En un documental televisiu es mostraven les atrocitat comeses pels soldats nord-americans a la guerra d’Irak. Sorprendre, la veritat, no sorprenia pas, però feia posar els pèls de punta. Uns quantes setmanes abans, un altre reportatge havia parlat de les barbaritats comeses o consentides per un govern caribeny. Tampoc no ens sorprenia pas, i també ens feia posar els pèls de punta. S’hi podia observar, però, una clara diferència en el tractament que es donava als protagonistes. En el primer cas, es lamentava el fet, fins i tot es condemnava, però s’evitava fer judicis de valor sobre el sistema polític que el genera, el permet, el promou... En el segon es lamenta el fet, es condemna i s’emeten tota mena de judicis de valor sobre el sistema polític que el genera, promou, permet... És clar, les bestieses de l’un tenen com a objectiu final el triomf de la democràcia, les de l’altre, són simplement les excentricitats d’un dictador bananer.
Quan es condemnen les atrocitats dels governs dictatorials, tothom s’hi afegeix a la crítica, i els dictadors es presenten com pallassos egocèntrics fàcils de parodiar i ridiculitzar. Quan es critiquen les actituds criminals dels governs democràtics, la majoria s’ho miren com un mal menor.
La democràcia s’ha investit d’una tal autoritat que comença a fer por, si més no, a mi me’n fa. Sense ruboritzar-se, és capaç de portar a l’extrem la màxima que la fi justifica els mitjans. Agreujat encara, des del meu punt de vista, pel fet que la fi que es pretén no és ni tan sols una utopia humanista (com ho podien ser el comunisme o l’anarquisme) sinó un nom buidat de tot el seu contingut, un dogma de fe que rebutja per principi qualsevol mena de crítica. Tot això adobat, encara, amb un cinisme aterrador: perquè, a hores d’ara, qui no sap que la democràcia no és el govern del poble sinó el dels grans interessos del capital? I qui ignora que, en nom d’aquesta falsa llibertat, la democràcia és capaç de matar, alimentar-se de la misèria, negar les veritats més òbvies, condemnar les minories (demogràfiques, religioses, nacionals, econòmiques...) i, per damunt de tot, manipular barroerament les majories?
dimecres, 29 de desembre del 2010
diumenge, 26 de desembre del 2010
El món des del Benicadell
BENIGÀNIM, BELLÚS I EL PORT VALÈNCIA
TOT LO MÓN
Així es veia el món des del Benicadell el dia de Nadal: València, l'Albufera, Benigànim, Quatretonda, Albaida, l'Olleria, Aielo, Bèlgida, Bufali, Montaferner, Alfarrasí, Benicolet, Llutxent, Otos, Beniatjar, El Ràfol, Platja de Gandia, Terrateig, Montitxelvo, la Pobla... i molt més.
diumenge, 12 de desembre del 2010
Rellotge de sol muixeranga
dimarts, 30 de novembre del 2010
Un rellotge a l'Olleria
dilluns, 29 de novembre del 2010
LA MILLOR OLORETA DEL MÓN
No cal que els seus policies es calfen més el cap buscant el culpable, senyor jutge: a Rafel de la Mandola, li ha fet la pell un servidor: Toni Persona... i ausades descansat que m’he quedat. Ell i jo sempre hem sigut amics, sap, i tampoc no m’agradaria que es pensara vosté que la sagnia no ha sigut més que la borrumbada d’un grandot debades; si l’he afaitat en sec amb la corbella, és perquè Rafel s’ho ha guanyat ben guanyadet... Deixe’m... deixem que li explique: la cosa ja venia de quan érem xiquets; a escola ell sempre es copiava els deures de la meua llibreta, i com que la vergonya no la coneixia, encara tenia la santa barra d’eixir voluntari a la pissarra... total, que el barrut s’enduia la millor nota sense haver-ne fet un brot, i jo... doncs allí em tenia vostè, amb la boqueta oberta com un peixet fora de l’aigua. Una vegada... encara em fa ràbia de pensar-ho, que havíem anat d’excursió a la fàbrica d’olives La Espanyola, Rafel va agafar mitja dotzena de potets (de les d’anxova, és clar) i me les va empatecar en la motxilla sense que jo m’adonara. Va voler la mala sort que a l’eixida de la fàbrica, me’n caigueren un parell a terra, i de seguida va vindre un home malcarat, amb un bigoti a l’estil Íñigo, i em va agarrar del bescoll i em espolsar un marmoló que encara tremole, de pensar-ho. Faça’s càrrec, senyor jutge, l’afronte que vaig passar: blanc com la paret, em vaig quedar, i sense poder dir ni pruna; ni a la fàbrica ni a l’escola, quan, l’endemà, el mestre m’avergonyí davant de tots els companys... i les companyes. Ja de més granadets, el tio Cento Maria, que era germà de llet de mon pare, mos va donar una guzzi de quaranta-nou que feia anys que tenia retirada en la cotxera. Rafel i jo la manteníem a mitges: jo posava la gasolina i ell feia els quilòmetres. Si alguna vegada m’hi deixava pujar, era fent de paquet per a anar a espellucar un saquet d’ametles, de la venda de les quals, mai no en vaig veure un gallet. Però quan hi havia festa, s’oblidava de mi i s’enduia les xicones amb la guzzi a les discoteques dels pobles del rodal. Ni me’n puc recordar, si vol que li diga la veritat, de les excuses que s’empeltava per a deixar-me al poble amb un pam de nas i conformat. I també va ser ell, senyor jutge, qui em va fer estar tota una nit xiulant amb un reclam i amb el sac obert esperant que hi entraren els gambosins. Què vol que li fem: a mi les matemàtiques i el