El llibre m’interessava, i no el vaig trobar
en cap llibreria de vell ni en cap pàgina d’Internet de les que consulte
normalment. Però no em desmoralitze fàcilment, i al final el vaig localitzar en
una llibreria de Valparaiso (quin nom tan bonic, ah!). Em vaig entendre de
seguida amb la propietària, i per un preu ben raonable me l’envià a casa. Va
tardar una miqueta, això sí, però és comprensible, de tan lluny. El vaig
devorar com devore els llibres que em costen més de trobar encara que no m’acaben
de fer el pes, com que, a més a més, m’agrada: oli en un cresol. Però vet ací que al
senyor escriptor li ocorre de referir-se a un altre llibre, excel·lent, segons
el seu criteri, en el qual s’havia basat. I ja m’hi tens, enderiat pels
senderis de l’Internet a la recerca del nou tresor. N’hi havia un en una pàgina
d’aquelles que venen andròmines de tota mena, m’hi tire de cap i... decepció:
VENUT. I per un preu astronòmic. Descartada tota possibilitat de fer-me’n amb
un original, prove amb les biblioteques. Tinc sort: la nostra Biblioteca
Valenciana en té un. Els escric i els demane si no me’l fotocopiarien i me n’enviarien
un PDF. Molt amables em diuen que sí. El procés és àgil: en un parell de dies
el tinc a casa. Però l’acompanya una noteta:
hi falten mitja dotzena de pàgines. Molt amablement, des la BV, m’informen que se’n conserven dos
exemplars més a la Universitat de Barcelona i a la Biblioteca Nacional de
Madrid. Comencem per Barcelona. Hi envie un mail i em diuen que entre en tal pàgina
i en seguisca les instruccions. Ho prove, i després d’uns quants intents m’adone
que he entrat en un bucle. Frustració total. La culpa, segurament, és meua: no
sóc gaire destre... Doncs provaré amb Madrid. Trobe una pàgina
on s’hi han de fer les gestions: pose el nom, el document que voldrà, les seues
dades i li n’enviarem un pressupost. Ho veig tot ben clar. Ho emplene i ho
envie. L’endemà tinc la resposta: 30 euros. 30 euros? Però si només vull mitja
dotzena de fotocòpies?. Però, clar, a qui em queixe? Amb les màquines no s'hi valen planys. O pague els trenta euros o em quede amb el llibre incomplet.
Amb el llibre incomplet, no! Però abans de pagar 30 euros faré una altra recerca
per l’Internet. Hi descobrisc que a la Biblioteca Popular Bernardino Rivaldavia
de Bahia Blanca en tenen un exemplar. Entre en la web i no hi trobe formularis,
només una adreça e-mail per a fer-hi consultes. Consulte, i em responen, immediatament, que estudiaran el meu cas. L’endemà rep un missatge en què, amb
una gran amabilitat, se’m informa que les pàgines sol·licitades no
constitueixen un capítol sencer. Diu que els semblava estrany. Quina professionalitat, quina implicació, quin plaer treballar amb persones... Els explique el
cas. Uns dies després rep un PDF de la
biblioteca de Bahia Blanca. I ara m’estic llegint el llibre complet. En devore
cada pàgina amb un plaer insuperable!
dissabte, 10 de setembre del 2016
dissabte, 25 de juny del 2016
nyexit
Quan he llegit a la premsa que els anglesos
havien decidit eixir d’Europa he pensat, així de primeres, que els fills de la
pèrfida Albion eren uns creguts, uns prepotents uns racistes, uns supremacistes,
uns feixistes... m’he sentit rebutjat, gairebé escarnit per algú que em sol mirar per damunt del muscle, o que ni tan sols em mira, com solen fer alguns
britànics que viuen al meu poble quan me’ls trobe pel carrer. Ha hagut de
passar una estoneta fins que he començat a deixar de pensar amb el fetge. He reflexionat:
racistes n’hi ha a tot arreu, prepotents també, però em pareix que no hi ha pot
haver cap país on el 52% de la població tinga aquest tarannà. Fins i tot m’he
adonat que no arriben al 52 % els britànics del meu poble que em giren la cara.
De fet, només hi ha un matrimoni, i la dona no és com l’home. Llavors... què ha
passat? Per què ha passat? Què hem fet malament? Quina part de culpa té Europa?
