TONI CANET, PREMI BASSET

Fa temps que pensava que havia de penjar al bloc la presentació de Toni Canet del dia que li van donar el premi Basset de la Vall d'Albaida. Doncs ja ha arribat el dia

L’experiència i el sentit comú em diuen que el volum curricular d’una presentació ha de ser inversament proporcional a la dimensió pública, social, humana... del presentat. Atenent aquest principi, m’hauria de limitar a dir-vos: Bona nit, tinc el plaer i l’honor de presentar-vos Toni Canet, director de cine, i ja m’hauria guanyat el jornal ben guanyat.



Però ja ho heu sentit: he dit “hauria”, en condicional, de manera que us podeu imaginar que hi afegiré alguna coseta més. I si això comporta cap demèrit, que no es carregue a l’esquena de l’homenatjat sinó a la del presentador. En defensa d’aquest, és a dir, meua, diré, però, que hi ha dues circumstàncies, si més no, que justifiquen que m’allargue un pelet, no serà molt:


La primera és la meua amistat personal amb Toni. El conec des que estudiàvem batxillerat en l’institut d’Albaida (quins temps aquells, i quina gran sort per a tots nosaltres d’aquell beneït institut. Sens dubte la nostra vida, i gosaria dir que la de tota la Vall d’Albaida, hauria estat molt diferent sense ell) Doncs bé, per raons llavors ni tan sols intuïdes i hui completament òbvies, ens vam fer amics. En aquell temps encara no imaginàvem, ni de lluny, per on anirien les nostres vides, però curiosament, tinguérem petites experiències cinematogràfiques. Em referisc a allò tan graciós de dibuixar ninotets en diferent estat de moviment en el marge d’un llibre i després fer passar les pàgines ràpidament fent pressió amb el dit polze. Elemental, potser, però tot un auguri. De Toni tinc molts records personals, de la seua especial manera de ser, de la seua gran força, en el sentit humà i també en el literal: era tot un Catxano, calciner i arrier, tan capaç de tombar un pi, com incapaç de fer mal a una mosca... Una de les coses que no oblidaré mai, és el dia que vaig conéixer els seus pares: el tio Toni i la tia Mercedes, admirables persones de qui Toni ha heretat i conreat amb cura les virtuts de la tenacitat i la honestedat i alguns defectes que acaben de donar sentit a la vida.


La segona raó per la qual em permetré allargar-me una miqueta és per l’anormalitat (quasi paranormalitat) del nostre país. Nosaltres, ignorants de la vida, pensàvem que l’autonomia proporcionaria als valencians l’oportunitat de recuperar una part de la dignitat històrica arravatada durant tres-cents anys de menyspreu. En compte d’això, les autoritats (les d’ara i les d’abans) construïren una gran mentida, un autèntic monstre sense cap ni peus, que ens refreguen cada dia per la cara a través de l’abominable televisió valenciana. A través de l’engany, de la manipulació i de la prepotència, construeixen un país amb els patrons de Bertín Osborne i Maria Abradelo, passant per Julio Iglesias, mentre s’ignora, l’obra i l’exemple d’Estellés, Alfaro, Ovidi, Raimón o Fuster... Això fa que molts valencians desconeguen la trajectòria d’un dels professionals del cine més importants del país en els darrers trenta anys: Toni Canet. No és el moment de fer un catàleg de la seua obra, però heu de saber que aquest home que tenim ací ha fet grans pel•lícules, excel•lents documentals, sèries, reportatges... i, sobretot, una grandíssima obra d’art: “Las alas de la vida”.


Però, mireu, si el meu amic és admirable, que ho és i molt, per les coses que ha fet, encara ho és més per les que no ha fet:


–No s’ha venut per quatre xavos, ni per quatre cabassos de bitllets, i mira que n’ha tingut oportunitats


–No ha acceptat càrrecs institucionals que li haurien resolt, segurament, la vida.


–No s’ha acomodat en el terreny de les coses fàcils: pel•lícules de xavo, publicitat barata...


–No ha dit mai que no a un repte interessant per difícil que fóra.


–No ha deixat mai de ser llutxentí i valldalbaidí.


–No ha deixat d’estimar-se la terra en majúscula: el País, ni en minúscula: els seus bancalets del secà, vull dir.


–No s’ha deixat ningú en l’estacada.


–No s’ha acovardit davant les dificultats.


–No ha deixat mai de ser amic dels seus amics.


–No s’ha canviat de jaqueta.


I sobretot, sobretot no s’ha hagut de vendre mai per un tratge... entre altres coses perquè ell, de tratge, no n’ha gastat mai.