diumenge, 21 d’abril del 2013

HORES ORADES


HORES ORADES

Entre els anys 534 i 539 de la nostra era, sant Benet escrivia la seua Regla, en la qual establia les normes que havien de regir l’Orde Benedictí. Alguns capítols de la Regla estan dedicats a l’ordenació dels oficis divins, és a dir, a determinar els intervals de temps que diàriament s’han de dedicar a fer els diferents resos. Aquests períodes s’anomenen hores canòniques. Durant l’edat mitjana, entre els segles X i XIII a molts convents i esglésies es feren uns rellotges especials, anomenats de missa, que marcaven exclusivament aquestes hores. Seguint la indicació de les sagrades escriptures –“Us he lloat set vegades al dia”–, sant Benet determina que les hores d’oració diürna han de ser set: Laudes, Prima, Tertia, Sexta, Nona, Vespres i Completes; i les d’oració nocturna, només una: les vigílies. Cal remarcar que les hores canòniques, a diferència de les actuals, no es referien a un moment concret del dia, sinó a un període de temps, que era, a més, variable al llarg de l’any.

rellotge d'hores canòniques de Mora de Rubielos
No descobrirem res de nou si afirmem que la tradició religiosa és una part important de la nostra cultura i que ens ha deixat la seua empremta en totes les manifestacions culturals i, per tant, en la llengua. No fóra, doncs, d’estranyar que d’aquella antiga manera d’anomenar les hores en l’edat mitjana encara poguérem trobar vestigis en la parla actual. Vet-ne ací algunes hipòtesis.
El nom amb que actualment es coneix a tot arreu l’antic i sa costum de fer una becada després de dinar, la sesta (la siesta, en castellà; la sieste, en francés, etc.), té el seu origen en l’hora canònica sexta. Durant aquesta hora, que s’enceta al migdia, els frares dinaven i a continuació dormien una estona. La sesta havia de ser més llarga a l’estiu que a l’hivern, perquè la nit de l’estiu és més curta i amb tots els resos que havien de fer, no els donava per a descansar prou. Sembla acceptat per tothom que el costum de la sesta és fonamentalment mediterrani, i és lògic pensar-ho així, ja que la forta calor del migdia d’estiu hi fa gairebé impossible dedicar-se a qualsevol tasca vital. Tanmateix, també hi ha qui argumenta, en sentit contrari, que la sesta els era més necessària als frares dels països del nord d’Europa que no als del sud, ja que allà les nits de l’estiu són extremadament curtes i, sent que l’horari canònic els obligava a alçar-se quan encara era fosc, devien necessitar fer llargues migdiades. En qualsevol cas, és en aquestes latituds mediterrànies i no pas en aquelles nòrdiques on es conrea l’honorable esport del jaure diürn amb major afecció. Fa només uns decennis, a alguns pobles del País Valencià el costum de la sesta estava tan arrelat que s’arribà a institucionalitzar, de tal manera que en acostar-se l’estiu, les autoritats dictaven un ban que prohibia, sota pena d’una multa, transitar els carrers de manera sorollosa durant el ple del migdia.
Sembla que també l’hora nona ha deixat rastre en el nostre vocabulari. Se sap que en un determinats moment de la història i en alguns llocs, l’hora nona, que teòricament correspon a mitjan vesprada, s’avançava fins al migdia per tal de donar temps a enllestir tots els resos diürns i sopar abans que es fera fosc (per pura qüestió d’estalvi), si més no durant l’hivern. Situada l’hora nona pròxima al moment del migdia i sabent del costum dels monjos de fer la migdiada, aquest terme hauria pogut donat lloc a l’expressió infantil fer nona i les seues variants fer non, fer noninon, etc. Aquesta influència també la podem trobar en altres llengües. En francés es diu faire la nonne. L’anglés utilitza la paraula noon per a referir-se al migdia.
L’hora canònica que més derivats ha deixat en la nostra llengua és la vespera, que deriva de Vespera, o Venus, nom llatí del planeta Venus, primer astre que es veu al final del dia. La vespera ha evolucionat fins a adquirir significats diferents en els termes: vesprada, vespre i vespra. El primer correspon al període de temps que va des de després del migdia fins a la posta del sol, i s’usa només al País Valencià. Del segon, vespre, en fan ús només els parlars catalans orientals i es refereix a les primeres hores de la nit (a Mallorca i l’Empordà s’usa vesprada amb aquesta accepció). El tercer, vespra, usat en català occidental, al·ludeix al dia anterior a una festa. La vesprada i el vespre, corresponen, doncs, a dues evolucions diferents del mateix concepte: les hores pròximes a l’aparició al cel de l’estel Venus. Quant a la relació entre vespre (o vesprada) i vespra, de significats aparentment tan allunyats, gosarem suggerir que originalment es podrien haver referit al mateix període de temps. Vegem com hauria pogut anar el procés de divergència:
Algunes antigues civilitzacions com els romans, els hebreus, etc. començaven el dia amb la posta del sol, és a dir, amb el vespre. De fet algunes de les festes que ens han arribat d’aquells temps, sobretot les religioses, encara conserven aquesta estructura. Per exemple, la nit de Nadal és la nit anterior al dia de Nadal, i no la nit següent com correspondria segons la nostra concepció actual del dia. I el mateix passa amb la nit de Cap d’Any i la de Sant Joan. En aquelles antigues cultures un dia de festa començava amb el seu vespre i s’acabava amb l’arribada del vespre del dia següent. La introducció d’una festa d’aquestes característiques en una cultura que comença el dia a la mitjanit (o, plantejat a l’inrevés, la introducció del començament del dia a la mitjanit en una cultura que celebra aquestes festes), situaria el vespre de la festa en el dia anterior al de la pròpia festa. Amb el pas del temps es degué identificar la vespera de la festa amb el dia anterior a la festa. I d’aquesta manera ens ha arribat a nosaltres. En castellà la forma víspera només s’usa per a referir-se al dia anterior, i no hi ha un substantiu amb la mateixa arrel per a referir-se a la vesprada ni al vespre; tanmateix, sí que hi podem trobar l’adjectiu vespertino, referit a aquesta part del dia. El català oriental usa el terme vigília per a referir-se a la vespra de la festa. L’accepció d’aquest terme, derivat de les vigilies de l’horari canònic, degué evolucionar progressivament de la nit anterior al dia de la festa a el dia anterior a la festa.

