SETÉ DIA

El primer dia, Casimir es va girar el peu. De camí cap a Dadés, entràrem en una farmàcia i compràrem una crema antiinflamatòria. S’ha passat el viatge coixejant, però com que més aïna hem caminat poc, ha resistit molt bé. Ara ens acabem de despertar i s’hi està posant crema. Es veu que li prova prou.

Hui el port anava animadíssim. Ens hi hem ficat entre els venedors i els subhastadors. Deu meu, quin xafarís! No es pot fer una passa sense trepitjar caps, ventres, bassals de sang. Tot plegat és un autèntic festí per als gats i les gavines. No n’havia vist mai tants ni tan llustrosos, de felins. Malgrat l’abundor del recapte encara hi ha disputes abrandades entre els comensals. Sense que hi arribe a córrer la sang, això sí.

Ara farem una passejada per la medina i comprarem algunes cosetes per a regalar a la família, que això s’acaba. Pep i Miquel se la coneixen com la palma de la mà. Diuen que hi ha un carrer que és ple d’artesans de la fusta que et fan uns preus immillorables. Fusta de tuia, un arbre autòcton que desconeixia. En una raconada veem un petit taller. A la porta, un home. La seua mirada m’explica una història d’humilitat, misèries i submissió. Miquel s’hi acosta. Els ulls de l’humil s’il·luminen. Amb una hospitalitat que frega el servilisme ens fa entrar en un taller on resulta gairebé impossible encabir-nos-hi tots. A dins encara hi ha un altre senyor, el senyor callat. El senyor humil ens ofereix de mirar la mercaderia. Esplèndida. Li demanem preus. Somriu. Diu que això ve després. L’home humil ens explica la seua vida. Treballen molt, tot manual (ens mostra una serra medieval que ja es veu de lluny que és només per a mostrar), i han de pagar un lloguer molt alt per aquell local tan xicotet que pertany a la mesquita. Gràcies a la protecció de Déu tiren avant. Una vegada, explica el senyor humil, que era a punt d’acabar-se el termini per a pagar el lloguer i no tenien un dirham, es van encomanar a Allah, i Ell els va protegir.  Com que el bon Déu no va poder convéncer els responsables de la mesquita perquè els ajornaren el lloguer, a última hora va fer aparéixer del no res un client que els féu una gran compra, just el que necessitaven per a pagar el deute. Allah eazim!

Casimir s’ha assegut a terra, tot just davant l’home callat. No ho creureu, el que passa ara. El meu amic descalça l’home callat, trau la crema antiinflamatòria de la seua motxilla i comença a fer-li una frega al peu. Se m’acudeixen moltes referències bíbliques, però no s’hi pot comparar: açò és real, ho estic vivint. Mentre li fa els massatges, Casimir explica que l’home callat li havia dit, així en privat, que li feia mal el peu. I havia volgut la casualitat (o més probablement Allah) que ell portara la crema. No sé descriure molt bé el gest de l’home callat. No era de gran estranyesa, ni tampoc d’agraïment, sinó de comunió mística amb un fet insòlit i sublim. Si tenia cap dubte sobre l’existència de Déu, se li acaba d’esvair.

Hem acabat seleccionant més d’una dotzena de productes. L’home humil agafa un llapis, ajup el cap sobre el paper i entra en una mena de trànsit. Finalment, amb un esforç fora mida, hi escriu una xifra, només una. Miquel prova de regatejar, però li dic que no. Ja està bé així. No vull desfer l’encís del moment, no vull col·lapsar amb la meua fiblada occidental la pulsió quàntico-mística que ens uneix a tots plegats en una única funció d’ona marroquina. Amén.

REFLEXIONS SOBRE UNA RABOSETA I UN GARROFER

 Reflexions sobre un garrofer i una raboseta.

Tots els pobles, grans i menuts, tenen els seus mites i les seues llegendes, la seua història i els seus personatges. Mireu Roma, per exemple. Ròmul i Rem mamaren dels pits d’una lloba i fundaren una ciutat que havia de canviar el món. Si aneu a qualsevol ciutat romana, voreu monuments que rememoren les seues gestes i n’homenatgen els personatges. Quasi res, diu el paperet: Roma!, una de les ciutats i de les cultures més glorioses del món. I per això té tan gran història i tan grans monuments. Però els poblets menuts també tenen la seua història, petita, però igualment digna de ser recordada i homenatjada en els seus monuments i les seues memòries.

Otos, com Roma, té un bonic mite fundacional. Diu que una raboseta va pujar al campanar i hi va donar a llum una preciosa cria de quatre o cinc rabosetes. També diu la tradició que els otosins actuals som rabosetes, és a dir, descendents d’aquella rabosa escaladora de torres. Vet ací que si els fundadors de Roma mamaren d’una lloba, els d’Otos, d’una rabosa. Durant segles i segles, les rabosetes d’Otos hem viscut nombroses vicissituds històriques i, naturalment, tenim gestes i personatges dignes de ser recordats.

