Felip del Cabàs

Felip va viure tota la vida en un cabàs. Quan jo era molt menut, ell ja era gran, si més no, a mi m’ho pareixia. Sovint ens demanava, als xiquets, que l’agafarem de les anses del cabàs i el transportarem cap ací o cap allà: del casino del Caro al del Pollastre, del camp de futbol a sa casa... Deien que de jove podia caminar tot solet arrossegant-se sobre el cabàs amb la força dels braços. Deien també que tenia molta traça amb les mans i construïa instruments casolans reciclant els poquets residus sòlids que es produïen en aquell temps. Amb fils de ferro, llaunes de conserva, cartons i trossos de fusta, feia gabietes, tapes de cassoles, joiers, etc.
Tenia mal geni, no sé si era el seu de natural o si l’havia anat adquirint a poc a poc com un mecanisme de defensa. El ben cert és que li servia perfectament per fer-se respectar. No vol dir això que no li férem isetes, ja ho crec que li’n féiem, i de grosses, però només de forma excepcional, i podríem dir que la seua vida de cada dia transcorria amb una certa dignitat pel que fa a les relacions amb el seu entorn. De tota manera, el que més ens ha quedat en la memòria són precisament aquelles malifetes: les bromes petites i grosses, sovint de mal gust, i les putades amb majúscula. Una de les més cruels que recorde va ser dur-lo al costat d’una olla (un vesper de vespes terreres) i llançar-hi una pedra per tal que les vespes n’eixiren ben enrabiades.
Però també ens queden molts records agradables perquè, a pesar que sempre renegava de tothom i que tothom havia renegat d’ell alguna vegada, també és veritat que tots ens l’estimàvem una miqueta, i no necessàriament per simple compassió. De fet per a nosaltres era del tot natural veure’l cada dia en el seu cabàs, i només quan algun foraster ens en parlava amb admiració ens adonàvem de l’extrema peculiaritat del nostre Felip.
Moltes vegades els xicots de l’equip de futbol Otos F:S: el carregaven a la furgona i se l’enduien als pobles on disputaven els seus partits. A ell li agradava molt viatjar i per més que intentava dissimular-ho se li notava la cara de felicitat així que l’havien pujat al vehicle. Una vegada uns jóvens se’l van endur a la platja de Gandia, ell segurament no havia vist mai el mar i li devia fer molta il·lusió. El van acostar a tocar de les ones i li van fer unes quantes bromes. Després se’l van deixar una estona amb el seu barret de palla i allunyat de l’aigua mentre ells es banyaven. Quan van tornar, se’l van trobar que havia replegat una bon grapat de duros que la gent li havia donat pensant que demanava almoina.

Unes persones de València, que tenien casa al poble i hi venien a festes o en ocasions assenyalades, li van comprar una cadira de rodes. Ells es devien pensar que li feien un favor, però la realitat fou una altra. Així com abans els xiquets solíem queixar-nos quan ens demanava que el traslladaren, ara amb la cadira ens disputàvem l'honor de fer-li de xofers. Si una simple roda de llanda amb un pal ja era un joc preciós en aquell temps, imagineu què seria un carro amb rodes i que el podies conduir. El cas és que Felip es trobava indefens muntat sobre el carret, qualsevol monyicot el podia traslladar fàcilment sense que ell hi poguera oposar resistència, i més d’una vegada li vam gastar la broma de deixar-lo anar costera avall i fer com que l’abandonàvem. La sang no arribà mai al riu, però ben prompte Felip va decidir que tanta modernor no feia per a ell i tornà al seu cabàs d’on ja no es tornà a moure fins que va faltar. D’una pulmonia, diu què.