No és res de l’altre món, ja ho sé. Ni tan
sols hi he trobat una resposta, només m’ho he preguntat... I tot plegat m’ha fet
entendre la reacció espontània de molts espanyols quan veuen que hi ha catalans
que se’n volen eixir d’Espanya: aquests malparits són uns racistes, uns supremacistes,
uns feixistes... em miren per damunt del muscle, em giren la cara... Però perquè hi ha tan pocs espanyols capaços d'asserenar-se i fer el pas següent: pot ser que
tants catalans siguen malparits? De fet en conec algun que és simpàtic i tot. Per
què n’hi deu haver tants que se’n volen anar d’Espanaya? Què passa realment?
Per què passa? Que hem fet res malament? Quina part de culpa té, potser, Espanya?
divendres, 1 d’abril del 2016
REFUGIATS
Senyors polítics d’Europa: l’arribada dels refugiats de la guerra de Síria (i de molts altres) és una oportunitat que no hauríem de deixar perdre els europeus. Resoldríem de colp uns quants problemes: Posaríem d’acord els nostres actes amb la nostra consciència (cristiana o com vulgueu...) Donaríem solidesa argumental a les nostres crítiques dels sistemes totalitaris (la democràcia ‒formal‒ no és un valor en si mateix, sinó en la mesura que proporciona felicitat: benestar, llibertat, saviesa... als ciutadans). Crearíem un precedent que ens convé per si, no mane Déu, d’ací a un temps se’ns gira la truita i som nosaltres els qui hem d’emigrar per obligació. Rejoveniríem la població: tots els economistes estan d’acord que a molts països de la UE no hi ha prou treballadors joves per a pagar les pensions i mantindre l’estat del benestar. Ens arribarien noves idees per a explotar els grans recursos que tenim, i que sovint desaprofitem per manca de perspectiva...
Ja sé que això és una visió molt egoista del problema, i que el que realment hauríem de fer és resoldre el conflicte in situ i evitar que tota aquesta gent haja de deixar la seua terra per obligació, però crec que convé fer les coses ordenadament: primer donem asil digne als que ja tenim ací i als que arriben de manera immediata i després cerquem una solució duradora per al conflicte.
Imagine que res del que els he explicat no els havia passat pel cap. No passa res, tots tenim moments (o dies, o anys) d’ofuscació. Però ara que ja els ho he dit jo, no tenen excusa per a actuar de la manera tan desordenada i vergonyosa que ho estan fent (que fa ganes d’esborrar-se d’Europa). Espere en candeleta els resultats d’una nova política europea a l’alçada de les circumstàncies... De res.
dijous, 25 de febrer del 2016
EL MEU POBLE
EL MEU POBLE
El meu poble és un país
de places i campanars,
de secans, marjals i hortes,
de muntanya i vora mar.
De tarongers i oliveres,
el meu poble és un bancal,
d’ametlers, vinya i figueres,
de garrofers i arrossars.
El meu poble és una casa
oberta de bat a bat
una nit fresca d’estiu,
passeu si voleu sopar.
És l’entrepà de tonyina,
amb cacauet i adobat,
coques amb pebre i tomaca
i paella amb socarrat.
És dir al fred, frescoreta
i a la calor, ponentâ.
És pilota de vaqueta.
És tot negre o és tot blanc.
Es sentir l’olor de pólvora
i el de la terra banyâ.
És la
música de banda,
de xirimita i tabal
El meu poble és una llengua,
una casa i un bancal,
una pàtria sense èpica,
passeu, si voleu sopar.
Joan Olivares
diumenge, 3 de gener del 2016
SANT ANTONI 2016
GOJOS DE SANT ANTONI 2016
Heu de saber, sant Antoni,
Com teniu este veïnat
De pagat i de content
Amb el vostre patronat.
Vós no sou el de Gavarda,
Que, quan se li va aclamar,
La pobra auela d’Antella,
De poc que no es va ofegar.
Veniu de més bona casta
I prou que ho heu demostrat,
Per això vos demanem,
Amb tota la humilitat,
Si tindríeu un remei
Per a eixir de l’atzucac
En què arran de les votades
El galliner s’ha quedat.
El tuacte1 es veia vindre,
Si amb dos ja teníem ball,
Feu-vos càrrec, sant Antoni,
Quatre galls en un corral:
Jo sóc un home amb barba.
Jo sóc més alt i trempat.
Jo tinc més llarga la cua.
I jo el bec més esmolat.
Tu tens Bàrcenas i Gúrtel.
I tu els Eres i el Gal.
I tu la Prima de Riesgo.
I tu l'IVA cultural.
Tu Veneçuela, i Cuba.
