Dies n'hi ha de tots colors

Els animals tenen instint de supervivència sense ser conscients de la inevitabilitat de la mort. Aquet instint els fa lluitar per la seua vida i els fa reproduir-se. Els humans, en prendre consciència de la seua individualitat i de les conseqüències indefugibles de la mort, i sense perdre l’instint animal de reproducció, cerquen la pervivència, també, a través de la perpetuació de la seua memòria, de la seua obra personal. Però ¿no hauria de ser la humanització justament la transgressió d’aquests instints, la superació de la dependència purament animal de sobreviure,  la presa de consciència de la inutilitat de qualsevol esforç per evitar la inevitable mort?

Posta de lluna

Anit la lluna es ponia així de formosa sobre el castellet de Carrícola

CASSOLES I CASSOLES (II)

I això no seria res,

senyor rector, de veritat,

que mai no he deixat de fer

una obra de caritat,

si algú l’ha de menester,

sense mirar-li el dentat.

Però es que a la setmana,

me la tornava a pegar.

I dos setmanes després,

em barata una tortà

d’ametles de la collita

i ous del nostre corral

per una coca de dacsa

més redura que un cantal.

 

Jo encara la perdonava,

don Maties, que em sap mal,

que sense eixir de sa casa,

ja té ella prou vectigal,

amb un home que la sagna

i no la servix com cal.

I això no és que ho diga jo,

ho comenta el personal.

Però un dia que féiem,

al llavaor la bugà,

passava ella amb  l’ombrel·la

del bracet del desbravat.

P’a començar no saluden,

ni amb paraules ni amb la mà.

Mos miren per dalt del muscle

i es giren mig de costat,

i prou fort perquè  sentírem

son parlar de capital,

li amolla ell a ella:

«-Yo no me puedo explicar

como pueden estas viecas

con este solano llavar.»

I ella que li responde:

«-No és cosa d’estrañar,

són pobres i pueblerinas,

i bien han de trabacar.

Com dico bien Quesús

a nuestro padre Adàn:

pa ganar-se las garrofas

con su fronte han de suar.

I encara pueden dar gracias

si en arribar a su hogar

su marido no les pega

cuatro o cinco correàs. »

«-Suerte tenemos, Mariana,

que a l’hora de criar,

Dios no quisso que los ricos

se mataran a trabacar.

I por mandato devino,

les ordenó combregar,

dar llimosna a los pobritos

comer, dormir i passejar.»

Compte vosté, don Maties,

si no n’hi ha p’a rebentar

Pos si això passà dimecres,

el dijous mos vam topar

al forn amb la cassoleta,

i me la torna a canviar.

La seua, creïlles, cebes

i unes bledes de secà.

La meua amb botifarra

morro i pota... tot com  cal...

Però aquell dia amb el caldo,

hi havia barrejat

un manoll d’herba pudenta

que al rebost tenim alçà

p’a fer-li un beuratge al matxo

quan li puja la parà.

I es veu que esta brosseta,

segons que l’àvia em contà,

quan te’n passes del pessic,

s’apodera del trellat.

Per això fou que encabant

d’haver dinat ben dinats,

a Mariana Povila

I el seu marit desvagat,

els agafaren les basques

maldeventres i bossars,

i tot seguit la fal·lera

d’enfilar-se pel reixat

i a cavall d’una granera,

llançar-se els dos del terrat

amb el ganxo dels melons,

volent la lluna enganxar.

Sort que és el temps de batuda

i algú havia deixat

quatre carregues de palla

davall el seu finestral.

Ella que es trenca una cama,

ell una cama i un braç.

I encara els passava poc,

com si es trencaven lo cap.

Però sap que li he de dir

Que m’hauria sabut mal

Com que no sóc envejosa

Amb això estic conformà.

I ara m’absol don Maties,

i si no vol, em té igual.

