LA MEUA RADIO

Fa temps que les infàmies i vileses del PP valencià són tan evidents que procure no parlar-ne com a mostra de respecte a la intel·ligència de la bona gent. Qui, a hores d’ara, no reconeix la baixesa moral i la inèpcia dels governants valencians només pot ser, com ells, inepte o indecent. Tanmateix, d’ençà de l’apagada de Catalunya Ràdio, em rosega de nou el corcó de la indignació i no me’n puc estar. Tinc la sensació que, amb aquest atemptat a la llibertat i la cultura, els botiflers valencians han fet quelcom més que una simple volta al cargol sens fi de la seua abjecció.

Durant més de vint anys, cada dia he anat a treballar a les huit del matí sentint en la ràdio del cotxe la meua emisora preferida: Catalunya Ràdio. Des de la setmana passada, no ho puc fer. I estic rabiós, sí... estic molt rabiós. Quin mal feia, jo, sentint l’Enigmàrius?  I que no em vinguen ara amb que hi ha problemes més grossos. Jo mateix vos podria parlar dels meus fills, que, ai!, estan en l’edat de treballar. D’un conegut que tenia preferents. D’uns jóvens veïns, condemnats a una vida furtiva. D’un antic company d’estudis (ja voregem els 60), que s’ha quedat sense treball, sense casa, sense família i sense futur... Però, mireu, de tot això no puc acusar, només, els governants valencians. En tot aquest pastís de la crisi, ells no han jugat més que un paper de comparses ‒de capitans de comparsa, si ho voleu: això ho pague jo‒. Sense ells hi hauria, probablement, el mateix atur, el mateix dèficit, els mateixos bancs, les mateixes estafes...

L’egoisme, l’avarícia, formen part de la condició humana, i si bé no es pot justificar moralment que alguns s’enriquisquen amb la misèria dels altres, es pot, almenys, entendre. Ara bé: quin sentit té la destrucció i la humiliació de l’adversari quan això ni tan sols ens comporta cap benefici? Per pura venjança? Per maldat extrema? O tal vegada per la ira de saber-se intel·lectualment derrotat i sense arguments? Si algú m’ho sap explicar...

sant antoni 2014

Sant Antoni... sant Antoni!

Contesteu, per caritat.

Si vos també mos fallàveu,

Qui mos podrà consolar!

Recordeu els desgavells

Que us contàvem l’any passat?

Doncs s’han quedat en no res

Comparats amb els d’enguany.

Lo que anava malament

Encara s’ha empitjorat

I les coses que rodaven

Ja no van ni cara avall:

Sense faena a les fàbriques,

Una ruïna els bancals,

Els jóvens cap a Alemanya

I els vells... que els tiren al mar!

Mos volen tancar l’escola,

i en quatre dies, qui sap

Si no mos lleven, també,

El metge i el practicant.

Mil més que vos en diria

D’abusos i destrellats.

Mireu, només, per exemple,

Com mos tenen informats:

Les notícies de l’oratge,

Si les volem escoltar,

Mos les diuen de Madrid

En perfecte castellà.

Si ha plogut en Benissuera,

A qui podria importar?

Hay nieve en los Pirineos,

I en Canarias, mala mar.

Que visquen Messi i Ronaldo,

Belen Esteban i, és clar,

Visca Isabel, i Fernando,

I el Espíritu Imperial.

Imagineu la vergonya

Que patim els valencians

De sentir-nos forasters

Sense tindre d’emigrar.

Canal nou era una  pena,

Això no ho podem negar,

Però, vist el que vegem,

Ara el trobem a faltar.

Volem l’Alqueria Blanca,

Les músiques i el raspall,

Les falles i les fogueres,

els moros i els cristians.

Pel·lícules i notícies

En llengua de valencians,

La de Fuster i Estellés

La de Corella i March.

Volem ser honrats i dignes,

I dur sempre el cap ben alt.

Déu mos guard de forasters

Que de casa mos trauran!

Volem treball i justícia,

Volem pau i llibertat,

Estimar les nostres coses

I honrar els avantpassats.

No dieu res... sant Antoni?

Contesteu, per caritat!

Si també mos falleu vós,

Qui mos podrà consolar!

No tinc paraules, fills meus.

Quasi res m’heu demanat!

