ANY

ANY

Temps que tarda la terra a fer una volta completa al sol. Del llatí annus (any, anyada, estació), el qual prové de l’arrel an, que significa anell.

TIPUS D’ANY:

Tròpic: període de temps (365,242189 dies = 365 dies, 5 hores, 48 minuts i 45,16 segons) entre dos passos consecutius del sol per l’equinocci de primavera.

Sideri: període que transcorre entre dos passos consecutius d’un meridià per una estrela fixa (365 dies, 6 hores, 9 minuts i 9,7 segons).

Anomalístic: període entre dos passos de la terra pel periheli (distància mínima al sol) de la seua òrbita.

Civil: període de caràcter administratiu que conté un nombre enter de dies (365 o 366) de tal manera que s’eviten les fraccions i el seu valor valor mitjà coincidisca amb l’any tròpic a fi de mantenir les estacions fixes dins el cicle anual.

Julià: Any civil històric de 365/366 dies introduït a Roma per Juli Cèsar. Un cicle julià complet consta de tres anys consecutius de 365 dies i un de 366, la qual cosa dóna com a resultat un any mitjà de 365,25 dies.

Gregorià: any civil actual, resultant  d’eliminar del julià tres anys de traspàs (de 366 dies) de cada 400 (els que són múltiples de 100, però no de 400, com ara el 1900), per tal d’ajustar l’any civil a la durada real de l’any tròpic. Es diu Gregorià perquè fou introduït decretat pel papa Gregori el 1582.

Xinés: La data de començament del cap d'any Xinès ve determinada pe calendari lunisolar utilitzat tradicionalment a la Xina. Pot haver tingut un origen comú amb l’any persa. Comença amb la segona lluna nova després del solstici d’hivern boreal, entre el 21 de gener i el 21 de febrer.

ANYS ESPECIALS:

Sabàtic: derivat de sabbat, el dia de descans jueu. Segons la llei jueva, el darrer any de cada cicle de set la terra no podia ésser conreada i s’havia d’alliberar un esclau hebreu. En els països de tradició anglosaxona, curs que es concedeix cada sis o set anys a un professor per a dedicar-lo als seus estudis.

Litúrgic: any ordenat al voltant de les principals celebracions cristianes. Consta de dues parts: la temporal o mòbil, regida per la pasqua i el santoral, regit pel calendari solar.

Escolar: període durant el qual es desenvolupen les activitats acadèmiques corresponents a un curs escolar. A Europa sol durar de setembre a juny, a Amèrica del sud, de març a desembre.

De traspàs: també anomenat bixest o bissèxtil. Deriva de llatí bis sextus dies ante calendas martii (repetició del sisé dia abans de les calendes de març). Conté 366 dies.

Mots derivats d’ANY:

ENGUANY: En l’any actual

ANTANY: L’any passat. Per extensió, un temps passat.

ANYAL: Fet que es produeix cada any. Llista de difunts que es llig a missa. A Morella, “enviar a l’anyal” és sinònim de matar algú.

ANYÍVOL: Arbre que si un any fa molt de fruit, el següent en farà poc. “L’olivera és un arbre anyívol”. Cosa incerta.

ANUAL: Que dura un any. Que es produeix cada any.

BIENNAL: Que dura dos anys. Que es produeix cada dos anys.

ANUARI: Llibre que es publica anualment amb notícies, ensenyances i actualitzacions d’una professió

PERENNE: que dura sempre

ANOLL: bòvid entre un i dos anys

ANNALS: història contada anualment

ANIVERSARI: commemoració d’un fet el dia que se’n compleixen anys.

NINOU: primer dia de l’any, derivat, probablement, del llatí dies anni novi

Dites relacionades amb ANY:

SER DE L’ANY DE LA PICOR:  (ser una cosa molt antiga). Amades afirma al llibre “Històries i llegendes de Barcelona” que "segons les cròniques i la tradició", l'àrea de Barcelona va patir el 1471 una terrible plaga de puces.

SER L’ANY DEU: (ésser una situació desastrosa). Aquesta frase és pròpia de la Vall d’Albaida i comarques pròximes i fa referència a la data (1910) en que la plaga de la fil·loxera hi féu els majors estralls.

QUI NO TREBALLA EN TOT L’ANY, TREBALLA EL DIA DE CAP D’ANY: es diu a aquells que volent aparentar ser laboriosos treballen, exclusivament, els dies assenyalats o quan no ho fa ningú més.

