Com a mestre de matemàtiques, he de fer referència contínuament als signes (+ ,-) dels nombres enters. I el fet que siguen fonèticament tan semblants (més, menys), em genera alguns inconvenients i incomoditats. Em costa bastant, per exemple, de recordar, després d'un breu interval de temps, els signes d'una sèrie de nombres que he guardat en la memòria. Si, per contra, aquesta mateixa sèrie la memoritze en castellà, em resulta molt més fàcil de recuperar (podeu provar vosaltres per exemple amb: +3-5+6-2). A la memòria li costa molt més distingir "més" de "menys" que "més" de "menos". Un altre inconvenient habitual: quan dicte una operació en classe, els meus alumnes em demanen sovint que aclarisca si he dit "més" o "menys", i, envidentment, aquesta confusió no es produïria entre "més" i "menos".
Però això ha estat sempre així? Si les llengües tenen tendència a evolucionar cap a la simplificació, com com és que la nostra s'ha complicat la vida d'aquesta manera?
La forma més antiga per al "més" és "pus", que evidentment no produeix cap confusió amb "menys", però en un moment donat, la forma "més" substitueix completament la forma "pus". Que ben prompte es produeix una confusió entre el "més" i el "menys", es veu clar en l'expressió antiga "ni pus ni més", conservada en algunes comarques, que, originalment, devia ser "ni pus ni menys".
Desconec el procés pel qual "més" es va acabar imposant a "pus", però és evident que la llengua es va pertorbar i reaccionà de manera natural amb la substitució progressiva del "menys" original pel castellanisme "menos" (menys) o per l'italianisme "manco" (mutilat), fins al punt que el "menys" desaparegué pràcticament de tots els parlars excepte el d'algunes comarques valencianes, on quedà, sobretot, en la frase "més o menys". L'italianisme manco tingué molta fortuna a les Balears, on encara s'usa de manera habitual. Al PV també va tindré èxit durant molt de temps, però en l'actualitat hi té un ús residual.