SOLSTICI D'HIVERN: EL DIA MÉS LLARG DE L'ANY

EL DIA MÉS LLARG

El mot dia té diverses accepcions, les dues més usuals són:

A)    Temps durant el qual  el sol és per damunt de l’horitzó. Oposada a nit, temps durant el qual el sol és per davall de l’horitzó.

B)    Temps  transcorregut entre dos trànsits consecutius del sol pel mateix meridià (dia natural). És a dir, temps transcorregut entre una mitjanit i la següent.

A la primera accepció fa referència l’adjectiu diürn (oposat de nocturn); a la segona correspon l’adjectiu diari. Aquests dos significats de dia han conviscut al llarg de la història i han donat lloc a cèlebres equívocs: Cleòmenes (segle VI aC.), rei d’Esparta, pactà una treva de set dies amb els habitants d’Argos, però a la tercera nit els atacà i els derrotà. Per excusar-se hi al·legava, el monarca pocavergonya, que la treva parlava de dies però no de nits.

Tots hem sentit a dir que el 21 de desembre, solstici d’hivern, és el dia més curt de l'any. Però això només és veritat si ens referim a la primera accepció de dia, és a dir, al temps en què el sol es troba sobre l'horitzó (part diürna del dia). En la nostra latitud aquesta durada és:

dia 20 de desembre: 9 hores 16 min 38 segons

dia 21 de desembre: 9 hores 16 min 33 segons

dia 22 de desembre: 9 hores 16 min 33 segons

dia 23 de desembre: 9 hores 16 min 35 segons  

Si ens referim al temps transcorregut entre dos passos consecutius del sol pel meridià oposat al nostre (mitjanit solar), es dóna el cas que el 21 de desembre no és el més curt sinó justament el més llarg de l’any. En posem uns quants exemples. Des d'aquest punt de vista, un dels dies més curts de l’any és el 22 de setembre.

dia 20 de desembre: 24 hores i 30 segons

dia 21 de desembre: 24 hores i 31 segons
dia 22 de desembre: 24 hores i 30 segons

dia 21 de març: 23 hores, 59 minuts i 42 segons

dia 22 de setembre: 23 hores, 59 minuts i 39 segons.

Pérez Reverte i Cañizares

Iñaki López entrevista Pérez Reverte en la Sexta Noche. Un Pérez Reverte moderat i equànime. De sobte, titular: Espanya és un estat frustrat. Després de deu minuts de publicitat, ve l’aclariment: la gent, no; la gent és fantàstica, però per raons històriques que només saben els que han llegit història (religió, feudalisme, monarquia, corrupció...), l’estat no ha sabut imposar-se, no ha sabut crear un relat; potser ens ha faltat guillotina. Sí que ho ha sabut fer l’estat francés, allà en totes les escoles hi ha una bandera francesa; la guillotina. Més o menys hi estic d’acord, tot i les ironies.

Ara ve Catalunya. L’independentisme català sí que ho ha sabut fer, ha creat un relat propi (basat en realitat o ficcions, com tots els relats nacionals) que l’ha gent s’ha cregut. Els jóvens tenen fe, esperança en el futur. Conseqüència: en deu anys la cosa haurà quallat, però per a pitjor. Pum: nou titular i deu minuts més de publicitat. Per a no aclarir res, perquè en aquest cas ja estava tot dit. L’independentisme català (de moment no hi ha estat) ha estat capaç de crear un relat propi (que inclou, entre altres, carregar-se el feudalisme i la monarquia), aconsegueix que els seus jóvens tinguen fe, esperança en el futur. És a dir, tot allò que Pérez Reverte troba que, per desgràcia, l’estat espanyol no ha sabut fer, això que li falta a Espanya per a ser un estat completament collonut (el clima i la gent els té). Doncs resulta que l’independentisme català ho ha aconseguit, però en aquest cas serà per a mal. Com quedem? Mal per a qui? Una estona pegant-li voltes fins que  m’il·lumina el gran pensador Cañizares: la Unitat d’Espanya és cosa de l’Esperit Sant. Així ja ho entenc. Els catalans potser aconseguiran un relat propi, fe, esperança en el futur, il·lusió, però llençaran a perdre un bé superior, infinitament superior: la Unitat d’Espanya. Entre Pérez Reverte i Cañizares m’ho han deixat clar. A veure com s’aclareixen entre ells per a la cosa de la guillotina. 

CÍRCULOS VIRTUOSOS

CÍRCULOS VIRTUOSOS

Yo quisiera decidir

però introduciendo un cambio.

No metas cambio silario

que está la guardia civil.

¿Por qué no votamos?

Porque ellos no quieren

¿I por qué no quieren?

Lo dicen las leyes

¿Quien puso las leyes?

Las pusieron ellos

¿Por qué las pusieron?

