EL DIA 9 JO VOTARÉ

Hi havia un temps en què la correcció política impedia a determinats sectors de la dreta de fer públiques les seues idees sobre masclisme, llengües, autonomies, migració, etc. Fins que, farts d’aguantar-se, una colla d’herois campeadors van decidir crear un nou partit, un partit valent, un partit capaç de propugnar obertament, sense complexos, opinions i desitjos racistes, xenòfobs, aporòfobs, masclistes, centralistes, anticatalans, antialencians, antibascs, franquistes i feixistes. S’havia acabat de comportar-se com una derechita cobarde, ells serien la derechona molona que la chaqueta se desbotona.

De retruc, a aquella derechita cobarde se li presentava una oportunitat d’or. Si es desvinculaven de la derchona molona, podrien reivindicar amb orgull la seua posició centrada, moderna, democràtica, europea, constitucionalista. Serien una dreta més preocupada, com és natural, pels beneficis empresarials que no pels drets laborals, més apegada a l’església que a les llibertats individuals , més fidel a Espanya que als espanyols, però amb una postura ètica raonable en temes com emigració, pobresa, sanitat, feminisme, cultures, conspiracions judeo-masòniques, canvi climàtic i totes aquestes endergues de l’humanisme elemental, la democràcia occidental i les oportunitats universals. Però devien considerar, els de la derechita cobarde, que el viver de vots de la ultradreta era massa gros i temptador per a renunciar-hi explícitament. O tal vegada que el nou panorama polític exigia fer pactes amb la derechona molona. O que els vents bufaven ultramontans i podien perdre el tren. I decidiren desaprofitar l’oportunitat o, si ho preferiu, deixar-se dur per l’esperit del temps i comportar-se com autèntics ultres.

El cas és que, ben pensat, la derechona molona tampoc no és tan valenta com diu, de fet és ben covarda. És veritat que diuen coses que callen els altres, però hi ha moltes altres coses que només gosen dir en la barra del bar, en els sopars de cunyats i en la cua del super. En aquestes palestres, ells matarien i degollarien, prohibirien i expulsarien, empresonarien i torturarien, fins i tot violarien i castrarien a aquells que no pensen ni viuen com cal, aquells que gaudeixen plaers prohibits, que pronuncien paraules pecaminoses, als que no són prou machotes ni prou ibéricos.  Però quan estan davant de les càmeres, als escons dels parlaments o en les tribunes dels mítings, els líders de la derechona es posen la pell corder de la família, de la constitució, de la democràcia, de la solidaritat (bien entendida, eso sí), de la llibertat i tot (no, no en tenen vergonya). I callen el que de veritat pensen, i fan aquella careta hipòcrita de no haver ha trencat mai un plat. Em sap una mica greu per una bona part dels seus votants, gent de bona voluntat i molta grisor, que en serien els primers  escalivats el dia que s'aplicaren les polítiques de la derechona molona. Déu mos en guard!

Ara, per a cagamandúrrios de veritat els de la izquierdita cobarde, el súmmum de la correcció política. Ells son tan bons i tan educats, ells són els pares i les mares de la prosperitat, de la solidaritat, del respecte... Però ho són sense ser-ho del tot, com aquell que no ho és, no sé si m’explique. Són d’esquerres, però sense passar-se’n, no siga cosa que això moleste algú.  Són molt espanyols, però tampoc no són massa espanyols, i sense ser-ne massa, ho són més que ningú, perquè l’Espanya de deveres, la de bon rotllo, no existia abans que ells l’hagueren inventada. I també són valencians, però valencians bien entendidos, és a dir, més valencians que les falles i els moros, que la paella i l’arròs al forn, que la música de banda i la botifarra de ceba, però no tant valencians que pogueren paréixer catalans. Ah, i ecologistes!, més ecologistes que la Greta, però no tant que això poguera fer la mà als caçadors, als toreros, als llauradors, als comerciants. És a dir, ecologistes però no d’aquells que solten serps des dels helicòpters, sinó dels que es compren cotxes elèctrics de cinquanta mil euros. Són, en definitiva, autèntics especialistes en el ser i en el no ser de cada dia, petits Hamlets d’opereta. Més blancs i més negres que ningú, més rojos i més blaus, més cristians i més ateus, i molt més feministes, és clar.

I sí, amics, també hi ha una esquerrona, o, millor dit, n’hi ha unes quantes. Hi ha aquella que defensa els Països Catalans en el llit de matrimoni, però que en la plaça no sabe no contesta, l’esquerrona que es considera l’essència dels valencianisme però n’amaga els símbols històrics, l’ esquerrona que posseeix el pot de les essències proletàries i no s’encanta en subtileses inútils d’accents oberts o tancats. L’esquerrona colorin colorado, que s’arma uns embolics filosòfics de mil dimonis amb els drets dels animals i les plantes, amb el menjar  natural i la carn vegana, amb l’ecologisme angelical i els transgènics demoníacs, amb el canvi global i l’escalfament climàtic, amb l’energia nuclear i les macroplantes... Són esquerrones que quan senten campanes xupi-pirulli i guai del paraguai, pugen ipso facto al carro de la modernitat i assumeixen les veritats més absolutes adobades amb grans pessics  d’ignorància i cabassos d’irreflexió. Les que en nom de la correcció política prohibeixen, censuren, sacrifiquen, espanten i marginen qualsevol que gose posar en dubte es principis elementals del xupi-pirulisme.

Jo mateix, que sóc un poc xupi-piruli, he estat a punt d’autocensurar tot açò per por d'ofendre. Reconec que em sap greu molestar a ningú, però és que hui m’he alçat d’aquest humor i m’abelleix cagar-me en tot, en la derechita cobarde i en la molona, en la izquierdita cobarde i, sobretot, en l’esquerrona colorin colorado... i este cuento se ha acabado.

Bé, en realitat no s'ha acabat del tot, perquè malgrat tot el que he dit, jo votaré. Votaré perquè entre totes les opcions, n'hi ha de molt pitjors. I no mane Déu!