ANY BIXEST, ANY DE FAVES: es tracta d’una llegenda sense fonament, ja que la natura no té cap manera de saber si l’any és o no és bixest. Hem escoltat llegendes semblants i igualment infundades, com la que assegura que l’any bixest les faves tenen la cella invertida a dins la beina.

COMENÇAMENT DE L’ANY.

Que l’any comence l’1 de gener és una convenció. En algun moment ho van decidir els romans i així s’ha mantingut fins ara. La raó perquè s’haguera elegit aquest dia no és gaire clara, ja que no es correspon amb cap efemèride astronòmica notable. Probablement els primers romans hi celebraven alguna mena de festivitat, però no ens n’ha quedat constància clara.

Al llarg de la història hi ha hagut alguns intents de fixar el començament de l’any en dates assenyalades, com el principi de la primavera, o el de l’hivern, però cap no hi ha reeixit. El nostre any és un producte de la tradició egípcia recollida i codificada pels romans i passada pel sedàs del cristianisme. La tradició cristiana s’ha anat apropiat de la majoria de les dates significatives del calendari astronòmic. Primavera: sant Josep. Estiu: sant Joan. Hivern: Nadal, etc. En canvi, la data de l’any nou ha quedat en una mena de limbe profà. L’església ha provat d’incorporar-la al seu santoral associant-lo a la circumcisió de Jesús, però la idea no ha reeixit gaire en l’imaginari popular, probablement per dues raons. La primera, que començar l’any amb la circumcisió és una mica fer les coses al revés. La segona, que la circumcisió és un costum hebreu sense continuïtat en el cristianisme.

TEMPS

TEMPS

Els diccionaris diuen que el temps és la durada i successió de les coses subjectes a mudança, però què és la durada sinó l’extensió en el temps, què es la mudança sinó la variació en el temps. La noció del temps és força esmunyedissa, i tanmateix es representa en tot moment en la nostra consciència a través d’una clara distinció entre el passat, el present i el futur. Sant Agustí d’Hipona ho va deixar explicat d’aquesta genial manera: “Que què és el temps? Si no m’ho pregunten, ho sé, però si m’ho pregunten, no ho sé”.

Tenim tendència a identificar el temps real i el civil, de tal manera que els canvis oficials en els rellotges i els calendaris s’interpreten sovint com una intolerable intromissió humana en un fenomen natural. Quan es produeix el canvi d’horari estival, molta gent interpreta que està perdent o guanyant una hora de la seua vida. Quan els diferents països del món substituïren el vell calendari julià pel gregorià, s’arribaren a produir disturbis perquè alguns pensaven que realment els estaven robant uns dies reals de la seua vida.  Després d’un llarg viatge, a banda de l’efecte jet lag, algunes persones estan convençudes d’haver perdut o guanyat unes hores. Havent travessat la línia del canvi de data ens farà l’efecte que hem perdut o guanya un dia, recordeu Willy Fog.  La mesura del temps és tan determinant en la nostra vida que se’ns fa estrany de pensar que és relativa i arbitrària. L’hora, la setmana, el meridià zero, la mitja nit, el cap d’any o la data de pasqua són referències convencionals. Civilitzacions diferents usen patrons diferents, i si vivíem a un altre planeta no podríem ni tan sols imaginar les unitats que ara ens resulten tan familiars. El temps ja fluïa a la seua manera molt abans que ningú haguera inventat les hores i els anys, abans que s’inventara el rellotge i el calendari, abans que existírem els humans, abans que hi haguera vida sobre la Terra o la Terra mateixa.

La percepció íntima del temps és força subjectiva. Un minut se’ns fa etern quan travessem un mal moment, i un hora de goig ens pot semblar un instant. Però malgrat que el temps és tan relatiu i que la seua percepció està tan lligada a l’experiència, també l’intuïm com una realitat que flueix al marge de la nostra activitat sensorial. De la mateixa manera que constatem el canvi continu, intuïm l’existència d’una realitat permanent i intemporal, susceptible de ser aprehesa. Aquesta intuïció no és però natural, sinó cultural. Aristòtil associava el temps al canvi. Si el món s’aturava, el temps també deixaria de fluir. Newton imaginà un temps absolut, que fluïa contínuament sense dependre de les coses. Aquests dos idees de temps: relatiu i absolut resumeixen les nostres intuïcions contradictòries sobre el temps. Einstein formulà una idea transversal. El temps existia independentment del canvi, però es deixava influir per ell. El temps té, per dir-ho d’alguna manera, una essència física.

