SUBTILESES: 4. Em sap mal.

El verb SABER té dues accepcions principals, una referida a la saviesa i l’altra al sabor.

Quant a la segona, en el valencià que conec, havia desaparegut gairebé completament, només se'n conservava un vestigi en la locució “saber mal”. És evident que aquest saber no es refereix a saviesa, sinó a sabor, tot i que metafòricament. Una cosa que em sap mal, em deixa mal sabor de boca, em produeix un sentiment desagradable, em dol. En la literatura és fàcil de trobar molts exemples d’ús del verb saber referit a sabor, i en castellà és ben usual en el llenguatge parlat i escrit. Darrerament he sentit en valencià frases com “em sap a poc”, “no sap a res”, que al principi identificava com a castellanismes, però que després vaig comprovar que eren genuïnes. En el meu àmbit, si més no, aquesta recuperació s’ha produït a través del castellà. No sempre havia de ser nefasta, la seua influència. 

SUBTILESES LINGÜÍSTIQUES: 3. Més o menos.

Com a mestre de matemàtiques, he de fer referència contínuament als signes (+ ,-) dels nombres enters. I el fet que siguen fonèticament tan semblants (més, menys), em genera alguns inconvenients i incomoditats. Em costa bastant, per exemple, de recordar, després d'un breu interval de temps, els signes d'una  sèrie de nombres que he guardat en la memòria. Si, per contra, aquesta mateixa sèrie la memoritze en castellà, em resulta molt més fàcil de recuperar (podeu provar vosaltres per exemple amb: +3-5+6-2). A la memòria li costa molt més distingir "més" de "menys" que "més" de "menos". Un altre inconvenient habitual: quan dicte una operació en classe, els meus alumnes em demanen sovint que aclarisca si he dit "més" o "menys", i, envidentment, aquesta confusió no es produïria entre "més" i "menos". 

Però això ha estat sempre així? Si les llengües tenen tendència a evolucionar cap a la simplificació, com com és que la nostra s'ha complicat la vida d'aquesta manera?

La forma més antiga per al "més" és "pus", que evidentment no produeix cap confusió amb "menys", però en un moment donat, la forma "més" substitueix completament la forma "pus". Que ben prompte es produeix una confusió entre el "més" i el "menys", es veu clar en l'expressió  antiga "ni pus ni més", conservada en algunes comarques, que, originalment, devia ser "ni pus ni menys".

Desconec el procés pel qual "més" es va acabar imposant a "pus", però és evident que la llengua es va pertorbar i reaccionà de manera natural amb la substitució progressiva del "menys" original pel castellanisme "menos" (menys) o per l'italianisme "manco" (mutilat), fins al punt que el "menys" desaparegué pràcticament de tots els parlars excepte el d'algunes comarques valencianes, on quedà, sobretot, en la frase "més o menys". L'italianisme manco tingué molta fortuna a les Balears, on encara s'usa de manera habitual. Al PV també va tindré èxit durant molt de temps, però en l'actualitat hi té un ús residual. 

SUBTILESES LINGÜÍSTIQUES: 2. Me'n vaig pac abaix

ME'N VAIG PAC ABAIX

Segurament heu detectat de seguida l'error en el títol. Tothom sap que no es diu "pac a", sinó "cap a". "Pac a" és una metàtesi (canvi d'ordre) i, per tant, un vulgarisme incorrecte. Però es tracta, també, d'un tret dialectal característic de moltes comarques del PV, i no d'un castellanisme. En un article publicat a la secció “un tast de català” del diari ARA, Albert Pla Nualart proposa l’acceptació, a nivell col·loquial, de certes metàtesis, que, al capdavall, tenen la funció irreprovable de simplificar la pronúncia. Ell hi posa l’exemple de “radere” (pronunciat "raere" en les variants valencianes) per “darrere”. No sé si per a entrar en els registres col·loquials de la llengua cal demanar admissió  o no,  però entenc la seua proposta i en compartisc l'esperit. La forma pac a no em molesta gens ni miqueta, potser perquè l'he sentida tota la vida i, també, perquè correspon a una evolució espontània de la llengua i no a cap intromissió forastera. No em passa igual amb aquest "abaix" espuri del final de la frase. En la llengua que vaig aprendre al meu poble no anàvem "pac abaix", sinó "pac avall". Darrerament he observat una clara tendència a recuperar el "cap" original, però també a substituir el "avall" genuí pel castellanisme "abaix". A mi m'esmussa molt més el "cap abaix" castellanitzat que no el "pac avall" amb metàtesi. Què voleu que hi faça...

SUBTILESES LINGÜÍSTIQUES: 1. Anem a menjar torrons

ANEM A MENJAR TORRONS

Una de les perífrasis castellanes que més terreny ha guanyat entre els valencians en els darrers anys és "anar a+infinitiu" per a expressar futur. Ahir la vaig sentir unes quantes vegades en la felicitació de Nadal radiofònica d'alguns alcaldes de la Ribera: "estes infraestructures van a ser molt importants...". I és que com que no incorpora cap element lèxic pròpiament castellà, doncs passa fàcilment per valencià autèntic. Però no ho és. Si dic en valencià vaig a menjar torrons, vull dir que me'ls menjaré de manera immediata, però no puc dir: En Nadal vaig a menjar torrons (i molt menys encara, En els Nadals), sinó: En Nadal menjaré torrons. 
Jo vaig a menjar torrons, ara, i demà menjaré pastissets de moniato. Bones festes de Nadal, en la mà tinc un pardal...