DE L'OBSCÉ AL MACABRE
Sistemes Eucariòtides Complexos
Ningú
que haja llegit Incerta glòria pot
haver quedat indiferent davant els estirabots
d’en Soleràs, un dels personatges ‒amb en Raskòlnikov de Crim i càstig‒ més inquietants que
m’he trobat mai en la literatura. Obsedit per l’amor i la mort, el controvertit
personatge de Sales diu en un moment donat: “Venim de l’obscè i anem al
macabre”, i d’aquesta manera identifica les dues fites cabdals de la vida amb la morbositat.
Fa
poc vaig llegir en la revista Mètode una entrevista al biòleg Ricardo Amils que
em retornà a la memòria la sentència d’en Soleràs. Amils hi citava un tal Lynn
Margulis (un altre científic, segurament molt conegut, però del qual jo no
havia sentit parlar mai): “la mort es va inventar quan es van desenvolupar els
sistemes eucariotes complexos, en els quals hi ha cèl·lules especialitzades
dedicades a servar la part genètica i a procrear, i n’hi ha que estan al servei
del sistema. Aquesta part mor”. Segons Margulis, tot això es podia resumir
poèticament de la següent manera: “el dia que es va inventar l’amor,
l’aparellament entre cèl·lules (per a intercanviar material genètic), es va
inventar la mort (de la part funcional, no genètica, del cos)”. Amils acaba
dient que, a pesar que és una definició poètica, li sembla interessant.
A
mi també m’ho sembla. I estic segur que també li ho hauria semblat a Sales. Segurament
ell ja intuïa que l’amor i la mort havien nascut simultàniament, que eren, en
definitiva, les dues cares d’una sola moneda. No sé si devia saber això dels
eucariotes, és a dir que el que nosaltres tenim per vida no és més que un
complement funcional d’una altra mena de vida: la genètica (gairebé immortal). En
definitiva, que allò tan transcendent que creiem ser no es més que un mecanisme
secundari d’una Vida majúscula que, amb petites i contínues variacions s’ha
mantingut ininterrompudament activa (sense conéixer la mort) des del principi
fins ara.
Pura
poesia, segons Lynn, però què és la ciència sinó poesia contrastable.
