Maria

Ja fa temps que Assumpció i jo sopem sols. Els fills se’ns han fet grans i cascun campa al seu aire. A vegades sent una mica de nostàlgia d’aquells temps en que sempre érem cinc a taula. Ara, vist des de la distància, m’adone com érem de feliços. És veritat, que no m’he de preocupar, mentre ho recorde, de fer que s’acaben el plat d’arròs, de convéncer-los de la bondat de les llentilles, d’alliçonar-los que no s’ha de mirar la tele mentre es menja, de fer que no es torquen les mans en la tovalla, d’aconseguir que estiguen un minut sense barallar-se, de fer-los prestar atenció a les històries de les Escriptures que tant m’agradava d’explicar-los mentre érem a taula; però, així i tot, enyore tant aquella època com la dels temps mítics de la infantesa.


Ja sé que tampoc no s’ha acabat el món, i que la vida continua, i que molt probablement encara ens n’esperen molts, de moments que valen la pena de ser viscuts −mireu, si no, el nostre Miquel−, però estic gairebé convençut que res no serà com llavors. No hi ha dubte −si més no, jo no en tinc− que criar els teus fills és l’experiència més sublim de la vida. Ara tampoc no estem malament; encara que sopem sols, trobem una gran joia en el simple fet de fer-ho, i sovint parlem dels nostres xiquets, i ens en sentim orgullosos o ens indignem o, simplement, patim per ells, que és l’esport favorit dels pares. Potser no és el mateix, però, certament, no ens hi podem queixar.

Sopar sols també és bonic, de tant en tant surt alguna d’aquelles coses que només poden eixir en aquestes circumstàncies. L’altre dia, sense anar més lluny, que teníem faves sacsades. Si no les heu tastades no sabeu prou què us heu perdut: és un dels plats més deliciosos que es poden menjar. Les faves han de ser tendres, i acabadetes de collir, i s’han de fer amb ceba, i amb bons alls, tendres també, amb uns trossets de cansalada i a foc lent, molt lent. De tant en tant, agafes la cassola per les anses i les sacses una miqueta, sense remenar amb la paleta: per això es diuen sacsades, és clar. Doncs la bona qüestió és que en el mateix moment en què em vaig ficar la forqueta a la boca se m’apoderà un sentiment profund, una dolça i alhora colpidora melangia. Vaig posar-me a assaborir les faves lentament, profundament: me les passava d’una part a l’altra de la boca, les mastegava una mica, n’extreia el suc, i aquell sabor incomparable se m’escampava per la llengua, pel paladar, i m’arribava a l’entrada de la gola. Ho vaig repetir tres o quatre vegades, i en cadascuna experimentava una sensació intensa, profunda, gairebé mística. Em vaig ficar una mica de vi en el got i mentre l’assaboria em vaig adonar de la situació. Què m’estava passant? Per què sentia aquella peculiar felicitat barrejada amb un lleu baticor? Vaig mirar Assumpció i ella menjava com si res, com si aquelles faves foren unes faves qualssevulla. Tanmateix jo sabia que no ho eren. La vaig contemplar una estona i finalment li ho vaig preguntar. “De qui són aquestes faves?”. “De ma mare”, va respondre ella. El fet no tindria més importància si no fóra que sa mare fa quasi dos anys que es va morir. Tampoc no en té gaire, tot i haver-se mort fa ben bé dos anys, perquè tothom coneix les prestacions dels sistemes de congelació. Maria, la meua sogra, cada any per la temporada feia moltes faves sacsades i les congelava; després en podíem menjar durant tot l’any. Les faves sacsades són un plat excel•lent, ja sé que ja ho havia dit, però és que, dins de l’excel•lència del plat, les de Maria eren una cosa extraordinària, sublim. La seua paciència proverbial per a guisar sempre obtenia uns resultats òptims dels quals en gaudíem tota la família.

