altra vegada la fagina

Com que per fi li he pogut fer una foto al pi de la fagina, reproduisc l'article de l'altra vegada, ara ben il·lustrat. Si algú ja l'havia llegit, doncs això que s'estalvia.

Va ser la nit de Cap d’Any d’ara fa uns set o huit anys, que anàvem a sopar a Xàtiva a cals nostres amics Gemma i Toni. Llavors encara no hi havia la carretera de l’Olleria i havíem de fer marrada per la que serpenteja al peu de la serra del Benicadell; per si no l’heu transitada, una de les més boniques de la rodalia. Entre Otos i Carrícola hi ha un mas que es diu Muntis i de seguida que el passes ve una revolta a l’esquerra, una baixadeta, una revolta a la dreta i una recta que davalla fins a un pontet que creua el barranc del Pleit, tot això en terme de Bèlgida. A la meitat de la darrera baixada, la carretera s’estreny per una antiga androna que la travessa. Des d’uns metres abans hi vam veure unes ombres estranyes que saltaven de la cuneta al bell mig de l’asfalt. Vaig xafar el fre amb força i el cotxe es va aturar a molt poca distància de l’aparició. De seguida vam distingir dos animalets de la grandària d’un gat, poc més o menys, que jugaven i saltaven completament aliens a la presència del cotxe. Tenien una gran taca blanca en la pitrera, la cua grossa i esponjada com la d’una rabosa i la cara petita amb el musell fi com el d’una mostela. En qualsevol cas es veia ben clar que no es tractava ni d’una cosa ni de l’altra. Les bestioles saltaven i es feien grans festes, talment una parella d’enamorats que es festegen. S’hi van passar una bona estona, potser tres o quatre minuts, i finalment un d’ells travessà la carretera ràpidament i saltà sobre la soca d’un pi monumental que presidia el matollar del marge esquerre. El seu company va dubtar una mica i després el va seguir fins a la soca del pi. Allà no hi arribava gaire la llum dels fars, però encara en distingíem les formes juganeres de la feliç parelleta. Finalment s’enfilaren soca amunt i desaparegueren entre el brancatge esponerós.
Així que arribàrem a Xàtiva, vaig consultar l’Enciclopèdia dels meus amics i hi vaig localitzar un animalet que s’assemblava molt al que havíem vist a la carretera excepte en la taca blanca en el pit. Es tractava d’una marta. Després de les vacances de Nadal, ho vaig consultar al meu amic Toni Conca, eminent boletaire i biòleg de professió, i em va dir que no podia ser una marta perquè aquesta espècie només es cria en l’alta muntanya, però que si que podia ser un parent seu anomenat fagina. Vam buscar fotografies de fagines (garduña en castellà) i vaig comprovar que efectivament aquell era l’animalet que havíem vist, amb la seua taca blanca, la seua cua grossa i el seu morret prim. Com que mai no n’havia sentit parlar, m’hi vaig interessar i vaig trobar estudis sobre els seus hàbits i la seua distribució geogràfica, i, efectivament, al Benicadell se n’havien localitzat. Després ho vaig preguntar als caçadors més vells del poble i alguns em confirmaren que n’havien caçat amb llaç i em digueren que el seu nom popular era fugina.
Uns quants mesos després, me n’anava a treballar a l’institut d’Albaida (sempre hi vaig per aquesta carretera de l’ombria del Benicadell, privilegis de viure a Otos), i quan m’acostava a l’androna de la baixada de Muntis, vaig veure un animalet mort enmig la carretera. Dissortadament es tractava d’una pobra fagina que havia atropellat algun cotxe, molt probablement una de les dues que havia vist aquella nit màgica de Cap d’Any. Quan la vaig tocar encara era calenta. Devia pesar tres o quatre quilos i tenia el pelatge més suau que mai havia acariciat. La vaig carregar al cotxe i la vaig dur a l’institut. Se la quedà un professor de biologia que diu que practicava la taxidèrmia.
Després d’aquell dia, cada vegada que enfilava la darrera baixada de Muntis cap al barranc del Pleit i contemplava el magífic pi de les fagines, m’embargava un sentiment contradictori de tristesa i d’alegria: de tristesa per la fagina morta i d’alegria per la que encara deu trescar pels boscos incipients de l’ombria…
Però els disgustos encara no s’havien acabat. Fa unes setmanes, anava de camí cap a l’institut, vaig passar el mas de Muntis, vaig girar la revolta a l’esquerra i vaig fer la primera baixadeta, vaig girar la revolta a la dreta i…vaig contemplar la desgràcia en tota la seua magnitud: el pi de les fagines havia desaparegut. Algú l’havia talat amb una serra mecànica i a penes n’havia deixat un monyó de soca amb una creu roja condemnatòria.

