dissabte, 12 d’octubre de 2013

pèndol d'ones


Us podeu imaginar l'efecte de 15 pèndols sincronitzats?
La gravetat és capaç de crear les coreografies més suggeridores.




Ho podeu veure en moviment a

http://www.youtube.com/watch?v=8OhA6ft0_is&feature=youtu.be
:
I si voleu saber l'explicació teòrica o ho voleu veure des d'altres punts de vista

http://otos3.blogspot.com.es/2013/10/pendol-dones.html

diumenge, 18 d’agost de 2013

quan els hòmens duien la petaca en la faixa



L’estanc del meu poble també era botiga de queviures. Sovint hi havia d’anar a fer una comanda, i m’hi quedava embambat veient com pesaven l’arròs, la dacsa o el segó en una bàscula amb el plat en forma de pala que s’abocava directament en el cabasset de palma de la clienta. Segons a quina hora, t’ho trobaves ple, llavors demanaves la darrera i t’hi havies d’esperar pacientment mentre pesaven, xarraven o feien comptes sobre un full de paper d’estrassa. Algunes vegades, però, t’oferien de saltar-te la tanda. Havies sentit que alguna anomenava la roba estesa, sense indicis de cap bugada, i llavors et deixaven passar i se’t quedaven mirant com demanaves un d’aquells paquets de macarrons sense trencar enrotllats en un paper blau o una llanda de tonyina amb la seua claueta màgica. I elles, mentrestant, comentaven com eres d’espavilat i es feien càrrec que, clar, com que a casa no hi havia xiqueta... I això ja no sabies si t’ho havies de prendre com un elogi o què.
Altres vegades, però, eres tu, que demanaves de saltar-te la tanda. O, millor dit, no ho demanaves sinó que ho exigies, perquè resultava que en tenies tot el dret. La cosa havia anat així: uns hòmens feien tertúlia asseguts en un portal i tu t’hi havies acostat una estona a sentir-los enraonar amb aquella cantarella que es va perdent. Un d’ells es ficava la mà a la faixa, en treia la petaca i es rotllava un cigarret amb els últims brins de picadura que hi quedaven. Llavors se’t quedava mirant i et deia:xiquet!  T’hi acostaves i et donava unes monedes que tu acceptaves amb un gest de satisfacció. No perquè fóra una propina, això!, sinó perquè havia dipositat en la teua insignificant persona la seua confiança patriarcal: ves a l’estanc ‒rematava‒i compra’m un paquet de caldo.
Quan hi arribaves ja no t’interessaven el pes de les guixes o les llentilles, ni els secrets de la roba estesa, només volies experimentar el plaer inexplicable de veure com et deixaven passar, com les dones es plegaven submisament a la seua obligació, que tu no sabies d’on venia però que sabies que hi era, de deixar-te passar. Ho havien de fer perquè no venies pas de part de la mare a fer una vulgar comanda de xiqueta: no! La teua missió era d’un rang superior: tabac. I elles ho feien sense rancúnia ni recel, ans al contrari, et somreien amb aquella mirada còmplice que tu sabies llegir sense que ningú no t’hi haguera ensenyat: mireu-lo ‒venia a voler dir‒, ja és quasi un home. I tu pensaves que sí, que gairebé ho eres i que només ho acabaries de ser el dia, no gaire llunyà, que vindries a comprar el teu propi tabac.

dimecres, 14 d’agost de 2013

LA PARAULA ÉS L'HOME




Abans, quan érem xiquets i el món era d’aquella altra manera que molts ja no recorden, la paraula tenia un valor. La paraula és l’home (no se m’enfaden ara les dones), deien. I devia ser veritat. Recordeu aquella rondalla en què el llaurador ven l’ànima al dimoni a canvi d’unes prebendes? Per a gaudir-ne, però, es necessitava un temps. Què et pareix ‒deia l’home al dimoni‒ si veniu a replegar-la quan el garrofer no tinga fruit? I al banyut de la forca no li semblava malament, perquè ‒devia pensar ell‒ això mai no podia ser més d’un any.
Quan, arribat el mes d’agost, de l’infern estant el diable sentia el batoll, pujava tot content a replegar la seua collita. Però el llaurador argüia que abans s’havia de comprovar ben rebé si no quedava cap fruit en l’arbre. I se n’hi anaven tots dos, xarrucant com vells amics, i comprovaven  que les puntes de totes les branquetes eren plenes de gom a gom del fruit nou i menut de l’any següent.
El dimoni hauria pogut enfadar-se i, amb tot el seu  poder diabòlic, acusar el llaurador de traïdoria i endur-se-li l’ànima i el cos tant si com no. Però no ho feia pas, no ho feia perquè en aquell temps la paraula era l’home, i ni el mateix Llucifer no gosava contravenir aquesta llei que ningú no havia escrit enlloc.