I a tu qui et paga el jornal?
Santiago i cierra España!
Obri! que fa olor d’arnat.
Pare nostre, sant Antoni,
Ja veieu quin vectigal2.
Mo n’eixíem de les brases
I acabarem escaldats.
Vos
agraïsc de deveres
Que em
tingueu considerat
Com si
fóra un gran filòsof,
Sent com
sóc un pobre abat.
Certament
no sembla fàcil
Aclarir
el guirigall.
Mes
potser este destret
No és
tan greu com l’heu pintat.
Greus són
la fam, el fred,
Les pestes
i mortaldats,
Les
víctimes innocents,
Dels
fanàtics puritans.
Greu és
el canvi climàtic,
Les
guerres entre germans,
La
violència amb les dones,
Els
xiquets esclavitzats.
Deixeu-los,
doncs, que barrinen
Qui serà
el rei del corral.
Sempre
que siguen paraules
I no
arribe al riu la sang...
I si, al
final, el cabdell
No saben
desenredar,
A qui li
fan por les urnes?
Altra vegada
a votar.
Sou tan savi, sant Antoni,
Que, sens voler abusar,
Gosaria demanar-vos
En qui podríem confiar.
Contestar
això és molt fàcil,
amb un altre preguntat:
N’hi ha
cap que defense els pobres
I no tinga el cul llogat3?
NOTES:
1. Tuacte: assumpte confús o intricat.
2. Vectigal: tribut, molèstia feixuga.
3. Qui té el cul llogat, no caga quan vol.
divendres, 1 de gener del 2016
BENVINGUT 2016
BENVINGUT 25·32·7
Els bessons autistes John i Michael no sabien
multiplicar ni dividir, però eren capaços d’identificar un nombre primer de més
de 6 xifres a primera vista. No se sap si els calculaven per algun algoritme
particular, els recordaven o simplement els veien. Segons explica el neuròleg i
divulgador anglés Oliver Saks (1933-2015) en el llibre “L’home que va confondre
la seua dona amb un barret”, no es tractava simplement d’una facultat estranya,
sinó que els nombres primers eren “el centre personal i emotiu de la seua vida”.
La identificació dels nombres primers pot ser un
exercici matemàtic lúdic i divertit, si no apassionant. Quan arriba cap d’any
em plantege la descomposició en factors primers del nombre corresponent. Enguany, 2016, té
una resultat interessant: 25·32·7. Això li atorga 36
divisors exactes: 1, 2, 4, 6, 8, 3, 12... (inclosos l’1 i el 2016), i el
converteix en l’any amb més divisors del segle XXI (rècord compartit amb el
2100, que es mantindrà vigent fins el 2160, que té les mateixes xifres que el 2016). El dos darrers anys amb nombre
primer foren 2003 i 2011, i el pròxim serà...?
2000 = 24 · 53
2001 = 3 · 23 · 29
2002 = 2 · 7 · 11 · 13
2003 = 2003
2004 = 22 · 3 · 167
2005 = 5 · 401
2006 = 2 · 17 · 59
2007 = 32 · 223
2008 = 23 · 251
2009 = 72 · 41
2010 = 2 · 3 · 5 · 67
2011 = 2011
2012 = 22 · 503
2013 = 3 · 11 · 61
2014 = 2 · 19 · 53
2015 = 5 · 13 · 31
Altres particularitats de 2016
Altres particularitats de 2016
2016=211-25
2016=111111000
2016=2202200
2016=133200
2016=31031
2016=13200
dilluns, 28 de desembre del 2015
SUBTILESES: 4. Em sap mal.
El verb SABER té dues accepcions principals, una referida a la saviesa i l’altra al sabor.
Quant a la segona, en el valencià que conec,
havia desaparegut gairebé completament, només se'n conservava un vestigi en la locució
“saber mal”. És evident que aquest saber no es refereix a saviesa, sinó a sabor,
tot i que metafòricament. Una cosa que em sap mal, em deixa mal sabor de boca,
em produeix un sentiment desagradable, em dol. En la literatura és fàcil de trobar
molts exemples d’ús del verb saber referit a sabor, i en castellà és ben usual
en el llenguatge parlat i escrit. Darrerament he sentit en valencià frases com
“em sap a poc”, “no sap a res”, que al principi identificava com a
castellanismes, però que després vaig comprovar que eren genuïnes. En el meu àmbit,
si més no, aquesta recuperació s’ha produït a través del castellà. No sempre
havia de ser nefasta, la seua influència.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)