dimarts, 20 d’abril de 2010

tota una vida

A pesar dels cultius abandonats i les aberracions urbanístiques, la Vall d’Albaida encara ofereix una varietat i una qualitat paisatgística sorprenents. S’hi troba a faltar, però, el factor humà. Els bancals estan solitaris; els masos, deshabitats o estranyament transformats i ocupats per propietaris poc o gens arrelats a la terra; els camins, transitats per vehicles de motor o esportistes atrafegats, absents, acalorats, estranys a l’entorn.


Fa unes setmanes, els meus amics i jo féiem una de les nostres passejades a la recerca del temps passat, no pas del perdut. Érem al bell cor de la Vall i, passat el riu que li dóna nom, per una antiga palanca, ataüllàrem un mas arrimat a camí. El vaig reconéixer de seguida, d’una altra visita d’anys arrere. En aquella ocasió m’hi havia trobat els masovers que l’habitaven, i en guardava un entranyable record. Era el temps en què Assumpció i jo fotografiàvem rellotges de sol i n’havíem vist un d’interessant que presidia la façana de la casa.

En un instant se’m representaren aquells bons moments, i em va passar pel cap si no hi devien viure encara, aquelles bones persones. Però d’això ja feia massa temps, i si llavors ja eren vells, era prou probable que... Amb tot, així que arribàrem a l’entrada, em vaig avançar amb una certa esperança. I vés quina sorpresa quan m’hi veig una respectable senyora que prenia el sol asseguda a la porta de la casa. No la vaig reconéixer, però per l’edat que representava, ben bé podia ser ella. Vaig saludar-la amablement i li vaig demanar si podia fer unes fotografies.. “Faça, faça”, em va dir volent aparentar desinterés. Després que havien arribat els meus amics, ens hi acostàrem  i ella ens explicà que ja hi estava acostumada, a això de les fotos, perquè feia un temps hi havia passat un xic a fotografiar el rellotge i que fins i tot els havia tret en un llibre. Se’m va gelar la sang. No només se’n recordava de la nostra visita (feia uns 14 anys), sinó que l’havia convertida en una mena de fita cabdal de la història del mas.

Ens va convidar a seure-hi i no vam saber, ni voler, dir que no. Traguérem unes cadires i férem rotgle al redós de la mestressa. Ens tenia ben agafats amb les històries de la seua vida, que era la vida del mas, quan aparegué el seu home. Li acostàrem cadira i segué amb nosaltres. Llavors les contarelles començaren a sonar a dues veus. Ara parlava l’un i adés l’altre, i era tal l’harmonia que hauries dit que més que un tertúlia, era un concert  assajat. Enmig d’un breu silenci, tots dos prengueren el dir alhora. Per un moment, ens féu l’efecte que s’anava a produir la primera dissonància, però llavors l’home sense que una sola síl•laba sonara més forta que l’altra es limità a dir: “Parla tu Maria, que quan acabes, ja parlaré jo... si me’n recorde del que volia dir” I no hi havia el més mínim indici d’ironia en la frase.

Quan ell prengué la paraula ens explicà la raó per la qual havien viscut tota la vida en aquell mas i, si Déu ho volia, s’hi quedarien fins al final:

Un any que preveien una bona collita, pel més de juny hi va haver una pedregada que els l’arruïnà completament. Davant aquella catàstrofe es plantejaren abandonar el mas i buscar-se un altra faena. Trucaren per telèfon al propietari per a informar-lo i ell s’hi presentà de seguida. Assabentat de la situació, els demanà el llibre de comptes de l’any anterior. Després de fer-hi una ullada, l’amo els proposà de pagar-los, de la seua butxaca, el mateix que havien tret en aquella última collita. “Però això no li ho podrem tornar mai de la vida”, li digueren. “Ni jo vull que m’ho torneu”, els va contestar ell.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Soc un veí de Bèlgida, i m'ha agradat molt llegir aquesta història.
Un abraç

Adela Belda ha dit...

Soc D'AGULLENT i està història m'agradat molt llegir- la, salutacions Adela