He sentit a dir que ara hi ha molts hòmens (i dones) que hui diuen blanc i demà negre sense que la vergonya els enrogesca la cara, i em demane si també el dimoni deu haver canviat el seu criteri, i s’endurà la gent de dret a les flames de l’infern sense importar-li vergonyes ni paraules. 
  

dissabte, 3 d’agost de 2013

PASSEJADA D'ESTIU

SANT JOAN DE L'HOSPITAL






En el campanar de l’església de sant Tomàs, a la plaça de sant Vicent Ferrer, hi ha un rellotge de sol que data de l’any mil set-cents trenta no-sé-quants. Algú em va dir en alguna ocasió que s’atribuïa al pare Vicent Tomàs Tosca, autor d’un dels plànols més famosos de la capital del Túria. No devia haver comptat, el que m’ho digué, que el pare Tosca s’havia mort uns anys abans, la qual cosa no lleva, tampoc, que ell haguera pogut participar en el projecte.
Vaig quedar-hi amb l’amic Francesc a les onze del matí, que són les nou de sol. Havíem de fer una ullada a la façana sud de l’església de sant Joan de l’Hospital per tal de veure si hi havia cap resta de rellotge de sol o cosa semblant. Visitàrem primer la porta nord, a la qual s’accedeix pel carrer Trinquet de Cavallers. Francesc m’explica que és una de les dues portes romàniques que queden a València.
La frescoreta del temple ens alleujà la calor sufocant de juliol. Després d’una repassada ràpida per la nau, àmplia i sòbria, ens dirigim a la part interior de la porta nord. Francesc em vol mostrar les estreles que adornen la finestra superior de la porta. Formen un conjunt fàcilment identificable amb l’Ossa Menor. Si fóra de nit, a través de la finestra podríem veure aquesta mateixa constel·lació. Una vegada més confirmem que els ornaments antics (contràriament al que passa en l’actualitat) solien tenir un sentit. En les fotografies que prenem de seguida, es pot observar la coloració de les estreles, que no es veu a simple vista. La senyora que molt amablement s’encarrega d’encendre’ns les llums i obrir-nos les portes (hi havia quedat amb ella Francesc) diu que no ho havia vist mai tan bé, i em compromet a enviar-li’n una còpia.
Tot el que em vist és d’accés lliure, i ara ens dirigim a la part privada.  Hem d’eixir al carrer i tornem cap a la plaça de sant Vicent. A través d’una reixa accedim a un pati ple d’escombreries i brosses. La senyora es disculpa (fa temps que no rebem subvencions), i de seguida ens ofereix la possibilitat de visitar l’única part del circ romà de València visitable. És poca cosa: sis o set metres, però és que... és la mateix arena on es feien les curses de cavalls fa dos mil anys. Damunt mateix del circ, en una construcció posterior, hi ha un estrany forat. Ens explica, la nostra guia, que és el podrimer de l’església de sant Joan de l’Hospital: una mena de nínxol on es dipositaven els cadàvers perquè s’hi decomposaren ans de soterrar-los definitivament en el pati.
Davall de les tombes cristianes ‒ens explica la senyora‒ n’hi aparegueren d’àrabs, i davall de visigodes, i davall el circ romà... Costa no commoure's trepitjant aquesta terra. En els enterraments s’hi han trobat objectes que acompanyaven els difunts en el seu últim viatge: anells, braçalets, rosaris... la veu de la guia pren un to especialment emotiu quan ens parla d’un petit dau trobat a dins la mà del cadàver d’un xiquet: al final de la visita tindrem l’ocasió de visitar-lo en el petit museu de l’església.
El pati està voltat d’arcosolis en un estat absolutament ruïnós: per a enguany s’esperen noves subvencions (insisteix ella), i de mica en mica s’anirà arreglant. En la part de ponent hi ha una petita capella romànica, bastant ben conservada. És la capella de Jaume I. Ordenà la seua construcció personalment, i hi oïa missa cada dia mentre era a València. Déu!, no en tenia ni idea de la seua existència.
La porta sud de l’església també és romànica, la qual cosa obliga l’amic Francesc a rectificar el recompte: ja no en són dues, sinó tres. Observem durant una bona estona la façana per veure si hi ha cap rastre, traça, senyal... res de res. Hauria estat un descobriment magnífic, ja que no tinc (em sembla que no n’hi ha) referències de cap rellotge de sol d’aquella època a València.
A l’eixida, recordem que per allí devia passar la muralla del call jueu... només ens faltava aquesta: romans, jueus, gots, musulmans, cristians... Me’n falten uns! Em venen ganes de tornar al circ i posar-me a escarbar, segur que un metre més avall m’eixiria la muralla ibera, i amb sort podria trobar un plom escrit en llatí i iber: la pedra rosseta que documentaria l’origen de totes les llengües ibèriques.

Francesc m’acompanya de tornada cap al parking, i sí, no ho podem evitar: ens queixem de la poca autoestima dels valencians, dels diners gastats en ciutats futuristes, circuits de fòrmula i terres mítiques, i de l’oblit de la història oculta sota les pedres. De la ignorància del que som, de la pèrdua de la identitat... en fi, la història de sempre.

diumenge, 28 de juliol de 2013

DE L'OBSCÉ AL MACABRE

DE L'OBSCÉ AL MACABRE
Sistemes Eucariòtides Complexos

Ningú que haja llegit Incerta glòria pot haver quedat indiferent davant els estirabots d’en Soleràs, un dels personatges ‒amb en Raskòlnikov de Crim i càstig‒ més inquietants que m’he trobat mai en la literatura. Obsedit per l’amor i la mort, el controvertit personatge de Sales diu en un moment donat: “Venim de l’obscè i anem al macabre”, i d’aquesta manera identifica les dues fites cabdals de la vida amb la morbositat.