Fa temps que busque i no trobe

Remei per al vostre mal.

Però, ja que heu insistit,

Ací teniu un refrany:

Llaureu i sembreu la terra,

Collireu lo que heu sembrat.

pèndol d'ones

Us podeu imaginar l'efecte de 15 pèndols sincronitzats?
La gravetat és capaç de crear les coreografies més suggeridores.

Ho podeu veure en moviment a

http://www.youtube.com/watch?v=8OhA6ft0_is&feature=youtu.be
:
I si voleu saber l'explicació teòrica o ho voleu veure des d'altres punts de vista

http://otos3.blogspot.com.es/2013/10/pendol-dones.html

PASSEJADA D'ESTIU

SANT JOAN DE L'HOSPITAL

En el campanar de l’església de sant Tomàs, a la plaça de sant Vicent Ferrer, hi ha un rellotge de sol que data de l’any mil set-cents trenta no-sé-quants. Algú em va dir en alguna ocasió que s’atribuïa al pare Vicent Tomàs Tosca, autor d’un dels plànols més famosos de la capital del Túria. No devia haver comptat, el que m’ho digué, que el pare Tosca s’havia mort uns anys abans, la qual cosa no lleva, tampoc, que ell haguera pogut participar en el projecte.

Vaig quedar-hi amb l’amic Francesc a les onze del matí, que són les nou de sol. Havíem de fer una ullada a la façana sud de l’església de sant Joan de l’Hospital per tal de veure si hi havia cap resta de rellotge de sol o cosa semblant. Visitàrem primer la porta nord, a la qual s’accedeix pel carrer Trinquet de Cavallers. Francesc m’explica que és una de les dues portes romàniques que queden a València.

La frescoreta del temple ens alleujà la calor sufocant de juliol. Després d’una repassada ràpida per la nau, àmplia i sòbria, ens dirigim a la part interior de la porta nord. Francesc em vol mostrar les estreles que adornen la finestra superior de la porta. Formen un conjunt fàcilment identificable amb l’Ossa Menor. Si fóra de nit, a través de la finestra podríem veure aquesta mateixa constel·lació. Una vegada més confirmem que els ornaments antics (contràriament al que passa en l’actualitat) solien tenir un sentit. En les fotografies que prenem de seguida, es pot observar la coloració de les estreles, que no es veu a simple vista. La senyora que molt amablement s’encarrega d’encendre’ns les llums i obrir-nos les portes (hi havia quedat amb ella Francesc) diu que no ho havia vist mai tan bé, i em compromet a enviar-li’n una còpia.

Tot el que em vist és d’accés lliure, i ara ens dirigim a la part privada.  Hem d’eixir al carrer i tornem cap a la plaça de sant Vicent. A través d’una reixa accedim a un pati ple d’escombreries i brosses. La senyora es disculpa (fa temps que no rebem subvencions), i de seguida ens ofereix la possibilitat de visitar l’única part del circ romà de València visitable. És poca cosa: sis o set metres, però és que... és la mateix arena on es feien les curses de cavalls fa dos mil anys. Damunt mateix del circ, en una construcció posterior, hi ha un estrany forat. Ens explica, la nostra guia, que és el podrimer de l’església de sant Joan de l’Hospital: una mena de nínxol on es dipositaven els cadàvers perquè s’hi decomposaren ans de soterrar-los definitivament en el pati.

Davall de les tombes cristianes ‒ens explica la senyora‒ n’hi aparegueren d’àrabs, i davall de visigodes, i davall el circ romà... Costa no commoure's trepitjant aquesta terra. En els enterraments s’hi han trobat objectes que acompanyaven els difunts en el seu últim viatge: anells, braçalets, rosaris... la veu de la guia pren un to especialment emotiu quan ens parla d’un petit dau trobat a dins la mà del cadàver d’un xiquet: al final de la visita tindrem l’ocasió de visitar-lo en el petit museu de l’església.

El pati està voltat d’arcosolis en un estat absolutament ruïnós: per a enguany s’esperen noves subvencions (insisteix ella), i de mica en mica s’anirà arreglant. En la part de ponent hi ha una petita capella romànica, bastant ben conservada. És la capella de Jaume I. Ordenà la seua construcció personalment, i hi oïa missa cada dia mentre era a València. Déu!, no en tenia ni idea de la seua existència.