Des dels albors de la humanitat, tractem de formular la realitat absoluta del temps a través dels diferents llenguatges i mitjançant una extensa i bellíssima varietat de mecanismes i enginys: els rellotges i els calendaris.

TEMPS prové del llatí TEMPUS, que tenia el mateix significat. Ja en aquesta llengua es produí, en època tardana, el derivat TEMPESTA en el sentit de mal temps atmosfèric. Malgrat que el llatí clàssic distingia entre TEMPUS (temps cronològic) i COELUM (temps atmosfèric), la convergència dels dos conceptes en un sol mot, és un fenomen comú en les llengües romàniques:

Francés: TEMPS

Italià: TEMPO

Castellà: TIEMPO

Les llengües germàniques, en canvi, distingeixen:

Anglés: TIME/WEATHER

Alemany: ZEIT/WETTER

El grec clàssic solia emprar locucions per a l’atmosfèric, i per al cronològic distingia matisos: KRONOS (temps seqüencial), KAIRÓS (ocasió propícia), ORA (moment puntual). La distinció entre KRONOS/ ORA també es manté en les llengües romàniques (temps/heure, tiempo/hora, tempo/ora), però no en anglés (time/time).

Curiosament, en el valencià actual hi ha una tendència, propiciada pels mitjans de comunicació autòctons, a adoptar la forma ORATGE per al temps atmosfèric i distingir-lo així del cronològic. El DNV el defineix així en les dues primeres accepcions d’ORATGE:

1.	m. METEOR. Estat de l'atmosfera en un lloc i un moment determinats.

2.	m. METEOR. Vent, especialment vent de terra.

ORATGE deriva d’ORA (del llatí AURA, vent suau), i no té cap relació etimològica amb el temps cronològic malgrat la coincidència fonètica entre ora (vent) i hora (moment puntual o unitat de temps).

Derivats de TEMPS

TEMPERAMENT: Caràcter físic i mental peculiar d’un individu (temperament nerviós)

TEMPERAT: Moderat

TEMPERATURA: Mesura numèrica del grau de calor

TEMPESTA: Mal temps atmosfèric

TEMPESTIU: Apropiat al temps.

INTEMPESTIU: Inapropiat al temps, extemporani. En llatí INTEMPESTA NOX es referia a la  nit ben entrada

TEMPIR: Estat del temps atmosfèric

TEMPLA: Part lateral del cap entre el front, l’orella i la galta.

TEMPORAL (os): Os de la templa

TEMPORER: Persona que exerceix una ocupació temporal (temporers de la sega de l’arròs)

TÉMPORES: Temps de dejú prescrit per l’església catòlica (les quatre témpores)

TEMPURA: Temps tempestuós.

ENTRETEMPS: ni fred ni calor

INTEMPÈRIE: Inclemència del temps atmosfèric.

FRASES DEL TEMPS

Perdre el temps, guanyar temps, fer temps, entretemps, a la intempèrie...

Tempus fugit

PASQUA I LA SETMANA

Pasqua ve del llatí clàssic pascha, i aquest de l’hebreu pesha (celebració jueva de l’eixida d’Egipte). La u, afegida en el llatí tardà i algunes llengües romàniques,  s’explica per l’analogia amb el llatí clàssica pascua (pastura), contaminació propiciada, probablement, per la celebració de la fi dels dejunis amb la ingesta de corder.

Antigament, pasqua prengué, per extensió, el significat de festa solemne. En l’actualitat encara s’empra per a referir-se a les celebracions de Nadal  i de Pasqua Granada o Pentecosta (literalment, cinquantena: que s’esdevé el cinquanté dia posterior al diumenge de resurrecció).

La Pasqua és (amb el Nadal) la festa més important de la cristiandat. S’hi celebra la resurrecció de Jesucrist al tercer dia de la crucifixió. Els evangelis només coincideixen que fou l’endemà d’un sàbat, però no es posen d’acord en quin. Durant els primers anys de cristianisme, no se li donava gaire importància a la determinació de la data exacta de Pasqua. Sant Pau, en l’epístola als Galates, fins i tot censurava els qui es prenien massa interés en el càlcul “dels dies, els mesos, les estacions i els anys”, cosa més pròpia d’astròlegs que no de creients. Les diferents faccions cristianes, celebraven la resurrecció en diferents dates basades en la pasqua jueva, però a partir del segle II la jerarquia cristiana comença a sentir la necessitat d’unificar les celebracions i de deixar de dependre del calendari jueu. La solució definitiva vindria de la mà de Constantí el Gran.