Fa poc vaig llegir en la revista Mètode una entrevista al biòleg Ricardo Amils que em retornà a la memòria la sentència d’en Soleràs. Amils hi citava un tal Lynn Margulis (un altre científic, segurament molt conegut, però del qual jo no havia sentit parlar mai): “la mort es va inventar quan es van desenvolupar els sistemes eucariotes complexos, en els quals hi ha cèl·lules especialitzades dedicades a servar la part genètica i a procrear, i n’hi ha que estan al servei del sistema. Aquesta part mor”. Segons Margulis, tot això es podia resumir poèticament de la següent manera: “el dia que es va inventar l’amor, l’aparellament entre cèl·lules (per a intercanviar material genètic), es va inventar la mort (de la part funcional, no genètica, del cos)”. Amils acaba dient que, a pesar que és una definició poètica,  li sembla interessant.
A mi també m’ho sembla. I estic segur que també li ho hauria semblat a Sales. Segurament ell ja intuïa que l’amor i la mort havien nascut simultàniament, que eren, en definitiva, les dues cares d’una sola moneda. No sé si devia saber això dels eucariotes, és a dir que el que nosaltres tenim per vida no és més que un complement funcional d’una altra mena de vida: la genètica (gairebé immortal). En definitiva, que allò tan transcendent que creiem ser no es més que un mecanisme secundari d’una Vida majúscula que, amb petites i contínues variacions s’ha mantingut ininterrompudament activa (sense conéixer la mort) des del principi fins ara.

Pura poesia, segons Lynn, però què és la ciència sinó poesia contrastable.

dimecres, 19 de juny de 2013

La nóvia de Lammermoor





Diuen alguns que en la Bíblia ja estaven totes les històries, i que per si en faltava alguna, Homer ho va acabar d’arreglar. Es veu que els escriptors de novel·la (imagine que els poetes també) no fem altra cosa que plagiar-nos i replagiar-nos els uns dels altres els arguments copiats i recopiats d’aquelles obres. Per això quan aquest matí m’he assegut a la tassa del vàter, amb el primer llibre que m’ha vingut a les mans, i hi he descobert una trama molt semblant a la d’una altra novel·la que estic llegint, no m’he sorprés gens ni miqueta. Ni tan sols he estat temptat de restar-li cap mèrit a ningú: Déu me’n guard. I encara m’ha sorprés menys que els enraonaments que feia el narrador, referits a l’Escòcia del s. XVII, es paregueren com una gota d’aigua a una altra als telenotícies de la Sexta.
Que els hòmens i les dones s’enamoren massa sovint de qui no els convé i que els qui manen se n’aprofiten del seua posició per a omplir-se la butxaca pròpia o la dels seus afectes, són segurament dos dels tòpics més rebregats de la història universal i de la de la literatura. Tanmateix, la manera com ho explicava l’autor del llibre m’ha paregut tan diàfana que no me’n puc estar de copiar-la a continuació (en traducció meua del castellà).
«Així, fins sobirans usurpadors o tirans han estat rigorosos en l’administració de justícia entre els seues súbdits, sempre que el seu propi poder o les seues passions no s’hi trobaren compromeses.
»És molt diferent quan la sobirania ha estat delegada en el cap d’un partit que sent l’alé d’un líder rival en el bescoll en la carrera de l’ambició. Tan breu i precari gaudi del poder s’ha d’aprofitar en recompensar els partidaris, estendre la influència pròpia i esclafar els adversaris. Fins Abu Hassan, el més desinteressat de tots els virreis, no va oblidar-se durant el seu califat d’un dia, d’enviar una douceur de mil monedes d’or a la seua família; i els regents escocesos, elevats al poder per la força dels seus partits, no van deixar de fer servir el mateix sistema de recompensa.»
La cosa continua amb la parcialitat de l’administració de justícia, però per no fer-me pesat, ho resumiré en una sola frase del mateix llibre: «Digues-me qui és l’home i et diré quina és la llei».