Rossinyols

Amb les pluges d’aquests dies ens retorna la il·lusió dels bolets. L’any passat va ser un any plovedor de veritat i esperàvem que la campanya fora ben complida, però ens vam endur un bon desengany. Després d’uns primers dies esperançadors, la cosa va anar a menys i en poc més d’una setmana quasi que ja no quedava res de bo per la serra.
Els boletaries valldalbaidins, com la majoria dels valencians, ens centrem bàsicament en els lactarius sanguifluus i el lactarius deliciosus, que a la part de ponent anomenen pebrassos i a la de llevant esclata-sangs. La isoglosa es troba precisament entre Otos i Bèlgida, a només dos quilòmetre de distància, en el primer són esclata-sanguers i en el segon, pebrassers.
L’esclata-sang és sens dubte una espècie deliciosa i molt abundant en les nostres serres, quan el temps acompanya, però també n’hi ha d’altres bolets menys coneguts que s’han trobat i consumit tota la vida. Les morenes, quan encara conserven les làmines de color clar, són delicioses, i les turmes, tot i que no són massa saboroses, també les consumíem barrejades amb ou o en algun guisadet.
Jo creia que al Benicadell ja no es criaven més espècies comestibles, però l’any passat vaig tenir una agradable sorpresa. Baix d’un carrascot vaig trobar una rotglada de bolets grocs que no havia vist mai abans en aquesta serra. Eren rossinyols, una espècie molt apreciada en altres contrades però pràcticament desconeguda per ací . Ja vos podeu imaginar que no diré exactament el lloc a on els vaig trobar. Si ho diguera, trairia un dels principis fonamentals de tot bon boletaire: "mut i a la cistella". Això sí, vos puc dir que estaven boníssims.

Adéu Saoret

M’acabava d’alçar i endreçava uns papers per a posar-me’ls en la cartera. He sentit un toc de campana i el cor se m’ha contret dins del pit. Tot seguit n’han sonat dos més, els que faltaven per a completar la tonada fatídica... i la repetició melangiosa, tètrica... En un instant m’han passat pel cap totes les persones que es podien haver mort: els ancians, els malalts... M’he trobat assegut davant l’ordinador sense veure-hi res i amb un gran pes enmig pit. He sentit passar dones que venien de comprar el pa i hi he parat atenció. Una era la nora d’en tal, que feia temps que estava malament... podia ser... però no, no anaven de morts els comentaris... Ha passat un altre grupet. Una veïna ha obert el postic i ha demanat sense preàmbuls: “qui s’ha mort?”. “Salvador el de la Regina”, li han contestat. I ja no han calgut més paraules. Fa temps que ho esperàvem. Salvador havia agafat un càncer d’aquells terminals. Li havien dit que en tenia per a uns mesos i així ha estat.