Els viatgers que passen per Otos poden contemplar els petits, o grans, monuments commemoratius d’aquesta nostra petita història i d’homenatge als personatges més recordats i estimats de la terra. La pedra de Basset commemora el pas del General Valencià per Otos; la de Jaume I ens recorda el 800 aniversari del naixement del rei que conquerí el nostre Castellet i fundà el Regne de València; el rellotge del Gatet d’Otos, es fa ressò del centenari de la mort d’aquest mític roder temut i estimat arreu del País; el colom d’Amorós, fa memòria dels otosins morts en les guerres del s. XX; la columna de Sanjuan, repassa els dos-cents anys de festes patronals; el mural de la fil•loxera, homenatja els emigrants de l’any deu; el rellotge del depòsit de Joanfran, recorda la conducció de les aigües de 1916...

Fa deu anys vam inaugurar al parc del Garrofer de Benitaia el rellotge del Repoblament, obra de l’artista Tino Pla, que dona la benvinguda als visitants i homenatja els repobladors cristians de primeries del s. XVII. En un mur annex, l’artista ollerià Jordi Albinyana pintà uns anys després un preciós mural sobre el mite fundacional d’Otos: una rabosa en estat de transició a persona que sosté en la mà un garrofer. Es tracta del garrofer de Benitaia, que presidia fa uns anys l’entrada al poble i devia el nom a una família procedent del llogaret de la Vall de Gallinera, i que s’instal•là a Otos en el s. XIX. El mural també representa com la Raboseta otosina acull amb estima una nova fornada de repobladors, aquests descendents dels mallorquins que havien arribat a la Gallinera dos-cents anys abans.

El preciós mural de Jordi l’hem convertit en un nou i original rellotge de sol. Com que la paret sobre la qual s’ubica, està orientada al nord, no rep els raigs directes del sol. Per superar aquesta dificultat, hem dissenyat un rellotge de reflexió. En la part superior de la paret s’ha instal•lat un espill que reflecteix els raigs solars i els projecta sobre les línies horàries dibuixades sobre el cop del garrofer. Aquesta reflexió ens parla, també, de les diferents maneres de cultivar la memòria. De vegades a través de l’estudi objectiu de la història, d’altres, a través de la imaginació, dels mites, la literatura i fins els miratges.

Amb aquest nou rellotge, el parc del Garrofer de Benitaia completa un espectacular conjunt gnomònic amb un compendi dels processos històrics i els mites fundacionals del nostre poble. A l’entrada del parc, la pedra commemorativa del naixement del nostre rei fundador, de Tino Pla. A la vora del Trinquet, el rellotge dels xiprers, commemoratiu del Repoblament del s. XVII. En la paret de l’escola, el rellotge mural, que ens explica el mite de la Raboseta acollint nous repobladors del XIX.

Atenent les recomanacions de l’il•lustre valencià Joan Francesc Mira, els otosins hem tret la història a passejar. I ho hem fet a través d’unes obres artístiques que ens recorden que el temps no s’atura, que tot passa, però que algunes coses poden quedar per sempre si els pobles les estimen i en saben guardar memòria.

TERRITORI AMAZIG

1. QUATRE HOMES

Miquel regenta una pròspera ferreteria. No amaga la seua satisfacció quan explica que se l’ha muntada ell solet partint de zero, tot i que, segons diu, ja no li interessen els negocis tant com abans. Ara pensa més a viatjar arreu del món, però especialment pel Marroc, país del qual es confessa enamorat d’ençà que el descobrí fa més de trenta anys. D’aquest amor, en puc donar fe després d’haver-lo vist gaudir com un infant mentre ens mostrava els seus tresors amagats en territori Amazig.  
Pep és un home de profundes i honestes conviccions. Abans de jubilar-se, era camioner i ara és hortolà i viatger infatigable. No sol anar als destins turístics convencionals, més aïna prefereix les vies secundàries, a través de les quals busca, i sovint troba, episodis de la vida autèntica de les persones i els pobles. Quan encerta el lloc, no s’està passar-hi llargues temporades, submergit i camuflat entre els paisans. Home discret i bonhomiós, té facilitat per a passar desapercebut i exerceix un respecte exquisit (no pas una vulgar tolerància) per la diferència.
Casimir em resulta difícil de definir, i no perquè el conega poc (som amics des de la infantesa) sinó perquè qualsevol intent de mostrar-me objectiu causarà en el lector l’efecte d’una exageració impròpia. Em limitaré doncs a dir que és voluntariós, amable, solidari, despés, afectuós, inquiet, manifasser, temerari... i que totes aquestes virtuts, i moltes més, les exerceix amb total desmesura. Potser ho entendreu tot una mica millor després que n’ hàgeu llegit la història completa.
El quart home sóc jo, i no em prendre gran molèstia  a definir-me. No m’agrada viatjar, estic massa bé a casa, però quan m’hi decidisc en solc gaudir. Sóc tafaner de mena, però no gaire xafarder, i tinc qualques pretensions literàries. No gaires, tampoc, perquè l’edat m’ha anat col·locant en el meu lloc i no m’hi trobe gens incòmode.
Tots quatre fem una cervesa a la terrassa d’una cafeteria de la plaça de la Coronació. Planegem un viatge al Marroc. L’any passat vaig estar uns dies a Marràqueix i en vaig quedar absolutament fascinat. La plenitud amb què es viu el moment, l’ara mateix, és corprenedora, impactant, entranyable. Tota la ciutat és un gran mercat, i la gent és al carrer totes les hores del dia i de la nit. No pots evitar de demanar-te quan descansen, quan viuen la seua pròpia vida. És una pregunta viciada, carregada de prejudicis. Els occidentals treballem huit hores diàries (o les que siguen), i durant aquest temps assumim resignadament la maledicció bíblica, renunciem a la plenitud de la vida, ens aletarguem emocionalment, amb la il·lusió que unes hores d’esplai, unes vacances lluny de casa o un cap de setmana “de somni” ens compensarà amb escreix la suor i les mancances. Ells s’ho prenen d’una altra manera: passen 12 hores (o les que siga) treballant però mentre treballen no deixen de viure: mengen, resen, conversen, dormen... no hi ha una frontera estricta entre el goig de viure i la condemna del treball, perquè goig i condemna és barregen en un únic i indestriable acte d’existència. Segurament idealitze una situació que es fonamenta en la misèria i l’opressió, gairebé en l’esclavitud. He d’admetre, i admet, que darrere aquesta imatge bucòlica hi ha una altra realitat, molt més crua, de servilisme, violència, astúcia, crueltat, misèria.