Vist el que veiem cada dia, i sabent que el sistema està podrit des de fa tant de temps, sembla que quan els partits polítics ens volen vendre la moto de la (seua) democràcia, només ens queda somriure amb resignació per fora i cagar-nos en la mare que els va parir per dins: Doncs això.

dissabte, 15 de juny de 2013

MULTIUNIVERSOS I PROBABILITAT

MULTIUNIVERSOS I PROBABILITAT

Ara els cosmòlegs parlen molt de la possibilitat que existesquen  universos externs. Em fa il·lusió d’imaginar-me’n uns quants, potser uns quants milers de milions. En qualsevol cas, serien, de moment, inaccessibles als nostres mitjans. És a dir, de cap manera podríem obtenir-ne informació directa. Qui sap, però, si en un futur encara hi accedirem mitjançant les dreceres de la ciència.
Res no ens impedeix, però, d’imaginar que en un d’aquells universos hi ha un ésser que sap el camí del nostre Univers i que un dia ens visita. Enfila el túnel de les espirals del temps i l’espai i apareix de sobte en un punt arbitrari i en un moment indefinit. El punt, per tal de facilitar les coses, farem que siga un lloc on hi podria haver un planeta que els seus habitants anomenarien Terra. Això, però, no interessa gaire a l'ésser extraunivèrsic. Ell només vol prendre nota de les coordenades espacio-temporals, és a dir: la data i l’hora, i per això s’ha proveït d’un rellotge espacial i especial que li ho dirà. És un model dissenyat expressament que en el moment de la presa de contacte amb l’Univers es posarà a zero amb el  big-bang.


Si el rellotge marca tres mil milions d’anys, l’extraunivèrsic anirà a parar enmig del no-res, i s’hi haurà d’esperar una bona temporada fins que nasquen el Sol i la Terra... Si el rellotge marca 13.800 milions d’anys, és probable que s’hi trobe enmig d’un desert, o d’una pradera, en l’illa de Manhattan o de la mar oberta.

I ara ve quan em pregunte quina és la probabilitat que el rellotge li marque un instant qualsevol de la meua vida. M’arriscaré a pronosticar-me la mort als 85 anys i ara ho dividisc pels 13800 milions que té l’Univers als quals n’afegisc una altra quantitat semblant pel que encara podria durar. M’ix una probabilitat aproximada de 3 parts entre 1000.000.000. A efectes pràctiques, això es pot considerar zero... És a dir, la meua probabilitat d’existir en el conjunt de l’Univers per al senyor extraunivèrsic és gairebé zero, res, cap... i tanmateix, ara, just en el moment que llegiu açò, existisc o, si més no, existiu vosaltres. Som, vosaltres o jo, protagonistes d’un fet matemàticament improbabilíssim i cosmològicament singularíssim, absolutament irrepetible: la vida pròpia. No la podem desaprofitar.

dimecres, 5 de juny de 2013

DINAROT A L'ALBUFERA D'ANNA

DINAROT A L'ALBUFERA D'ANNA





L’altre dia un amic comentava ‒no recorde a compte de què‒ que hi havia zones castellano-parlants del País Valencià menys castellanitzades que algunes altres de valenciano-parlants. Hi argumentava, com ara, que en pobles de llengua castellana es sonoritzaven algunes esses mentre que a àmplies zones valencianes s’ha perdut aquest so fa molt de temps. Doncs resulta que ahir dilluns vam dinar a l’Albufera amb uns amics d’Anna i de Xella. No és la primera vegada que sent els parlars de la Canal de Navarrés, però durant el dinar pensava com li agradaria al meu amic de fer-hi una visita i escoltar-los de viva veu, si encara no ho ha fet. No és que sonoritzen algunes esses, o que una gran part del seu lèxic siga una adaptació molt particular del valencià de les comarques veïnes (paño, ajeta, torcamanos, runa, roín, prau, pruna...), és que el seu accent, les seus construccions sintàctiques i les seues flexions verbals són, en molts casos, calcades de les nostres. Una de les que més m’agrada és l’ús del perifràstic: “el hombre se lo va comer todo”. Si els sentia un valencià de la capital del Regne entendria que l’home s’ho menjarà tot en el futur, però no, ells es refereixen a un temps passat. Tristament, la perífrasi intrusa (l’home s’ho va a menjar tot) ja se sent també a les nostres comarques. Qui sap si algun dia no serà la Canal de Navarrés un dels pocs llocs reductes on es podran sentir determinades formes del català del País Valencià o del valencià dels Països Catalans.
Tot això  a la vora del llac de l’Albufera d’Anna. Un lloc ideal per a fer-se una bona paella un dilluns de primeries de juny, d’un altre dia no respoc. Si, a més, la paella és de categoria i la companyia agradable, ja tens la vesprada perfecta. Després del carajillo i el caliquenyo, rebaixàrem el dinar fent una volteta al llac i deixant-nos sorprendre per totes les fontetes que surten per art de màgia de qualsevol marge i s’enfilen cap al bassalot. Per completar la vespradeta, baixàrem els 136 escalons del Gorgo de la Escalera, un indret paradisíac on es pot xapullar i fer quatre bons escabussons en una aigueta clara i fresca mentre escoltes el cant melodiós de la sylvia atricapilla.


