LOTERIA

Si és certa la teoria del Big Bang, l’edat de l’Univers és de 13.700 milions d’anys.


L’edat de la Terra es calcula entre 4500 i 5000 milions d’anys. Triat un instant qualsevol de l’existència de l’Univers, la probabilitat que el nostre planeta hi siga present és gairebé un terç.

L’edat del fòssil d’homínid més antic que s’ha descobert -el Sahelanthropus tchadensis, segons la viquipèdia- és de 7 milions d’anys. Triat a l’atzar un instant universal qualsevol, la probabilitat que hi haja homínids en un planeta anomenat Terra és 1/2000. Gairebé la mateixa que ens toque la grossa de Nadal si hi juguem 40 números diferents.

L’espècie humana (l’homo sapiens sapiens, com vanitosament ens hem autobatejat) aparegué per Àfrica uns 200.000 anys arrere. Això ens dóna una probabilitat d’1/70.000 que triat un instant aleatori a l’Univers hi haja micos sabuts sabuts vivint a la Terra. Una mica més probable que ens toque la grossa de Nadal si hi juguem un sol número.

L’escriptura existeix des de fa uns 5.300 anys. La probabilitat de trobar un home lector, o una dona escrivana (dit sia en benefici de la política correcció) al planeta Terra en un instant aleatori de la història de l’Univers és 1/2.500.00. Si fa no fa, la mateixa que ens toque la grossa de Nadal durant 30 anys seguits jugant a un sol número.

Un humà occidental del s. XXI té unes expectatives de vida d’uns 80 anys, la qual cosa fa que la probabilitat que, triat a l’atzar un instant de la història de l’Univers, hi sigues present tu, persona lectora, és 1/170.000.000. Tan difícil, o fàcil, com que et toque la grossa de Nadal consecutivament durant dos mil anys seguits jugant a un sol número.

Em llegeixes, estimat lector, i doncs, existeixes. És a dir,  formes part d’un hipotètic esdeveniment aleatori que té la mateixa probabilitat de produir-se (en el context temporal de l’Univers conegut) que 2000 vegades seguides de tocar-te la grossa de Nadal. De la llarga vida de l’Univers, la que s’està esdevenint en aquest moment és una petita porció de temps que t’ha tocat justament a tu en la gran rifa universal. Cadascuna de les coses petites o grosses que et passen i que et fan sentir feliç o desgraciat, viu en definitiva, són a més d’irrepetibles, tan improbables que a la majoria dels efectes de la nostra petita existència, es podrien considerar impossibles (com ara això de la loteria)

Sovint, la ignorància es sostreu llibertat; la ciència, per contra, ens ajuda a situar-nos en el nostre lloc, a prendre consciència del que som i, doncs, a gaudir amb major plenitud la llibertat de ser-ho. La certesa de la nostra pròpia petitesa és la major mostra de la grandesa de la ciència: del coneixement i de la raó. Tan petits com som, hem estat prou agosarats per a desvelar tota aquesta enormitat i per a situar-nos-hi. Ja no necessitem ser el centre de res, en tenim prou amb la consciència de ser una part del Tot.

En les petites coses de cada dia trobem el sentit a la vida. L’aroma d’una flor, el cant d’un ocell són capaços de transportar-nos més enllà de la més llunyana de les galàxies. I la fantasia, l’altra cara de la moneda humana, ens completa el sentit de l’ existència obrint-nos camins en unes dimensions inaccessibles a la ciència. Viviu la vida, observeu el món i deixeu volar la imaginació: no permeteu que la ment pertorbada dels fanàtics us talle les ales i “escopiu a la closca pelada dels cretins”.

CONSCIÈNCIA

Quan els pares de Maria agafaren la faena de mitgers al mas de Fenoll, ella tenia tres anys. La major part de la seua llarga vida −ara en té 84− l’ha viscuda entre aquelles parets que s’estima com si foren seues, encara que no ho són. “L’amo vivia a València, ara ja és mort”, ens diu. “Era un bon amo, encara que et trenque el dir”, intervé el marit, però no li l’havia trencat, simplement havia enfilat el seu fil en l’agulla d’ella. Ell −continua l’home− s’havia fet càrrec de la mitgeria quan el seu sogre, per vell, se l’hagué de deixar. I després explica la història que ja sabíem de l’any passat. L’escoltem atents, com si fóra la primera vegada, o potser més encara, perquè ara que ja sabem que no se’ns escaparan els detalls del succeït, podem parar més atenció a les paraules. Fa goig d’escoltar-lo: l’accent perfecte, la sonoritat deliciosa, l’entonació amable, el gest tranquil. Li collim una frase al vol: “mos se presentava un any de vint-i-quatre mesos”. Una pedregada havia llençat a perdre la collita i això significava una temporada sencera sense benefici: fam i misèria. Si l’amo haguera estat com altres de la rodalia, segurament se n’haurien hagut d’anar, però no ho era. El senyor de la casa Fenoll era generós i els oferí ajuda. No es presentà l’any de vint-i-quatre mesos i no hagueren d’emigrar.


