Querida Mimi:

 Fa poc vaig trobar a Internet que se subhastaven dues cartes adreçades a una senyoreta d’Alcoi de nom Mimi. Feien bona pinta, de manera que hi vaig fer una puja, i les vaig guanyar. Arribaren a casa uns dies després, i les vaig llegir amb la mateixa avidesa, o potser més encara, que si me les hagueren adreçades a mi. De seguida hi vaig veure que eren d’un xicot que des de Monòver escrivia a la seua nóvia alcoiana. No ho feia malament del tot, una mica retòric, però a través de les seues paraules hi vaig entrellucar sentiments, i això, la capacitat de transmetre, és l'objectiu fonamental de la literatura. Em passa sovint que llegint coses que porten l’aura de literàries, no aconseguisc emocionar-me gens ni miqueta. La bona qüestió és que llegint aquelles lletres que Juan enviava a Mimí, em pareixia veure’l assegut en la seua cadira de l’oficina de correus (n’era funcionari), tractant de transmetre a la seua xicota la sensació de soledat que l’envaïa en aquell poble que no era el seu, lluny de la seua família i de la seua estimada.
En una de les cartes, Juan parlava d'una actuació a Alcoi de Maruja Tomàs, una artista de Montaverner (quasi proscrita al seu poble durant molts anys) que en aquella època (al voltant de 1950) ja estava final de la seua carrera. Juan també feia referència a les pel•lícules que havia vist durant la setmana. D’una, en  feia el següent comentari: “en general no gustó mucho pero a mi en ser de caballos me encanta porque me gustan en delirio”. Aquesta frase, em va acabar d'enamorar.

En l’altra carta, Juan explicava a Mimi el dinar que els havia fet la patrona de la pensió. Em va costar una mica d’entendre, però finalment (gràcies a l’ajuda de Joan Carles Martí), vaig saber que es tractava d’un plat anomenat Alls, que és molt popular per aquelles contrades del sud. A mi em recordava el giraboix que havia menjat a un bar de carretera que hi ha a mitjan port de la Carrasqueta. Una mena d’olla amb carn i verdures que es menja amb molt d’allioli.

Em van agradar tant les cartes que vaig decidir posar-me en contacte amb el propietari i demanar-li si en tenia més. Ell era de Cocentaina, i el seu telèfon venia en la carta personal d’agraïment que havia adjuntat amb la compra. Li vaig trucar i em digué que sí, que en tenia més, moltes més, i que si ens ajustàvem amb el preu, me les podia vendre totes. “Però quantes són totes?”, li vaig demanar. “Prop de tres-centes”, em va contestar.