dimecres, 29 de maig de 2013

PENELLA I ELS GENAROS

PENELLA I ELS GENAROS






Si no sou de Cocentaina, no és probable que hàgeu sentit mai dir “en Penella encara es giren”. Segurament tampoc no sabeu què és Penella; jo, almenys, no ho sabia abans de dilluns. Ara sé que Penella és el menys conegut dels dos castells de Cocentaina, situat en la part de llevant del terme, just en el camí que temps ha conduïa a la costa. Diu la llegenda que quan els moriscos feien cap al port de Dénia expulsats del seu país pels pèrfids (perdoneu, però algú ho havia de dir) cristians, quan arribaven a Penella, abans de l’última revolta que els l’amagaria per sempre més, es giraven a fer l’última ullada al seu poble estimat. Actualment, quan algun contestà (fill de Cocentaina) després renunciar a alguna cosa estimada li dedica una última mirada de comiat, els seus paisans encara diuen d’ell que: “en Penella encara es gira”. Em vaig emocionar sincerament quan m’ho explicaven els meus amics socarrats mentre enfilàvem via amunt cap a l’altre castell de Cocentaina, el que corona amb gran elegància el pujol mariolenc que protegeix els socarrats de les diabòliques ponentades.
El castell s’ha restaurat amb bon gust i fa goig de contemplar el paisatge assegut en una de les seues finestres de festeig tot imaginant com devia ser la vida d’aquell s. XV (difícil, segurament, si no formaves part de l’elit que es permetia tan nobles estances festejadores). A fora plovia a cànters i un llamp capturat pel parallamps del castell ens posà l’ai al cor i ens erissà els cabells, sobretot els del gosset que ens acompanyava. De baixada, les vistes de Cocentaina i de tota la comarca del Comtat ens deixaren bocabadats. El cel havia escampiat per ponent i per llevant el rall de sant Martí es projectà majestuós sobre Penella. De nou el record d’aquells pobres exiliats em va arrapar l’ànima. Que diferent, però, la crueltat d’aquells avantpassats nostres i  l’hospitalitat dels amfitrions que ens alliçonaven.
A principis dels setanta alguns joves contestans havien de tramuntar cada dia el port d’Albaida per a estudiar en l’Institut, entre ells, Gil: el Socarrat. Quan baixàvem del castell, Gil ens explicava, amb el seu accent entranyable, que trobar-se en aquell centre amb alumnes de tota la Vall, xicots de poble: com ell, li va fer veure l’estudi, i probablement la vida, d’una altra manera. I que per això ens estava tan agraït. No sé com seria ara Gil si no haguera vingut a Albaida a estudiar (m’imagine que una bona persona i un bon amic dels seus amics, com ho és havent-hi anat), tanmateix jo sí que m’hauria perdut aquests genaros deliciosos que em regala cada vegada que el visite. Només per això, ja valia la pena.


diumenge, 26 de maig de 2013

EIXIDA DE LA LLUNA PEL BENICADELL

Les fotos són de dissabte 25-5 a partir de les 23:11 i estan preses des de Ca les Senyoretes, Otos, a través de l'ocular i l'objectiu d'un telescopi Newton.





MICROVINYES DEL CELLER DE LA MUNTANYA

CELLER DE LA MUNTANYA








Quan sents parlar de l’Economia del Bé Comú, amb una mica de sensibilitat social que tingues, et deixes seduir. És una cosa tan senzilla i natural, que fins i tot es fa estrany que no s’haja posat en pràctica molt abans i en molts llocs. L’única explicació que hi trobes és que les persones que són capaços d’idear grans projectes ètics, són absolutament incapaços de dur-los a la pràctica, i que aquells que són capaços de dur a la pràctica grans projectes (ètics o no), acaben per trair-ne les idees fonamentals. Una mica com si del conjunt del Projecte Ètic, se n’oblidaren de l’adjectiu, i es quedaren només amb el nom.
Per això, quan trobes un cas com el del Celler de la Muntanya de Muro, se t’encén una llumeta d’esperança en el futur. La grandesa d’aquest enorme (èticament parlant) projecte, radica en la preponderància de l’adjectiu. No importa que l’Empresa cresca enormement, el que importa és que siga Ètica. I molta atenció: per a ser ètic, ha de ser rendible. Es tracta, al capdavall i per damunt de tot, de fer possible que els preus agrícoles siguen justos.

No em posaré a explicar tots els ets i els uts del Celler de la Muntanya perquè si vos interessen (amb una mica de sensibilitat que tingueu, ja vos dic que vos interessaran) el millor és que concerteu una visita i que vos l’explique Juan Cascant. La senzillesa amb que vos comunicarà el seu Projecte, vos acabarà de convencer de la sinceritat de la seua Ètica. 