francés m’entraven bé, però eixes coses de la vida sempre m’han costat. Per si no n’hi havia prou, va voler el destí que mos enamoràrem de dos bessones: Carme i Rosa, més igualetes que dues gotetes d’aigua, i que elles dues mos correspongueren. Doncs... se les va traginar les dues, Rafel: la seua i la meua. I no es pense que ho va fer quan encara xarrucàvem a la porta de casa i no sabíem si allò quallaria o què. No, senyor jutge, va ser quan ja érem ben casats: al mateix viatge de nuvis... què li pareix? Sí, ja ho sé, diga’m vosté burro, per haver consentit d’anar-hi amb ell, i li donaré tota la raó, però hauria d’haver vist com estaven de comboiades les germanetes amb això de casar-se el mateix dia i fer el viatge de noces juntetes; a Mallorca, que era el que s’estilava en aquell temps. Mire... quan els vaig descobrir rebolcant-se, em va vindre una acalorada... Però Rafel, com si res, va saltar de seguida del llit i em va amollar que com que eren tan paregudes, s’havia confós. I ara li pareixerà mentida, senyor jutge... però me’l vaig creure: mire vosté si sóc ignorant. Tampoc no estaria bé amagar-li, però, que vaig arribar a barrinar que potser a mi em podria passar el mateix, i em va agafar una coseta ací baix a la panxa que dic... toca! El mal va ser que el dia que em vaig enganyar jo, ella, la meua cunyada, que és de les del morro fort, em va ventar una bona cinqueta i em va posar en el meu lloc. No va ser fins aquell moment que vaig pensar que Rafel i jo no érem bessons, i... doncs, que la meua dona també es devia adonar, com s’havia adonat la seua germana, que jo no era ell, o que ell no era jo... i ara em perdonarà vosté, que m’haja fet un petit embolic... La bona qüestió és que, tot fet un lluquet, vaig córrer a demanar explicacions a la meua dona sobre el malentés de Mallorca; però vaig ser tan bajoca d’explicar-li les circumstàncies que havien fet que m’adonara de la seua relliscada, i encara va acabar el fandango bonegant-me ella a mi. I amb raó, si es mira bé. Com que no em vull posar pesat, m’estalviaré d’explicar-li el cas de l’herència dels meus sogres: les filles molt igualetes, sí, però no sé de quina manera ho va trabucar tot Rafel, que el pinyol gros se’l van endur ells; i nosaltres, una mà davant i una da... però deixem-ho ací, que ja m’estic allargant massa i es deu començar a preguntar vosté quina relació té tot això amb la mort de Rafel... Mire, senyor jutge... vosté ha olorat mai una floquissada de bolets de xop quan encara són en la soca? Si ho ha fet, m’estalvie les explicacions, però si no, li puc assegurar que és simplement la millor oloreta del món. Que no s’ho creu, doncs pregunte-ho a Toni Espí, un home de Bèlgida que escriu sobre galindaines d’aquestes amb molta severicutància. Però vinga, va... no mos entretinguem més: de l’herència dels sogres, sap, només m’ha quedat una horteta amb una tanda de reg de l’aigua de la font de Baix. Els quatre pamets de terra fa temps que no els treballem, però, arrimat en un marge, hi ha mitja dotzena de soques de xop que me les estime com diuen, els que en tenen, que s’estima un fill. En acostar-se la primavera, no hi ha dia que no vaja a mirar-les, i escure la séquia de reg, rac algun margenet, talle unes quantes canyes o, si s’escau, hi faig un regonet. Arribat el moment, sempre en la lluna creixent de la primavera, senyor jutge, es produeix el miracle: sobre la fusta podrida de les soques apareixen centenars de cabets d’agulla d’una blancor sedosa i impol·luta. A partir d’aquell dia, mire com em faig de nerviós, que ja no puc ni dormir a les nits. Llavors ja no hi vaig tots els dies, sinó a totes les hores: pel matí, per la vesprada... i m’hi estic temps i temps contemplant-les, adorant-les, i fins i tot els dic coses, per si elles, i ells, pobrets, m’entenen. De tant en tant, m’hi arrime ben a tocar i la seua oloreta m’ompli el nas, el pit i l’anima, senyor jutge: jo crec que si Déu va crear l’ànima per a alguna cosa, era per a omplir-la de l’oloreta dels bolets de xop, i no per a totes aquestes mantàfules que diuen els... disculpe... disculpe senyor jutge, però és que no s’ho pot imaginar, el goig que fa de veure’ls com van creixent, i agafen aquella pintadeta marroniua, i se’n pugen uns damunt dels altres, i formen una floquissadeta tota atabolladeta, deliciosa, gloriosa... és com tocar el dit en el cel. Els bolets de xop, per si no ho sap, s’han de collir a la seua hora, ni massa xicotets ni massa grans, perquè tinguen aquell punt exacte de color, de sabor i de perfum. I jo sabia que això s’esdevindria dissabte a les nou del matí, tot just abans que el sol començara a calfar. Vaig passar-me la nit de divendres, llegint contes de Toni Cucarella −si no el coneix, senyor jutge, aprofite per a recomanar-li’l− perquè era l’única manera de fer que les hores passaren passadores. I quan el sol remuntà la carena de la Barsella i il·luminà les serres de l’Olleria, vaig agafar el cabasset i la corbella, i cap a l’horta falta gent: les cametes em tremolaven...
I del que va passar després, senyor jutge, m’estime més estalviar-li’n els detalls. Estic segur que, home de carrera que és vosté, prou que s’ho deu imaginar.
