Kohenim Otosinus - (i V)

La pedra podria ser la d’un Kohen o no, però aquesta darrera possibilitat, tot i que no la puguem descartar, no la considerem interessant. Si no és que s’acompanya amb una altra hipòtesi més o menys suggeridora. Així doncs, acceptarem que la pedra té alguna relació amb els descendents d’Aaron i a partir d’ací se’ns acudeixen moltes hipòtesis:

A) Era la tomba d’un descendent de conversos mort el 1660. En la familia del mort es conservava una antiga tradició segons la qual aquell símbol de dues mans esteses tenia un valor, una intenció o un significat que havien guardat en secret i que la resta de la gent desconeixia. Amb el temps la tomba quedà oblidada fins que un constructor la va trobar i la va reutilitzar. El símbol de huit puntes podria ser un simple ornament o representar alguna cosa no relacionada pròpiament amb el judaïsme.



B) El símbol Kohenim havia perdut amb el temps el seu significat religiós i jueu i havia adquirit un sentit purament exotèric, probablement de protecció contra els mals esperits. El propietari de la casa l’encomanà a un picapedrer per col·locar-la en la façana amb aquest intenció profilàctica. El dibuix de la mà en el llibre de Michael Molho i aquest altre, de Shabbetai Horowitz, Shefa Tal, Polonia, 1712, són suggeridors en aquest sentit




C) La pedra original formava part de la tomba d’un Kohen mort en un moment anterior a l’expulsió de 1492. El pas del temps i l’abandonament degué fer que quedara oblidada i probablement oculta. En erigir una casa en un indret pròxim a un antic cementeri abandonat, el constructor descobrí la làpida entre les runes i decidí reutilitzar-la. Va mantenir tots els elements decoratius innocus i va eliminar tots els senyals sospitosos, i en el seu lloc gravà la data de construcció de la casa. La pedra devia ocupar un lloc principal en la façana. Com que en la data de construcció de la casa, no es tenia constància que el símbol de les dues mans tinguera cap relació amb el judaïsme no es va considerar necessari eliminar-lo. De la mateixa manera, l’estrela de huit puntes no representava cap problema. Si hi havia cap símbol jueu més explícit, simplement es va eliminar. Veieu, si no, quina modificació més suggeridora he fet en la foto següent.

Kohenim otosinus - IV

Amb tot això, arriba el moment de plantejar-se la gran pregunta:
Té la nostra alguna relació amb el símbol de la benedicció Kohenim?
Abans, però, d’aventurar cap resposta, convindrà recordar que:

En la pedra de la casa Gran les mans no presenten la separació entre els dits cor i anul·lar, pròpia de les làpides jueves.
En la majoria de les làpides Kohen apareixen símbols o lletres judaiques i en la nostra, no.
L’estrela –o flor o rosa dels vents– de huit puntes no és un símbol tradicional jueu.
La data que apareix en la pedra de la casa Gran (1660) correspon a 168 anys després de l’expulsió dels jueus, encara en plena activitat de la Inquisició, la qual ens obliga a descartar que la finalitat de la pedra fóra de fer ostentació de judaïsme .

També trobe interessant considerar les dades següents:

En aquest dibuix d’un escut d’un Kohen d’Alsàcia (França), la separació entre els dits índex i cor no és manifesta (almenys, no més que entre els altres dits). No és aquesta l’única imatge que he trobat amb aquestes característiques.
En la imatge següent, corresponent a un còdex de Leningrad de primeries del s. XI, s’observa que l’estrela de sis puntes està dins d’una altra de huit.

En la majoria de les lapides Kohen, les mans es representen sobreeixint de les respectives mànegues del vestit del sacerdot que efectua la benedicció. En la pedra de la casa Gran, sota les mans apareixen unes línies transversals que representen de manera clara les mànegues d’un vestit. Aquest fet és important ja que implica que darrere de les dues mans hi ha una persona que efectua un gest (una benedicció?) i que no es tracta de dos símbols desconnexos. Una de les mans més famoses com a símbol religiós, la de Fàtima, es representa sense la respectiva mànega.