Segons explica la tradició cristiana, mentre Constantí descansava a la vora del Tíber, se li aparegué en el cel el símbol de Jesucrist (XP) i va sentir una veu que li deia “amb aquest signe venceràs”. Uns dies després, Constantí s’enfrontà al seu rival Maxenci en la batalla de Saxa Rubra i el vencé. Diuen que l’emperador dubtava de la relació causa efecte entre aquests dos fets, però es veu que sa mare, que era cristiana, el va acabar convencent. Amb la intenció d’unificar l’imperi, segons afirmen els historiadors, Constantí va prendre la decisió de declarar el cristianisme religió oficial de Roma. Però per a aconseguir una autèntica església universal (Catòlica) calia conciliar el calendari i el dogma de les distintes faccions, i això, com és natural, requeria un Concili Universal. S’elegí Nicea perquè, segons diuen alguns, la paraula grega Nikea significa victòria, i això agradava a Constantí, o, segons que sembla més probable, perquè era un lloc accessible per a la majoria dels bisbes de l’època (a occident el cristianisme encara era minoritari).

Un dels grans temes que s’hi havien de tractar era el de l’arrianisme: si Déu Pare era anterior a Déu Fill, o si tots dos havien existit sempre. I l’altre, el que més ens interessa a nosaltres, la determinació de la data de Pasqua cristiana (i la de totes les festes mòbils del calendari que en depenen), i la seua emancipació de la Pasqua jueva.

Després de mesos de discussions, pare i fill foren declarats coetanis i eterns, i l’arrianisme, heretgia. Quant a la Pasqua, s’arribà a un acord per al càlcul de l'autèntica data cristiana: el primer diumenge després de la primera lluna plena posterior a l’entrada de la primavera. L’entrada de la primavera quedava fixada, arbitràriament, en la data del 21 de març.

El calendari julià (oficial de l’imperi i origen de l’actual) és exclusivament solar,  però el calendari jueu és luni-solar. Els bisbes de Nicea decidiren que, per respecte a la tradició, la celebració de la Pasqua cristiana no devia perdre el seu caràcter luni-solar. Però això requeria la introducció d’un element alié al calendari julià: la setmana. Roma no havia aplicat mai aquesta divisió temporal en el seu calendari, tot i que la majoria de romans n’estaven familiaritzats per la seua relació comercial, militar o política amb altres cultures, com la jueva, que sí que la feien servir.

No sabem si sense la decisió dels bisbes de Nicea de  lligar la Pasqua cristiana al calendari jueu, el calendari romà, que al capdavall esdevindria universal, hauria incorporat igualment la setmana, però no hi ha dubte que el fet es produí en aquell moment, i que al capdavall ha acabat determinant les nostres vides. Si les commemoracions festives marquen els moments extraordinaris del cicle anual, la setmana (única unitat arbitrària del calendari) ha esdevingut l’autèntic generador de la rutina laboral i social.

EL BÉ SUPERIOR

El canvi climàtic ha començat a capgirar dràsticament l’ecosistema global. A hores d’ara ja no és una amenaça evitable, és una catàstrofe fatal i irreversible. La quantitat de dimonis que hem desencadenat és tan gran que no hi ha forma humana de tornar-los a engrillonar. Però diuen els entesos que si ens hi posem ràpidament i amb totes les nostres forces, encara aconseguirem assuavir-ne els efectes.

Algunes vegades he sentit aquesta mena de reflexió moral:

La Terra ha passat al llarg de la seua història per catàstrofes de dimensions majors (vet ací el cas del meteorit que provocà, entre altres coses,  l’extinció dels dinosaures, per posar el més conegut), i sempre se n’ha acabat sortint. Sí, s’extingeixen algunes, o moltes, espècies, però en surten d’altres i, a la llarga, la Vida Sobre la Terra (VST), hi reïx. Al capdavall, si l’acció dels humans sobre el medi té com a conseqüència l’extinció de l'espècie, s’haurà produït un cert acte de justícia.  I no gaire traumàtica, perquè, malgrat que s’haurà perdut un bé menor: l’Espècie Humana (EH), es preservarà el bé major: la VST.

Però  per què la VST ha de ser considerada un bé major que la EH? Des de quin punt de vista es pot defensar això? Al capdavall, el bé i el mal (igual com la bellesa i la lletgesa) són invencions humanes, no existeixen com a tals en la natura. Sense el punt de vista dels humans, els actes (lleó que mata els cadells del mascle vençut) i (gossa que dóna de mamar a un gatet orfe) serien  simplement actes naturals, asèptics, sense atributs morals ni estètics.