I del que va passar després, senyor jutge, m’estime més estalviar-li’n els detalls. Estic segur que, home de carrera que és vosté, prou que s’ho deu imaginar.
dissabte, 20 de novembre del 2010
divendres, 19 de novembre del 2010
NI PUNT CAT, NI PUNT VAL
Un amic meu es va fer la pàgina web amb el domini punt cat. Ell deia que com que parlava català (és de Catarroja), ho havia de fer així. Em feia una miqueta de ràbia perquè pensava que el meu amic tenia raó, i a mi també m'hi hauria agradat... El problema és que la meua web tenia, i encara té, la funció d'atraure clients, sobretot valencians, i si m'hi posava el punt cat, potser n'espantaria més d'un. I no... no em podia permetre aquest luxe... Hòstia, i quina desgràcia de país --pensava tot desconsolat-- si almenys poguérem aconseguir el punt val. Però no veia jo la nostra xenerealitat gaire entusiasmada amb el projecte.
Com n'estava d'equivocat... No sé com no havia descobert abans una cosa tan evident i, alhora, tan genial... Ho vaig veure clar l'altre dia, llegint el diari. En un article d'opinió, ara no recorde de qui, es denunciava una maniobra del govern valencià per a fer desaparéixer el terme valencià en la publicitat institucional i fins i tot en els domunents oficials. En poc de temps deixaríem de dir-nos Comunitat Valenciana i seríem simplement Comunitat... Simplement? No tan simplement, senyores i senyors. Amb aquesta jugada magistral la nostra Comunitat assolirà una projecció internacional impressionant. De sobte, la gran majoria de les pàgines web del món, passaran a tenir les inicials, les sigles, l'anagrama, el domini, o com li volgueu dir... de la Nostra Terra, de la nostra Sacrosanta Terra. Cada vegada que un japonés, un iranià, un islandés, un australià, un congolés, un americà o fins i tot un espanyol cree una pàgina web amb el domini punt com, estaran pensant en la nostra comunitat, fent-nos publicitat, treballant per a nosaltres: PUNT COM(unitat), senyores i senyors. Tot lo món als nostres peus, treballant debades per a nosaltres, i els maniosos de les identitats ja no tindrem problemes ni quimeres quan creem les webs personals o professionals. Visca València (amb perdó)
Com n'estava d'equivocat... No sé com no havia descobert abans una cosa tan evident i, alhora, tan genial... Ho vaig veure clar l'altre dia, llegint el diari. En un article d'opinió, ara no recorde de qui, es denunciava una maniobra del govern valencià per a fer desaparéixer el terme valencià en la publicitat institucional i fins i tot en els domunents oficials. En poc de temps deixaríem de dir-nos Comunitat Valenciana i seríem simplement Comunitat... Simplement? No tan simplement, senyores i senyors. Amb aquesta jugada magistral la nostra Comunitat assolirà una projecció internacional impressionant. De sobte, la gran majoria de les pàgines web del món, passaran a tenir les inicials, les sigles, l'anagrama, el domini, o com li volgueu dir... de la Nostra Terra, de la nostra Sacrosanta Terra. Cada vegada que un japonés, un iranià, un islandés, un australià, un congolés, un americà o fins i tot un espanyol cree una pàgina web amb el domini punt com, estaran pensant en la nostra comunitat, fent-nos publicitat, treballant per a nosaltres: PUNT COM(unitat), senyores i senyors. Tot lo món als nostres peus, treballant debades per a nosaltres, i els maniosos de les identitats ja no tindrem problemes ni quimeres quan creem les webs personals o professionals. Visca València (amb perdó)
dijous, 7 d’octubre del 2010
paisatges
Podeu vore més fotos ací:
http://picasaweb.google.es/101584304666112544279/DesDelBenicadell#
dimecres, 6 d’octubre del 2010
Cartell del rellotge de la Plata i de Benigànim
dijous, 9 de setembre del 2010
NOU RELLOTGE AL CARAMBOLO
diumenge, 22 d’agost del 2010
CABRA DE MORA
Aquest estiu hem tornat a Formiche Alto. Fa dos anys ja ens hi vam estar un parell de dies, i en vaig escriure un post a propòsit d’unes manisetes ben curioses que vam descobrir en un dels seus carrers: http://otos4.blogspot.com/2008/09/literatura-sinistra.html
El poble és menudet (no arriba al centenar d’habitants), però molt atractiu i, sobretot, amb un clima ideal per a l’estiu. De dia, si el desafies, el sol et taladra literalment, però només que et poses a l’ombreta ja es fa tot més suportable. A les nits refresca de veritat, tant que amb el llençolet et quedes curt i has de tirar mà de la flassadeta d’entretemps.
Amb el nostre amic Toni com a guia inestimable, vam fer una volta pels pobles de la rodalia amb l’única intenció de recrear-nos amb el paisatge i observar les coses genuïnes que, per aquells indrets, encara sobreviuen.
El primer llogaret on ens vam aturar es deia Cabra de Mora. Només veure l’església de lluny, ja ens va passar pel cap, a Assumpció i a mi, si no hi hauria cap rellotge de sol esperant-nos. Aparquem a la plaça, fem la volta a l’edifici i, en el moment just que comentàvem que això dels rellotges ix quan menys t’ho esperaves, ens apareix un exemplar gnomònic que ens deixa bocabadats.
De fet, no es tractava d’un simple rellotge, sinó de dos, un de tradicional i un altre de molt més rar, tots dos tallats sobre una sola peça de pedra. Per si no n’hi havia prou, el cudol contenia unes quantes inscripcions que prometien ser interessants.
El primer rellotge del conjunt és un vertical amb gnòmon orientat. Tot i que encara no l’he estudiat a fons, pareix que està ben dissenyat (de fet marcava l’hora exacta en el moment de l’observació). El segon rellotge és un semicilíndric orientat equatorialment en el qual exerceixen el paper del gnòmon les mateixes arestes que limiten el semicilindre. També aquest exemplar és un clàssic i la seua descripció es pot trobar en qualsevol manual de gnomònica. En el moment de l’observació, el rellotge equatorial marcava la mateixa hora que el vertical, la qual cosa reafirmava la bondat del disseny gnomònic del conjunt.
