Diuen alguns que en la Bíblia ja estaven totes
les històries, i que per si en faltava alguna, Homer ho va acabar d’arreglar. Es
veu que els escriptors de novel·la (imagine que els poetes també) no fem altra
cosa que plagiar-nos i replagiar-nos els uns dels altres els arguments copiats
i recopiats d’aquelles obres. Per això quan aquest matí m’he assegut a la tassa
del vàter, amb el primer llibre que m’ha vingut a les mans, i hi he descobert
una trama molt semblant a la d’una altra novel·la que estic llegint, no m’he
sorprés gens ni miqueta. Ni tan sols he estat temptat de restar-li cap mèrit a
ningú: Déu me’n guard. I encara m’ha sorprés menys que els enraonaments que
feia el narrador, referits a l’Escòcia del s. XVII, es paregueren com una gota
d’aigua a una altra als telenotícies de la Sexta.
Que els hòmens i les dones s’enamoren massa
sovint de qui no els convé i que els qui manen se n’aprofiten del seua posició
per a omplir-se la butxaca pròpia o la dels seus afectes, són segurament dos dels
tòpics més rebregats de la història universal i de la de la literatura.
Tanmateix, la manera com ho explicava l’autor del llibre m’ha paregut tan diàfana
que no me’n puc estar de copiar-la a continuació (en traducció meua del castellà).
«Així, fins sobirans usurpadors o tirans han
estat rigorosos en l’administració de justícia entre els seues súbdits, sempre
que el seu propi poder o les seues passions no s’hi trobaren compromeses.
ȃs molt diferent quan la sobirania ha estat
delegada en el cap d’un partit que sent l’alé d’un líder rival en el bescoll en
la carrera de l’ambició. Tan breu i precari gaudi del poder s’ha d’aprofitar en
recompensar els partidaris, estendre la influència pròpia i esclafar els
adversaris. Fins Abu Hassan, el més desinteressat de tots els virreis, no va
oblidar-se durant el seu califat d’un dia, d’enviar una douceur de mil monedes d’or a la seua família; i els regents
escocesos, elevats al poder per la força dels seus partits, no van deixar de fer
servir el mateix sistema de recompensa.»
La cosa continua amb la parcialitat de l’administració
de justícia, però per no fer-me pesat, ho resumiré en una sola frase del mateix
llibre: «Digues-me qui és l’home i et diré quina és la llei».
Vist el que veiem cada dia, i sabent que el
sistema està podrit des de fa tant de temps, sembla que quan els partits polítics
ens volen vendre la moto de la (seua) democràcia, només ens queda somriure amb
resignació per fora i cagar-nos en la mare que els va parir per dins: Doncs
això.