El català, com altres llengües, té moltes expressions horàries que defugen la referència crua i freda de les xifres: a primera hora, enjorn, de bon matí, al cant del gall, al capvespre, a l’horabaixa, a la poqueta nit, a hores intempestives, etc. L’origen d’aquestes frases és ben divers i no el tractarem ara. Tanmateix, n’hi ha una que ha suscitat algunes polèmiques filològiques: a hora horada, expressió que, acompanyant habitualment el verb arribar, o algun sinònim seu, s’usa per a reprotxar la tardança a algú que arriba a una reunió o qualsevol mena d’acte en el darrer instant, gairebé fora de temps.
Alguns diccionaris presuposen que horada és un derivat d’hora, (com diada ho és de dia i mesada, de mes) però no hem trobat cap explicació clara de com la frase ha pogut evolucionar fins a lexicalitzar-se en el seu actual sentit. Tanmateix, en el Diccionari Etimològic i Complementari de la Llengua Catalana, Joan Coromines assevera de manera contundent que aquesta orada és sense hac, i correspon al femení de l’adjectiu orat, sinònim de boig. Així, segons Coromines, una hora orada, fóra una hora boja, és a dir, una hora desenraonada per a acudir a algun lloc; sobretot, m’hi permet afegir, si hom hi és esperat. Posats a divagar, i recordant que parlàvem de les hores canòniques, encara gosaré afegir una altra proposta: que orada, siga sense hac, i que signifique resada o pregada. Posem-nos en el cas d’un monjo que havent-se quedat adormit, arribara al res d’una de les vigilies quan ja s’estaven ultimant les lletanies corresponents; és a dir, quan s’estava acabant d’orar aquella hora canònica anomenada vigilies i, doncs, l’hora estava gairebé orada. El pobre monjo rebria les admonicions del seu pare superior per haver arribat a hora orada. Aquesta frase té un significant semblant a una altra, potser més coneguda, que diu: arribar a misses dites; de manera que, si hi haguera un bri de certesa en l’origen etimològic que hem proposat per a hora orada, aquestes dues frases resultarien doblement emparentades: per la banda canònica i per la lèxica.
Aquesta frase també existeix en castellà, però, segons que diu el Diccionario de la Lengua Española, en la forma a la hora horada. I sembla que aquesta aparició de l’article la en castellà reforça una mica la nostra hipòtesi, ja que en determinar la nostra hora (siga o no canònica)  li dona el caràcter històric d’interval de temps (en anglès, hour), i l’allunya del sentit més actual d’hora com a instant puntual (en anglès, time).