Algunes inscripcions les he pogudes desxifrar de manera immediata, en d’altres m’han quedat alguns dubtes per resoldre.
Mentre admiràvem i fotografiàvem la peça uns paisans ens informaren de l’existència d’un singular edifici parroquial separat del cos de l’església. Es tractava, segons que ens explicaven amb gran orgull, d’una rèplica de l’Escala Santa de Roma http://ca.wikipedia.org/wiki/Escala_santa
Aquells que la pugen a genollons, tindran la mateixa indulgència plenària que s’aconsegueix en l’original romana. Vam demanar si la podíem veure per dins, però com que no ens ho feren fàcil, decidírem continuar el nostre viatge.
(Agraïsc la col·laboració de Conxita i Reinhold. Si se us acut cap idea, admetem suggeriments i hipòtesis)
El poble és menudet (no arriba al centenar d’habitants), però molt atractiu i, sobretot, amb un clima ideal per a l’estiu. De dia, si el desafies, el sol et taladra literalment, però només que et poses a l’ombreta ja es fa tot més suportable. A les nits refresca de veritat, tant que amb el llençolet et quedes curt i has de tirar mà de la flassadeta d’entretemps.
Amb el nostre amic Toni com a guia inestimable, vam fer una volta pels pobles de la rodalia amb l’única intenció de recrear-nos amb el paisatge i observar les coses genuïnes que, per aquells indrets, encara sobreviuen.
El primer llogaret on ens vam aturar es deia Cabra de Mora. Només veure l’església de lluny, ja ens va passar pel cap, a Assumpció i a mi, si no hi hauria cap rellotge de sol esperant-nos. Aparquem a la plaça, fem la volta a l’edifici i, en el moment just que comentàvem que això dels rellotges ix quan menys t’ho esperaves, ens apareix un exemplar gnomònic que ens deixa bocabadats.
La façana de l’església està orientada al sud-oest i el doble rellotge es troba encastat en el cantó dret i orientat perfectament al sud. Aquesta tècnica permet utilitzar rellotges estàndard (dissenyats per a una orientació sud) en qualsevol edifici: com que les parets no es poden orientar al sud, hi orientem el rellotge, de manera que quedarà mirant al migdia i oblic respecte a la paret. Això és molt habitual a Galícia i altres zones humides on els rellotges solen ser de pedra, i molt rara al Mediterrani, on els rellotges solen anar pintats sobre una paret, la qual cosa obliga a calcular les línies horàries específiques de la orientació de la paret on s’han d’ubicar.
El primer rellotge del conjunt és un vertical amb gnòmon orientat. Tot i que encara no l’he estudiat a fons, pareix que està ben dissenyat (de fet marcava l’hora exacta en el moment de l’observació). El segon rellotge és un semicilíndric orientat equatorialment en el qual exerceixen el paper del gnòmon les mateixes arestes que limiten el semicilindre. També aquest exemplar és un clàssic i la seua descripció es pot trobar en qualsevol manual de gnomònica. En el moment de l’observació, el rellotge equatorial marcava la mateixa hora que el vertical, la qual cosa reafirmava la bondat del disseny gnomònic del conjunt.
Algunes inscripcions les he pogudes desxifrar de manera immediata, en d’altres m’han quedat alguns dubtes per resoldre.
En el rellotge vertical hi ha totes les xifres corresponents a les hores entre les 6 del matí i les 6 de la vesprada. La numeració és àrab, i la tipografia, pròpia de l’època del rellotge. Cal destacar-hi especialment la del 5, que és molt més antiga, però la conservaven per tradició alguns artesans i, especialment, els constructors de rellotges de sol fins al s. XVIII.
En els costats del semicilindre es pot llegir la data: AÑO 1683.
En la part inferior del rellotge m’ha paregut veure-hi AVE MARIA, a pesar que les lletres estan molt desgastades.
En la part inferior del lateral dret (segons es mira) hi ha una inscripció clara: F. EL PRAT / ME FECIT. Es tracta, sens dubte, de la signatura de l’autor: “F. El Prat em va fer”.
En el lateral esquerre hi he trobat més dificultats. A la part superior hi ha el típic anagrama de Jesucrist JHS amb una creu sobre la H. Hi crec veure també, tot i que amb reserves, una mena de banderola amb dues puntes que ix del braç vertical de la creu i s’estén cap a la dreta. Immediatament davall d’aquest símbol hi ha el de AVE MARIA, que consisteix en una M i una A superposades. En la part inferior d’aquest lateral hi ha una inscripció que no he pogut acabar d’entendre. IACOBVS P F / REZA V(símbol estrany)R/ (manca inscripció +fragment de lletra+E majúscula invertida). A dins de la C de IACOBVS hi ha una creu petita de braços iguals.
El poble de Cabra, segons que diu la Wiquipèdia en aragonés, “dependeba d’a Comanda de Mont Albán d’a Orden de san Chaime”. Això podria explicar l’aparició del nom llatí del sant. Fins ací he pogut arribar. Sens dubte, tot plegat deu tenir alguna interpretació coherent que ho sóc capaç de veure.
En la part interior del rellotge equatorial, hi ha les línies horàries completes i hi devia haver totes les xifres entre les 6 del matí i les 6 de la vesprada. Només he pogut distingir 6, 7, 8, 10, 11, 1, 3. Amb un estudi més acurat segur que es podrien trobar traces de les altres xifres.