http://www.cellerlamuntanya.com/

dilluns, 20 de maig de 2013

FICS



FICS



Fa temps em va eixir una berruga molt emprenyadora en la planta del peu i vaig haver d’anar a mirar-m'ho. El metge m’hi va aplicar, durant unes quantes setmanes, un esprai que treia un gas molt fred. El tractament va resultar completament inútil. La dermatòloga de la SS, després d’una breu inspecció, em va receptar una crema i em va advertir que això de les berrugues era psicològic. Llavors per què em donava l’ungüent? Em digué que perquè ho deia el protocol. Al cap d’una setmana m’havia desaparegut la berruga sense posar-m’hi res.
Mon pare li curava les berrugues al gos posant-li en el lloc on dormia una sargantana viva dins d’un canut de canya. A ell mateix li n’havien curat també d’aquesta manera sense ser-ne sabedor, és clar. Al poble tots coneixem uns quants hòmens (es veu que han de ser hòmens, igual com això d’amidar amb el mocador han de ser dones) que tenen el do de llevar berrugues i en guarden la fórmula secreta com un autèntic tresor.
Tot això m’ha vingut al cap quan he passat per davant d’una ginestera enorme i preciosa, ara que estan tan florides. Tenia una branqueta enroscada formant un nus, i això és una altra tècnica popular per a llevar les berrugues. No és difícil de veure’n pel terme, de ginesteres plenes de nusos com aquest. Diuen que n’has de fer un per cada berruga, i que quan se seque la branqueta se secara també el fic, com la sargantana. M’agrada la paraula fic, un sinònim de berruga derivat del llatí ficus, és a dir: figa (quina paraula tan polivalent). 



dijous, 16 de maig de 2013

carta al president


Molt Honorable President de la Generalitat Valenciana:

Forme part d’un ampli sector de valencians que compartim uns ideals democràtics que, òbviament, no coincideixen amb els vostres. Alguns ens anomenen catalanistes, altres nacionalistes i molt a sovint sens qualifica amb adjectius injuriosos que diuen més del qui els empra que no pas de qui els rep. Tot i que estic convençut que no us calen més explicacions per a situar-nos en l’espectre social valencià, no me’n puc estar de fer unes consideracions sobre la nostra idiosincràsia:
Som valencians i ens en sentim ben orgullosos. Per això no ens estem de manifestar-ho explícitament arreu on estiguem i en tots els moments i circumstàncies de la nostra vida. Si hi ha una senyera indiscutible de la valencianitat, és la llengua dels nostres avantpassats, i nosaltres no ens cansem mai d’enarborar-la per més que les circumstàncies ens siguen desfavorables i fins adverses.
La nostra manera de sentir-nos valencians ens acosta sentimentalment als pobles germans de Catalunya i Balears, amb els quals compartim llengua, història, cultura i totes les arrels que fan que ens considerem branques d’un mateix arbre. Per això veiem amb il·lusió tots aquells projectes que miren d’acostar-nos-hi. Som conscients que l’actual estructura de l’Estat Espanyol dificulta de gran manera aquesta possibilitat, però també sabem que la democràcia és l’eina apropiada per a assolir objectius dignes i honorables com el nostre, i per això confiem en les seues institucions.
En aquest sentit, considerem que vos, com a president de València i de tots els valencians, teniu el deure de garantir-nos el dret de reclamar democràticament totes les nostres reivindicacions. Sempre, naturalment, que no lesionen els drets d’altres col·lectius tan lloables com el nostre.
Per això ens estranya tant que vós i el partit que representeu prengueu constantment decisions que, a més de perjudicar les nostres justes i democràtiques reivindicacions, no aporten cap benefici al conjunt del nostre benvolgut País Valencià.  Podríeu al·legar que l’eliminació de la simbologia i la ideologia catalanista proporciona grans satisfaccions a alguns valencians que pensen, de manera contrària a la nostra, que la idea dels Països Catalans és una entelèquia. I no us llevaré la raó. Sabem que aquesta manera nostra d’entendre la història, de viure el present i d’encarar el futur no agrada a alguns sectors de la societat valenciana. Però és que el fonament de la democràcia es troba en la convivència pacífica i respectuosa de idees diverses i fins contràries, i l’eliminació d’unes en benefici de les altres és una demostració d’intolerància completament antidemocràtica i impròpia, doncs, d’un govern com el vostre elegit en les urnes. M’imagine que no us semblaria bé que si un dia arribaven al poder un govern que sentia simpatia pels ateus, prohibira les religions per tal de donar satisfacció als seus adeptes: a mi tampoc no m’ho pareixeria.
Puc entendre que simpatitzeu més amb els defensors de l’espanyolitat que amb els de la catalanitat, que preferiu el castellà al català, que tingueu més afinitat per unes banderes que per unes altres, i estic content que pugueu exercir aquesta estranya valencianitat vostra sense deixar de ser ni de sentir-vos valencià. Entengueu vós, també, que hi ha ciutadans valencians, tan nobles i dignes com vós i els vostres simpatitzants, amb tanta categoria intel·lectual i moral com vós i els vostres simpatitzants, i que opinen coses que a vós i els vostres simpatitzants no us agraden. I entengueu que, com a president de tots els valencians, teniu l’obligació de garantir-los, a uns i altres, el dret a exercir la seua valencianitat amb plenitud, en pau i amb dignitat.  
Per això us demane que derogueu la norma de la prohibició de PAÍS VALENCIÀ  i de PAÏSOS CATALANS en les iniciatives parlamentàries, i que poseu tots els mitjans que calga perquè puguen veure la TV3 tots aquells valencians que ho desitgen. 

