La nóvia de Lammermoor

Diuen alguns que en la Bíblia ja estaven totes les històries, i que per si en faltava alguna, Homer ho va acabar d’arreglar. Es veu que els escriptors de novel·la (imagine que els poetes també) no fem altra cosa que plagiar-nos i replagiar-nos els uns dels altres els arguments copiats i recopiats d’aquelles obres. Per això quan aquest matí m’he assegut a la tassa del vàter, amb el primer llibre que m’ha vingut a les mans, i hi he descobert una trama molt semblant a la d’una altra novel·la que estic llegint, no m’he sorprés gens ni miqueta. Ni tan sols he estat temptat de restar-li cap mèrit a ningú: Déu me’n guard. I encara m’ha sorprés menys que els enraonaments que feia el narrador, referits a l’Escòcia del s. XVII, es paregueren com una gota d’aigua a una altra als telenotícies de la Sexta.

Que els hòmens i les dones s’enamoren massa sovint de qui no els convé i que els qui manen se n’aprofiten del seua posició per a omplir-se la butxaca pròpia o la dels seus afectes, són segurament dos dels tòpics més rebregats de la història universal i de la de la literatura. Tanmateix, la manera com ho explicava l’autor del llibre m’ha paregut tan diàfana que no me’n puc estar de copiar-la a continuació (en traducció meua del castellà).

«Així, fins sobirans usurpadors o tirans han estat rigorosos en l’administració de justícia entre els seues súbdits, sempre que el seu propi poder o les seues passions no s’hi trobaren compromeses.

»És molt diferent quan la sobirania ha estat delegada en el cap d’un partit que sent l’alé d’un líder rival en el bescoll en la carrera de l’ambició. Tan breu i precari gaudi del poder s’ha d’aprofitar en recompensar els partidaris, estendre la influència pròpia i esclafar els adversaris. Fins Abu Hassan, el més desinteressat de tots els virreis, no va oblidar-se durant el seu califat d’un dia, d’enviar una douceur de mil monedes d’or a la seua família; i els regents escocesos, elevats al poder per la força dels seus partits, no van deixar de fer servir el mateix sistema de recompensa.»

La cosa continua amb la parcialitat de l’administració de justícia, però per no fer-me pesat, ho resumiré en una sola frase del mateix llibre: «Digues-me qui és l’home i et diré quina és la llei».

Vist el que veiem cada dia, i sabent que el sistema està podrit des de fa tant de temps, sembla que quan els partits polítics ens volen vendre la moto de la (seua) democràcia, només ens queda somriure amb resignació per fora i cagar-nos en la mare que els va parir per dins: Doncs això.

MULTIUNIVERSOS I PROBABILITAT

MULTIUNIVERSOS I PROBABILITAT

Ara els cosmòlegs parlen molt de la possibilitat que existesquen  universos externs. Em fa il·lusió d’imaginar-me’n uns quants, potser uns quants milers de milions. En qualsevol cas, serien, de moment, inaccessibles als nostres mitjans. És a dir, de cap manera podríem obtenir-ne informació directa. Qui sap, però, si en un futur encara hi accedirem mitjançant les dreceres de la ciència.

Res no ens impedeix, però, d’imaginar que en un d’aquells universos hi ha un ésser que sap el camí del nostre Univers i que un dia ens visita. Enfila el túnel de les espirals del temps i l’espai i apareix de sobte en un punt arbitrari i en un moment indefinit. El punt, per tal de facilitar les coses, farem que siga un lloc on hi podria haver un planeta que els seus habitants anomenarien Terra. Això, però, no interessa gaire a l'ésser extraunivèrsic. Ell només vol prendre nota de les coordenades espacio-temporals, és a dir: la data i l’hora, i per això s’ha proveït d’un rellotge espacial i especial que li ho dirà. És un model dissenyat expressament que en el moment de la presa de contacte amb l’Univers es posarà a zero amb el  big-bang.

Si el rellotge marca tres mil milions d’anys, l’extraunivèrsic anirà a parar enmig del no-res, i s’hi haurà d’esperar una bona temporada fins que nasquen el Sol i la Terra... Si el rellotge marca 13.800 milions d’anys, és probable que s’hi trobe enmig d’un desert, o d’una pradera, en l’illa de Manhattan o de la mar oberta.

I ara ve quan em pregunte quina és la probabilitat que el rellotge li marque un instant qualsevol de la meua vida. M’arriscaré a pronosticar-me la mort als 85 anys i ara ho dividisc pels 13800 milions que té l’Univers als quals n’afegisc una altra quantitat semblant pel que encara podria durar. M’ix una probabilitat aproximada de 3 parts entre 1000.000.000. A efectes pràctiques, això es pot considerar zero... És a dir, la meua probabilitat d’existir en el conjunt de l’Univers per al senyor extraunivèrsic és gairebé zero, res, cap... i tanmateix, ara, just en el moment que llegiu açò, existisc o, si més no, existiu vosaltres. Som, vosaltres o jo, protagonistes d’un fet matemàticament improbabilíssim i cosmològicament singularíssim, absolutament irrepetible: la vida pròpia. No la podem desaprofitar.

DINAROT A L'ALBUFERA D'ANNA

DINAROT A L'ALBUFERA D'ANNA

L’altre dia un amic comentava ‒no recorde a compte de què‒ que hi havia zones castellano-parlants del País Valencià menys castellanitzades que algunes altres de valenciano-parlants. Hi argumentava, com ara, que en pobles de llengua castellana es sonoritzaven algunes esses mentre que a àmplies zones valencianes s’ha perdut aquest so fa molt de temps. Doncs resulta que ahir dilluns vam dinar a l’Albufera amb uns amics d’Anna i de Xella. No és la primera vegada que sent els parlars de la Canal de Navarrés, però durant el dinar pensava com li agradaria al meu amic de fer-hi una visita i escoltar-los de viva veu, si encara no ho ha fet. No és que sonoritzen algunes esses, o que una gran part del seu lèxic siga una adaptació molt particular del valencià de les comarques veïnes (paño, ajeta, torcamanos, runa, roín, prau, pruna...), és que el seu accent, les seus construccions sintàctiques i les seues flexions verbals són, en molts casos, calcades de les nostres. Una de les que més m’agrada és l’ús del perifràstic: “el hombre se lo va comer todo”. Si els sentia un valencià de la capital del Regne entendria que l’home s’ho menjarà tot en el futur, però no, ells es refereixen a un temps passat. Tristament, la perífrasi intrusa (l’home s’ho va a menjar tot) ja se sent també a les nostres comarques. Qui sap si algun dia no serà la Canal de Navarrés un dels pocs llocs reductes on es podran sentir determinades formes del català del País Valencià o del valencià dels Països Catalans.

Tot això  a la vora del llac de l’Albufera d’Anna. Un lloc ideal per a fer-se una bona paella un dilluns de primeries de juny, d’un altre dia no respoc. Si, a més, la paella és de categoria i la companyia agradable, ja tens la vesprada perfecta. Després del carajillo i el caliquenyo, rebaixàrem el dinar fent una volteta al llac i deixant-nos sorprendre per totes les fontetes que surten per art de màgia de qualsevol marge i s’enfilen cap al bassalot. Per completar la vespradeta, baixàrem els 136 escalons del Gorgo de la Escalera, un indret paradisíac on es pot xapullar i fer quatre bons escabussons en una aigueta clara i fresca mentre escoltes el cant melodiós de la sylvia atricapilla.

http://www.youtube.com/watch?v=PUbCg7-WpZk