La pedra s’ha partit en dos trossos, probablement per la pressió del mur. A banda d’això es troba en un estat de conservació acceptable donada la seua antiguitat.
Mentre admiràvem i fotografiàvem la peça uns paisans ens informaren de l’existència d’un singular edifici parroquial separat del cos de l’església. Es tractava, segons que ens explicaven amb gran orgull, d’una rèplica de l’Escala Santa de Roma http://ca.wikipedia.org/wiki/Escala_santa
Aquells que la pugen a genollons, tindran la mateixa indulgència plenària que s’aconsegueix en l’original romana. Vam demanar si la podíem veure per dins, però com que no ens ho feren fàcil, decidírem continuar el nostre viatge.
(Agraïsc la col·laboració de Conxita i Reinhold. Si se us acut cap idea, admetem suggeriments i hipòtesis)
dimecres, 21 de juliol del 2010
A REUS JA SABEN L'HORA
dimarts, 1 de juny del 2010
dimecres, 26 de maig del 2010
dimecres, 19 de maig del 2010
LA INAUGURACIÓ A LA PLATA
M' hauria agradat anar-hi, però les coses no són sempre com a un li agradarien. A principis de setmana m'avisaren que dissabte inauguraven el rellotge, i que el passatge que m'havien promés s'hauria d'esperar una miqueta. Em va saber mal, però ho vaig comprendre.
Li ho vaig dir al meu cosí Ernesto, que viu a Buenos Aires, i de seguida s'oferí a anar-hi en representació meua. Em va paréixer molt bé. Ernesto i jo som, més que cosins, grans amics des que sa mare el va dur a Otos perquè coneguera la terra dels seus avantpassats quan només tenia 10 anys.
Posar una obra teua (meua i d'Amorós) a un altre país és emocionant, però si el país és l'Argentina, per a mi encara ho és molt més. De menut, em vaig criar amb els meus avis Matilde i Enrique. Ella hi havia emigrat dues voltes, la primera a conseqüència de la fil·loxera de l'any 10, amb son pare, sa mare i la seua germana major; la segona, l'any de la nevarsa, el 1925, amb l'avi i l'oncle Enrique. Moltes de les històries que m'explicava l'àvia de petit eren argentines: de Buenos Aires, de Mendoza, de la Pampa... l'home del bigot, la dona que fumava, el viatge en vaixell, els xiquets nadadors, els lloros portuguesos...
Els anys de vida dels meus avis a l'Argentina formen part de la meua memòria; d'una manera idealitzada, és clar, a través de la mirada d'un infant il·lusionat. Per això, quan Ernesto em digué que els organitzadors li havien oferit de dir unes paraules, hi vaig veure l'oportunitat de fer una mica present aquell passat que forma part dels meus somnis. Li vaig demanar que en el seu discurs, citara els meus avis. D'aquesta manera, els seus noms venerables, tornarien a sonar en Argentina un segle després. Encara ara m'emociona pensar-ho.
I vet ací que hi va dir el meu cosí i amic Ernesto:
Buenos días a todos,
Es una alegría y un orgullo para mi estar aquí en la inauguración del reloj de sol. Yo simplemente soy primo y gran amigo de Joan Olivares, una de las personas que diseño este reloj.
Joan y mi familia provienen de un pequeño pueblo en la comarca de Albaida en Valencia que se llama Otos y que hoy también se lo conoce con el nombre de “Pueblo de los Relojes de Sol” porque en cada callecita y en cada rincón hay un reloj, no tan grande como este mucho más pequeños y de diversas formas. En ese emprendimiento se unieron importantes artistas plásticos que le dieron características únicas. En el caso del reloj que aquí tenemos trabajó con Rafael Amoros.
Joan ama profundamente a la Argentina, la idealiza quizás y nunca estuvo aquí. Ese amor proviene primero de sus abuelos Matilde y Enrique que vivieron aquí a principios del siglo pasado, y también porque de ese pueblo vinieron al país muchas familias la mayoría de las cuales como la mía no retornaron.
Se puede decir que este reloj, hermoso por lo simple y directo, vincula lo antiguo y lo moderno, lo analógico con lo digital, lo matemático y científico con el arte.
Pero también por su origen me trae al pensamiento la ilusión de Matilde y Enrique y de nuestros antepasados que, como tantos inmigrantes, contribuyeron a construír nuestro país.
Muchas gracias.
Li ho vaig dir al meu cosí Ernesto, que viu a Buenos Aires, i de seguida s'oferí a anar-hi en representació meua. Em va paréixer molt bé. Ernesto i jo som, més que cosins, grans amics des que sa mare el va dur a Otos perquè coneguera la terra dels seus avantpassats quan només tenia 10 anys.
Posar una obra teua (meua i d'Amorós) a un altre país és emocionant, però si el país és l'Argentina, per a mi encara ho és molt més. De menut, em vaig criar amb els meus avis Matilde i Enrique. Ella hi havia emigrat dues voltes, la primera a conseqüència de la fil·loxera de l'any 10, amb son pare, sa mare i la seua germana major; la segona, l'any de la nevarsa, el 1925, amb l'avi i l'oncle Enrique. Moltes de les històries que m'explicava l'àvia de petit eren argentines: de Buenos Aires, de Mendoza, de la Pampa... l'home del bigot, la dona que fumava, el viatge en vaixell, els xiquets nadadors, els lloros portuguesos...
Els anys de vida dels meus avis a l'Argentina formen part de la meua memòria; d'una manera idealitzada, és clar, a través de la mirada d'un infant il·lusionat. Per això, quan Ernesto em digué que els organitzadors li havien oferit de dir unes paraules, hi vaig veure l'oportunitat de fer una mica present aquell passat que forma part dels meus somnis. Li vaig demanar que en el seu discurs, citara els meus avis. D'aquesta manera, els seus noms venerables, tornarien a sonar en Argentina un segle després. Encara ara m'emociona pensar-ho.