Del camí estant, hem vist fum a la ximenera i ens hi hem acostat. La clau era al pany, però no hem gosat obrir; hem tocat a la porta. La rebuda ens ha emocionat: “els meus xiquets”, ha dit ella en reconéixer-nos, i ens ha besat amb afecte. De seguida ens han oferit cadira a la vora de l’estufa de llenya, col•locada sota la campana d’una antiga llar de foc. “Si parlava, quantes coses ens podria explicar aquell fumeral”, em passa pel cap.

Parlem una mica de tot: les urbanitzacions que no s’han fet, la política, les collites del camp, la consciència. “Els diners no valen res: els tens i ja no els tens. El que val de les persones és la consciència”, diu ella, i ell assenteix amb el cap.

“Sempre han viscut al mas?”, se li ha acudit a algú de preguntar. I la pregunta desencadena una nova allau de records. Després de casats −expliquen−, van passar uns anys a la casa del Port d’Albaida. Era a la vora d’un pont, pujant a la dreta, poc abans del camí dels Fontanars. Ara la nova autovia passa just per damunt del seu solar i no en queda ni rastre.

El primer record, i segurament el més colpidor, d’aquella època és l’accident de l’autobús Alcoi-València, l’any 1955. Hi moriren 14 persones. Encara conserven el diari original, El Caso, com una autèntica relíquia. En la portada una foto de l’autobús bolcat sota les arcades del pont. Ell va haver d’anar a Albaida amb la bicicleta a demanar socors per als accidentats. Ens aborronem de pensar en la desesperació dels sobrevivents esperant l’arribada de l’ajuda.

La guàrdia civil hi anava sovint a demanar-los la firma. Ho havien de fer, per a demostrar que havien completat la patrulla fins allí dalt. Algunes vegades hi apareixien a mitjan nit, morts de fred, tocaven a la porta i els demanaven hospitalitat per l’amor de Déu. Ell s’alçava i els feia una foguera perquè s’escalfaren. No ho feia per por, sinó per pietat; els pobres guàrdies ho agraïen amb elogis. Altres vegades hi arribaven blaus de fam; ella els preparava un plat d’arròs. Els guàrdies l’havien advertida que només duien la cullera i no li ho podrien pagar. Ni li havia passat pel cap.

Una vegada arribà el caporal de la Guàrdia Civil amb el jutge d’Atzeneta. Venien alarmats i els demanaren si no havien vist passar un ramat d’ovelles en direcció al Comtat. Ells diuen que no, que per allí no havia passat ningú. El caporal insisteix. “Ja li he dit que no”, respon ella, “i si vol que li diga la veritat, no m’ho crec”. El caporal s’estranya d’aquelles paraules quasi insolents. No hi ha insolència, però, només que a ella no li pareixia versemblant la història del robatori, i els fa la següent reflexió: qui guardava les ovelles era un xiquet en edat d’estar en escola. Son pare l’obliga a pasturar de sol a sol. Doncs a aquest xiquet no li ha robat ningú el ramat: s’ha adormit i se li han escapat, les ovelles, i se li han emboscat en algun matollar. El pobret, veient-se perdut i tement la reacció violenta de son pare, ha inventat la història del robatori.

El caporal i el jutge no poden amagar la sorpresa. Maria parla amb una tal seguretat que pareix que ho ha vist tot amb els seus propis ulls. Però encara no ha acabat. Si la volien escoltar, vet ací el que havien de fer: trobar el xiquet, i sense que el pare hi fóra present, demanar-li la veritat. Si ho feia, trobarien el ramat i dirien que els lladres, descoberts per un guàrdia, l’havien abandonat mitjan serra. D’aquesta manera, es recuperarien les ovelles i el xiquet no tindria càstig.