Així doncs, desapareguda l’espècie humana, que qualifica de bell i bo o de lleig i dolent un fet, allò que li passe a la Terra, o l'esdevenir de l’Univers sencer, em produeix una certa indiferència. Què m’importa si existeix vida en altres galàxies si per a mi són inaccessibles? Quin interés té que hi haja universos paral·lels o exteriors si mai no en tindré notícia? I si algun dia n’arribava a tenir, de notícia, començarien a ser interessants pel fet d’haver-los conegut, no pas pel fet de la seua existència objectiva i independent del meu coneixement. Desapareguda l’espècie humana de la Terra, haurà desaparegut la bellesa i la bondat, i no tindrà cap sentit la justícia, ni la humana ni la poètica.

No em consola gens ni miqueta que la VST puga continuar el seu camí sense humans després de la previsible catàstrofe del Canvi Climàtic. No m’importa gaire que es puguen salvar el 10, el 20 o el 90 % de les espècies, si desapareix la meua. No em conhorta la justícia poètica de qui la fa la paga. L’única cosa que, ara per a ara, m’importa i dóna sentit als meus actes és l’existència pròpia, la dels meus descendents i la de la meua espècie. I és això, i només això, el que en motiva en la lluita contra el Canvi Climàtic. El bé superior de l’EH és l’EH, i és només en base als valors humans que la VST adquireix, també, una dimensió ètica i estètica. I és, doncs, d’acord amb aquests valors que sent la necessitat i reivindique la justícia de preservar-la. 

PER REIS, ÉS BOVO QUI NO HO CONEIX

Si sou matiners i curiosos, potser haureu observat que a hores d'ara el sol ix cada dia una mica més tard. Això sembla contradictori amb el fet que el 21 de desembre, solstici d'hivern, és el dia més curt de l'any. Teòricament, doncs, el sol hauria d'eixir cada dia més prompte. I així seria si mesurarem el temps amb un rellotge solar, però els rellotges mecànics tenen el seu propi ritme, que no coincideix exactament amb el del sol. I això produeix un desajust que resumim a continuació:

Entre el 21 de desembre (solstici d'hivern) i el 6 de gener el dia complet  haurà allargat 7 minuts i 23 segons. 
La vesprada havia començat a créixer per santa Llúcia (11 de desembre). El dia de reis la vesprada ja haurà allargat un total 14 minuts i 18 segons.
El matí continuarà minvant fins el 5 de gener.
El dia de reis és el primer en què creix el matí, tot i que de manera quasi imperceptible (el sol eixirà al voltant d'un segon abans que el dia anterior).

Si observem només lla posta del sol, el dia comença a créixer per santa Llúcia, i el dia de reis haurem guanyat més de 14 minuts de sol.
Si observem només l'eixida del sol, el dia minva fins a vespra de Reis, el dia de Reis haurem guanyat només 1 segon.

Sant Antoni 2018

–Lloat siau, sant Antoni.

Com va l’orgue per los alts?

Ací baix, roda la roda,

i el que es tufa té dos mals.

Tenim plantâ la foguera,

llustrosos los animals,

la berena en coixinera,

a punt per al gran sopar.

La porta de la capella

de trinca vos hem posat,

no mane Déu que, pel fred,

pescàreu un constipat.

I si encara no trobàveu

tota la comoditat,

a l’any que ve instal·laríem

un aire condicionat.

Ni buscant-lo amb candeleta

no trobareu un veïnat

tan devot del seu patró,

generós i agermanat.

Tot es fa de bon talent,

amb  estima i lleialtat,

sense afany de recompensa

ni ànim de notorietat.

I ara voldríem pregar-vos,

Si no és massa demanar,

que, per unes galindaines,

mos volguéreu advocar.

Deveu saber, sant Antoni,

com estem els valencians:

paguem molt i rebem poc,

i encara mos miren mal.

Que si somos aldeanos,

que si nos gusta llorar,

i que hablamos valenciano

no más que por fastidiar

No podríeu, vós, Sant Home,

dir als de la capital,

puix que entre tots omplim l’olla,

s’escudellen plats iguals?

Per si no n’hi havia prou

d’oloreta colonial,

de Madrid mos intervenen

les estrenes de Nadal.

N’heu vist, vós, de tan barruts,

que, t’espanten l’animal,

I encara posen destorbs

quan li vols ficar el ronsal?