La porta sud de l’església també és romànica, la qual cosa obliga l’amic Francesc a rectificar el recompte: ja no en són dues, sinó tres. Observem durant una bona estona la façana per veure si hi ha cap rastre, traça, senyal... res de res. Hauria estat un descobriment magnífic, ja que no tinc (em sembla que no n’hi ha) referències de cap rellotge de sol d’aquella època a València.

A l’eixida, recordem que per allí devia passar la muralla del call jueu... només ens faltava aquesta: romans, jueus, gots, musulmans, cristians... Me’n falten uns! Em venen ganes de tornar al circ i posar-me a escarbar, segur que un metre més avall m’eixiria la muralla ibera, i amb sort podria trobar un plom escrit en llatí i iber: la pedra rosseta que documentaria l’origen de totes les llengües ibèriques.

Francesc m’acompanya de tornada cap al parking, i sí, no ho podem evitar: ens queixem de la poca autoestima dels valencians, dels diners gastats en ciutats futuristes, circuits de fòrmula i terres mítiques, i de l’oblit de la història oculta sota les pedres. De la ignorància del que som, de la pèrdua de la identitat... en fi, la història de sempre.

DE L'OBSCÉ AL MACABRE

DE L'OBSCÉ AL MACABRE

Sistemes Eucariòtides Complexos

Ningú que haja llegit Incerta glòria pot haver quedat indiferent davant els estirabots d’en Soleràs, un dels personatges ‒amb en Raskòlnikov de Crim i càstig‒ més inquietants que m’he trobat mai en la literatura. Obsedit per l’amor i la mort, el controvertit personatge de Sales diu en un moment donat: “Venim de l’obscè i anem al macabre”, i d’aquesta manera identifica les dues fites cabdals de la vida amb la morbositat.

Fa poc vaig llegir en la revista Mètode una entrevista al biòleg Ricardo Amils que em retornà a la memòria la sentència d’en Soleràs. Amils hi citava un tal Lynn Margulis (un altre científic, segurament molt conegut, però del qual jo no havia sentit parlar mai): “la mort es va inventar quan es van desenvolupar els sistemes eucariotes complexos, en els quals hi ha cèl·lules especialitzades dedicades a servar la part genètica i a procrear, i n’hi ha que estan al servei del sistema. Aquesta part mor”. Segons Margulis, tot això es podia resumir poèticament de la següent manera: “el dia que es va inventar l’amor, l’aparellament entre cèl·lules (per a intercanviar material genètic), es va inventar la mort (de la part funcional, no genètica, del cos)”. Amils acaba dient que, a pesar que és una definició poètica,  li sembla interessant.

A mi també m’ho sembla. I estic segur que també li ho hauria semblat a Sales. Segurament ell ja intuïa que l’amor i la mort havien nascut simultàniament, que eren, en definitiva, les dues cares d’una sola moneda. No sé si devia saber això dels eucariotes, és a dir que el que nosaltres tenim per vida no és més que un complement funcional d’una altra mena de vida: la genètica (gairebé immortal). En definitiva, que allò tan transcendent que creiem ser no es més que un mecanisme secundari d’una Vida majúscula que, amb petites i contínues variacions s’ha mantingut ininterrompudament activa (sense conéixer la mort) des del principi fins ara.

Pura poesia, segons Lynn, però què és la ciència sinó poesia contrastable.

La nóvia de Lammermoor

Diuen alguns que en la Bíblia ja estaven totes les històries, i que per si en faltava alguna, Homer ho va acabar d’arreglar. Es veu que els escriptors de novel·la (imagine que els poetes també) no fem altra cosa que plagiar-nos i replagiar-nos els uns dels altres els arguments copiats i recopiats d’aquelles obres. Per això quan aquest matí m’he assegut a la tassa del vàter, amb el primer llibre que m’ha vingut a les mans, i hi he descobert una trama molt semblant a la d’una altra novel·la que estic llegint, no m’he sorprés gens ni miqueta. Ni tan sols he estat temptat de restar-li cap mèrit a ningú: Déu me’n guard. I encara m’ha sorprés menys que els enraonaments que feia el narrador, referits a l’Escòcia del s. XVII, es paregueren com una gota d’aigua a una altra als telenotícies de la Sexta.