BIBLIOGRAFIA:
                          VALLHONRAT, JOSEP MARIA, “Les hores canòniques segons la regla de sant Benet”, La Busca de Paper, núm. 38, Setembre-desembre 2000, Barcelona.
                          MILENIO, B., “A que horas rezaban nuestros monjes”, Analema, núm. 7, 1993, Madrid.
                          VALDES, M.M., “Relojes primitivos y regulación de la jornada monástica”, Analema, num. 17, 1996, Madrid.
                          ARNALDI, MARIO, “Relojes de Sol pintados en el claustro de un monasterio italiano (resumen)”, Analema, núm. 19, 1997, Madrid.
                          COROMINES, JOAN, Diccionari Etimològic i complementari de la Llengua Catalana, volum IV, 1993, Barcelona.
                          REAL ACADEMIA ESPAÑOLA DE LA LENGUA, Diccionario de la Lengua Española, XX Edició, 1984, Madrid.
                          ALCOVER, ANTONI M. i MOLL, FRANCES DE B, Diccionari Català-Valencià-Balear. 1978, Palma de Mallorca.

dimarts, 16 d’abril del 2013

TERRA DE LLAURADORS


LA PASSEJADA DEL DILLUNS
 

Els termes d’Albaida i Agullent, uns dels més industrials de la Vall, deuen estar també entre els més ben cultivats de la comarca. No és cap secret que l’agricultura no és un gran negoci, i de fet alguns dels pobles de tradició més agrícola tenen gran part dels seus camps en un estat  lamentable. Passejant-hi pels caminals de la plana albaidina em va passar pel cap, no sé si encertadament, que això es podia deure a la diferent distribució de la terra. En les zones centrals de la comarca hi ha uns masos preciosos envoltats per centenars, i en algun cas milers, de fanecades. Hisendes d’aquestes dimensions potser sí que fan mínimament rendible l’agricultura. O potser tampoc, perquè per a tenir-los en producció cal fer-hi unes inversions difícils de recuperar. Això em porta a pensar la possibilitat que en aquestes precioses hisendes s’hi hagen colgat molts diners negres durant les èpoques daurades d’esplendor del tèxtil i de l’especulació immobiliària, i ara aquell diner negre comença a donar fruits, ni que siguen escassos. Les finques agrícoles petites d’altres zones de la Vall van ser abandonades, en aquelles mateixes èpoques daurades, en la mesura en què els seus propietaris s’incorporaven al treball de les fàbriques o de la construcció. Com que els obrers no acumularen grans fortunes, no les pogueren invertir en les seues finques, i ara, quan alguns es plantegen la tornada al camp, es troben amb propietats petites, mal equipades i gens rentables.  


