M’acabava d’alçar i endreçava uns papers per a posar-me’ls en la cartera. He sentit un toc de campana i el cor se m’ha contret dins del pit. Tot seguit n’han sonat dos més, els que faltaven per a completar la tonada fatídica... i la repetició melangiosa, tètrica... En un instant m’han passat pel cap totes les persones que es podien haver mort: els ancians, els malalts... M’he trobat assegut davant l’ordinador sense veure-hi res i amb un gran pes enmig pit. He sentit passar dones que venien de comprar el pa i hi he parat atenció. Una era la nora d’en tal, que feia temps que estava malament... podia ser... però no, no anaven de morts els comentaris... Ha passat un altre grupet. Una veïna ha obert el postic i ha demanat sense preàmbuls: “qui s’ha mort?”. “Salvador el de la Regina”, li han contestat. I ja no han calgut més paraules. Fa temps que ho esperàvem. Salvador havia agafat un càncer d’aquells terminals. Li havien dit que en tenia per a uns mesos i així ha estat.
Salvador havia estat un xiquet de la inclusa. Son pare i sa mare, el tio Salvador i la tia Maria la Regina, no en devien poder tindre, de xiquets, i se’l van traure de la casa. Fa molts anys tenien una paqueteria a la plaça del poble, allà recorde haver comprat uns bolis “Jovi”, que sempre vessaven la tinta... segur que més d’un otosí recordarà hui aquella botigueta de la tia Maria la Regina. El tio Salvador era un home especial, així com els altres tenien matxos, ell sempre havia tingut una haca i un carro. També tenia una dalla, i no conec cap altre home del poble que en tinguera. Mon pare li l’havia demanada alguna volta per a segar l’herba de davall les oliveres els anys molt plovedors, que s’hi feia un brossegal de por i com que la terra era molla no s’hi podia entrar a llaurar amb el tractor.
De jove, Saoret era el porter de l’equip de futbol d’Otos (el de l'esquerre de la foto), l’Otos FS, que volia dir “Futbol Sarga”. El nom es devia a que tots els jugadors treballaven en la sarga, fent cistelles d’aquest material per a folrar garrafons. També era molt afeccionat al futbol com a espectador, i la seua gran passió era el Barça.
La casa on vivien la va comprar l’ajuntament fa anys i la va tombar per ampliar el carrer de sant Roc, que és l’entrada del poble per la part baix. Quan l’estaven buidant, li vaig preguntar a Salvador si li feia res que agafara el toc de la portella, on sempre havien tingut l’estable. Em va dir que me’l podia quedar. Ara el tinc en la meua col·lecció d’andròmines, penjat en la terrassa de casa. Després d’allò, se’n van anar a viure al carreró de l’Església, en una caseta on abans havia viscut una família que es deien “els Castellans”, perquè parlaven castellà. Els Castellans venien d’Altura, un poble del nord del País Valencià. Em pareix que eren una mena d’exiliats de guerra o alguna cosa així. Sí que he sentit dir que estaven molt agraïts al poble perquè, a pesar de les circumstàncies, els havien rebut molt bé, com uns veïns més...
Salvador depassava la cinquantena i mai no se li havia conegut una nóvia formal. Quan pensàvem que es quedaria fadrí per sempre, un bon dia es presentà al poble amb una jove. Al cap d’un temps, se’n va anar a viure a Ontinyent, d’on era la xicota, i més avant els va nàixer una xiqueta que, ben segur, va ser la més gran alegria de la vida de Salvador.
Un bon dia vaig veure que en la porta de la caseta del carreró de l’església havien penjat un cartell que deia: “se vende”. Em va estranyar, perquè sabia que Saoret s’estimava molt el poble, però vaig pensar que no li devia convindre mantenir dues cases i havia decidit desfer-se d’aquesta. Aquell mateix dia, algú em va explicar això del càncer. També em digueren que Salvador, així que havia sabut el seu estat, decidí vendre tots els seus béns per a donar-los a la seua filla i a la seua xicota. Es veu que no s’havien casat i que podia haver-hi problemes legals si no ho feien així...
Salvador s’ha mort el primer dia de la tardor de 2008. No sabria dir per què, però a la tristesa que sempre acompanya la mort de qualsevol conegut, en aquest cas se n’afegeix una altra. Per alguna raó que per més que m’esforce no sé explicar, o que potser ja ha quedat explicada, Saoret sempre ha ocupat un lloc especial en el cor de molts otosins, i el seu record el continuarà ocupant.
