dimarts, 30 d’octubre del 2018

ANY


ANY
Temps que tarda la terra a fer una volta completa al sol. Del llatí annus (any, anyada, estació), el qual prové de l’arrel an, que significa anell.

TIPUS D’ANY:
Tròpic: període de temps (365,242189 dies = 365 dies, 5 hores, 48 minuts i 45,16 segons) entre dos passos consecutius del sol per l’equinocci de primavera.
Sideri: període que transcorre entre dos passos consecutius d’un meridià per una estrela fixa (365 dies, 6 hores, 9 minuts i 9,7 segons).
Anomalístic: període entre dos passos de la terra pel periheli (distància mínima al sol) de la seua òrbita.
Civil: període de caràcter administratiu que conté un nombre enter de dies (365 o 366) de tal manera que s’eviten les fraccions i el seu valor valor mitjà coincidisca amb l’any tròpic a fi de mantenir les estacions fixes dins el cicle anual.
Julià: Any civil històric de 365/366 dies introduït a Roma per Juli Cèsar. Un cicle julià complet consta de tres anys consecutius de 365 dies i un de 366, la qual cosa dóna com a resultat un any mitjà de 365,25 dies.
Gregorià: any civil actual, resultant  d’eliminar del julià tres anys de traspàs (de 366 dies) de cada 400 (els que són múltiples de 100, però no de 400, com ara el 1900), per tal d’ajustar l’any civil a la durada real de l’any tròpic. Es diu Gregorià perquè fou introduït decretat pel papa Gregori el 1582.
Xinés: La data de començament del cap d'any Xinès ve determinada pe calendari lunisolar utilitzat tradicionalment a la Xina. Pot haver tingut un origen comú amb l’any persa. Comença amb la segona lluna nova després del solstici d’hivern boreal, entre el 21 de gener i el 21 de febrer.

ANYS ESPECIALS:
Sabàtic: derivat de sabbat, el dia de descans jueu. Segons la llei jueva, el darrer any de cada cicle de set la terra no podia ésser conreada i s’havia d’alliberar un esclau hebreu. En els països de tradició anglosaxona, curs que es concedeix cada sis o set anys a un professor per a dedicar-lo als seus estudis.
Litúrgic: any ordenat al voltant de les principals celebracions cristianes. Consta de dues parts: la temporal o mòbil, regida per la pasqua i el santoral, regit pel calendari solar.
Escolar: període durant el qual es desenvolupen les activitats acadèmiques corresponents a un curs escolar. A Europa sol durar de setembre a juny, a Amèrica del sud, de març a desembre.
De traspàs: també anomenat bixest o bissèxtil. Deriva de llatí bis sextus dies ante calendas martii (repetició del sisé dia abans de les calendes de març). Conté 366 dies.

Mots derivats d’ANY:
ENGUANY: En l’any actual
ANTANY: L’any passat. Per extensió, un temps passat.
ANYAL: Fet que es produeix cada any. Llista de difunts que es llig a missa. A Morella, “enviar a l’anyal” és sinònim de matar algú.
ANYÍVOL: Arbre que si un any fa molt de fruit, el següent en farà poc. “L’olivera és un arbre anyívol”. Cosa incerta.
ANUAL: Que dura un any. Que es produeix cada any.
BIENNAL: Que dura dos anys. Que es produeix cada dos anys.
ANUARI: Llibre que es publica anualment amb notícies, ensenyances i actualitzacions d’una professió
PERENNE: que dura sempre
ANOLL: bòvid entre un i dos anys
ANNALS: història contada anualment
ANIVERSARI: commemoració d’un fet el dia que se’n compleixen anys.
NINOU: primer dia de l’any, derivat, probablement, del llatí dies anni novi
Dites relacionades amb ANY:
SER DE L’ANY DE LA PICOR:  (ser una cosa molt antiga). Amades afirma al llibre “Històries i llegendes de Barcelona” que "segons les cròniques i la tradició", l'àrea de Barcelona va patir el 1471 una terrible plaga de puces.
SER L’ANY DEU: (ésser una situació desastrosa). Aquesta frase és pròpia de la Vall d’Albaida i comarques pròximes i fa referència a la data (1910) en que la plaga de la fil·loxera hi féu els majors estralls.
QUI NO TREBALLA EN TOT L’ANY, TREBALLA EL DIA DE CAP D’ANY: es diu a aquells que volent aparentar ser laboriosos treballen, exclusivament, els dies assenyalats o quan no ho fa ningú més.
ANY BIXEST, ANY DE FAVES: es tracta d’una llegenda sense fonament, ja que la natura no té cap manera de saber si l’any és o no és bixest. Hem escoltat llegendes semblants i igualment infundades, com la que assegura que l’any bixest les faves tenen la cella invertida a dins la beina.