dimecres, 15 de maig de 2013

GRUM







Si no heu anat mai a Beniatjar teniu la sort de disposar d’un lloc extraordinari per a descobrir. Això sí, quan tragineu pels seus carrers aneu amb compte de no alçar el cap de sobte: vos podríeu endur la impressió que la mola colossal del Benicadell se vos abalança com una gran bèstia salvatge.
Bevem aigua fresca en la font de sant Vicent i en fer les primeres passes pel terme, ja entenem la fama olivarera del poble. Desenes d’exemplars fora mida (d’aquelles que exageradament solen qualificar-se de mil·lenàries) s’enfilen tossals amunt i davallen als barrancs seguint el perfil ondulant de les seues terrasses abancalades.
Per l’antic camí de Xàtiva, la terra ben cultivada ens alegra el cor i la vista, però tal com ens temíem aquesta esplendor aparent no redimeix de la decadència les antigues cases de camp. La casa Sotorres (el topònim genuí, derivat molt probablement de sa Torre, amb l’article salat mallorquí, s’intentà substituir, inútilment, pel de Masia del Consuelo), presenta un aspecte tan deplorable, si més no, com els de la majoria de masos que hem visitat fins ara. La imatge més colpidora i potser la més descriptiva del declivi és la dels antics tractors coberts per les runes de la casa.
Ja de tornada, a la porta del bar del poble, ens trobem una colla de jubilats que ens observen amb la barreja justa de curiositat i desconfiança. Això sí, quan em dispose a fer-los una foto, s’hi posen bé. Un dels vells em demana de seguida si no li’n faria una a una olivera seua: pagant!, aclareix. Li demane un quilo d’olives i s’hi avé de seguida. M’assenyala l’indret on la trobaré i un jove s’ofereix a acompanyar-m’hi. Només són dos o tres-cents metres. De camí, passem per un bancal amb unes oliveres immenses a les quals se’ls ha aplicat una poda molt severa. El jove m’ho fa notar. L’olivera del vell, contràriament, ha estat esporgada molt lleugerament: ocupa un espai immens i el brancatge és espessíssim. Comence a entendre la jugada. En el poble de les oliveres no hi ha unanimitat sobre la manera com s’han  de netejar els arbres. I ara em volen fer servir de jutge, o més bé de simple testimoni de la victòria d’una teoria sobre l’altra. Les imatges no deixen lloc a dubtes. L’olivera poc esporgada presenta una grumació (el grum és la flor de l’olivera, per als llecs en la matèria) espectacular que deixa les altres a l’alçada de la sola de l’espardenya. Quan en tornem, l’amo de l’olivera esplendorosa es limita a assaborir la victòria amb un somriure.
Mentre prenem una cervesa a la porta del bar, s’acosta un altre vell. El conec, és l’antic alcalde. Ens saluda i seu amb nosaltres. De seguida enceta una conversa sobre el seu tema preferit: el Gatet d’Otos. Els altres vells l’escolten i assenteixen. De seguida entenc que el reivindiquen com a heroi local: per més que es diga d’Otos, sa mare era de Beniatjar i ell hi passà els darrers ans de la seua vida. M’expliquen històries que desconeixia sobre aquest mític bandoler del XIX (sobre el qual he escrit la novel·la Pana Negra). M’agrada sentir-lo: parla amb el mateix fervor amb que els meus avis m’havien explicat històries més o menys semblants quan encara era un xiquet.
Sí, Beniatjar és un poble preciós. El seu terme és, probablement, el més bonic de la Vall d’Albaida. Les seues oliveres (les esporguen com les esporguen) són segurament les més precioses i les més productives. Els seus habitants són com són, com passa a tot arreu. I al bar del seu poble t’hi pots fer una bona cervesa mentre xarres i observes la Penya. Per si tot això encara vos semblava poc, compteu que a tir de pedra hi ha Otos, el poble del Gatet per més que diguen ells.









dimarts, 7 de maig de 2013

SUAGRES








De la Font de Baix enfilem costa amunt un vell camí que voreja un barrancó. Amb les pluges dels darrers dies, la natura ha esclatat en tot el seu esplendor. En un bancalet acabat de llaurar, un favar de renadiu mostra una exuberància obscena: ell no ho deu saber, que el seu esforç és estèril. Casimir no se’n pot estar d’arrencar-ne una mata i descobrir-ne la llavor germinada.
Al mas de Suagres ens trobem Toni, el masover. Fa anys que ja no hi viu amb la seua dona i els seus fills, però continua anant-hi cada dia i es fa càrrec de la part de la finca ‒menys de la meitat‒ que encara es cultiva. L’edifici havia estat magnífic, amb un gran pati central al voltant del qual s’articulen les dependències agrícoles (almàssera, quadres, porcateres, cups, corrals...), tot abandonat, i els habitatges dels amos i els criats, aquest darrer convertit en un magatzem tronat. Enmig del deteriorament general, crida l’atenció la decoració primmirada de l’antiga capella, reconvertida en dipòsit d’adobs i pesticides: un trist retrat de la decadència.
Li demanem a Toni si no ens ensenyaria l’edifici, i ens assenyala de seguida l’entrada amb la seua hospitalitat franca i sorollosa. Al menjador, a la vora de l’antiga llar que ocupa la nevada sencera (a l’estil dels masos i les cases de solera), Toni pren cadira i ens n’ofereix. Es veia des del primer moment que preferia xarrar ans que passejar les dependències inútils i malparades. La veu de Toni és ferma i clara, i exposa les seues idees amb contundència. La situació del camp es converteix en el tema central, però el masover no es deixa véncer per nostàlgies. És un home optimista, i veu el futur en l’agricultura ecològica. Si sembres ‒diu‒, tens perill de collir.
És un home de més de 70 anys, però està al dia, i de la seua boca ixen tecnicismes com fitosanitari o ecosistema, al costat de velles paraules com tramujar, somall o avenc.
Escoltar els vells ‒diu‒ ha estat la font principal de la seua vasta cultura agrària. Quan era jove, seia al costat dels jugadors de truc i n’escoltava els consells. Així va aprendre coses fonamentals, com que hi pot haver anys de 24 mesos, i quin és el millor adob de l’horta: la cendra del cigarret. Com? Sí ‒explica‒, si un llaurador fuma molts cigarrets a l’horta, vol dir que la visita sovint, que hi treballa amb constància i fins que se l’escolta. I elles, les plantes, t’expliquen el que necessiten. Si les escoltes, el resultat serà sempre una bona collita.
Ens ha passat la vesprada xarrant i no hem visitat la casa. És l’excusa perfecta per a tornar-hi. Toni també ho ha entés així. 