Adéu Saoret... i records a l'Ovidi.
Salvador havia estat un xiquet de la inclusa. Son pare i sa mare, el tio Salvador i la tia Maria la Regina, no en devien poder tindre, de xiquets, i se’l van traure de la casa. Fa molts anys tenien una paqueteria a la plaça del poble, allà recorde haver comprat uns bolis “Jovi”, que sempre vessaven la tinta... segur que més d’un otosí recordarà hui aquella botigueta de la tia Maria la Regina. El tio Salvador era un home especial, així com els altres tenien matxos, ell sempre havia tingut una haca i un carro. També tenia una dalla, i no conec cap altre home del poble que en tinguera. Mon pare li l’havia demanada alguna volta per a segar l’herba de davall les oliveres els anys molt plovedors, que s’hi feia un brossegal de por i com que la terra era molla no s’hi podia entrar a llaurar amb el tractor.
De jove, Saoret era el porter de l’equip de futbol d’Otos (el de l'esquerre de la foto), l’Otos FS, que volia dir “Futbol Sarga”. El nom es devia a que tots els jugadors treballaven en la sarga, fent cistelles d’aquest material per a folrar garrafons. També era molt afeccionat al futbol com a espectador, i la seua gran passió era el Barça.
La casa on vivien la va comprar l’ajuntament fa anys i la va tombar per ampliar el carrer de sant Roc, que és l’entrada del poble per la part baix. Quan l’estaven buidant, li vaig preguntar a Salvador si li feia res que agafara el toc de la portella, on sempre havien tingut l’estable. Em va dir que me’l podia quedar. Ara el tinc en la meua col·lecció d’andròmines, penjat en la terrassa de casa. Després d’allò, se’n van anar a viure al carreró de l’Església, en una caseta on abans havia viscut una família que es deien “els Castellans”, perquè parlaven castellà. Els Castellans venien d’Altura, un poble del nord del País Valencià. Em pareix que eren una mena d’exiliats de guerra o alguna cosa així. Sí que he sentit dir que estaven molt agraïts al poble perquè, a pesar de les circumstàncies, els havien rebut molt bé, com uns veïns més...
Salvador depassava la cinquantena i mai no se li havia conegut una nóvia formal. Quan pensàvem que es quedaria fadrí per sempre, un bon dia es presentà al poble amb una jove. Al cap d’un temps, se’n va anar a viure a Ontinyent, d’on era la xicota, i més avant els va nàixer una xiqueta que, ben segur, va ser la més gran alegria de la vida de Salvador.
Un bon dia vaig veure que en la porta de la caseta del carreró de l’església havien penjat un cartell que deia: “se vende”. Em va estranyar, perquè sabia que Saoret s’estimava molt el poble, però vaig pensar que no li devia convindre mantenir dues cases i havia decidit desfer-se d’aquesta. Aquell mateix dia, algú em va explicar això del càncer. També em digueren que Salvador, així que havia sabut el seu estat, decidí vendre tots els seus béns per a donar-los a la seua filla i a la seua xicota. Es veu que no s’havien casat i que podia haver-hi problemes legals si no ho feien així...
Salvador s’ha mort el primer dia de la tardor de 2008. No sabria dir per què, però a la tristesa que sempre acompanya la mort de qualsevol conegut, en aquest cas se n’afegeix una altra. Per alguna raó que per més que m’esforce no sé explicar, o que potser ja ha quedat explicada, Saoret sempre ha ocupat un lloc especial en el cor de molts otosins, i el seu record el continuarà ocupant.
Adéu Saoret... i records a l'Ovidi.
1 comentari:
M'ha agradat molt veure aquesta foto. Recorde que alguna vegada anàrem corrent des de Beniatjar i tornàvem fets pols, pel cansament i per la golejada que ens endossàven. Teníeu molt bon equip i nosaltres érem una colla que ens agradava el futbol. Quasi sempre ens costava ajuntar-ne onze per poder anar a qualsevol lloc. Recorde que alguns jugàven en Benigànim i fins i tot algú arribà a jugar en Xàtiva. Tu ho saps millor que jo. Ja ha plogut des d'aleshores, veritat?
Lamente la mort de Saoret.
M'ha agradat el teu llibre Pana Negra. Del personatge i les seues aventures en vaig sentir parlar sovint. El vocabulari m'ha captivat perquè algunes paraules feia anys que no tropessava amb elles. Ha sigut un plaer. Salutacions Joan.
Josep Pérez Pardo
Publica un comentari a l'entrada