Salvador havia estat un xiquet de la inclusa. Son pare i sa mare, el tio Salvador i la tia Maria la Regina, no en devien poder tindre, de xiquets, i se’l van traure de la casa. Fa molts anys tenien una paqueteria a la plaça del poble, allà recorde haver comprat uns bolis “Jovi”, que sempre vessaven la tinta... segur que més d’un otosí recordarà hui aquella botigueta de la tia Maria la Regina. El tio Salvador era un home especial, així com els altres tenien matxos, ell sempre havia tingut una haca i un carro. També tenia una dalla, i no conec cap altre home del poble que en tinguera. Mon pare li l’havia demanada alguna volta per a segar l’herba de davall les oliveres els anys molt plovedors, que s’hi feia un brossegal de por i com que la terra era molla no s’hi podia entrar a llaurar amb el tractor.
De jove, Saoret era el porter de l’equip de futbol d’Otos (el de l'esquerre de la foto), l’Otos FS, que volia dir “Futbol Sarga”. El nom es devia a que tots els jugadors treballaven en la sarga, fent cistelles d’aquest material per a folrar garrafons. També era molt afeccionat al futbol com a espectador, i la seua gran passió era el Barça.
La casa on vivien la va comprar l’ajuntament fa anys i la va tombar per ampliar el carrer de sant Roc, que és l’entrada del poble per la part baix. Quan l’estaven buidant, li vaig preguntar a Salvador si li feia res que agafara el toc de la portella, on sempre havien tingut l’estable. Em va dir que me’l podia quedar. Ara el tinc en la meua col·lecció d’andròmines, penjat en la terrassa de casa. Després d’allò, se’n van anar a viure al carreró de l’Església, en una caseta on abans havia viscut una família que es deien “els Castellans”, perquè parlaven castellà. Els Castellans venien d’Altura, un poble del nord del País Valencià. Em pareix que eren una mena d’exiliats de guerra o alguna cosa així. Sí que he sentit dir que estaven molt agraïts al poble perquè, a pesar de les circumstàncies, els havien rebut molt bé, com uns veïns més...
Salvador depassava la cinquantena i mai no se li havia conegut una nóvia formal. Quan pensàvem que es quedaria fadrí per sempre, un bon dia es presentà al poble amb una jove. Al cap d’un temps, se’n va anar a viure a Ontinyent, d’on era la xicota, i més avant els va nàixer una xiqueta que, ben segur, va ser la més gran alegria de la vida de Salvador.
Un bon dia vaig veure que en la porta de la caseta del carreró de l’església havien penjat un cartell que deia: “se vende”. Em va estranyar, perquè sabia que Saoret s’estimava molt el poble, però vaig pensar que no li devia convindre mantenir dues cases i havia decidit desfer-se d’aquesta. Aquell mateix dia, algú em va explicar això del càncer. També em digueren que Salvador, així que havia sabut el seu estat, decidí vendre tots els seus béns per a donar-los a la seua filla i a la seua xicota. Es veu que no s’havien casat i que podia haver-hi problemes legals si no ho feien així...
Salvador s’ha mort el primer dia de la tardor de 2008. No sabria dir per què, però a la tristesa que sempre acompanya la mort de qualsevol conegut, en aquest cas se n’afegeix una altra. Per alguna raó que per més que m’esforce no sé explicar, o que potser ja ha quedat explicada, Saoret sempre ha ocupat un lloc especial en el cor de molts otosins, i el seu record el continuarà ocupant.
Adéu Saoret... i records a l'Ovidi.