I vet ací que hi va dir el meu cosí i amic Ernesto:
Buenos días a todos,
Es una alegría y un orgullo para mi estar aquí en la inauguración del reloj de sol. Yo simplemente soy primo y gran amigo de Joan Olivares, una de las personas que diseño este reloj.
Joan y mi familia provienen de un pequeño pueblo en la comarca de Albaida en Valencia que se llama Otos y que hoy también se lo conoce con el nombre de “Pueblo de los Relojes de Sol” porque en cada callecita y en cada rincón hay un reloj, no tan grande como este mucho más pequeños y de diversas formas. En ese emprendimiento se unieron importantes artistas plásticos que le dieron características únicas. En el caso del reloj que aquí tenemos trabajó con Rafael Amoros.
Joan ama profundamente a la Argentina, la idealiza quizás y nunca estuvo aquí. Ese amor proviene primero de sus abuelos Matilde y Enrique que vivieron aquí a principios del siglo pasado, y también porque de ese pueblo vinieron al país muchas familias la mayoría de las cuales como la mía no retornaron.
Se puede decir que este reloj, hermoso por lo simple y directo, vincula lo antiguo y lo moderno, lo analógico con lo digital, lo matemático y científico con el arte.
Pero también por su origen me trae al pensamiento la ilusión de Matilde y Enrique y de nuestros antepasados que, como tantos inmigrantes, contribuyeron a construír nuestro país.
Muchas gracias.
dimecres, 12 de maig del 2010
dimarts, 27 d’abril del 2010
el nom de les coses
El riurau és un edifici senzill i elegant i té un nom d’aquells que no deixen indiferent. Li vaig preguntar al meu amic si la segona r era doble o simple, i no m’ho sabia dir. Si ho pensava abans de pronunciar-ho, s’entrebancava i tot. El vaig escoltar quan en parlava sense pensar-hi i vaig veure que la feia senzilla, la segona r. A dins dels riuraus hi ha també tot un món de paraules per descobrir. El meu amic s’hi emocionava, movia els braços com si realment estiguera fent una gran forçada per a ficar la cassa dins de la caldera que bullia en el fornal. De petit ho havia vist fer moltes vegades, i havia ajudat posant-hi els pilons entre els canyissos i altres faenes reservades als infants. Fins i tot hi havia dormit amb son pare, sobre una màrfega de pallocs. Quan tenien la faena avançada, temien no anara algú per la nit i els robara la collita de l’any.
Li vaig demanar al meu amic si la naia i el riurau era el mateix. Recordava de molts anys arrere haver-me fet aquesta pregunta després havent llegit un llibre sobre arquitectura popular que no ho acabava de deixar clar. El meu amic sabia que la naia és una construcció popular de la Marina que té l’aspecte d’un riurau, però no estava segur si eren el mateix o no. Casualment, hui he començat a llegir una tesi doctoral sobre l’arquitectura d’un famós convent de València. En les primeres pàgines, apareix un document de finals del XVI que fa referència a una “naya”. Es tracta, en aquest cas, del corredor que uneix un tram d’escala amb el següent, amb barana per la part del buit de l’escala i paret per la part oposada.
Arribem al poble. A la façana de l’escola llueix en tot el seu esplendor l’àguila imperial d’una Espanya que encara és viva en el cor (i en la fel) de més gent que no pas ens pensàvem. Sota el pardalot, una llegenda enigmàtica: “Grupo Escolar Rosario Moreno, año 1948”. Que per què enigmàtica? Doncs perquè Rosario és nom de dona, Moreno un cognom del poble i el 1948, la plenitud del franquisme. Quin mèrit podia haver contret una dona de la terra en plena dictadura perquè el seu nom presidira la façana d’una escola? Com era que la història d’aquella presumpta heroïna local no ens havia arribat a l’oïda en tants anys com ja portem al coll? De seguida ens assalta la curiositat, i ho demanem a l’amic. Ell somriu amb aquell aire burleta que el caracteritza i comença a parlar... i la seua explicació ens deixa absolutament perplexos, però, al mateix temps, ens referma la convicció que, si hi ha un país surrealista, és el nostre. La història de Rosario Moreno, el pròxim dia.
dimarts, 20 d’abril del 2010
tota una vida
Fa unes setmanes, els meus amics i jo féiem una de les nostres passejades a la recerca del temps passat, no pas del perdut. Érem al bell cor de la Vall i, passat el riu que li dóna nom, per una antiga palanca, ataüllàrem un mas arrimat a camí. El vaig reconéixer de seguida, d’una altra visita d’anys arrere. En aquella ocasió m’hi havia trobat els masovers que l’habitaven, i en guardava un entranyable record. Era el temps en què Assumpció i jo fotografiàvem rellotges de sol i n’havíem vist un d’interessant que presidia la façana de la casa.
En un instant se’m representaren aquells bons moments, i em va passar pel cap si no hi devien viure encara, aquelles bones persones. Però d’això ja feia massa temps, i si llavors ja eren vells, era prou probable que... Amb tot, així que arribàrem a l’entrada, em vaig avançar amb una certa esperança. I vés quina sorpresa quan m’hi veig una respectable senyora que prenia el sol asseguda a la porta de la casa. No la vaig reconéixer, però per l’edat que representava, ben bé podia ser ella. Vaig saludar-la amablement i li vaig demanar si podia fer unes fotografies.. “Faça, faça”, em va dir volent aparentar desinterés. Després que havien arribat els meus amics, ens hi acostàrem i ella ens explicà que ja hi estava acostumada, a això de les fotos, perquè feia un temps hi havia passat un xic a fotografiar el rellotge i que fins i tot els havia tret en un llibre. Se’m va gelar la sang. No només se’n recordava de la nostra visita (feia uns 14 anys), sinó que l’havia convertida en una mena de fita cabdal de la història del mas.