Que els hòmens i les dones s’enamoren massa sovint de qui no els convé i que els qui manen se n’aprofiten del seua posició per a omplir-se la butxaca pròpia o la dels seus afectes, són segurament dos dels tòpics més rebregats de la història universal i de la de la literatura. Tanmateix, la manera com ho explicava l’autor del llibre m’ha paregut tan diàfana que no me’n puc estar de copiar-la a continuació (en traducció meua del castellà).

«Així, fins sobirans usurpadors o tirans han estat rigorosos en l’administració de justícia entre els seues súbdits, sempre que el seu propi poder o les seues passions no s’hi trobaren compromeses.

»És molt diferent quan la sobirania ha estat delegada en el cap d’un partit que sent l’alé d’un líder rival en el bescoll en la carrera de l’ambició. Tan breu i precari gaudi del poder s’ha d’aprofitar en recompensar els partidaris, estendre la influència pròpia i esclafar els adversaris. Fins Abu Hassan, el més desinteressat de tots els virreis, no va oblidar-se durant el seu califat d’un dia, d’enviar una douceur de mil monedes d’or a la seua família; i els regents escocesos, elevats al poder per la força dels seus partits, no van deixar de fer servir el mateix sistema de recompensa.»

La cosa continua amb la parcialitat de l’administració de justícia, però per no fer-me pesat, ho resumiré en una sola frase del mateix llibre: «Digues-me qui és l’home i et diré quina és la llei».

Vist el que veiem cada dia, i sabent que el sistema està podrit des de fa tant de temps, sembla que quan els partits polítics ens volen vendre la moto de la (seua) democràcia, només ens queda somriure amb resignació per fora i cagar-nos en la mare que els va parir per dins: Doncs això.

MULTIUNIVERSOS I PROBABILITAT

MULTIUNIVERSOS I PROBABILITAT

Ara els cosmòlegs parlen molt de la possibilitat que existesquen  universos externs. Em fa il·lusió d’imaginar-me’n uns quants, potser uns quants milers de milions. En qualsevol cas, serien, de moment, inaccessibles als nostres mitjans. És a dir, de cap manera podríem obtenir-ne informació directa. Qui sap, però, si en un futur encara hi accedirem mitjançant les dreceres de la ciència.

Res no ens impedeix, però, d’imaginar que en un d’aquells universos hi ha un ésser que sap el camí del nostre Univers i que un dia ens visita. Enfila el túnel de les espirals del temps i l’espai i apareix de sobte en un punt arbitrari i en un moment indefinit. El punt, per tal de facilitar les coses, farem que siga un lloc on hi podria haver un planeta que els seus habitants anomenarien Terra. Això, però, no interessa gaire a l'ésser extraunivèrsic. Ell només vol prendre nota de les coordenades espacio-temporals, és a dir: la data i l’hora, i per això s’ha proveït d’un rellotge espacial i especial que li ho dirà. És un model dissenyat expressament que en el moment de la presa de contacte amb l’Univers es posarà a zero amb el  big-bang.

Si el rellotge marca tres mil milions d’anys, l’extraunivèrsic anirà a parar enmig del no-res, i s’hi haurà d’esperar una bona temporada fins que nasquen el Sol i la Terra... Si el rellotge marca 13.800 milions d’anys, és probable que s’hi trobe enmig d’un desert, o d’una pradera, en l’illa de Manhattan o de la mar oberta.

I ara ve quan em pregunte quina és la probabilitat que el rellotge li marque un instant qualsevol de la meua vida. M’arriscaré a pronosticar-me la mort als 85 anys i ara ho dividisc pels 13800 milions que té l’Univers als quals n’afegisc una altra quantitat semblant pel que encara podria durar. M’ix una probabilitat aproximada de 3 parts entre 1000.000.000. A efectes pràctiques, això es pot considerar zero... És a dir, la meua probabilitat d’existir en el conjunt de l’Univers per al senyor extraunivèrsic és gairebé zero, res, cap... i tanmateix, ara, just en el moment que llegiu açò, existisc o, si més no, existiu vosaltres. Som, vosaltres o jo, protagonistes d’un fet matemàticament improbabilíssim i cosmològicament singularíssim, absolutament irrepetible: la vida pròpia. No la podem desaprofitar.