el nom de les coses

El riurau és un edifici senzill i elegant i té un nom d’aquells que no deixen indiferent. Li vaig preguntar al meu amic si la segona r era doble o simple, i no m’ho sabia dir. Si ho pensava abans de pronunciar-ho, s’entrebancava i tot. El vaig escoltar quan en parlava sense pensar-hi i vaig veure que la feia senzilla, la segona r. A dins dels riuraus hi ha també tot un món de paraules per descobrir. El meu amic s’hi emocionava, movia els braços com si realment estiguera fent una gran forçada per a ficar la cassa dins de la caldera que bullia en el fornal. De petit ho havia vist fer moltes vegades, i havia ajudat posant-hi els pilons entre els canyissos i altres faenes reservades als infants. Fins i tot hi havia dormit amb son pare, sobre una màrfega de pallocs. Quan tenien la faena avançada, temien no anara algú per la nit i els robara la collita de l’any.

Li vaig demanar al meu amic si la naia i el riurau era el mateix. Recordava de molts anys arrere haver-me fet aquesta pregunta després havent llegit un llibre sobre arquitectura popular que no ho acabava de deixar clar. El meu amic sabia que la naia és una construcció popular de la Marina que té l’aspecte d’un riurau, però no estava segur si eren el mateix o no. Casualment, hui he començat a llegir una tesi doctoral sobre l’arquitectura d’un famós convent de València. En les primeres pàgines, apareix un document de finals del XVI que fa referència a una “naya”. Es tracta, en aquest cas, del corredor que uneix un tram d’escala amb el següent, amb barana per la part del buit de l’escala i paret per la part oposada.

Arribem al poble. A la façana de l’escola llueix en tot el seu esplendor l’àguila imperial d’una Espanya que encara és viva en el cor (i en la fel) de més gent que no pas ens pensàvem. Sota el pardalot, una llegenda enigmàtica: “Grupo Escolar Rosario Moreno, año 1948”. Que per què enigmàtica? Doncs perquè Rosario és nom de dona, Moreno un cognom del poble i el 1948, la plenitud del franquisme. Quin mèrit podia haver contret una dona de la terra en plena dictadura perquè el seu nom presidira la façana d’una escola? Com era que la història d’aquella presumpta heroïna local no ens havia arribat a l’oïda en tants anys com ja portem al coll? De seguida ens assalta la curiositat, i ho demanem a l’amic. Ell somriu amb aquell aire burleta que el caracteritza i comença a parlar... i la seua explicació ens deixa absolutament perplexos, però, al mateix temps, ens referma la convicció que, si hi ha un país surrealista, és el nostre.

La història de Rosario Moreno, el pròxim dia.