Els animals tenen instint de supervivència sense ser conscients de la inevitabilitat de la mort. Aquet instint els fa lluitar per la seua vida i els fa reproduir-se. Els humans, en prendre consciència de la seua individualitat i de les conseqüències indefugibles de la mort, i sense perdre l’instint animal de reproducció, cerquen la pervivència, també, a través de la perpetuació de la seua memòria, de la seua obra personal. Però ¿no hauria de ser la humanització justament la transgressió d’aquests instints, la superació de la dependència purament animal de sobreviure, la presa de consciència de la inutilitat de qualsevol esforç per evitar la inevitable mort?