El guàrdia i el jutge mai no els van donar explicacions de quin havia estat el desenllaç del succeït, però a ells tampoc no els va fer falta. Passat un temps, el caporal es presentà a la casa del port i demanà per Maria. Li volia explicar un cas: a una senyora de Bufali li havien desaparegut sis mil pessetes d’un baül. Per què li ho explicava, demana ella. Com que Bufali para tan prop del mas de Fenoll, i ella hi coneixia tothom... Després de fer-li unes preguntes al caporal, Maria assevera: “aquest lladre el tenen dins de casa”. “Com ho sap?”, demanà el guàrdia. “Vagen, i pregunten-li a la filla”. Efectivament, la filla havia robat les sis mil pessetes a la mare.

Quan el seu fill es va fer bo per a anar a escola, deixaren la casa del Port. Els va saber mal, però el xiquet estava per davant de tot. Treballaren una temporada a Atzeneta i finalment tornaren al mas de Fenoll. Un dia, l’amo els va demanar com era que tenien firma blanca a la caserna de la Guàrdia Civil. Ells no sabien què volia dir això, i el senyoret els explicà que en aquella casa tots hi tenien una fitxa, bona o roín. La firma blanca era la millor, la de les persones de confiança de la Benemèrita. Què havien fet ells, per a meréixer-la? “No res, senyor amo, només tindre consciència”

La primera part a:
http://otos4.blogspot.com/2010/04/tota-una-vida.html

demo... què?

En un documental televisiu es mostraven les atrocitat comeses pels soldats nord-americans a la guerra d’Irak. Sorprendre, la veritat, no sorprenia pas, però feia posar els pèls de punta. Uns quantes setmanes abans, un altre reportatge havia parlat de les barbaritats comeses o consentides per un govern caribeny. Tampoc no ens sorprenia pas, i també ens feia posar els pèls de punta. S’hi podia observar, però, una clara diferència en el tractament que es donava als protagonistes. En el primer cas, es lamentava el fet, fins i tot es condemnava, però s’evitava fer judicis de valor sobre el sistema polític que el genera, el permet, el promou... En el segon es lamenta el fet, es condemna i s’emeten tota mena de judicis de valor sobre el sistema polític que el genera, promou, permet... És clar, les bestieses de l’un tenen com a objectiu final el triomf de la democràcia, les de l’altre, són simplement les excentricitats d’un dictador bananer.


Quan es condemnen les atrocitats dels governs dictatorials, tothom s’hi afegeix a la crítica, i els dictadors es presenten com pallassos egocèntrics fàcils de parodiar i ridiculitzar. Quan es critiquen les actituds criminals dels governs democràtics, la majoria s’ho miren com un mal menor.

La democràcia s’ha investit d’una tal autoritat que comença a fer por, si més no, a mi me’n fa. Sense ruboritzar-se, és capaç de portar a l’extrem la màxima que la fi justifica els mitjans. Agreujat encara, des del meu punt de vista, pel fet que la fi que es pretén no és ni tan sols una utopia humanista (com ho podien ser el comunisme o l’anarquisme) sinó un nom buidat de tot el seu contingut, un dogma de fe que rebutja per principi qualsevol mena de crítica. Tot això adobat, encara, amb un cinisme aterrador: perquè, a hores d’ara, qui no sap que la democràcia no és el govern del poble sinó el dels grans interessos del capital? I qui ignora que, en nom d’aquesta falsa llibertat, la democràcia és capaç de matar, alimentar-se de la misèria, negar les veritats més òbvies, condemnar les minories (demogràfiques, religioses, nacionals, econòmiques...) i, per damunt de tot, manipular barroerament les majories?

El món des del Benicadell

BENIGÀNIM, BELLÚS I EL PORT VALÈNCIA

TOT LO MÓN

Així es veia el món des del Benicadell el dia de Nadal: València, l'Albufera, Benigànim, Quatretonda, Albaida, l'Olleria, Aielo, Bèlgida, Bufali, Montaferner, Alfarrasí, Benicolet, Llutxent, Otos, Beniatjar, El Ràfol, Platja de Gandia, Terrateig, Montitxelvo, la Pobla... i molt més.