Si he vingut a confessar-me,

no es per fer-me perdonar,

només per a demanar-li,

si no és massa demanar,

que si anara a visitar-la

per donar-li el combregar,

li diga que si té falta,

no cal que vaja a robar,

que al costaet de sa casa,

viu la filla de Bernat,

que un bon plat d’arròs al forn

a ningú mai li ha negat.

CASSOLES I CASSOLES (I)-Ave Maria Puríssima

Dissabte passat, ens ajuntàrem a ca l'abuela de Xàtiva una llarga colla de llenguaters desficiosos  d'arreu dels països cassolans amb dos objectius fonamentals: menjar arròs al forn i lloar l'arròs al forn. Si en voleu saber més: http://1en2.blogspot.com/2011/09/cassola-literaria-reportatge-al.html
La meua col·laboració va ser en forma de romanç. Com que era llargot, ací va la primera part

-Ave Maria Puríssima

-Concebuda sens pecat...

-Senyor rector, sóc Balbina,

la filla de tio Bernat

-Tu per ací Balbineta,

Quina mosca t’ha picat?

-És que volia contar-li...

per si vosté encà’a no ho sap,

el cas de Marianeta,

que ha caigut del terrat

i s’ha trencat una cama

i el seu marit cama i braç.

-Mare de Déu de l’ermita!

Com dimonis ha passat?

-Per ara només li dic

que no per casualitat.

-Santa Antoni de Gabarda!

Va, Balbina, amolla-ho ja.

-Mire vosté, don Maties,

abans d’haver-nos casat,

Mariana i jo teníem

més que una bona amistat.

Ella era rica, i jo

pobra de solemnitat.

Però l’àvia sempre em deia:

«no és més ric qui està més fart,

sinó aquell que amb el que té

es troba més conformat.»

I seguint esta lliçó,

mai no la vaig envejar.

Si ella duia un vestit nou,

jo el duia apedaçat;

si ella estudiava en les monges,

jo ni en monges ni en seglars;

si ella sabata i calça,

jo espardenyeta d’espart;

si ella fa nóvio a València,

el meu, de Beniatjar;

ella es casa a sant Esteve,

jo a l’ermiteta del Pla;

que se’n van a Barcelona,

mosatros al mas de Baix;

i si ella era feliç,

jo de goig no em puc queixar.

Però passaren uns mesos

I s’acabà l’amistat.

Al seu marit no devíem

semblar-li prou estufats.

Com que al poble no trobaven

qui els alçara el pet prou alt,

van i posen a València

una botiga de draps.

Però es veu que aquell negoci

de patrons i de retalls

va ser una gran ruïna

i al poble se’n van tornar:

una maneta darrere,

l’altra maneta davant.

Els bancs, que res no perdonen,

diuen que els han embargat

les hortes de la sort Vella

i els secans del Caminal,

i per no anar a la presó,

tenen casa hipotecà.

I així fou com Mariana

De rica en pobra es tornà.

Mentre ells s’entretenien

bufant en caldo gelat,

nosaltres, com formiguetes,

anàvem estalviant,

i mercàrem en la fira

Un matxo per a llaurar.

El meu marit xino xano,

solc amunt i solc avall,

va criant els mallolets,

oliveres i sembrats.

I quan passen uns anyets,

ja tenim un bon passar.

I ve un dia que em presente,

amb tota la voluntat,

en casa de Mariana,

per mor d’aquella amistat:

que si res necessitaven,

em tenien al costat.

I ella tota orgullosa,

em mirà de dalt a baix

i m’espolsa un espolsó

com un gos espolsa un gat.

I així passaven els dies

sense moltes novetats,

fins que mos topem al forn

amb  la cassola entre mans.

La meua amb potes i morro,

cigrons, botifarra i alls.

La seua amb cebes grillades,

naps revinguts i espinacs,

i una ganya d’abaejo

flotant en un brou aiguat.

Ja tens tu que allà al migdia,

quan és l’hora de dinar,

vaig al forn amb la capçana,

per la cassola de carn,

i em trobe que no n’hi ha altra

que una plena de badalls,

amb tot d’espines ronyoses

i uns quants cigrons rebentats.