SANTA TERESA DE JESÚS

L’any 1582, el papa Gregori XIII va ordenar la reforma del calendari. La raó era que amb el calendari Julià (vigent des que l’havia instituït Juli Cèsar) l’any civil no s’acabava d’ajustar amb l’any astronòmic. El desajust és d’uns tres dies cada quatre-cents anys, però després d’una llarga vigència, l’error acumulat era de més de deu dies. Així, l’equinocci de primavera es produïa l’onze de març en compte del vint-i-un com manava concili de Nicea de 325 dC.
El nou calendari, anomenat Gregorià en honor al sant pare, entrà en vigor en els diferents territoris de l’Estat Espanyol el dia 4 d’octubre de 1582, i la seua aplicació pràctica es limitava dues accions. La primera llevar tres anys bixestos cada quatre-cents anys; la segona, avançar de colp deu dies de calendari. Aquesta segona, que és la que ens interessa, féu que l’endemà del 4 d’octubre de 1582 fóra el 15 d’octubre i no el 5.
Va voler la casualitat que santa Teresa de Jesús es morira aquell mateix dia 4, amb la qual cosa el seu soterrar (si fou l’endemà ,dada que desconec), quedara datat el 15 d’octubre: aparentment, 11 dies després.Aquesta anècdota resultava un encertat auguri del que havia de passar després amb el cos de la santa d’Àvila, exhumat en nombroses ocasions i trobat sempre en estat incorrupte. De totes les parts del seu cos, la més famosa és el braç, que li fou amputat en la primera de les exhumacions i que Franco guardava gelosament en una habitació del Pardo per protegir-se de les malignes influències de la massoneria i el comunisme.

NO M'HI TROBE

Anit, després d'escoltar Pep Botifarra amb un fred que pelava i a pesar de la xamorrera (a Ontinyent en diuen capoana) que arrossegava, encara em vaig apuntar a l'última xarradeta al celler de Ca les Senyoretes. N'érem una bona colla: Paco uendo, Mercè uenda, Bea pixorra, Toni Tijerín, Pep Albinyana Proteic, Immeta la Punxa, Sunsion de Cales, Natzari Cansalà i un servidor. Si haguera de fer un resum dels temes que vam tractar, de res tinc gana l'embolic que armava. Però només vull parlar d'un assumpte que va quedar pendent. La cosa anava de trobar exemples en que es conservava l'ús del pronom hi fora del d'acompanyar el verb haver. Jo en vaig proposar tres: s'hi val, s'hi veu i s'hi troba. En els dos primers hi havia acord unànime, però el tercer me'l posaven en dubte. Això els més discrets, que eren la majoria, perquè el meu amic Natzari es limità a afirmar que això no existia, que no ho feia servir ningú i que m'ho havia inventat. Ell ja ho té això, una tacte innat que el fa inconfusible i adorable.

Jo no ho havia de consultar a ningú per a saber-ho perquè que no m'hi trobe ho he dit tota la vida i no ho he aprés als llibres sinó que ho he heretat de la parla familiar. Però per si hi quedava cap dubte, hui he consultat la meua enciclopèdia preferida: la tia Maria (per cert, Botifarrona ella). Simplement li he dit: vosté sap que vol dir que no s'hi troba?, i ella m'ha contestat sense dubtar un instant que això significava que no es trobava a gust en algun lloc. Definició perfecta. Per si no n'hi havia prou, després encara m'ha dit que era com "estar amprat". Ala, veges on t'han pegat. Per cert, que Sunsion estava de testimoni.

Havia dit que només parlaria d'un tema, però és que sobre la marxa me n'ha vingut al cap un altre i ara no me'n puc estar d'explicar-lo també. La cosa era si algú coneixia la frase "a temps arrere", i en cas que la conegueren, si aquesta "a" del principi la feien àtona o tònica. Perquè si era tònica, llavors hauria de dur hac i si era àtona, no.

Potser alguns pensaran que no és normal que a quina hora de la nit hi haja gent que
passe les hores amb aquests romanços, i tindran tota la raó del món, de pensar-ho, però és que nosaltres no devem estar bé del tot amb aquesta dèria per les paraules. En qualsevol cas, si ningú té una opinió al respecte, serà benvinguda i ben escoltada.