brúixoles solars per a carros de combat

Durant la segona guerra mundial, els carros de combat de l'exèrcit americà empraven una brúixola solar per a orientar-se pel desert. La raó és que els tancs tenen una estructura metàl·lica que distorsiona completament el funcionament d'una brúixola magnètica. El sol, en cavi, no enganya mai. Per a fer funcionar una d'aquestes brúixoles és suficient que sapiem la data i la latitud del lloc i que col·loquem aquesta informació sobre les escales corresponents, després, s'ha de fer coincidir l'ombra del palet amb l'hora i llavors la brúixola queda perfectament orientada. La precisió de les bruixoles solars és altíssima i a més assenyalen directament el nord geogràfic, i no el magnètic de les brúixoles convencionals.

També hi havia brúixoles d'aquest tipus per a avions i vaixells. Algunes basades en la posició del sol i altres en la de les estreles. Aquests instruments no els feien servir només els americans, però els d'aquest país són els més fàcils d'aconseguir en l'actualitat. D'aquest tipus de brúixola en podreu veure tres molt diferents en la col·lecció d'instruments solars de Ca les Senyoretes. La foto adjunta és d'una brúixola solar de carro de combat en funcionament.

Ratlla de sant Martí i rellotges de sol

Aquesta foto de la ratlla de sant Martí la vaig fer fa uns quants anys. No té res d'especial, tret que constitueix un marc preciós del nostre Benicadell. Si vos fixeu una miqueta, podreu veure-hi dues coses típiques de l'arc que moltes vegades ens passen desapercebudes. una és que dins de l'arc el cel es veu més clar que fora i l'altra, l'aparició d'un segon arc amb els colors invertits respecte al primer. En la foto aquest segon arc només es veu a la dreta i d'una forma molt subtil.
Una altra propietat de l'arc de sant Martí molt menys coneguda és que a partir de la seua altura es pot saber l'hora solar. És a dir, que igual que hi ha rellotges de sol, també es podrien constuir rellotges de sant Martí, o de la ratlla de sant Martí. De fet existeixen, tot i que són molt rars i desconeguts. Això és possible perquè entre l'altura del sol sobre l'horitzó i la de l'arc de sant Martí hi una una relació constant. Així, sabent-ne una, es pot saber l'altra. I a partir de l'altura del sol, es pot calcular l'hora amb el rellotge adient.
No explicaré ací el funcionament ni la manera de construir aquest rellotge, perquè son coses una miqueta complicades. Tanmateix, aquesta propietat la podeu comprovar fàcilment. Simplement us heu de fixar que quan surt la ratlla de sant Martí en les hores centrals del dia és molt baixa, en canvi, quan ix a la posta o l'eixida del sol, l'arc és altíssim. Això és així perquè la proporció entre l'altura del sol i la de l'arc és inversa. Com que els arcs de sant Martí són molt més usuals en les hores extremes del dia, normalment són molt alts. Quan en veieu un de baixet, no dubteu a fer-li una foto, estareu caçant una rara espècie de la natura. Jo he tingut la sort de veure'n alguns de molt baixets, però mai no he tingut la càmera a punt en el moment oportú. Per això el pose en la foto és dels alts, més corrents però també més espectaculars. Si vos fixeu bé veureu que vaig fer una miqueta de trampa. Com que no em cabia en una sola foto, en vaig fer dues i les vaig enganxar amb un d'aquests programes informàtics.

El tio Baiona

Regirant fotos velles m'he trobat amb aquesta del tio Baiona i m'han vingut al cap tants records. Al tio Baiona també li deien "el Peó" perquè havia treballat en aquest ofici de conservar carreteres. En aquest i en molts altres, sobretot en faenes del camp: la sega de l'arròs, la verema de França... Era un home molt alegre que li agradava explicar històries i que, a més, les contava molt bé. A mi també m'agradava molt escoltar-lo. De fet, algunes de les anècdotes que li vaig sentir explicar les he fetes servir després en les meues novel·les. Per això, per les contarelles i pel bon humor, sempre li he estat agraït. En certa manera, l'home em feia regals en vida que no vaig poder aprofitar fins després que s'havia mort, i que, per tant, mai no li vaig poder agrair prou. Però el tio Baiona encara m'havia de fer un regal més gros, no pel volum ni pel valor del material, sinó pel moment en què me'l va fer i pel seu significat. Poc després que va nàixer la nostra filla Maria (Baiona feia pocs mesos que havia faltat), es presentà a casa Pepica, la seua dona, i ens va regalar una botella de colònia. Ens vam quedar una mica estranyats perquè no érem família, ni teníem cap amistat i ni tan sols no érem veïns. La dona ens ho va aclarir de seguida. Quan el seu home va veure que Assumpció s'havia quedat embarassada, li havia dit que a la criatura que nasquera, ell li havia de fer un regal. Però va morir durant l'embaràs i no va poder-ho fer personalment. Així, ella només havia volgut complir la voluntat del seu home...
Quan alguna volta em pregunte per què el tio Baiona em feia aquest regal, només hi trobe una explicació: m'apreciava simplement per haver-lo sabut escoltar. A mi sempre m'havia agradat que m'explicaren històries, però des que el meu amic Baiona em va fer saber que aquest senzill fet d'escoltar ja es mereix un premi (em referisc a l'amistat, no pas a la colònia), encara m'agrada més. Una abraçada, Baiona.

