PENELLA I ELS GENAROS

PENELLA I ELS GENAROS

Si no sou de Cocentaina, no és probable que hàgeu sentit mai dir “en Penella encara es giren”. Segurament tampoc no sabeu què és Penella; jo, almenys, no ho sabia abans de dilluns. Ara sé que Penella és el menys conegut dels dos castells de Cocentaina, situat en la part de llevant del terme, just en el camí que temps ha conduïa a la costa. Diu la llegenda que quan els moriscos feien cap al port de Dénia expulsats del seu país pels pèrfids (perdoneu, però algú ho havia de dir) cristians, quan arribaven a Penella, abans de l’última revolta que els l’amagaria per sempre més, es giraven a fer l’última ullada al seu poble estimat. Actualment, quan algun contestà (fill de Cocentaina) després renunciar a alguna cosa estimada li dedica una última mirada de comiat, els seus paisans encara diuen d’ell que: “en Penella encara es gira”. Em vaig emocionar sincerament quan m’ho explicaven els meus amics socarrats mentre enfilàvem via amunt cap a l’altre castell de Cocentaina, el que corona amb gran elegància el pujol mariolenc que protegeix els socarrats de les diabòliques ponentades.

El castell s’ha restaurat amb bon gust i fa goig de contemplar el paisatge assegut en una de les seues finestres de festeig tot imaginant com devia ser la vida d’aquell s. XV (difícil, segurament, si no formaves part de l’elit que es permetia tan nobles estances festejadores). A fora plovia a cànters i un llamp capturat pel parallamps del castell ens posà l’ai al cor i ens erissà els cabells, sobretot els del gosset que ens acompanyava. De baixada, les vistes de Cocentaina i de tota la comarca del Comtat ens deixaren bocabadats. El cel havia escampiat per ponent i per llevant el rall de sant Martí es projectà majestuós sobre Penella. De nou el record d’aquells pobres exiliats em va arrapar l’ànima. Que diferent, però, la crueltat d’aquells avantpassats nostres i  l’hospitalitat dels amfitrions que ens alliçonaven.

A principis dels setanta alguns joves contestans havien de tramuntar cada dia el port d’Albaida per a estudiar en l’Institut, entre ells, Gil: el Socarrat. Quan baixàvem del castell, Gil ens explicava, amb el seu accent entranyable, que trobar-se en aquell centre amb alumnes de tota la Vall, xicots de poble: com ell, li va fer veure l’estudi, i probablement la vida, d’una altra manera. I que per això ens estava tan agraït. No sé com seria ara Gil si no haguera vingut a Albaida a estudiar (m’imagine que una bona persona i un bon amic dels seus amics, com ho és havent-hi anat), tanmateix jo sí que m’hauria perdut aquests genaros deliciosos que em regala cada vegada que el visite. Només per això, ja valia la pena.

http://www.comunitatvalenciana.com/gastronomia-municipio/costa-blanca-cocentaina-gastronomia-municipio-cocentaina-0

EIXIDA DE LA LLUNA PEL BENICADELL

Les fotos són de dissabte 25-5 a partir de les 23:11 i estan preses des de Ca les Senyoretes, Otos, a través de l'ocular i l'objectiu d'un telescopi Newton.

MICROVINYES DEL CELLER DE LA MUNTANYA

CELLER DE LA MUNTANYA

Quan sents parlar de l’Economia del Bé Comú, amb una mica de sensibilitat social que tingues, et deixes seduir. És una cosa tan senzilla i natural, que fins i tot es fa estrany que no s’haja posat en pràctica molt abans i en molts llocs. L’única explicació que hi trobes és que les persones que són capaços d’idear grans projectes ètics, són absolutament incapaços de dur-los a la pràctica, i que aquells que són capaços de dur a la pràctica grans projectes (ètics o no), acaben per trair-ne les idees fonamentals. Una mica com si del conjunt del Projecte Ètic, se n’oblidaren de l’adjectiu, i es quedaren només amb el nom.

Per això, quan trobes un cas com el del Celler de la Muntanya de Muro, se t’encén una llumeta d’esperança en el futur. La grandesa d’aquest enorme (èticament parlant) projecte, radica en la preponderància de l’adjectiu. No importa que l’Empresa cresca enormement, el que importa és que siga Ètica. I molta atenció: per a ser ètic, ha de ser rendible. Es tracta, al capdavall i per damunt de tot, de fer possible que els preus agrícoles siguen justos.