Li demane a la fornera

què deu ser el que ha passat.

Obri els ulls i alça les celles

i no s’ho sap explicar.

Mentre el forn ella escombrava,

dos n’hi havia sobre el banc,

ha vingut la Povileta,

i eixa és la que s’ha deixat...

desesperança

SORPRESA!

Hui, quan hem anat a donar menjar a Rosella, ens hi hem trobat una gran

SORPRESA

Li hem dit a la mare que li semblava a ella, i s'ha posat, de contenta...

Mireu-la, que trempadota que és... la ruqueta:

Ens hem posat a pensar quin nom li posaríem

Miquel diu que el nom li té igual, però que la burreta és seua, i hem pensat que té raó perquè li ve pintadeta

Ens ha vingut al cap que despús ahir era el centenari de Valor, i que hui tindria cent anys i dos dies.

Doncs què vos pareix si li posàvem CASSANA?

El qui estiga d'acord, que alce el dit

O que alce la ruqueta

100 ANYS DE VALOR

          EL SEMBRADOR DE CASSANA

 

Si no fóra que això no podia ser, hauria dit que pesava menys que un polsim de safrà. Però sí, s’havia tornat tan lleuger que una tramuntanada fresca i aromàtica l’arrancà del llit i se l’endugué per damunt de les teulades de la capital. A l’instant, sobrevolava les hortes del sud del Túria, i en un tres i no res, ja era dellà el Xúquer. Des de dalt del port de Càrcer, ataüllà l’horta de Xàtiva i no pogué estar-se’n de demanar-li al vent que s’aturara un buf per deixar-lo contemplar l’impressionant castell que a l’altra banda del pla coronava la serra. A través del buit de les aigües, penetrà en la Vall Blanca i el seu cor s’emocionà una altra vegada en esguardar la mola esvelta i protectora del Benicadell embruixador. De mitjan pujada del port d’Albaida ja li arribaven les inconfusibles flaires i els sons atàvics de la seua Mariola estimada. Ella i la seua germana Aitana l’esperaven a l’altre costat abillades per a l’ocasió amb sos blancs vestits de festa. En veure-les començar a tremolar: «Brrr, quin fred». Es gelava com un gos petit.

Era negra nit, des del cim del Montcabrer, el cel es veia tan pròxim que pareixia que es poguera tocar amb la mà. Cap a llevant una boira lluminosa es veia molt més poblada d’estreles que les altres: «I si allò fóra el Cel?», es demanà. I cap allà que es decidí a anar. S'enfillà en un carrascot  i saltà sobre una tènue boireta a cavall de la qual s’enlairà per la buida immensitat. En acostar-s'hi, albirà unes portes resplendents, d’ivori i pedreries i, damunt, el triangle místic de la Trinitat com si fóra de brases. «Sí que és el cel!», s’alegrà Enric. S’hi va acostar i tocà decididament a la porta. Per un finestral se sentia una música fonda, però dolcíssima: «Vaja, si diria que són albades!», s’alegrà, i al punt s’obrí un finestronet.

–Ah!, per fi has arribat –va sentir la veu de sant Pere.

–Sóc jo, Enric Valor. Què em coneixes? –s’estranyà.

–No t’havia de conéixer! –féu l’amo de les claus del Cel amb tota la familiaritat del món –Fa estona que t'esperàvem.

–Així em deixaràs entrar? –demanà tan humilment com solia fer-ho quan era de carn i ossos.

 I encara no havia acabat de fer aquella pregunta que les portes del cel s’obriren de bat a bat i aquella meravellosa música que abans havia sentit llunyana li arribà nítida i ensucrada. Sí, sí que eren albades: eren les albades més precioses que mai de la vida s’havien escoltat enlloc. A l'instant, retallats sobre una claror encegadora que venia de les profunditats del Cel, anaren apareixent les siluetes d’una colla d’hòmens i dones. Quan ja n’havia comptat més de dues dotzenes, un d’ells se separà del grup, s’avançà cap a ell i prengué la paraula:

–Bona eternitat, Senyor Valor.

