Passejant pels carrers de Formiche ens van cridar l’atenció aquest parell de rajoletes amb notícies de fets luctuosos. Ara no recorde el nom de l’amic de Toni, però era d’aquells autèntics, com autèntic era també el personatge. Ell ens explicà que a un dels dos xicots que s’hi anomenen li agradava massa fer-se el gallet. Diu que era de geni curt i mà llarga, i sovint se les havia a brega amb els altres mossos del poble. I com que es veu que la natura l’havia ben dotat, aquells que intentaven plantar-li cara en solien sortir escalivats, de la seua gosadia. A poca a poc, el matapersones imposava seua llei sobre aquest petit poble d’allà al baix Aragó. Així, si ell volia que hi hagueren festes i saraus, n’hi havien d’haver, i quan decidia que no, tothom a casa amb la cua entre cames. Fins que una nit, una colla de jóvens que ja n’estaven fins al capdamunt d’humiliacions, van decidir que ja n’hi havia hagut prou d’aquell color. Quan al gall del corral li rotà, donà per acabada la festa i els xicots l’obeïren sense remugar, però amb la intenció de tornar armats amb trabucs. L’esperaren en un cantó per on sabien que més prompte o més tard passaria, i quan van sentir passes que s’acostaven es tiraren l’arma al muscle i disparen.L’endemà, amb les primeres clarors del dia, els habitants de Formiche descobriren els cossos sense vida de dos jóvens, un era el destinatari dels trets, l’altre, un pobre xicot que l’acompanyava, segurament, a pesar seu. Qui era Pedro i qui Feliciano, ja no ho recorda ningú, però la magnitud de la tragèdia encara es pot percebre en el rerefons de la literatura eixuta i sinistra de les manisetes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada