El poble és menudet (no arriba al centenar d’habitants), però molt atractiu i, sobretot, amb un clima ideal per a l’estiu. De dia, si el desafies, el sol et taladra literalment, però només que et poses a l’ombreta ja es fa tot més suportable. A les nits refresca de veritat, tant que amb el llençolet et quedes curt i has de tirar mà de la flassadeta d’entretemps.
Amb el nostre amic Toni com a guia inestimable, vam fer una volta pels pobles de la rodalia amb l’única intenció de recrear-nos amb el paisatge i observar les coses genuïnes que, per aquells indrets, encara sobreviuen.
El primer llogaret on ens vam aturar es deia Cabra de Mora. Només veure l’església de lluny, ja ens va passar pel cap, a Assumpció i a mi, si no hi hauria cap rellotge de sol esperant-nos. Aparquem a la plaça, fem la volta a l’edifici i, en el moment just que comentàvem que això dels rellotges ix quan menys t’ho esperaves, ens apareix un exemplar gnomònic que ens deixa bocabadats.
La façana de l’església està orientada al sud-oest i el doble rellotge es troba encastat en el cantó dret i orientat perfectament al sud. Aquesta tècnica permet utilitzar rellotges estàndard (dissenyats per a una orientació sud) en qualsevol edifici: com que les parets no es poden orientar al sud, hi orientem el rellotge, de manera que quedarà mirant al migdia i oblic respecte a la paret. Això és molt habitual a Galícia i altres zones humides on els rellotges solen ser de pedra, i molt rara al Mediterrani, on els rellotges solen anar pintats sobre una paret, la qual cosa obliga a calcular les línies horàries específiques de la orientació de la paret on s’han d’ubicar.
El primer rellotge del conjunt és un vertical amb gnòmon orientat. Tot i que encara no l’he estudiat a fons, pareix que està ben dissenyat (de fet marcava l’hora exacta en el moment de l’observació). El segon rellotge és un semicilíndric orientat equatorialment en el qual exerceixen el paper del gnòmon les mateixes arestes que limiten el semicilindre. També aquest exemplar és un clàssic i la seua descripció es pot trobar en qualsevol manual de gnomònica. En el moment de l’observació, el rellotge equatorial marcava la mateixa hora que el vertical, la qual cosa reafirmava la bondat del disseny gnomònic del conjunt.
Algunes inscripcions les he pogudes desxifrar de manera immediata, en d’altres m’han quedat alguns dubtes per resoldre.
En el rellotge vertical hi ha totes les xifres corresponents a les hores entre les 6 del matí i les 6 de la vesprada. La numeració és àrab, i la tipografia, pròpia de l’època del rellotge. Cal destacar-hi especialment la del 5, que és molt més antiga, però la conservaven per tradició alguns artesans i, especialment, els constructors de rellotges de sol fins al s. XVIII.
En els costats del semicilindre es pot llegir la data: AÑO 1683.
En la part inferior del rellotge m’ha paregut veure-hi AVE MARIA, a pesar que les lletres estan molt desgastades.
En la part inferior del lateral dret (segons es mira) hi ha una inscripció clara: F. EL PRAT / ME FECIT. Es tracta, sens dubte, de la signatura de l’autor: “F. El Prat em va fer”.
En el lateral esquerre hi he trobat més dificultats. A la part superior hi ha el típic anagrama de Jesucrist JHS amb una creu sobre la H. Hi crec veure també, tot i que amb reserves, una mena de banderola amb dues puntes que ix del braç vertical de la creu i s’estén cap a la dreta. Immediatament davall d’aquest símbol hi ha el de AVE MARIA, que consisteix en una M i una A superposades. En la part inferior d’aquest lateral hi ha una inscripció que no he pogut acabar d’entendre. IACOBVS P F / REZA V(símbol estrany)R/ (manca inscripció +fragment de lletra+E majúscula invertida). A dins de la C de IACOBVS hi ha una creu petita de braços iguals.
El poble de Cabra, segons que diu la Wiquipèdia en aragonés, “dependeba d’a Comanda de Mont Albán d’a Orden de san Chaime”. Això podria explicar l’aparició del nom llatí del sant. Fins ací he pogut arribar. Sens dubte, tot plegat deu tenir alguna interpretació coherent que ho sóc capaç de veure.
En la part interior del rellotge equatorial, hi ha les línies horàries completes i hi devia haver totes les xifres entre les 6 del matí i les 6 de la vesprada. Només he pogut distingir 6, 7, 8, 10, 11, 1, 3. Amb un estudi més acurat segur que es podrien trobar traces de les altres xifres.
La pedra s’ha partit en dos trossos, probablement per la pressió del mur. A banda d’això es troba en un estat de conservació acceptable donada la seua antiguitat.
Mentre admiràvem i fotografiàvem la peça uns paisans ens informaren de l’existència d’un singular edifici parroquial separat del cos de l’església. Es tractava, segons que ens explicaven amb gran orgull, d’una rèplica de l’Escala Santa de Roma http://ca.wikipedia.org/wiki/Escala_santa
Aquells que la pugen a genollons, tindran la mateixa indulgència plenària que s’aconsegueix en l’original romana. Vam demanar si la podíem veure per dins, però com que no ens ho feren fàcil, decidírem continuar el nostre viatge.
(Agraïsc la col·laboració de Conxita i Reinhold. Si se us acut cap idea, admetem suggeriments i hipòtesis)