Ens va convidar a seure-hi i no vam saber, ni voler, dir que no. Traguérem unes cadires i férem rotgle al redós de la mestressa. Ens tenia ben agafats amb les històries de la seua vida, que era la vida del mas, quan aparegué el seu home. Li acostàrem cadira i segué amb nosaltres. Llavors les contarelles començaren a sonar a dues veus. Ara parlava l’un i adés l’altre, i era tal l’harmonia que hauries dit que més que un tertúlia, era un concert assajat. Enmig d’un breu silenci, tots dos prengueren el dir alhora. Per un moment, ens féu l’efecte que s’anava a produir la primera dissonància, però llavors l’home sense que una sola síl•laba sonara més forta que l’altra es limità a dir: “Parla tu Maria, que quan acabes, ja parlaré jo... si me’n recorde del que volia dir” I no hi havia el més mínim indici d’ironia en la frase.
Quan ell prengué la paraula ens explicà la raó per la qual havien viscut tota la vida en aquell mas i, si Déu ho volia, s’hi quedarien fins al final:
Un any que preveien una bona collita, pel més de juny hi va haver una pedregada que els l’arruïnà completament. Davant aquella catàstrofe es plantejaren abandonar el mas i buscar-se un altra faena. Trucaren per telèfon al propietari per a informar-lo i ell s’hi presentà de seguida. Assabentat de la situació, els demanà el llibre de comptes de l’any anterior. Després de fer-hi una ullada, l’amo els proposà de pagar-los, de la seua butxaca, el mateix que havien tret en aquella última collita. “Però això no li ho podrem tornar mai de la vida”, li digueren. “Ni jo vull que m’ho torneu”, els va contestar ell.
dimecres, 14 d’abril del 2010
El xiquet del Benicadell
dissabte, 20 de març del 2010
TONI CANET, PREMI BASSET
Fa temps que pensava que havia de penjar al bloc la presentació de Toni Canet del dia que li van donar el premi Basset de la Vall d'Albaida. Doncs ja ha arribat el dia
L’experiència i el sentit comú em diuen que el volum curricular d’una presentació ha de ser inversament proporcional a la dimensió pública, social, humana... del presentat. Atenent aquest principi, m’hauria de limitar a dir-vos: Bona nit, tinc el plaer i l’honor de presentar-vos Toni Canet, director de cine, i ja m’hauria guanyat el jornal ben guanyat.
Però ja ho heu sentit: he dit “hauria”, en condicional, de manera que us podeu imaginar que hi afegiré alguna coseta més. I si això comporta cap demèrit, que no es carregue a l’esquena de l’homenatjat sinó a la del presentador. En defensa d’aquest, és a dir, meua, diré, però, que hi ha dues circumstàncies, si més no, que justifiquen que m’allargue un pelet, no serà molt:
La primera és la meua amistat personal amb Toni. El conec des que estudiàvem batxillerat en l’institut d’Albaida (quins temps aquells, i quina gran sort per a tots nosaltres d’aquell beneït institut. Sens dubte la nostra vida, i gosaria dir que la de tota la Vall d’Albaida, hauria estat molt diferent sense ell) Doncs bé, per raons llavors ni tan sols intuïdes i hui completament òbvies, ens vam fer amics. En aquell temps encara no imaginàvem, ni de lluny, per on anirien les nostres vides, però curiosament, tinguérem petites experiències cinematogràfiques. Em referisc a allò tan graciós de dibuixar ninotets en diferent estat de moviment en el marge d’un llibre i després fer passar les pàgines ràpidament fent pressió amb el dit polze. Elemental, potser, però tot un auguri. De Toni tinc molts records personals, de la seua especial manera de ser, de la seua gran força, en el sentit humà i també en el literal: era tot un Catxano, calciner i arrier, tan capaç de tombar un pi, com incapaç de fer mal a una mosca... Una de les coses que no oblidaré mai, és el dia que vaig conéixer els seus pares: el tio Toni i la tia Mercedes, admirables persones de qui Toni ha heretat i conreat amb cura les virtuts de la tenacitat i la honestedat i alguns defectes que acaben de donar sentit a la vida.
La segona raó per la qual em permetré allargar-me una miqueta és per l’anormalitat (quasi paranormalitat) del nostre país. Nosaltres, ignorants de la vida, pensàvem que l’autonomia proporcionaria als valencians l’oportunitat de recuperar una part de la dignitat històrica arravatada durant tres-cents anys de menyspreu. En compte d’això, les autoritats (les d’ara i les d’abans) construïren una gran mentida, un autèntic monstre sense cap ni peus, que ens refreguen cada dia per la cara a través de l’abominable televisió valenciana. A través de l’engany, de la manipulació i de la prepotència, construeixen un país amb els patrons de Bertín Osborne i Maria Abradelo, passant per Julio Iglesias, mentre s’ignora, l’obra i l’exemple d’Estellés, Alfaro, Ovidi, Raimón o Fuster... Això fa que molts valencians desconeguen la trajectòria d’un dels professionals del cine més importants del país en els darrers trenta anys: Toni Canet. No és el moment de fer un catàleg de la seua obra, però heu de saber que aquest home que tenim ací ha fet grans pel•lícules, excel•lents documentals, sèries, reportatges... i, sobretot, una grandíssima obra d’art: “Las alas de la vida”.
Però, mireu, si el meu amic és admirable, que ho és i molt, per les coses que ha fet, encara ho és més per les que no ha fet:
–No s’ha venut per quatre xavos, ni per quatre cabassos de bitllets, i mira que n’ha tingut oportunitats
–No ha acceptat càrrecs institucionals que li haurien resolt, segurament, la vida.