Rellotge de sol muixeranga

Hui hem fet els primers assajos d'un rellotge de sol humà que executarà la Nova Muixeranga d'Algemesí. Les proves han estat satisfactòries, de manera que, molt probablement, la figura entrarà a formar part del repertori de la colla muixeranguera. Potser no és el primer rellotge humà de la història, de fet el rellotge analemàtic ja ho és, i també el rellotge de Peus d'Atzeneta, però quasi segur que és el primer rellotge muixeranga. I, com és natural, s'ha fet a Otos

Un rellotge a l'Olleria

Rafa Amorós i un servidor acabem de posar aquest nou rellotge a l'Olleria, amb la col·laboració inestimable de Pere i Rafa, de l'empresa Raype. Està en una propietat privada i no es pot visitar.

LA MILLOR OLORETA DEL MÓN

No cal que els seus policies es calfen més el cap buscant el culpable, senyor jutge: a Rafel de la Mandola, li ha fet la pell un servidor: Toni Persona... i ausades descansat que m’he quedat. Ell i jo sempre hem sigut amics, sap, i tampoc no m’agradaria que es pensara vosté que la sagnia no ha sigut més que la borrumbada d’un grandot debades; si l’he afaitat en sec amb la corbella, és perquè Rafel s’ho ha guanyat ben guanyadet... Deixe’m... deixem que li explique: la cosa ja venia de quan érem xiquets; a escola ell sempre es copiava els deures de la meua llibreta, i com que la vergonya no la coneixia, encara tenia la santa barra d’eixir voluntari a la pissarra... total, que el barrut s’enduia la millor nota sense haver-ne fet un brot, i jo... doncs allí em tenia vostè, amb la boqueta oberta com un peixet fora de l’aigua. Una vegada... encara em fa ràbia de pensar-ho, que havíem anat d’excursió a la fàbrica d’olives La Espanyola, Rafel va agafar mitja dotzena de potets (de les d’anxova, és clar) i me les va empatecar en la motxilla sense que jo m’adonara. Va voler la mala sort que a l’eixida de la fàbrica, me’n caigueren un parell a terra, i de seguida va vindre un home malcarat, amb un bigoti a l’estil Íñigo, i em va agarrar del bescoll i em espolsar un marmoló que encara tremole, de pensar-ho. Faça’s càrrec, senyor jutge, l’afronte que vaig passar: blanc com la paret, em vaig quedar, i sense poder dir ni pruna; ni a la fàbrica ni a l’escola, quan, l’endemà, el mestre m’avergonyí davant de tots els companys... i les companyes. Ja de més granadets, el tio Cento Maria, que era germà de llet de mon pare, mos va donar una guzzi de quaranta-nou que feia anys que tenia retirada en la cotxera. Rafel i jo la manteníem a mitges: jo posava la gasolina i ell feia els quilòmetres. Si alguna vegada m’hi deixava pujar, era fent de paquet per a anar a espellucar un saquet d’ametles, de la venda de les quals, mai no en vaig veure un gallet. Però quan hi havia festa, s’oblidava de mi i s’enduia les xicones amb la guzzi a les discoteques dels pobles del rodal. Ni me’n puc recordar, si vol que li diga la veritat, de les excuses que s’empeltava per a deixar-me al poble amb un pam de nas i conformat. I també va ser ell, senyor jutge, qui em va fer estar tota una nit xiulant amb un reclam i amb el sac obert esperant que hi entraren els gambosins. Què vol que li fem: a mi les matemàtiques i el francés m’entraven bé, però eixes coses de la vida sempre m’han costat. Per si no n’hi havia prou, va voler el destí que mos enamoràrem de dos bessones: Carme i Rosa, més igualetes que dues gotetes d’aigua, i que elles dues mos correspongueren. Doncs... se les va traginar les dues, Rafel: la seua i la meua. I no es pense que ho va fer quan encara xarrucàvem a la porta de casa i no sabíem si allò quallaria o què. No, senyor jutge, va ser quan ja érem ben casats: al mateix viatge de nuvis... què li pareix? Sí, ja ho sé, diga’m vosté burro, per haver consentit d’anar-hi amb ell, i li donaré tota la raó, però hauria d’haver vist com estaven de comboiades les germanetes amb això de casar-se el mateix dia i fer el viatge de noces juntetes; a Mallorca, que era el que s’estilava en aquell temps. Mire... quan els vaig descobrir rebolcant-se, em va vindre una acalorada... Però Rafel, com si res, va saltar de seguida del llit i em va amollar que com que eren tan paregudes, s’havia confós. I ara li