Mestres valencianes republicanes

Estic llegint el llibre de Carmen Agulló "Mestres Valencianes Republicanes", editat per la Universitat de València fa poquet. La segona part conté cinc biografies, de Carmen Garcia de Castro, Francisca Sanchis Ferrer, Amparo Navarro Giner, Guillermina Medrano Aranda i Enriqueta Agut Armer. Ja m'ho va dir Ramon, que me'l mirara amb cura que valia la pena. I no és que no em fie del meu amic, Déu me'n guard, però no m'esperava tant. A banda que les biografies estan escrites d'una manera senzilla i entenedora (com sol fer-ho Carme) és que la història d'aquestes dones és impressionant. Clar que ens imaginem que la repressió franquista està plena d'herois i d'heroïnes anònims, però una cosa és imaginar-ho i una altra és que t'ho expliquen amb pèls i senyals. I encara és més impressionant si alguna de les protagonistes les coneixies. No és que jo coneguera cap de les cinc que ixen en aquest llibre, però sí que vaig tindre la sort de conéixer-ne la filla d'una d'elles: Palmira, filla de Francisca Sanchis. Palmira va vindre a sopar una nit a casa, que havia acompanyat el seu home a fer una xarrada al palau d'Otos sobre els castells valencians, i he de dir que només de veure-la i intercanviar-hi unes paraules, ja me'n vaig sentir captivat. De la seua cara i de la seua veu emanava una energia diferent, una mena d'empatia que no sabia explicar. Ho vaig saber després, quan Carme me'n feu cinc cèntims de la seua vida. I ho he acabat de saber ara, llegint el llibre... En fi, no m'allargue més. Si teniu ocasió de llegir-lo, no la deixeu passar. Gràcies, Carme.

Literatura sinistra

Passejant pels carrers de Formiche ens van cridar l’atenció aquest parell de rajoletes amb notícies de fets luctuosos. Ara no recorde el nom de l’amic de Toni, però era d’aquells autèntics, com autèntic era també el personatge. Ell ens explicà que a un dels dos xicots que s’hi anomenen li agradava massa fer-se el gallet. Diu que era de geni curt i mà llarga, i sovint se les havia a brega amb els altres mossos del poble. I com que es veu que la natura l’havia ben dotat, aquells que intentaven plantar-li cara en solien sortir escalivats, de la seua gosadia. A poca a poc, el matapersones imposava seua llei sobre aquest petit poble d’allà al baix Aragó. Així, si ell volia que hi hagueren festes i saraus, n’hi havien d’haver, i quan decidia que no, tothom a casa amb la cua entre cames. Fins que una nit, una colla de jóvens que ja n’estaven fins al capdamunt d’humiliacions, van decidir que ja n’hi havia hagut prou d’aquell color. Quan al gall del corral li rotà, donà per acabada la festa i els xicots l’obeïren sense remugar, però amb la intenció de tornar armats amb trabucs. L’esperaren en un cantó per on sabien que més prompte o més tard passaria, i quan van sentir passes que s’acostaven es tiraren l’arma al muscle i disparen.L’endemà, amb les primeres clarors del dia, els habitants de Formiche descobriren els cossos sense vida de dos jóvens, un era el destinatari dels trets, l’altre, un pobre xicot que l’acompanyava, segurament, a pesar seu. Qui era Pedro i qui Feliciano, ja no ho recorda ningú, però la magnitud de la tragèdia encara es pot percebre en el rerefons de la literatura eixuta i sinistra de les manisetes.