–No s’ha acomodat en el terreny de les coses fàcils: pel•lícules de xavo, publicitat barata...
–No ha dit mai que no a un repte interessant per difícil que fóra.
–No ha deixat mai de ser llutxentí i valldalbaidí.
–No ha deixat d’estimar-se la terra en majúscula: el País, ni en minúscula: els seus bancalets del secà, vull dir.
–No s’ha deixat ningú en l’estacada.
–No s’ha acovardit davant les dificultats.
–No ha deixat mai de ser amic dels seus amics.
–No s’ha canviat de jaqueta.
I sobretot, sobretot no s’ha hagut de vendre mai per un tratge... entre altres coses perquè ell, de tratge, no n’ha gastat mai.
L’experiència i el sentit comú em diuen que el volum curricular d’una presentació ha de ser inversament proporcional a la dimensió pública, social, humana... del presentat. Atenent aquest principi, m’hauria de limitar a dir-vos: Bona nit, tinc el plaer i l’honor de presentar-vos Toni Canet, director de cine, i ja m’hauria guanyat el jornal ben guanyat.
Però ja ho heu sentit: he dit “hauria”, en condicional, de manera que us podeu imaginar que hi afegiré alguna coseta més. I si això comporta cap demèrit, que no es carregue a l’esquena de l’homenatjat sinó a la del presentador. En defensa d’aquest, és a dir, meua, diré, però, que hi ha dues circumstàncies, si més no, que justifiquen que m’allargue un pelet, no serà molt:
La primera és la meua amistat personal amb Toni. El conec des que estudiàvem batxillerat en l’institut d’Albaida (quins temps aquells, i quina gran sort per a tots nosaltres d’aquell beneït institut. Sens dubte la nostra vida, i gosaria dir que la de tota la Vall d’Albaida, hauria estat molt diferent sense ell) Doncs bé, per raons llavors ni tan sols intuïdes i hui completament òbvies, ens vam fer amics. En aquell temps encara no imaginàvem, ni de lluny, per on anirien les nostres vides, però curiosament, tinguérem petites experiències cinematogràfiques. Em referisc a allò tan graciós de dibuixar ninotets en diferent estat de moviment en el marge d’un llibre i després fer passar les pàgines ràpidament fent pressió amb el dit polze. Elemental, potser, però tot un auguri. De Toni tinc molts records personals, de la seua especial manera de ser, de la seua gran força, en el sentit humà i també en el literal: era tot un Catxano, calciner i arrier, tan capaç de tombar un pi, com incapaç de fer mal a una mosca... Una de les coses que no oblidaré mai, és el dia que vaig conéixer els seus pares: el tio Toni i la tia Mercedes, admirables persones de qui Toni ha heretat i conreat amb cura les virtuts de la tenacitat i la honestedat i alguns defectes que acaben de donar sentit a la vida.
La segona raó per la qual em permetré allargar-me una miqueta és per l’anormalitat (quasi paranormalitat) del nostre país. Nosaltres, ignorants de la vida, pensàvem que l’autonomia proporcionaria als valencians l’oportunitat de recuperar una part de la dignitat històrica arravatada durant tres-cents anys de menyspreu. En compte d’això, les autoritats (les d’ara i les d’abans) construïren una gran mentida, un autèntic monstre sense cap ni peus, que ens refreguen cada dia per la cara a través de l’abominable televisió valenciana. A través de l’engany, de la manipulació i de la prepotència, construeixen un país amb els patrons de Bertín Osborne i Maria Abradelo, passant per Julio Iglesias, mentre s’ignora, l’obra i l’exemple d’Estellés, Alfaro, Ovidi, Raimón o Fuster... Això fa que molts valencians desconeguen la trajectòria d’un dels professionals del cine més importants del país en els darrers trenta anys: Toni Canet. No és el moment de fer un catàleg de la seua obra, però heu de saber que aquest home que tenim ací ha fet grans pel•lícules, excel•lents documentals, sèries, reportatges... i, sobretot, una grandíssima obra d’art: “Las alas de la vida”.
Però, mireu, si el meu amic és admirable, que ho és i molt, per les coses que ha fet, encara ho és més per les que no ha fet:
–No s’ha venut per quatre xavos, ni per quatre cabassos de bitllets, i mira que n’ha tingut oportunitats
–No ha acceptat càrrecs institucionals que li haurien resolt, segurament, la vida.
–No s’ha acomodat en el terreny de les coses fàcils: pel•lícules de xavo, publicitat barata...
–No ha dit mai que no a un repte interessant per difícil que fóra.
–No ha deixat mai de ser llutxentí i valldalbaidí.
–No ha deixat d’estimar-se la terra en majúscula: el País, ni en minúscula: els seus bancalets del secà, vull dir.
–No s’ha deixat ningú en l’estacada.
–No s’ha acovardit davant les dificultats.
–No ha deixat mai de ser amic dels seus amics.
–No s’ha canviat de jaqueta.
I sobretot, sobretot no s’ha hagut de vendre mai per un tratge... entre altres coses perquè ell, de tratge, no n’ha gastat mai.
dimecres, 10 de febrer del 2010
dissabte, 9 de gener del 2010
UN MÉS COM EL DE BENIGÀNIM
Hui mateix s'inaugura un nou rellotge solar a Grañén (Aragó). El senyor Angel Bierge diu que és el codisenyador del projecte.
Just ara farà un any, em van arribar noctícies del rellotge de Montemorelos:
Ja havia tingut notícia del de Sabiñánigo i el de Múrcia.
I ara aquest:
Subscriure's a:
Missatges (Atom)