Ve't ací una esceneta de Pell de Pruna, per als qui estiguen avorrits:

-Ara et toca a tu -em va dir ella.

I de seguida em va explicar de què anava l’invent i que una amiga li havia dit que l’efecte era molt millor si la dona també se’n ficava un dins de la figa, a banda del que l’home s’havia d’enganxar en la soqueta. Em va dir com funcionava i es va escamallar sobre el sofà alhora que s’alçava la falda de seda per damunt dels malucs i se’m mostrava impúdica en tota la seua nuesa. M’hi vaig aplicar com un bon alumne, vaig encendre l’interruptor, va començar el brunzeig de l’anell i li’l vaig estacar fins al fons de la cova, xopa. Mentrestant, la verga se m’havia començat a encabritar, potser encara no al cent per cent, però Déu n’hi do, que diuen a la part alta del nostre mapa furtiu.

Efigènia es va incorporar de seguida i se’m va quedar mirant.

-Mmmm... quin gustet -va dir-me tot arrupint els ulls-. I a tu també t’agrada, bandido meu. Hi va afegir en veure que la titola havia pres disposició de batalla.

I sense més carantoines m’espentà sobre el sofà i se m’escamallà damunt disposada a cavalcar-me com amazona espernegada. Als dos minuts, ella començava a gemegar i jo ja notava que el pal major no resistia. Vaig mirar de concentrar-me en les vibracions, vaig provar de masegar-li les mamelles, de ficar-li dos dits per la boca... i un altre pel cul. Però era inútil, els meus dos cabiscols, el de dalt i el de baix, semblava que s’havien confabulat amb la derrota i no hi havia manera de capgirar-los. Abans que la tempesta d’Efigènia descarregara en tamborinada la seua fúria amazónica, la fermesa del míser rocí que cavalcava s’havia ensorrat en la més puta de les misèries.

-No pot ser, carinyo. Has d’aguantar una miqueta més, només una miqueta, per favor, per l’amor de Déu!

I jo què hauria volgut? Però és que no hi havia manera... Llavors ella em saltà de damunt s’assegué al sofà em va agafar per les orelles i m’estacà el cap entre les cames, i va dir:

-Xupla, desgraciat.

I m’hi vaig aplicar a la mamanda sense la més mínima rancúnia per l’ofensa. Ans al contrari, m’havia agradat i tot, que em diguera desgraciat, i mes encara, això em proporcionava una fal·lera xupladora tremenda, tan bèstia que vaig començar a pipar, a absorbir, a mamar i en un descans que em vaig prendre li vaig dir que ella sí que era desgraciada, una mala puta roín i una furga-sotanes. I llavors ella m’esclafà el cap contra la seua figa i em digué cabró i filldeputa i llepa’m bé que ni llepar saps, moniato. I jo ja no sabia com es podia xuplar més fort sense ofegar-me i li mossegava el gallet, els replecs, les molles i les tavelles amb les puntes de les dents i aspirava amb tota la meua força, i libava i absorbia i em venien arcades, però em refeia de seguida i tornava a xuplar i a mamar i m’empassava tot el que eixia, no em deixava una gota de res, m’ho engolia tot, tot, tot...