COMENÇAMENT DE L’ANY.
Que l’any comence l’1 de gener és una convenció. En algun moment ho van decidir els romans i així s’ha mantingut fins ara. La raó perquè s’haguera elegit aquest dia no és gaire clara, ja que no es correspon amb cap efemèride astronòmica notable. Probablement els primers romans hi celebraven alguna mena de festivitat, però no ens n’ha quedat constància clara.
Al llarg de la història hi ha hagut alguns intents de fixar el començament de l’any en dates assenyalades, com el principi de la primavera, o el de l’hivern, però cap no hi ha reeixit. El nostre any és un producte de la tradició egípcia recollida i codificada pels romans i passada pel sedàs del cristianisme. La tradició cristiana s’ha anat apropiat de la majoria de les dates significatives del calendari astronòmic. Primavera: sant Josep. Estiu: sant Joan. Hivern: Nadal, etc. En canvi, la data de l’any nou ha quedat en una mena de limbe profà. L’església ha provat d’incorporar-la al seu santoral associant-lo a la circumcisió de Jesús, però la idea no ha reeixit gaire en l’imaginari popular, probablement per dues raons. La primera, que començar l’any amb la circumcisió és una mica fer les coses al revés. La segona, que la circumcisió és un costum hebreu sense continuïtat en el cristianisme.


dimecres, 24 d’octubre del 2018

TEMPS


TEMPS
Els diccionaris diuen que el temps és la durada i successió de les coses subjectes a mudança, però què és la durada sinó l’extensió en el temps, què es la mudança sinó la variació en el temps. La noció del temps és força esmunyedissa, i tanmateix es representa en tot moment en la nostra consciència a través d’una clara distinció entre el passat, el present i el futur. Sant Agustí d’Hipona ho va deixar explicat d’aquesta genial manera: “Que què és el temps? Si no m’ho pregunten, ho sé, però si m’ho pregunten, no ho sé”.
Tenim tendència a identificar el temps real i el civil, de tal manera que els canvis oficials en els rellotges i els calendaris s’interpreten sovint com una intolerable intromissió humana en un fenomen natural. Quan es produeix el canvi d’horari estival, molta gent interpreta que està perdent o guanyant una hora de la seua vida. Quan els diferents països del món substituïren el vell calendari julià pel gregorià, s’arribaren a produir disturbis perquè alguns pensaven que realment els estaven robant uns dies reals de la seua vida.  Després d’un llarg viatge, a banda de l’efecte jet lag, algunes persones estan convençudes d’haver perdut o guanyat unes hores. Havent travessat la línia del canvi de data ens farà l’efecte que hem perdut o guanya un dia, recordeu Willy Fog.  La mesura del temps és tan determinant en la nostra vida que se’ns fa estrany de pensar que és relativa i arbitrària. L’hora, la setmana, el meridià zero, la mitja nit, el cap d’any o la data de pasqua són referències convencionals. Civilitzacions diferents usen patrons diferents, i si vivíem a un altre planeta no podríem ni tan sols imaginar les unitats que ara ens resulten tan familiars. El temps ja fluïa a la seua manera molt abans que ningú haguera inventat les hores i els anys, abans que s’inventara el rellotge i el calendari, abans que existírem els humans, abans que hi haguera vida sobre la Terra o la Terra mateixa.
La percepció íntima del temps és força subjectiva. Un minut se’ns fa etern quan travessem un mal moment, i un hora de goig ens pot semblar un instant. Però malgrat que el temps és tan relatiu i que la seua percepció està tan lligada a l’experiència, també l’intuïm com una realitat que flueix al marge de la nostra activitat sensorial. De la mateixa manera que constatem el canvi continu, intuïm l’existència d’una realitat permanent i intemporal, susceptible de ser aprehesa. Aquesta intuïció no és però natural, sinó cultural. Aristòtil associava el temps al canvi. Si el món s’aturava, el temps també deixaria de fluir. Newton imaginà un temps absolut, que fluïa contínuament sense dependre de les coses. Aquests dos idees de temps: relatiu i absolut resumeixen les nostres intuïcions contradictòries sobre el temps. Einstein formulà una idea transversal. El temps existia independentment del canvi, però es deixava influir per ell. El temps té, per dir-ho d’alguna manera, una essència física.

