dimecres, 26 de maig del 2010
dimecres, 19 de maig del 2010
LA INAUGURACIÓ A LA PLATA
M' hauria agradat anar-hi, però les coses no són sempre com a un li agradarien. A principis de setmana m'avisaren que dissabte inauguraven el rellotge, i que el passatge que m'havien promés s'hauria d'esperar una miqueta. Em va saber mal, però ho vaig comprendre.
Li ho vaig dir al meu cosí Ernesto, que viu a Buenos Aires, i de seguida s'oferí a anar-hi en representació meua. Em va paréixer molt bé. Ernesto i jo som, més que cosins, grans amics des que sa mare el va dur a Otos perquè coneguera la terra dels seus avantpassats quan només tenia 10 anys.
Posar una obra teua (meua i d'Amorós) a un altre país és emocionant, però si el país és l'Argentina, per a mi encara ho és molt més. De menut, em vaig criar amb els meus avis Matilde i Enrique. Ella hi havia emigrat dues voltes, la primera a conseqüència de la fil·loxera de l'any 10, amb son pare, sa mare i la seua germana major; la segona, l'any de la nevarsa, el 1925, amb l'avi i l'oncle Enrique. Moltes de les històries que m'explicava l'àvia de petit eren argentines: de Buenos Aires, de Mendoza, de la Pampa... l'home del bigot, la dona que fumava, el viatge en vaixell, els xiquets nadadors, els lloros portuguesos...
Els anys de vida dels meus avis a l'Argentina formen part de la meua memòria; d'una manera idealitzada, és clar, a través de la mirada d'un infant il·lusionat. Per això, quan Ernesto em digué que els organitzadors li havien oferit de dir unes paraules, hi vaig veure l'oportunitat de fer una mica present aquell passat que forma part dels meus somnis. Li vaig demanar que en el seu discurs, citara els meus avis. D'aquesta manera, els seus noms venerables, tornarien a sonar en Argentina un segle després. Encara ara m'emociona pensar-ho.
I vet ací que hi va dir el meu cosí i amic Ernesto:
Buenos días a todos,
Es una alegría y un orgullo para mi estar aquí en la inauguración del reloj de sol. Yo simplemente soy primo y gran amigo de Joan Olivares, una de las personas que diseño este reloj.
Joan y mi familia provienen de un pequeño pueblo en la comarca de Albaida en Valencia que se llama Otos y que hoy también se lo conoce con el nombre de “Pueblo de los Relojes de Sol” porque en cada callecita y en cada rincón hay un reloj, no tan grande como este mucho más pequeños y de diversas formas. En ese emprendimiento se unieron importantes artistas plásticos que le dieron características únicas. En el caso del reloj que aquí tenemos trabajó con Rafael Amoros.
Joan ama profundamente a la Argentina, la idealiza quizás y nunca estuvo aquí. Ese amor proviene primero de sus abuelos Matilde y Enrique que vivieron aquí a principios del siglo pasado, y también porque de ese pueblo vinieron al país muchas familias la mayoría de las cuales como la mía no retornaron.
Se puede decir que este reloj, hermoso por lo simple y directo, vincula lo antiguo y lo moderno, lo analógico con lo digital, lo matemático y científico con el arte.
Pero también por su origen me trae al pensamiento la ilusión de Matilde y Enrique y de nuestros antepasados que, como tantos inmigrantes, contribuyeron a construír nuestro país.
Muchas gracias.
Li ho vaig dir al meu cosí Ernesto, que viu a Buenos Aires, i de seguida s'oferí a anar-hi en representació meua. Em va paréixer molt bé. Ernesto i jo som, més que cosins, grans amics des que sa mare el va dur a Otos perquè coneguera la terra dels seus avantpassats quan només tenia 10 anys.
Posar una obra teua (meua i d'Amorós) a un altre país és emocionant, però si el país és l'Argentina, per a mi encara ho és molt més. De menut, em vaig criar amb els meus avis Matilde i Enrique. Ella hi havia emigrat dues voltes, la primera a conseqüència de la fil·loxera de l'any 10, amb son pare, sa mare i la seua germana major; la segona, l'any de la nevarsa, el 1925, amb l'avi i l'oncle Enrique. Moltes de les històries que m'explicava l'àvia de petit eren argentines: de Buenos Aires, de Mendoza, de la Pampa... l'home del bigot, la dona que fumava, el viatge en vaixell, els xiquets nadadors, els lloros portuguesos...
Els anys de vida dels meus avis a l'Argentina formen part de la meua memòria; d'una manera idealitzada, és clar, a través de la mirada d'un infant il·lusionat. Per això, quan Ernesto em digué que els organitzadors li havien oferit de dir unes paraules, hi vaig veure l'oportunitat de fer una mica present aquell passat que forma part dels meus somnis. Li vaig demanar que en el seu discurs, citara els meus avis. D'aquesta manera, els seus noms venerables, tornarien a sonar en Argentina un segle després. Encara ara m'emociona pensar-ho.
I vet ací que hi va dir el meu cosí i amic Ernesto:
Buenos días a todos,
Es una alegría y un orgullo para mi estar aquí en la inauguración del reloj de sol. Yo simplemente soy primo y gran amigo de Joan Olivares, una de las personas que diseño este reloj.
Joan y mi familia provienen de un pequeño pueblo en la comarca de Albaida en Valencia que se llama Otos y que hoy también se lo conoce con el nombre de “Pueblo de los Relojes de Sol” porque en cada callecita y en cada rincón hay un reloj, no tan grande como este mucho más pequeños y de diversas formas. En ese emprendimiento se unieron importantes artistas plásticos que le dieron características únicas. En el caso del reloj que aquí tenemos trabajó con Rafael Amoros.
Joan ama profundamente a la Argentina, la idealiza quizás y nunca estuvo aquí. Ese amor proviene primero de sus abuelos Matilde y Enrique que vivieron aquí a principios del siglo pasado, y también porque de ese pueblo vinieron al país muchas familias la mayoría de las cuales como la mía no retornaron.
Se puede decir que este reloj, hermoso por lo simple y directo, vincula lo antiguo y lo moderno, lo analógico con lo digital, lo matemático y científico con el arte.
Pero también por su origen me trae al pensamiento la ilusión de Matilde y Enrique y de nuestros antepasados que, como tantos inmigrantes, contribuyeron a construír nuestro país.
Muchas gracias.
dimecres, 12 de maig del 2010
Subscriure's a:
Missatges (Atom)