De Otos a Banyon passant pel Palomar

L’any passat vaig escriure un article en el programa de festes: “de Bañon a Otos passant pel Palomar”, que es pot llegir a: http://cat.bloctum.com/catxap/page/2/ en el qual explicava la història d’una nissaga que havia eixit d’aquell poblet d’Aragó i havia arribat a Otos. Per il·lustrar-lo vaig pensar de posar-hi alguna foto de Bañon, i se’m va acudir d’intentar-ho a través d’Internet. L’única cosa que hi vaig trobar fou un “foro” en el qual intervenien jóvens d’aquella contornada. Com que ningú no va atendre la meua demanda, vaig haver de publicar l’article sense il·lustracions. Passades les festes,un dia se’m presentà a casa un home del poble i em demanà si jo era don Joan Olivares Alfonso. Prou que ho sabia ell, que sí que l’era, per més que el don no hi vinguera a compte. Després que em repetí la pregunta un parell de vegades, li vaig haver de dir que sí per no allargar massa la cosa i de seguida em preguntà si jo havia posat alguna cosa per Internet. “Moltes”, li vaig contestar, “jo cada dia pose i trac coses d’Internet”. Però ell insistia en la mateixa pregunta fins que li vaig haver de dir que si no em donava alguna pista més, jo no podia saber a què es referia. Llavors m’explicà que aquell matí anava ell amb la mobilette al bancal quan li sonà el mòbil, es va aturar i va contestar i va resultar que era Jaime, l’home de la seua cosina Victorieta... i així va aguantar-me durant una bona estona fins que pronuncià la paraula màgica: Bañón. Doncs resultava que l’home de la seua cosina era veterinari i era de Bañon, i el seu net havia llegit que jo havia posat una cosa en Internet.Després, em va explicar quina era la relació familiar entre ell i Victorieta i com ella s’havia casat amb Jaime. Victorieta era d’Otos i de cognom Alfonso, els Alfonso i els Vanyon s’han emparentat repetidament des de fa segles, amb la qual cosa és molt més que probable que Victorieta descendira d’algun d’aquells Vanyon del s. XVI. Em va fer molta gràcia que aquesta segona part de la història dels Vanyon acabara amb un més que probable retorn d’un descendent seu al poble d’origen. La cosa no tindria més importància si algun dels dos pobles, Otos o Bañón haguera sigut mitjanament gran, però com que Otos a penes té 500 habitants, i Bañón un centenar just, la casualitat sobrepassa la simple anècdota, si més no per a tots els que ens considerem descendents d’aquells pioners de la repoblació del nostre país, que som gairebé tots els otosins. Aquest estiu he aprofitat que anàvem a passar uns dies amb Toni Canet a Formiche per fer una escapadeta cap al nord i visitar Bañón. El poble té bona pinta i es troba en el vessant sud d’un tossal que domina una enorme plana daurada de rostolls. La pobresa que va impulsar els nostres avantpassats a emigrar ja no hi és present, segurament gràcies a les aportacions dels emigrants d’èpoques més recents, que reconstueixen les cases dels seus pares o avis. L’església, al capdamunt del poble és de bona planta i ara l’estan restaurant; no vam tindre ocasió de veure-la per dins. La gent ens va semblar amable i oberta. Els llauradors ens parlaven de la calor, de la collita de blat i, sobretot, d’un aparell que els havia canviat la vida: la “cosechadora”. Nosaltres ens emocionàvem sentint-los parlar.

Rellotge de sol per a cecs

El reflex del sol en un espill circular genera una curiosa figura amb un vèrtex luminós tal com es veu en la foto adjunta.








Si es posa l’espill en la posició adequada i hi afegim una base amb la seua numeració aquest vèrtex marcarà l’hora solar, amb la qual cosa haurem fet un rellotge solar que no té gnòmon (vareta que produeix ombra)

Posat el dit en la posició de la foto anterior, la concentració dels raigs es suficient perquè se'n note l’escalfor. Molt més encara la percebrà, doncs, el dit hipersensible d’un cec. Com que les xifres i les línies horàries estan incises en la base de vidre, s’hi poden reconéixer fàcilment amb el tacte . D’aquesta manera, el rellotge de reflexió esdevé un autèntic rellotge per a cecs. Per completar aquesta utilitat podríem marcar les xifres horàries en braille; no ho hem fet en aquest model, però ho farem en els pròxims.