No em posaré a explicar tots els ets i els uts del Celler de la Muntanya perquè si vos interessen (amb una mica de sensibilitat que tingueu, ja vos dic que vos interessaran) el millor és que concerteu una visita i que vos l’explique Juan Cascant. La senzillesa amb que vos comunicarà el seu Projecte, vos acabarà de convencer de la sinceritat de la seua Ètica. 

http://www.cellerlamuntanya.com/

FICS

FICS

Fa temps em va eixir una berruga molt emprenyadora en la planta del peu i vaig haver d’anar a mirar-m'ho. El metge m’hi va aplicar, durant unes quantes setmanes, un esprai que treia un gas molt fred. El tractament va resultar completament inútil. La dermatòloga de la SS, després d’una breu inspecció, em va receptar una crema i em va advertir que això de les berrugues era psicològic. Llavors per què em donava l’ungüent? Em digué que perquè ho deia el protocol. Al cap d’una setmana m’havia desaparegut la berruga sense posar-m’hi res.

Mon pare li curava les berrugues al gos posant-li en el lloc on dormia una sargantana viva dins d’un canut de canya. A ell mateix li n’havien curat també d’aquesta manera sense ser-ne sabedor, és clar. Al poble tots coneixem uns quants hòmens (es veu que han de ser hòmens, igual com això d’amidar amb el mocador han de ser dones) que tenen el do de llevar berrugues i en guarden la fórmula secreta com un autèntic tresor.

Tot això m’ha vingut al cap quan he passat per davant d’una ginestera enorme i preciosa, ara que estan tan florides. Tenia una branqueta enroscada formant un nus, i això és una altra tècnica popular per a llevar les berrugues. No és difícil de veure’n pel terme, de ginesteres plenes de nusos com aquest. Diuen que n’has de fer un per cada berruga, i que quan se seque la branqueta se secara també el fic, com la sargantana. M’agrada la paraula fic, un sinònim de berruga derivat del llatí ficus, és a dir: figa (quina paraula tan polivalent). 

carta al president

Molt Honorable President de la Generalitat Valenciana:

Forme part d’un ampli sector de valencians que compartim uns ideals democràtics que, òbviament, no coincideixen amb els vostres. Alguns ens anomenen catalanistes, altres nacionalistes i molt a sovint sens qualifica amb adjectius injuriosos que diuen més del qui els empra que no pas de qui els rep. Tot i que estic convençut que no us calen més explicacions per a situar-nos en l’espectre social valencià, no me’n puc estar de fer unes consideracions sobre la nostra idiosincràsia:

Som valencians i ens en sentim ben orgullosos. Per això no ens estem de manifestar-ho explícitament arreu on estiguem i en tots els moments i circumstàncies de la nostra vida. Si hi ha una senyera indiscutible de la valencianitat, és la llengua dels nostres avantpassats, i nosaltres no ens cansem mai d’enarborar-la per més que les circumstàncies ens siguen desfavorables i fins adverses.

La nostra manera de sentir-nos valencians ens acosta sentimentalment als pobles germans de Catalunya i Balears, amb els quals compartim llengua, història, cultura i totes les arrels que fan que ens considerem branques d’un mateix arbre. Per això veiem amb il·lusió tots aquells projectes que miren d’acostar-nos-hi. Som conscients que l’actual estructura de l’Estat Espanyol dificulta de gran manera aquesta possibilitat, però també sabem que la democràcia és l’eina apropiada per a assolir objectius dignes i honorables com el nostre, i per això confiem en les seues institucions.

En aquest sentit, considerem que vos, com a president de València i de tots els valencians, teniu el deure de garantir-nos el dret de reclamar democràticament totes les nostres reivindicacions. Sempre, naturalment, que no lesionen els drets d’altres col·lectius tan lloables com el nostre.