–Eh! Com diu? –s’atabalà una mica ell, que mai no havia sentit aquesta mena de salutació.

–Que no em coneix, amic meu? –se li tornà a dirigir l’aparegut amb gran familiaritat.

Ho havia de reconéixer, que estava una mica nerviós. Potser encara no acabava d'estar clar i allò era l’examen d'ingrés en el Cel: s’hi hauria d’atemptar per no fer mala impressió i que encara l’enviaren una temporada allà al purgatori. Va fer visera amb la mà i arrufà els ulls per tal de protegir-se’ls de l’encegadora claror celestial que li impedia distingir les faccions del seu interlocutor. Li va arribar a veure un poc la cara, però no l’acabava de reconéixer. Llavors aquell home va tirar mà en un sarronet que duia penjant del coll i en tragué un martell i un sac; li’ls mostrà i li tornà a demanar:

–I ara? Sap ara qui sóc, senyor Enric?

Se li il·luminà el seu rostre espiritual, se li eriçà la seua pell immaterial, li esclatà el seu cor eteri. Com no l’havia reconegut, Déu del Cel!, si era la seua criatura preferida, el seu personatge predilecte: el Llenyater de Fortaleny.

– Pauet, fill meu! –exclamà amb la veu presa per l’emoció; i l’abraçà fortament, i el besà una i mil vegades –Paulus del meu cor–. En separar-se’n, es quedà mirant tot el grup que s’havia quedat al darrere i li demanà:– I tots els altres... no deuen ser...?

–Sí –li contestaren a l’uníson Pauet i sant Pere, que no es volia perdre detall de l’emocionant encontre–, són ells.

I sense donar-li temps a obrir la boca se li llançaren al damunt i començaren a besar-lo, a felicitar-lo, a beneir-lo... Ell no tenia prou ulls per veure’ls a tots, ni prou orelles per a escoltar-los... Marieta, la dona de Pauet; el ferrer de Bèlgida; el patge Saguntí; Les Velletes de la Penya Roja; la mestra i el manyà; l’albarder de Cocentaina; el príncep desmemoriat; Peret; el Mig Pollastre; Comencilda i les germanetes...

No se’n sabia avenir, sanglotava sense parar i no li sortien les paraules de tan content com estava. Qui li ho havia de dir a ell, que tots aquells amics, tots aquells fills seus l’estarien esperant al cel. «Si ho arribe a saber –arribà a pensar–, em pense que me n’havia vingut més promte». Però de seguida s’ho llevà del cap: «No, això tampoc, que allà baix també m’he deixat tanta gent estimada». I parlant d’estimats... Ara que hi pensava, no eren tots. En trobava a faltar uns quants. Li va fer un escoltet a sant Pere i aquell se’l va quedar mirant amb ulls d’estranyesa. Però de seguida féu un lleu assentiment i un gest de plàcida resignació i desaparegué. A l’instant tornava acompanyat d’una munió de personatges de sinistra presència: la mort, un ramat de dimonis variats –fins el fumador, que amb paciència havia arreplegat els trossos i s’havia refet el cap–, el xiquet amb queixalets... Tots el saludaren i l’abraçaren, però ben prompte se’n tornaren al seu infern, que era on es trobaven més a gust.

Després de la rebuda tots passaren dins del cel i feren una gran festa de benvinguda en la qual no van faltar les més selectes coquetes de mel i els més dolços xarops celestials.

Des de llavors, totes les nits sense faltar-ne cap, Enric i els seus amics trauen el cap per la porta coronada de brases del Cel i aguaiten amb ulls brillants si hi ha neu a les seues muntanyes, si corre l’aigua pels seus rierols, si bufen bons vents per les seus rambles... i, sobretot, si la llavor que ell sembrà en els nostres cors ja ha donat el fruit tant desitjat de l’avinença, de l’harmonia... i de l’autoestima.

                                                                                                      Otos, gener 2000