Aquest model, encara en fase experimental, el podeu veure a la terrassa de Ca les Senyoretes

Espectacular

L’eixida de la lluna plena sol ser espectacular, sobretot si es produeix sobre un paisatge interessant. Normalment fa la impressió que en aquell moment la grandària de la Lluna és major que quan es troba enmig del cel. Però aquest canvi en les dimensions del nostre satèl·lit és només aparent, és a dir, es produeix en el nostre cap, però no pas en la realitat. Si en voleu fer una prova, n’hi haurà prou que fotografieu la lluna plena immediatament després de l’orto (eixida de l’astre) i tornar-la a fotografiar quan es troba solitària enmig del firmament. Després compareu les fotografies i veureu que el diàmetre de la Lluna és el mateix.Per què nosaltres la percebem de diferent grandària és molt fàcil d’explicar. Quan surt sobre l’horitzó, la podem comparar amb objectes quotidians (arbres, edificis, etc.) Si aquests objectes es troben a certa distància, els veiem petits comparats amb la Lluna i, en conseqüència, ella ens pareix molt gran. Per contra, quan la Lluna es troba sola enmig del cel, no la podem comparar amb res i, doncs, no es produeix l’efecte psicològic augmentatiu. És una mica com aquelles fotos que ens fem con si sostinguérem la Torre Inclinada de Pissa. Segons la distància relativa entre els objectes que fotografiem, varia la percepció de les dimensions d’aquests objectes.Normalment el cine utilitza aquests efectes per a crear diferents efectes dramàtics. Hi ha infinitat d’escenes cinematogràfiques amb la silueta d’un personatge (un indi americà, per exemple) retallada sobre un fons lunar. En la fotografia adjunta s’observa l’eixida de la Lluna per darrere del Benicadell. La fotografia està feta amb un telescopi des d’uns tres o quatre quilòmetres de la serra, per la qual cosa la dimensió dels arbres i arbustos del fons respecte a la Lluna és molt petita. Això produeix aquest efecte tan espectacular que no es pot veure a simple vista.

Eclipsi de lluna

Els eclipsis de sol i de lluna són els més bells espectacles astronòmics que es poden contemplar a simple vista des de la Terra. Però la intel·ligència humana no s’ha limitat a observar-los i gaudir-ne com si es tractara d’una simple representació teatral. Des de la més remota antiguitat, a partir de la regularitat i l’harmonia de l’Univers, els filòsofs han estat capaços de descobrir els secrets i les lleis de la natura.De la simple observació d’un eclipsi de lluna, no resulta difícil fer-se una idea de les dimensions relatives entre la Terra i el seu satèl·lit. A partir d’una fotografia feta el dia 16 d’agost de 2008, hem reconstruït de forma aproximada el cercle d’ombra que projecta la terra sobre el cel. El perfil d’una part d’aquest cercle es dibuixa de forma suficientment nítida sobre la Lluna.De l’esquema que adjuntem es dedueix fàcilment que la Lluna té un diàmetre de l’ordre de la quarta part del de la Terra. Això converteix el nostre satèl·lit en el més gran del Sistema Solar en comparació amb el seu planeta. És a dir, sí que hi ha satèl·lits més grans que la Lluna, però no n’hi ha cap que tinga un diàmetre superior a la quarta part del del seu planeta. Això explica la gran influència de la Lluna sobre la Terra i, doncs, sobre les nostres vides. Sense la Lluna no existirien les marees, ni els eclipsis, ni els mesos, ni el ramadà, ni la pasqua... i segurament no existiríem nosaltres, els humans.En la tradició popular hi ha moltes referències a la lluna. Tots sabem que els cabells i les ungles s’han de tallar en minvant, que els alls i les cebes s’han de plantar en minvant, i moltes altres coses sobre les canyes, el fem, els llops, etc. Si en coneixeu cap, d’aquestes tradicions populars, que vos pareix interessant, vos agrairia que me la féreu arribar.