pareixerà mentida, senyor jutge... però me’l vaig creure: mire vosté si sóc ignorant. Tampoc no estaria bé amagar-li, però, que vaig arribar a barrinar que potser a mi em podria passar el mateix, i em va agafar una coseta ací baix a la panxa que dic... toca! El mal va ser que el dia que em vaig enganyar jo, ella, la meua cunyada, que és de les del morro fort, em va ventar una bona cinqueta i em va posar en el meu lloc. No va ser fins aquell moment que vaig pensar que Rafel i jo no érem bessons, i... doncs, que la meua dona també es devia adonar, com s’havia adonat la seua germana, que jo no era ell, o que ell no era jo... i ara em perdonarà vosté, que m’haja fet un petit embolic... La bona qüestió és que, tot fet un lluquet, vaig córrer a demanar explicacions a la meua dona sobre el malentés de Mallorca; però vaig ser tan bajoca d’explicar-li les circumstàncies que havien fet que m’adonara de la seua relliscada, i encara va acabar el fandango bonegant-me ella a mi. I amb raó, si es mira bé. Com que no em vull posar pesat, m’estalviaré d’explicar-li el cas de l’herència dels meus sogres: les filles molt igualetes, sí, però no sé de quina manera ho va trabucar tot Rafel, que el pinyol gros se’l van endur ells; i nosaltres, una mà davant i una da... però deixem-ho ací, que ja m’estic allargant massa i es deu començar a preguntar vosté quina relació té tot això amb la mort de Rafel... Mire, senyor jutge... vosté ha olorat mai una floquissada de bolets de xop quan encara són en la soca? Si ho ha fet, m’estalvie les explicacions, però si no, li puc assegurar que és simplement la millor oloreta del món. Que no s’ho creu, doncs pregunte-ho a Toni Espí, un home de Bèlgida que escriu sobre galindaines d’aquestes amb molta severicutància. Però vinga, va... no mos entretinguem més: de l’herència dels sogres, sap, només m’ha quedat una horteta amb una tanda de reg de l’aigua de la font de Baix. Els quatre pamets de terra fa temps que no els treballem, però, arrimat en un marge, hi ha mitja dotzena de soques de xop que me les estime com diuen, els que en tenen, que s’estima un fill. En acostar-se la primavera, no hi ha dia que no vaja a mirar-les, i escure la séquia de reg, rac algun margenet, talle unes quantes canyes o, si s’escau, hi faig un regonet. Arribat el moment, sempre en la lluna creixent de la primavera, senyor jutge, es produeix el miracle: sobre la fusta podrida de les soques apareixen centenars de cabets d’agulla d’una blancor sedosa i impol·luta. A partir d’aquell dia, mire com em faig de nerviós, que ja no puc ni dormir a les nits. Llavors ja no hi vaig tots els dies, sinó a totes les hores: pel matí, per la vesprada... i m’hi estic temps i temps contemplant-les, adorant-les, i fins i tot els dic coses, per si elles, i ells, pobrets, m’entenen. De tant en tant, m’hi arrime ben a tocar i la seua oloreta m’ompli el nas, el pit i l’anima, senyor jutge: jo crec que si Déu va crear l’ànima per a alguna cosa, era per a omplir-la de l’oloreta dels bolets de xop, i no per a totes aquestes mantàfules que diuen els... disculpe... disculpe senyor jutge, però és que no s’ho pot imaginar, el goig que fa de veure’ls com van creixent, i agafen aquella pintadeta marroniua, i se’n pugen uns damunt dels altres, i formen una floquissadeta tota atabolladeta, deliciosa, gloriosa... és com tocar el dit en el cel. Els bolets de xop, per si no ho sap, s’han de collir a la seua hora, ni massa xicotets ni massa grans, perquè tinguen aquell punt exacte de color, de sabor i de perfum. I jo sabia que això s’esdevindria dissabte a les nou del matí, tot just abans que el sol començara a calfar. Vaig passar-me la nit de divendres, llegint contes de Toni Cucarella −si no el coneix, senyor jutge, aprofite per a recomanar-li’l− perquè era l’única manera de fer que les hores passaren passadores. I quan el sol remuntà la carena de la Barsella i il·luminà les serres de l’Olleria, vaig agafar el cabasset i la corbella, i cap a l’horta falta gent: les cametes em tremolaven...

I del que va passar després, senyor jutge, m’estime més estalviar-li’n els detalls. Estic segur que, home de carrera que és vosté, prou que s’ho deu imaginar.