Per això ens estranya tant que vós i el partit que representeu prengueu constantment decisions que, a més de perjudicar les nostres justes i democràtiques reivindicacions, no aporten cap benefici al conjunt del nostre benvolgut País Valencià.  Podríeu al·legar que l’eliminació de la simbologia i la ideologia catalanista proporciona grans satisfaccions a alguns valencians que pensen, de manera contrària a la nostra, que la idea dels Països Catalans és una entelèquia. I no us llevaré la raó. Sabem que aquesta manera nostra d’entendre la història, de viure el present i d’encarar el futur no agrada a alguns sectors de la societat valenciana. Però és que el fonament de la democràcia es troba en la convivència pacífica i respectuosa de idees diverses i fins contràries, i l’eliminació d’unes en benefici de les altres és una demostració d’intolerància completament antidemocràtica i impròpia, doncs, d’un govern com el vostre elegit en les urnes. M’imagine que no us semblaria bé que si un dia arribaven al poder un govern que sentia simpatia pels ateus, prohibira les religions per tal de donar satisfacció als seus adeptes: a mi tampoc no m’ho pareixeria.

Puc entendre que simpatitzeu més amb els defensors de l’espanyolitat que amb els de la catalanitat, que preferiu el castellà al català, que tingueu més afinitat per unes banderes que per unes altres, i estic content que pugueu exercir aquesta estranya valencianitat vostra sense deixar de ser ni de sentir-vos valencià. Entengueu vós, també, que hi ha ciutadans valencians, tan nobles i dignes com vós i els vostres simpatitzants, amb tanta categoria intel·lectual i moral com vós i els vostres simpatitzants, i que opinen coses que a vós i els vostres simpatitzants no us agraden. I entengueu que, com a president de tots els valencians, teniu l’obligació de garantir-los, a uns i altres, el dret a exercir la seua valencianitat amb plenitud, en pau i amb dignitat.  

Per això us demane que derogueu la norma de la prohibició de PAÍS VALENCIÀ  i de PAÏSOS CATALANS en les iniciatives parlamentàries, i que poseu tots els mitjans que calga perquè puguen veure la TV3 tots aquells valencians que ho desitgen. 

GRUM

Si no heu anat mai a Beniatjar teniu la sort de disposar d’un lloc extraordinari per a descobrir. Això sí, quan tragineu pels seus carrers aneu amb compte de no alçar el cap de sobte: vos podríeu endur la impressió que la mola colossal del Benicadell se vos abalança com una gran bèstia salvatge.

Bevem aigua fresca en la font de sant Vicent i en fer les primeres passes pel terme, ja entenem la fama olivarera del poble. Desenes d’exemplars fora mida (d’aquelles que exageradament solen qualificar-se de mil·lenàries) s’enfilen tossals amunt i davallen als barrancs seguint el perfil ondulant de les seues terrasses abancalades.

Per l’antic camí de Xàtiva, la terra ben cultivada ens alegra el cor i la vista, però tal com ens temíem aquesta esplendor aparent no redimeix de la decadència les antigues cases de camp. La casa Sotorres (el topònim genuí, derivat molt probablement de sa Torre, amb l’article salat mallorquí, s’intentà substituir, inútilment, pel de Masia del Consuelo), presenta un aspecte tan deplorable, si més no, com els de la majoria de masos que hem visitat fins ara. La imatge més colpidora i potser la més descriptiva del declivi és la dels antics tractors coberts per les runes de la casa.

Ja de tornada, a la porta del bar del poble, ens trobem una colla de jubilats que ens observen amb la barreja justa de curiositat i desconfiança. Això sí, quan em dispose a fer-los una foto, s’hi posen bé. Un dels vells em demana de seguida si no li’n faria una a una olivera seua: pagant!, aclareix. Li demane un quilo d’olives i s’hi avé de seguida. M’assenyala l’indret on la trobaré i un jove s’ofereix a acompanyar-m’hi. Només són dos o tres-cents metres. De camí, passem per un bancal amb unes oliveres immenses a les quals se’ls ha aplicat una poda molt severa. El jove m’ho fa notar. L’olivera del vell, contràriament, ha estat esporgada molt lleugerament: ocupa un espai immens i el brancatge és espessíssim. Comence a entendre la jugada. En el poble de les oliveres no hi ha unanimitat sobre la manera com s’han  de netejar els arbres. I ara em volen fer servir de jutge, o més bé de simple testimoni de la victòria d’una teoria sobre l’altra. Les imatges no deixen lloc a dubtes. L’olivera poc esporgada presenta una grumació (el grum és la flor de l’olivera, per als llecs en la matèria) espectacular que deixa les altres a l’alçada de la sola de l’espardenya. Quan en tornem, l’amo de l’olivera esplendorosa es limita a assaborir la victòria amb un somriure.

