SANT JOAN DE L'HOSPITAL
En
el campanar de l’església de sant Tomàs, a la plaça de sant Vicent Ferrer, hi
ha un rellotge de sol que data de l’any mil set-cents trenta no-sé-quants.
Algú em va dir en alguna ocasió que s’atribuïa al pare Vicent Tomàs Tosca,
autor d’un dels plànols més famosos de la capital del Túria. No devia haver
comptat, el que m’ho digué, que el pare Tosca s’havia mort uns anys abans, la
qual cosa no lleva, tampoc, que ell haguera pogut participar en el projecte.
Vaig
quedar-hi amb l’amic Francesc a les onze del matí, que són les nou de sol. Havíem
de fer una ullada a la façana sud de l’església de sant Joan de l’Hospital per
tal de veure si hi havia cap resta de rellotge de sol o cosa semblant.
Visitàrem primer la porta nord, a la qual s’accedeix pel carrer Trinquet de
Cavallers. Francesc m’explica que és una de les dues portes romàniques que
queden a València.
La
frescoreta del temple ens alleujà la calor sufocant de juliol. Després d’una
repassada ràpida per la nau, àmplia i sòbria, ens dirigim a la part interior de
la porta nord. Francesc em vol mostrar les estreles que adornen la finestra
superior de la porta. Formen un conjunt fàcilment identificable amb l’Ossa Menor.
Si fóra de nit, a través de la finestra podríem veure aquesta mateixa
constel·lació. Una vegada més confirmem que els ornaments antics (contràriament
al que passa en l’actualitat) solien tenir un sentit. En les fotografies que
prenem de seguida, es pot observar la coloració de les estreles, que no es veu
a simple vista. La senyora que molt amablement s’encarrega d’encendre’ns les
llums i obrir-nos les portes (hi havia quedat amb ella Francesc) diu que no ho
havia vist mai tan bé, i em compromet a enviar-li’n una còpia.
Tot
el que em vist és d’accés lliure, i ara ens dirigim a la part privada. Hem d’eixir al carrer i tornem cap a la plaça
de sant Vicent. A través d’una reixa accedim a un pati ple d’escombreries i
brosses. La senyora es disculpa (fa temps que no rebem subvencions), i de
seguida ens ofereix la possibilitat de visitar l’única part del circ romà de
València visitable. És poca cosa: sis o set metres, però és que... és la mateix arena on es feien les curses de cavalls fa dos mil anys. Damunt
mateix del circ, en una construcció posterior, hi ha un estrany forat. Ens
explica, la nostra guia, que és el podrimer de l’església de sant Joan de
l’Hospital: una mena de nínxol on es dipositaven els cadàvers perquè s’hi
decomposaren ans de soterrar-los definitivament en el pati.
Davall
de les tombes cristianes ‒ens explica la senyora‒ n’hi aparegueren d’àrabs, i
davall de visigodes, i davall el circ romà... Costa no commoure's trepitjant
aquesta terra. En els enterraments s’hi han trobat objectes que acompanyaven
els difunts en el seu últim viatge: anells, braçalets, rosaris... la veu de la
guia pren un to especialment emotiu quan ens parla d’un petit dau trobat a dins
la mà del cadàver d’un xiquet: al final de la visita tindrem l’ocasió de
visitar-lo en el petit museu de l’església.
El
pati està voltat d’arcosolis en un estat absolutament ruïnós: per a enguany
s’esperen noves subvencions (insisteix ella), i de mica en mica s’anirà
arreglant. En la part de ponent hi ha una petita capella romànica, bastant ben
conservada. És la capella de Jaume I. Ordenà la seua construcció personalment,
i hi oïa missa cada dia mentre era a València. Déu!, no en tenia ni idea de la
seua existència.
La
porta sud de l’església també és romànica, la qual cosa obliga l’amic Francesc
a rectificar el recompte: ja no en són dues, sinó tres. Observem durant una
bona estona la façana per veure si hi ha cap rastre, traça, senyal... res de
res. Hauria estat un descobriment magnífic, ja que no tinc (em sembla que no n’hi
ha) referències de cap rellotge de sol d’aquella època a València.
A
l’eixida, recordem que per allí devia passar la muralla del call jueu... només
ens faltava aquesta: romans, jueus, gots, musulmans, cristians... Me’n falten
uns! Em venen ganes de tornar al circ i posar-me a escarbar, segur que un metre més avall m’eixiria la muralla ibera, i amb sort podria trobar un plom escrit en llatí i
iber: la pedra rosseta que documentaria l’origen de totes les llengües
ibèriques.
Francesc
m’acompanya de tornada cap al parking, i sí, no ho podem evitar: ens queixem de
la poca autoestima dels valencians, dels diners gastats en ciutats futuristes,
circuits de fòrmula i terres mítiques, i de l’oblit de la història oculta sota
les pedres. De la ignorància del que som, de la pèrdua de la identitat... en
fi, la història de sempre.