A través d’Internet vaig demanar l’opinió a la senyora Gloria Mound directora de la Hispanics University of Glasgow i de l’“Institute For Marrano-Anusim Studiesi”. La seua resposta va ser rotunda: aquella pedra només podia ser de l’antiga tomba d’un Kohen.
Això em va animar a fer noves fotografies que em permeteren examinar la pedra amb més detall. De seguida vaig veure que en la punta superior de l’estrela hi havia uns senyals als quals no havia donat importància pensant que eren simples irregularitats en la pedra.

D’aquesta imatge en primer pla es pot veure, però, que no es tractava de marques casuals, sinó de símbols esculpits amb alguna intenció representativa. Quin podia ser el significat d’aquest senyal semblant a la lletra a majúscula? I el de totes les marques inferiors? Les respostes a aquestes preguntes requeririen un estudi més acurat de la pedra.

PERDÓ, SENYOR PRESIDENT

Jo, ho he de confessar, era dels que havien arribat a desconfiar de Francisco Camps, el nostre president. Doncs estava equivocat. I ara no em quedaria tranquil si no li demanava públic perdó.
Estimat president:
Disculpeu-me per haver sospitat que no us pagàveu els vestits.
Disculpeu-me per haver pensat que mentíeu als valencians i a la justícia.
Disculpeu-me per creure que us havíeu deixat subornar per una colla de lladres.

Disculpeu-me per haver cregut que éreu amic dels corruptes.
Disculpeu-me per haver imaginat no éreu un home honest, sincer, modest, generós, just, incorruptible i, sobretot, honorable, molt honorable.
I ja posats, aprofite l’ocasió per agrair a la justícia l’encert d’haver traçat aquesta ratlla subtil i precisa entre l’efecte i la causa. Perquè, per més que poguera paréixer estrany, no sempre que fa vent es mouen les fulles. Ni cada vegada que es mouen les fulles, ha hagut de bufar prèviament l'aire. I encara més, si rere una gran ponentada, veiem que es mouen les fulles, ¿qui podria estar completament segur que hi havia hagut la més mínima relació de causalitat entre una cosa i l’altra?

Ai, Senyor... quantes coses que ens queden per dependre!

Kohenim otosinus - III

(Un Cahans emparentat amb un Benavent?)

El dibuix de dues mans esteses, és un símbol que es repeteix en moltes lapides jueves. En general es representen amb els dits cor i anul·lar separats formant una figura que vol reproduir la lletra hebrea shin ש. Però no es tracta d’un símbol genèric del judaïsme, com ara l’estrela de sis puntes o el canelobre de set braços, sinó d’un senyal molt particular amb un significat molt concret: l’enterrat sota aquella pedra pertany a la casta sacerdotal dels Kohanim (Cohen).
Els Kohanim són levites i descendents de la branca d’Aaron, germà de Moisés. Abans de la destrucció del segon temple de Jerusalem, en l’any 70 dC, s’hi encarregaven dels sacrificis dels animals per mandat explícit de Déu: “Les vestidures sagrades d’Aaron les heretaran els seus descendents, i se les posaran per a rebre la unció i la investidura sacerdotal” (Èxode, 29: 29). Després de l’any 70, s’abandona la pràctica dels sacrificis, però els Kohanim conserven el privilegi d’oficiar la "benedicció Kohan", un ritual que es realitza en determinats dies festius davant l’arca de la Torà: “Que el Senyor et beneïsca i et guarde. Que et faça veure la claror de la seua mirada i s’apiade de tu. Que fixe damunt de tu la seua mirada i et done pau” (nombres, 6:24-26).
Aquestes paraules es pronuncien tot fent el símbol Kohenim amb les dues mans.