Pa que no votáramos.

Eso mismo fue

lo que yo le pregunté.

¿Por qué no votamos?

Yo quiero bailar un son

i dice Santamaria,

yo de tu no bailaria

porque está triste Rajoy

¿Por qué está tan triste?

Porque habla muy poco

¿Por qué  habla tan poco?

Pues no sabe lenguas

¿I por qué no aprende?

Pues no quiere hablarlas.

¿I por qué no quiere?

Porque está muy triste.

Eso mismo fue

lo que yo le pregunté

¿Por qué está tan triste?

inhumà

No conec res més humà que les coses que els humans qualifiquem d'inhumanes.

arrogància i providència

L’eterna dualitat  humana, la lluita entre el bé i el mal, podria  tindre (no he dit “té” per hostilitat al dogma) el seu origen en els gens, és a dir que, segurament, està escrita en suggeridors renglons espirals, i no pas en cap llibre ni làpida inspirats per un alé diví. La vida, després de més de quatre mil milions d’anys d’evolució, ha arribat en aquest estadi en què ens trobem els humans, i ho ha fet a través d’una barreja equilibrada d’atzar i de viabilitat. En el procés ens han acompanyat milions d’espècies tan viables com la nostra i n’han desaparegut molts altres milions que també havien estat viables fins que van deixar de tenir l’atzar a favor, algunes molt pròximes a la nostra. Som egoistes perquè ho hem de ser, perquè la selecció natural ha agafat aquest camí i ha resultat reeixit, i som altruistes per la mateixa raó. L’altruisme i l’egoisme, el bé i el mal, el vici i la virtut, formen part de la nostra pròpia essència i la seua exacta combinació és la clau del nostre èxit com a espècie. Sense ells no seríem ací (o, si ho preferiu, seríem una altra cosa). L’arrogància, que segurament també és connatural amb la nostra fòrmula genètica, ens fa pensar que som una espècie diferent, superior a les altres, una espècie elegida. I això, ens agrade o no, també forma part del nostre èxit genètic. Com podria formar del nostre fracàs futur si no som capaços de desenvolupar-ne mecanismes de correcció. El canvi climàtic o escalfament global ens condueix inexorablement cap a la major catàstrofe mai viscuda per la humanitat moderna. I això no és, a hores d’ara, un fet opinable, sinó una evidència que comparteixen la gairebé totalitat dels científics del món, basada en milers de dades objectives i, perdoneu, irrefutables. El millor del cas, diuen els experts, és que es podria evitar, i el pitjor del cas és que, ara per ara, una majoria dels qui en tenen la clau no ho volen fer. Pensen que n’eixirien perdent, i potser és veritat a curt termini, però no ho és pas a llarg termini. Confiem il·limitadament en les nostres possibilitats o en la providència, i ens limitem a mirar-ho amb una estranya passivitat. El nostre cervell està programat per a reaccionar davant el perill immediat com a individus, i també davant el perill, immediat, contra la nostra tribu, però no ho està per a perills a llarg termini contra un enemic que no té cap ni peus... Tal vegada quan els efectes siguen més evidents? El problema és si llavors no serà tard. 

viva españa!

A Espanya no ha hagut de ressuscitar el feixisme perquè mai no s’havia mort. Tots sabem que el racisme i la xenofòbia espanyols estan ben vius i voten el PP. I això no és necessàriament una cosa dolenta. En alguna part, a dins del nostre ADN, hi deu haver escrita la por a la diferència i prescrit el desig d’eliminar-la. Per això en alguns llocs on el feixisme havia quedat exclòs de la vida política (o s’hi mantenia de forma residual) la xenofòbia ha acabat experimentant un renaixement fulgurant. A Espanya, gràcies al PP, no. I no perquè l’ ADN espanyol siga diferent, sinó perquè el feixisme sempre hi havia estat. Això sí, maquillat i ensinistrat per aquesta dreta “moderada”, capaç de discursos democràtics impecables, d’un europeisme modern i integrador, de mostrar-se, en definitiva, com un partit demòcrata-liberal-occidental, a l’estil dels alemanys o els francesos, i, miraculosament, aglutinar el vot feixista. Gràcies siguen donades, doncs, al paper moderador del PP.

Ara bé, heu de comprendre que perquè un gos rabiós no mossegue, no hi ha res com tindre’l ben alimentat. I en això el PP ha tingut sort. Mentre altres han de buscar-se un enemic exterior, Espanya el té a casa. Tot allò que no és castellano rancio, és sospitós d’antiespanyol.  Així, quan la caverna se li revolta, el PP li amolla la carnada. I ja sabeu quin és l’aliment que assadolla com cap altre la jama feixista espanyola,  el que l’eleva a l’èxtasi patriòtic: la carn infecta i traïdora de catalans, o de qualsevol cosa que se li assemble.