Podemos em genera, com m’imagine que a més
d’un, dos sentiments encontrats. Per una banda em fa feliç sentir aquest
discurs tan nítid contra la corrupció, les polítiques antisocials, l’imperi neoliberal...
M’agrada molt veure com els qui els acusen de voler enganyar l’electorat i pronostiquen
que, si arribaren a governar, afonarien el País, ho han de fer amb la boca
petita. Perquè això és justament el que ells han fet: governar i afonar el País.
Per una altra banda, i especialment com a
valencià, no puc evitar un cert recel. Fa poc hi va haver una assemblea al PV
de Podemos, i quan algú hi va voler intervenir en valencià, va saltar de
seguida el típic cosmopolita que dóna lliçons sobre com s’ha de parlar i com no
s’ha de parlar. N’estem tan farts, els valencians que parlem valencià, de
paisans i forasters que ens alliçonen sobre educació, civilitat i eficàcia... Fer
bandera de la llengua es paga molt car en el nostre país, i aquesta càrrega no
la suporta, de moment, Podemos. Però s’hi trobaran, de fet ja s’hi han
trobat, i no els resultarà fàcil trobar-ne la solució. Si es decideixen per la
coherència, perdran vots; si es decideixen pels vots, perdran coherència. I no
es poden permetre, no ens ho podem permetre, cap de les dues coses. Que tingueu
sort, amics, i tant de bo que ens trobem pel camí.