Felip del Cabàs

Felip va viure tota la vida en un cabàs. Quan jo era molt menut, ell ja era gran, si més no, a mi m’ho pareixia. Sovint ens demanava, als xiquets, que l’agafarem de les anses del cabàs i el transportarem cap ací o cap allà: del casino del Caro al del Pollastre, del camp de futbol a sa casa... Deien que de jove podia caminar tot solet arrossegant-se sobre el cabàs amb la força dels braços. Deien també que tenia molta traça amb les mans i construïa instruments casolans reciclant els poquets residus sòlids que es produïen en aquell temps. Amb fils de ferro, llaunes de conserva, cartons i trossos de fusta, feia gabietes, tapes de cassoles, joiers, etc.
Tenia mal geni, no sé si era el seu de natural o si l’havia anat adquirint a poc a poc com un mecanisme de defensa. El ben cert és que li servia perfectament per fer-se respectar. No vol dir això que no li férem isetes, ja ho crec que li’n féiem, i de grosses, però només de forma excepcional, i podríem dir que la seua vida de cada dia transcorria amb una certa dignitat pel que fa a les relacions amb el seu entorn. De tota manera, el que més ens ha quedat en la memòria són precisament aquelles malifetes: les bromes petites i grosses, sovint de mal gust, i les putades amb majúscula. Una de les més cruels que recorde va ser dur-lo al costat d’una olla (un vesper de vespes terreres) i llançar-hi una pedra per tal que les vespes n’eixiren ben enrabiades.
Però també ens queden molts records agradables perquè, a pesar que sempre renegava de tothom i que tothom havia renegat d’ell alguna vegada, també és veritat que tots ens l’estimàvem una miqueta, i no necessàriament per simple compassió. De fet per a nosaltres era del tot natural veure’l cada dia en el seu cabàs, i només quan algun foraster ens en parlava amb admiració ens adonàvem de l’extrema peculiaritat del nostre Felip.
Moltes vegades els xicots de l’equip de futbol Otos F:S: el carregaven a la furgona i se l’enduien als pobles on disputaven els seus partits. A ell li agradava molt viatjar i per més que intentava dissimular-ho se li notava la cara de felicitat així que l’havien pujat al vehicle. Una vegada uns jóvens se’l van endur a la platja de Gandia, ell segurament no havia vist mai el mar i li devia fer molta il·lusió. El van acostar a tocar de les ones i li van fer unes quantes bromes. Després se’l van deixar una estona amb el seu barret de palla i allunyat de l’aigua mentre ells es banyaven. Quan van tornar, se’l van trobar que havia replegat una bon grapat de duros que la gent li havia donat pensant que demanava almoina.

Unes persones de València, que tenien casa al poble i hi venien a festes o en ocasions assenyalades, li van comprar una cadira de rodes. Ells es devien pensar que li feien un favor, però la realitat fou una altra. Així com abans els xiquets solíem queixar-nos quan ens demanava que el traslladaren, ara amb la cadira ens disputàvem l'honor de fer-li de xofers. Si una simple roda de llanda amb un pal ja era un joc preciós en aquell temps, imagineu què seria un carro amb rodes i que el podies conduir. El cas és que Felip es trobava indefens muntat sobre el carret, qualsevol monyicot el podia traslladar fàcilment sense que ell hi poguera oposar resistència, i més d’una vegada li vam gastar la broma de deixar-lo anar costera avall i fer com que l’abandonàvem. La sang no arribà mai al riu, però ben prompte Felip va decidir que tanta modernor no feia per a ell i tornà al seu cabàs d’on ja no es tornà a moure fins que va faltar. D’una pulmonia, diu què.