Deixant de banda especulacions, la veritat és que fa goig passejar entre bancals llaurats, sembrats incipients, vinyes brotades. La imatge i l’olor de la terra cultivada són plaers que no tenen preu per a qui els ha sentit en la seua infantesa. Per això, malgrat tot el que he dit, em sent agraït a la gent que s’estima la terra, que la cultiva i la conserva per al nostre gaudi.
També vam veure productors petits, com els de la casa Vinagre, que cultiven carxofes i penques per als supermercats. Es queixava, la propietària, que els de Mercadona són molt exigents amb el control de pesticides. Per una vegada que pensàvem que l'empresa de Roig feia una cosa ben feta, vam haver de callar i donar la raó a la nostra amfitriona.
Visitàrem finalment el senyor Juan, protagonista de l’Últim mas. Encara no hi havíem anat des que faltà Maria. El vam trobar animós i xarraire, i amb un sentit de l’humor extraordinari. Em fa l’efecte que la personalitat de la seua dona l’eclipsava una miqueta. És un gran orador i, per si no n’hi havia prou, es va deixar anar en l’aspecte ideològic. Mai abans no n’havíem parlat, de política, i no ens va saber gens greu. Tampoc no hi va faltar una llagrimeta, en el seu moment, tot en la justa mesura. Juan continua al mas, el seu fill i la seua nora se n’ocupen, de dur-lo-hi cada dia, i ell no se n’està de mostrar-los la seua gratitud. Pare i fill ens acomiadaren afectuosament sota la mirada impertèrrita del rellotge de sol. 


dimecres, 10 d’abril del 2013

LENIN




Ha temps arrere una amiga del FB em va demanar si jo no tenia un amic que es deia Lenin. Sí que el tinc, i tant. És un antic alumne que fa uns anys se’n va tornar al seu país: Equador. La nostra relació d’amistat, autèntica, es va mantenir latent a través d’alguns correus electrònics fins que fa un temps va reviscolar al FB. Des de llavors li faig arribar de tant en tant algun m’agrada i ell m’hi correspon generosament. Doncs resulta que ara, segons la meua estimada informadora, el nom del meu amic és il·legal (ella no devia saber que se n’havia tornat a Equador). Il·legal? Si, il·legal: una nova llei del ministeri de Justícia dicta que el nom de Lenin és il·legal a Espanya. Però... il·legal per què? Doncs que es veu que el ministeri de Justícia estava força preocupat pels espanyols en general i pels Lenins en particular. M’explique: al senyor ministre el nom Lenin sona a cognom (ja sap que no ho és, no penseu ara que l’home és un analfabet), i tem que això poguera produir confusions irreparables.
He fet una mica de broma, però la veritat és que una explicació d’aquest tipus insulta la intel·ligència dels presumptes destinataris, de manera que m’abstindré de rebatre-la per presumpte respecte. Se’m fa difícil copsar l’autèntica intenció del senyor ministre; segons alguns diaris (rogenquets), només pretén traure de la circulació qualsevol referència al comunisme demoníac. A mi em pareix tan peregrina la pretesa intenció oculta com la justificació oficial: historietes més pròpies d’una república bananera o un règim integrista que no d’una democràcia madura (Ai mare!). Sí, tot plegat fa riure una mica, i ens provoca una mena d’ indignació condescendent i perillosa: en el fons no té importància! Doncs sí que en té, perquè l’anècdota descriu a la perfecció dues coses: el perfil ideològic dels nostres governants i la consideració que tenen pels seus votants.
I el que ara explicaré pot semblar demagògic (de fet ho és, però no tant com acusar de proetarres els membres de la PAH), però crec que està completament justificat que m'haja vingut al cap pensant en les pensades del ministre de justícia:
Fa temps, en un programa de tele una dona explicà un succeït esbalaïdor d’aquells del final de la Guerra. El resumisc: arriben els franquistes victoriosos a una casa on suposen que hi podia haver un roig amagat. La dona del roig els diu que a casa no hi ha ningú més que ella i els seus fills (i em pareix que alguna altra dona, ara no ho recorde). El franquista li diu que si no ix el seu marit, se l’enduran a ella i a tota la família. Ella assegura que no sap res del seu home. Ells li diuen que se l’emporten. I els xiquets? També. Ella els crida... amb la mala fortuna que un d’ells es diu: Lenin! El cap dels franquistes s’ha encés en flames en sentir el nom. Quan arriba el xiquet (molt petit) el tomba en terra, l’agafa de les cames, pren impuls i l’estampa contra la paret: el cap del xiquet hi esclata com una magrana. Toma Lenin!