Mentre prenem una cervesa a la porta del bar, s’acosta un altre vell. El conec, és l’antic alcalde. Ens saluda i seu amb nosaltres. De seguida enceta una conversa sobre el seu tema preferit: el Gatet d’Otos. Els altres vells l’escolten i assenteixen. De seguida entenc que el reivindiquen com a heroi local: per més que es diga d’Otos, sa mare era de Beniatjar i ell hi passà els darrers ans de la seua vida. M’expliquen històries que desconeixia sobre aquest mític bandoler del XIX (sobre el qual he escrit la novel·la Pana Negra). M’agrada sentir-lo: parla amb el mateix fervor amb que els meus avis m’havien explicat històries més o menys semblants quan encara era un xiquet.

Sí, Beniatjar és un poble preciós. El seu terme és, probablement, el més bonic de la Vall d’Albaida. Les seues oliveres (les esporguen com les esporguen) són segurament les més precioses i les més productives. Els seus habitants són com són, com passa a tot arreu. I al bar del seu poble t’hi pots fer una bona cervesa mentre xarres i observes la Penya. Per si tot això encara vos semblava poc, compteu que a tir de pedra hi ha Otos, el poble del Gatet per més que diguen ells.

SUAGRES

De la Font de Baix enfilem costa amunt un vell camí que voreja un barrancó. Amb les pluges dels darrers dies, la natura ha esclatat en tot el seu esplendor. En un bancalet acabat de llaurar, un favar de renadiu mostra una exuberància obscena: ell no ho deu saber, que el seu esforç és estèril. Casimir no se’n pot estar d’arrencar-ne una mata i descobrir-ne la llavor germinada.

Al mas de Suagres ens trobem Toni, el masover. Fa anys que ja no hi viu amb la seua dona i els seus fills, però continua anant-hi cada dia i es fa càrrec de la part de la finca ‒menys de la meitat‒ que encara es cultiva. L’edifici havia estat magnífic, amb un gran pati central al voltant del qual s’articulen les dependències agrícoles (almàssera, quadres, porcateres, cups, corrals...), tot abandonat, i els habitatges dels amos i els criats, aquest darrer convertit en un magatzem tronat. Enmig del deteriorament general, crida l’atenció la decoració primmirada de l’antiga capella, reconvertida en dipòsit d’adobs i pesticides: un trist retrat de la decadència.

Li demanem a Toni si no ens ensenyaria l’edifici, i ens assenyala de seguida l’entrada amb la seua hospitalitat franca i sorollosa. Al menjador, a la vora de l’antiga llar que ocupa la nevada sencera (a l’estil dels masos i les cases de solera), Toni pren cadira i ens n’ofereix. Es veia des del primer moment que preferia xarrar ans que passejar les dependències inútils i malparades. La veu de Toni és ferma i clara, i exposa les seues idees amb contundència. La situació del camp es converteix en el tema central, però el masover no es deixa véncer per nostàlgies. És un home optimista, i veu el futur en l’agricultura ecològica. Si sembres ‒diu‒, tens perill de collir.

És un home de més de 70 anys, però està al dia, i de la seua boca ixen tecnicismes com fitosanitari o ecosistema, al costat de velles paraules com tramujar, somall o avenc.

Escoltar els vells ‒diu‒ ha estat la font principal de la seua vasta cultura agrària. Quan era jove, seia al costat dels jugadors de truc i n’escoltava els consells. Així va aprendre coses fonamentals, com que hi pot haver anys de 24 mesos, i quin és el millor adob de l’horta: la cendra del cigarret. Com? Sí ‒explica‒, si un llaurador fuma molts cigarrets a l’horta, vol dir que la visita sovint, que hi treballa amb constància i fins que se l’escolta. I elles, les plantes, t’expliquen el que necessiten. Si les escoltes, el resultat serà sempre una bona collita.

Ens ha passat la vesprada xarrant i no hem visitat la casa. És l’excusa perfecta per a tornar-hi. Toni també ho ha entés així.