El nom original "Kohen" ha pres diverses formes en diferents idiomes. Així ens trobem amb Cohen, Cohn, Cahan, Kahane, Kahn, Kagan, Kogen, Kaganovitch (en rus), Kaplan (polonès), Sacerdot (en italià), Koyen (jiddisch), i Kohanski (hebreu-polonès). Un cas especial és Katz, sovint una abreviatura de Kohen-Tzedek (sacerdot just).
També a Internet, he trobat notícies, aparentment serioses, d’unes investigacions que confirmarien que un gran percentatge dels actuals Kohen (en les seues distintes versions), tenen lligams genètics importants entre ells, la qual cosa referma la teoria d’un origen comú i convertiria els Cohen en una de les famílies més esteses arreu del món, si més no de forma documentada. Per citar un cas semblant, també hi ha estudis que asseguren, que un terç dels hòmens que actualment habiten l’antic imperi mongol comparteix determinades característiques del cromosoma Y amb l’emperador Genguis Khan.

Un nou rellotge a Reus

Ahir, l'equip solar: Rafa Amorós, Isidro Teruel i jo mateix, vam anar a Reus a signar el contracte per a la instal·lació d'un rellotge solar en una rotonda. Després de la faena burocràtica, vam fer una roda de prensa per a presentar la criatura. Encabant vam tenir el privilegi de fer una volteta turística pel poble acompanyats i il·lustrats per l'albaidina regidora de cultura Empar Pont, tot un privilegi. La ciutat ens va agradar moltíssim, i també ens va agradar el dinar, i el vermudet (reusen autèntic) que férem en una terrasseta preciosa. I la conversa, també suculenta, va tenir un dels seus punts àlgids quan els amfitrions van començar a explicar-nos les glòries locals. No hi va faltar, per exemple, el general Prim, i en Buenafuente. Però el millor de tots, en la meua opinió, va ser el senyor en Pere Gil. Un reusenc de pro que, segons que ens asseguraren, fou propietari d'una illa a la vora de la costa marroquina: l'illa de Pere Gil, acabà per dir-se, en castellà, la isla de Perejil. I no cal que vos conte més perquè l'episodi més gloriós de la seua història, el sabeu de sobres. Ací adjunte un link del diari digital de Reus que parla del rellotge:
http://www.reusdigital.cat/index.php?command=show_news&news_id=8284

Kohenim otosinus - II

Es tracta de la reproducció esquemàtica d’una mà estesa amb tot de lletres hebrees dibuixades sobre els cinc dits i la palma. Aquella mena de símbol cabalístic, despertà alguna cosa que durant molt de temps s’havia mantingut abaltida en la meua memòria. La veritat és que no vaig haver de pensar-hi massa, perquè allò que tantes vegades m’havia cridat l’atenció i que m’havia deixat la curiositat insatisfeta ho tenia a poques passes de casa i ho havia fotografiat un munt de vegades. Ràpidament vaig cercar entre els meus àlbums de fotos i no vaig tardar a trobar-n’hi una de bastant bona qualitat en què es veien perfectament dues mans. La pedra està col·locada a l’alçada del terra del primer pis de la frontera d’un edifici del capdavall del carrer sant Crist anomenat popularment la casa Gran. En aquest casal, un dels més ben bastits del centre històric, havia viscut durant el segle XIX i primeries del XX una de les famílies mes riques del poble i en l’actualitat està deshabitat.

A més de les mans, en la pedra de la casa Gran (d’ara en avant l’anomenarem així) també s’hi pot veure una mena de flor –o estrela o rosa dels vents–, i una inscripció: AÑO 1660. També en el document sefardita hi ha una estrela, ara bé, la de la pedra de la casa Gran és de huit puntes i la del document és la clàssica estrela israelita de sis puntes constituïda per dos triangles equilàters simètrics i sobreposats.
En qualsevol cas, la connexió entre les dues imatges s’havia produït i les hipòtesis començaven ballar-me pel cap. Davant la impossibilitat de qualsevol altra mena d’investigació, emprenc una recerca a Internet. Després d’uns quants intents desencertats, se m’acut de demanar en les imatges del google “two hands” jewish symbol. El resultat em deixa amb la boca oberta: imatges i més imatges de làpides funeràries amb dues mans gravades. Obert aquest camí, la quantitat d’informació que trobe és inabastable. Vet-ne ací un resum:

