar. No sé per què, vaig pensar en el
retrat del besavi; segurament perquè mai no hi havia deixat de pensar. Em va
rebre molt afectuosament, com ella sol fer, i em va explicar alguns detalls que
jo desconeixia
sobre els avis,
els besavis i els viatges a l'Argentina; com ara això del disgust de l'àvia per
no haver-se pogut acomiadar de son pare estimadíssim. El retrat, em va dir al
final, me'l donava perquè havia sigut de la meua àvia Matilde i perquè sabia
que quedava en
bones mans.
Senyorial i de
mala lluna, ens observa el besavi des del seu oval sinistre, penjat ara en el
menjador de casa. Davall seu, una còpia del retrat original, que s'havia
conservat entre les coses de l'àvia, reivindica la seua condició humil i li
restitueix el gest de bonhomia.
Saber emocionar amb les paraules és la
força de la literatura, transmetre’ns la
desesperació convertida en absoluta bogeria del
pare autoritari que perd el fill a LA MALETA, junt a una mare i una
filla absolutament atemorides davant les ires del pare que no parla ni viu, que
brama i mortifica... Joan ha donat vida amb aquesta narració a un temps
d’autoritarisme i de penes silenciades que pesen com la pedra viva al cor dels
personatges; són els dies de la postguerra.
Ja fa anys que vam aprendre que en
saber escoltar es troba el misteri d’aprendre, i crec que eixa és un altra de les habilitats
de les que Joan més ha gaudit, junt a aquella de buscar que comentàvem
al principi; sempre li agrada xerrar amb la gent i amb la gran especialment; és el tresor de l’experiència, preguntar, aportar el que ell
sap, tornar a preguntar com a L’ÚLTIM MAS:
Del camí, hem
vist fum a la xumenera i ens hi hem acostat. La clau era al pany, però hem
preferit tocar a la porta. La rebuda ens ha emocionat: «Els meus xiquets», ha
dit ella en reconéixer-nos, i ens ha besat amb afecte. De seguida ens han
oferit cadira a la vora de l'estufa de llenya, col·locada sota la campana d'una
antiga llar de foc. Si parlava, quantes coses podria explicar aquell fumeral.
Ja sabíem que quan els pares de Maria havien agafat la faena de mitgers al mas
de Fenoll, ella tenia tres anys, però no ens importava tornar-ho a sentir. La major part de la seua llarga vida —ara en
té 84— l'ha viscuda entre aquelles parets que s'estima com si foren seues,
encara que no ho són. «L'amo vivia a València, ara ja és mort», ens diu(…)
O a la prosa BAIONA:
Hi ha qui diu
que és més difícil escoltar que parlar, però això és només una mitja veritat.
El que és realment difícil no és parlar ni escoltar, sinó explicar les coses de
manera que provoquen el plaer i el desig d'escoltar dels altres. En això,
Baiona era un mestre. Jo sempre vaig ser un bon escoltador de les seues
històries, i ara que faig una mica d'aprenent de contador, el seu record
m'acompanya i m'inspira sovint. Sé, tanmateix, que en algunes coses mai no li
arribaré a la sola de l'espardenya; (…)
SÍ, efectivament, pense que escoltar es
fa pel gust d’escoltar; buscar, com quan de menudes escarbàvem els calaixos de
les àvies, es fa pel plaer d’escarbar; i que escriure també és un gaudi, per a
tu i per a tots nosaltres però sobretot ho és el fet que hages volgut
treballar, escriure per a compartir-ho i fer-nos una mica més feliços.
Joan, jo em pregunte sempre com es fa
per a convertir la teua realitat en
literatura, com es transforma una persona en personatge, d’on ixen eixes
paraules que convertixen la llengua, la nostra, en eina de transmissió àgil,
oxigenada, precisa i plaentera?