Des dels albors de la humanitat, tractem de formular la realitat absoluta del temps a través dels diferents llenguatges i mitjançant una extensa i bellíssima varietat de mecanismes i enginys: els rellotges i els calendaris.

TEMPS prové del llatí TEMPUS, que tenia el mateix significat. Ja en aquesta llengua es produí, en època tardana, el derivat TEMPESTA en el sentit de mal temps atmosfèric. Malgrat que el llatí clàssic distingia entre TEMPUS (temps cronològic) i COELUM (temps atmosfèric), la convergència dels dos conceptes en un sol mot, és un fenomen comú en les llengües romàniques:
Francés: TEMPS
Italià: TEMPO
Castellà: TIEMPO
Les llengües germàniques, en canvi, distingeixen:
Anglés: TIME/WEATHER
Alemany: ZEIT/WETTER
El grec clàssic solia emprar locucions per a l’atmosfèric, i per al cronològic distingia matisos: KRONOS (temps seqüencial), KAIRÓS (ocasió propícia), ORA (moment puntual). La distinció entre KRONOS/ ORA també es manté en les llengües romàniques (temps/heure, tiempo/hora, tempo/ora), però no en anglés (time/time).
Curiosament, en el valencià actual hi ha una tendència, propiciada pels mitjans de comunicació autòctons, a adoptar la forma ORATGE per al temps atmosfèric i distingir-lo així del cronològic. El DNV el defineix així en les dues primeres accepcions d’ORATGE:
1.
m. METEOR. Estat de l'atmosfera en un lloc i un moment determinats. 

2.
m. METEOR. Vent, especialment vent de terra.

ORATGE deriva d’ORA (del llatí AURA, vent suau), i no té cap relació etimològica amb el temps cronològic malgrat la coincidència fonètica entre ora (vent) i hora (moment puntual o unitat de temps).
Derivats de TEMPS
TEMPERAMENT: Caràcter físic i mental peculiar d’un individu (temperament nerviós)
TEMPERAT: Moderat
TEMPERATURA: Mesura numèrica del grau de calor
TEMPESTA: Mal temps atmosfèric
TEMPESTIU: Apropiat al temps.
INTEMPESTIU: Inapropiat al temps, extemporani. En llatí INTEMPESTA NOX es referia a la  nit ben entrada
TEMPIR: Estat del temps atmosfèric
TEMPLA: Part lateral del cap entre el front, l’orella i la galta.
TEMPORAL (os): Os de la templa
TEMPORER: Persona que exerceix una ocupació temporal (temporers de la sega de l’arròs)
TÉMPORES: Temps de dejú prescrit per l’església catòlica (les quatre témpores)
TEMPURA: Temps tempestuós.
ENTRETEMPS: ni fred ni calor
INTEMPÈRIE: Inclemència del temps atmosfèric.

FRASES DEL TEMPS
Perdre el temps, guanyar temps, fer temps, entretemps, a la intempèrie...
Tempus fugit