En qualsevol cas, no puc evitar de fer comparacions amb el nostre món, amb el món ordenat i quadriculat del nord geogràfic, econòmic, polític. La gent del nord són (i ara no gose dir som) més responsables, evidentment, però també més estirats i presumptuosos, paternalistes i freds. Em pregunte si podria existir un món ideal en el qual l’hospitalitat i l’afabilitat del sud conviviren amb el sentit de la responsabilitat i el respecte a la norma del nord. Però em fa l’efecte que això és voler la mare i els pardalets. I com diu la saviesa popular, això és massa voler. Que quin món m’agrada més? Doncs mireu... no tinc una resposta.

Sant Antoni 2021

  

Lloat siau sant Antoni,

mos haureu de disculpar,

però no estem per a gaites,

aixina que anem al gra:

Segurament, car patró,

recordeu que l’any passat

ploràvem amargament

per unes calamitats

que, en aquell moment, pensàvem,

no podien ser més grans.

Que si el preu de les taronges,

que els caquis ni regalats

que si Trump i que si el Brèxit,

que si el calfament global,

que els jóvens se’n van del poble,

que el futur pinta fatal.

La fi del món pareixia

que estava a punt d’arribar.

Qui mos havia de dir

que al pastís d’adversitats

faltava la cirereta

de la pandèmia global!

Aixina que, sant Antoni,

encâ que mos sàpia mal,

vos quedeu sense foguera

ni bunyols, coets ni sopar,

ni coques ni processons,

ni gossos, gats ni pardals.

No penseu que és per venjança.

No vos volem castigar, 

ni encara menys baratar-vos

per un atre patronat.

Lo que passa, sant Antoni, 

és que el món ha entropessat

en una pedra més  xica

que una agulleta de cap,

i totes les grans certeses

de sobte s’han capgirat.

Però , mireu, la desgràcia

mos ha fet reflexionar.

Les coses que pareixien

abans les més importants

s’han quedat ben a la cua

i unes altres van davant.

En primer lloc, la salut

de familiars i arrimats, 

de veïns i coneguts,

forasters i emigrants,

dels que patixen misèria

i tota la humanitat.

I tot seguit, l’alegria,

l’estima ,  la caritat,

la bona fe, la justícia

i la generositat.

Perdoneu que, per la rima,

quede un poc desordenat.

Els cotxes grans, els viatges,

els luxes i vanitats

els hem deixat ben arrere, 

alguns fins els hem borrat.

No remugueu, sant Antoni,

que encara no hem acabat.

De la festa del Patró,

tampoc mos hem oblidat,

però han quedat en el ranking 

una escaló més avall.

Per sort, gràcies a la ciència,

als metges i els practicants,

la llum al final del túnel

ha començat a brillar.

Ja podeu estar tranquil,

si tot lo món fa bondat,

mos posarem la vacuna

i l’any que ve a celebrar

la festa més gran del poble,

la del sant més estimat,

amb alegria i salut

i amb el fervor redoblat

Sense oblidar la lliçó 

que el virus mos ha donat:

serem humils, solidaris 

i mos voldrem com germans,

com vós, benvolgut patró,

estimeu els animals.

Pregueu a Déu, sant Antoni,

que mos guarde de tot mal, 

de furgaes de dimoni

i de virus coronats.

Doneu records a sant Pere,

a sant Roc, a sant Josep,

als bons santets de la Pedra i

tota la cort celestial,

i l’amoret més sentit

als que al cel se n’han pujat.