Kohenim otosinus - I

Sobre la presència de jueus i conversos a la Vall d’Albaida, abans i després respectivament de l’expulsió de 1492, en queden ben poques notícies. Al barri de la Vila d’Ontinyent hi ha el carrer Callarís, nom que podria tenir el seu origen en el terme call (barri jueu), i alguns cognoms històrics d’Ontinyent són d’origen clarament convers. Abans de la fi del segle XIV, a Bocairent hi devia haver un barri jueu o, si més no, algunes famílies establertes. També podria haver-ne hagut en altres pobles principals de la Vall d’Albaida, però si hi ha cap estudi que ho confirma, el desconec. En els pobles més menuts, d’economia bàsicament agrària, de la comarca la presència jueva és encara més difícil de documentar i també molt menys probable; si més no, formant comunitat. Encara que en l’edat mitjana els jueus exercien diversos oficis (i no només la usura i el comerç com diuen els tòpics), l’agricultura no estava entre les seues ocupacions més usuals. Per una altra banda, després de la conquesta del rei en Jaume, del conreu de la terra se n’ocupaven majoritàriament els musulmans (devinguts moriscos després de les conversions forçades durant la Germania).
A la poca documentació que es conserva sobre els seguidors de la llei Vella, cal afegir que a partir de l’expulsió si hi havia cap mena de judaïsme residual (és el cas de molts conversos que, a pesar de la persecució pertinaç de la Inquisició, mantenien amagats alguns dels seus costums i creences), s’hauria hagut de mantenir en el més rigorós secret.
Per tot plegat i perquè en la nostra tradició oral tampoc no n’he trobat cap mostra explícita (no vol dir això que no n’hi haja), mai de la vida no se m’havia acudit de relacionar el món jueu amb la història particular del poble d’Otos. Tanmateix, recentment he trobat uns indicis que, si més no, suggereixen una possible presència jueva. Fa un temps, llegia “Usos y costumbres de los Sefardies de Salónica”, un magnífic llibre sobre les tradicions dels jueus sefardites que en els anys quaranta del segle XX encara vivien en aquesta ciutat de la macedònia grega a la vora del mar Egeu. En la seu del PAOK i de l’ARIS (qui deia que l’esport estava barallat amb la cultura?) es reuní una gran colònia de jueus expulsats dels regnes hispànics pels Reis Catòlics. Els sefardites constituïren durant segles la minoria més gran de totes les que poblaven Salònica. Allà s’havien reorganitzat i disposaven de les institucions necessàries per a la seua vida comunal civil i religiosa. L’autor del llibre, Michael Molho, explica en el pròleg, que el 6 de febrer de 1943 el Sicherheit Dienst (servei d'inteligència de les SS) arribava a la ciutat amb la missió de deportar-ne tots els jueus. I la complí amb efectivitat: els 50.000 membres de les comunitats hebrees de Salònica (les sefardites i les ashkenazis), desaparegueren en poc de temps i mai més no se’n tornà a saber res.
Cal dir que aquests fets no tenen molt a veure amb la qüestió que ens ocupava, però difícilment hom es pot sostraure davant d’una notícia tan colpidora com aquesta. Doncs resulta, i ara ja anem al gra, que en una de les pàgines del llibre hi vaig trobar la reproducció d’un antic document hebreu corresponent, segons que s’hi explica, a una “qeme’ à” (talismà) contra la por, el mal d’ull, els dimonis i les malalties en general. El document està escrit en caràcters hebreus i no s’hi aporta la traducció amb la qual cosa no vaig poder entendre’n ni pruna. Però hi vaig veure un dibuix que em cridà l’atenció.