Feia temps que s’havien acabat els congelats de Maria, però per una d’aquelles coses que passen, aquest potet s’havia quedat oblidat en el fons del congelador. Les seues faves sacsades feia més d’un any que no les havíem tastades. Amb el temps, el record dels guisats de Maria s’havia aletargat en les nostres papil•les gustatives. Però aquell potet oblidat, aquella propina inesperada, l’havia despertat de sobte. I per un moment, a través d’aquell sabor inconfusible, ella va tornar a estar amb nosaltres. I no era només una presència espiritual, imaginada... era una presència real, física, saborosa... estremidora.

Com t’enyorem, Maria.

Querida Mimi (3)

En la postal, datada a Alcoi el 31 de desembre del 1939, el senyor Valor explica que durant la Guerra Civil havia estat a Castalla fins que el mobilitzaren i se n’hagué d’anar al front. Poc després, la seua dona i el fill de bolquers foren expulsats del poble per les “autoridades rojas” i hagueren de refugiar-se a Alcoi on “el pobrecito vino a morírseme de hambre”. Per sort, continua la carta, “después de la liberación ha nacido otro hermanito”. La succinta narració commou enormement, però més per l’absència de dramatisme amb què s’explicen uns fets tan punyents que no pas per la tragèdia en si mateixa, que ens imaginem ben corrent en l’època.


A casa, em vaig posar en contacte amb un amic que em confirmà la sospita sobre la identitat de remitent de la carta. Qui m’ho confirmava no era pas qualsevol, sinó el mateix gendre de l’autor, casat actualment amb una filla del remitent; germana, doncs, dels dos xiquets que s’esmenten en la carta.

Però tornem a Mimi. Quan vaig arribar a casa, vaig escampar les cartes sobre una gran taula i vaig començar a classificar-les per anys. Les primers eren del 1947, la darrera, del 1958. Dotze anys de correspondència: podia ser interessant. De seguida em va cridar l’atenció que no hi havia cartes de l’any 51. S’havien perdut o hi havia hagut un trencament? La cosa prometia. Una mica contrariat, vaig comprovar que la primera carta de la col•lecció no era la primera que s’escrivien. En ella Juan es queixava de la poca formalitat de Mimí per haver trigat tant a respondre-li una anterior carta seua. Al mateix temps, però, expressava la seua alegria per haver rebut finalment la resposta: “¡Por fin! Fue mi exclamación al recibir la tuya”. Tot seguit continua queixant-se, mostrant-hi una desconfiança que no pareix pas gelosia sinó el lament de qui no se sent prou correspost.

De mica en mica, vaig desentranyant el fil argumental de la història: El jove Juan havia estat destinat a l’oficina de correus d’Alcoi on exerceix durant una bona temporada. Però ell és alacantí, i no li agraden gens els rigors del clima Alcoià, de manera que quan se li presenta l’ocasió d’acostar-se a la terreta i a la família, l’aprofità sense dubtar i es trasllada a Monòver. Però, ai!, durant la seua estada a Alcoi, havia conegut una modisteta de nom Mimi, que, sense que ell n’acabara de ser conscient, li havia robat el cor. Es pensava que en unes setmanes podria oblidar els passejos per la ciutat dels ponts i les sessions de cinema dels diumenges per la vesprada amb la seua modisteta. Però no va ser així. El temps passava i un cuquet continuava rosegant-li les entranyes. Un bon dia decideix escriure-li una carta, i ací començà una relació epistolar que havia de durar més d’un decenni. Puntualment, setmana rere setmana ell li detalla la seua vida quotidiana, amb un especial èmfasi en la part lúdica. Els balls, el casino, els dinar familiar i fins i tot l'assistència com a simple convidat a una tertúlia literària (llàstima que no hi posa el nom dels poetes que hi llegeixen versos). Mai no hi falten tampoc les pel•lícules de cine i la seua breu i concisa crítica. De “Bienvenido Mister Marshal”, per exemple, diu que "no me ha gustado nada".