Diuen els telenotícies

que a Sixena han retornat

unes relíquies i  sants

que un bisbe els havia pispat.

I no ho trobem mal ni bé,

però, si som tots germans,

podrien, la dama d’Elx,

tornar-la als il·licitans.

Tampoc mos agrada gens

que les nostres lleis forals

els botiflers se les passen

pel replec dels engonals.

I, com plorar és debaes,

tampoc no estaria mal

si a l’any que ve mos tocava

la sort grossa de Nadal.

Ja ho sé, ja ho sé, Sant Antoni,

que potser mo-n’hem passat,

vós teniu el vostre ofici,

no sou el rei Baltasar.

Podeu estar ben tranquil,

nosaltres els valencians,

tenim la llengua molleta,

però som molt conformats.

Al final, farem com sempre,

quatre remugons i avant ,

i quan tot se’n vaja a l’ascla,

cantarem per a ofrenar.

–Ai, fills meus, quina paciència

s’ha de tindre p’a ser sant.

Abans era tot més fàcil:

pregar i parar el cabàs.

Mes fa temps que al cel l’oratge

apunta de temporal,

lo que a uns els  sembla negre,

els altres ho veuen blanc.

Posem la guerra de Síria:

què fem amb els refugiats?

Uns diuen: cascú s’apanye,

i altres que fem caritat.

Els sobres, el tres per cent,

els paradisos fiscals,

la violència de gènere,

les sequeres i la fam.

Compteu com està el tuacte

que, amb el temps fent destrellats,

hi ha cosins que encâ se’n riuen

de l’escalfament global.

Per si no n’hi havia prou,

també en la cort celestial

se mos han amotinat

els angelets catalans.

L’arquebisbe de la capa,

el del nom d’ungüent de grans,

els diu que la Unidad Patria

l’ordena l’Esperit Sant.

Mes, davant les  amenaces,

en compte d’acatxar el cap,

els rebels, tots a una veu,

entonen el Virolai.

Déu no sap on amagar-se,

Sant Pere s’ha fet malalt,

la Maredéu broda randes,

i el colomet, desplomat.

I és que per totes bandes

mos estiren el ramal,

per ponent lo sant Lorenzo,

i per llevant, Montserrat.

Ja veieu, valencianets,

com tinc la cort celestial:

si les galindaines piquen,

vos les haureu de rascar. 

SOLSTICI D'HIVERN: EL DIA MÉS LLARG DE L'ANY

EL DIA MÉS LLARG

El mot dia té diverses accepcions, les dues més usuals són:

A)    Temps durant el qual  el sol és per damunt de l’horitzó. Oposada a nit, temps durant el qual el sol és per davall de l’horitzó.

B)    Temps  transcorregut entre dos trànsits consecutius del sol pel mateix meridià (dia natural). És a dir, temps transcorregut entre una mitjanit i la següent.

A la primera accepció fa referència l’adjectiu diürn (oposat de nocturn); a la segona correspon l’adjectiu diari. Aquests dos significats de dia han conviscut al llarg de la història i han donat lloc a cèlebres equívocs: Cleòmenes (segle VI aC.), rei d’Esparta, pactà una treva de set dies amb els habitants d’Argos, però a la tercera nit els atacà i els derrotà. Per excusar-se hi al·legava, el monarca pocavergonya, que la treva parlava de dies però no de nits.

Tots hem sentit a dir que el 21 de desembre, solstici d’hivern, és el dia més curt de l'any. Però això només és veritat si ens referim a la primera accepció de dia, és a dir, al temps en què el sol es troba sobre l'horitzó (part diürna del dia). En la nostra latitud aquesta durada és:

dia 20 de desembre: 9 hores 16 min 38 segons

dia 21 de desembre: 9 hores 16 min 33 segons

dia 22 de desembre: 9 hores 16 min 33 segons

dia 23 de desembre: 9 hores 16 min 35 segons  

Si ens referim al temps transcorregut entre dos passos consecutius del sol pel meridià oposat al nostre (mitjanit solar), es dóna el cas que el 21 de desembre no és el més curt sinó justament el més llarg de l’any. En posem uns quants exemples. Des d'aquest punt de vista, un dels dies més curts de l’any és el 22 de setembre.

dia 20 de desembre: 24 hores i 30 segons

dia 21 de desembre: 24 hores i 31 segons
dia 22 de desembre: 24 hores i 30 segons

dia 21 de març: 23 hores, 59 minuts i 42 segons

dia 22 de setembre: 23 hores, 59 minuts i 39 segons.