dimecres, 1 de maig de 2013

DOS PEL PREU D'UN


DOS PEL PREU D'UN


Rossa de pot, quaranta passats, xandall llampant, una mica de sobrepés. Seu al racó de la sala d’espera de l’hospital sota un endoll d’on penja el fil del carregador del mòbil. Hi tecleja obsessivament. S’atura i mostra la pantalla al seu company (marit, em fa l’efecte): calvície servera, quaranta llargs, xandall llampant, sobrepés. Riuen amb complicitat i fan retrets: set o huit missatges en un minut, en veu ben alta i amb un deix obscé de vanitat. Els fills... o les filles, m’ha paregut sentir. La parella del costat els escolten amb desgana, més pendents dels seus propis tecleigs. En són una còpia gairebé perfecta. Potser una mica més acaramel·lats, els veig. Sobta un poquet, per l’edat.
Ara només sent el clic metàl·lic (de mallerenga) dels botons pitjats. Els clics del móbil d’una nena morena de trets caucàsics, asseguda en l’altre pany de paret, sonen infantils.
El calb ix de la sala. Quan torna, al cap d’una estona, se li nota una certa excitació en el moviment nerviós de les cames. Vol dir alguna cosa, però s’ha d’esperar fins que aconsegueix atraure l’atenció dels seues companys. Es veu que no poden desenganxar completament la vista de l’aparell i forcen la postura del coll com si miraven per damunt d’unes ulleres de prop. Els diu que ha fet un gran descobriment: a la màquina expenedora de refrescos i llepolies, una bossa de xips s’ha quedat enganxada davall de la fila dels refrescs de pinya. I...? Doncs que si traus un refresc, arrossegarà la bosseta i en tindràs dos al preu d’un. Dos... què? Dos productes! Quina ganga! I  com era que no ho havia tret de seguida? Doncs... que es veu que es volia assegurar no sé de quina cosa.
Em passa pel cap que me’n podria aprofitar. Mentre ells en parlaven, m’alçava dissimuladament, m’acostava a la màquina, mirava a un costat i altre, treia el refresc de pinya, i... ta-xan: dos al preu d’un. Quina il·lusió que em faria ser més espavilat que aquest calb del xandall, prendre-li la davantera i deixar-me’l amb un pam de nas. Però sé que no ho faré. Jo no sóc així... sóc d’aquells altres que de seguida es posen a filosofar sobre el consum compulsiu i tota la mandanga: però tu per a què els vols, sant home, si no t’agraden els refrescs de pinya, i els xips vés a saber de què dimonis deuen fer gust... Per això i perquè sóc una mica pusil·lànime: cagamandúrrio, que diria el meu amic Toni. Doncs acatxe la mirada i em concentre en el diari. Una cita de Shopenhauer se m’ajusta de collons: “m’agradaven molt les dones, tant de bo que jo els haguera agradat a elles”.
Sent veus i torne a alçar el cap. El calb ha tornat: està excitadíssim. Els altres se’l miren amb gest d’admiració mentre esgrimeix els trofeus. El que val, val, diu... i el que no per a mestre, pense jo. S’ha d’estar atent, insisteix... Li dona la bosseta de xips a la seua rossa de pot. Ella es mira el paquet, i de seguida, amb mirada seductora, el seu heroi, que enceta la botella de suc de pinya. Els companys engulen saliva i tornen a la pantalla del mòbil.
La xiqueta caucàsica els ha mirat amb curiositat. S’alça de la cadira i ix de la saleta. Al cap d’una estona torna en companyia d’una altra dona: rossa de pot, texans ajustats, bon cul, jersei ajustat, bones mamelles, quaranta-vés-a-saber: guapota. Deu ser la mare de la xiqueta, pense, tot i que no li veig els trets caucàsics. Seuen les dues en el pany de paret lateral. Quan la del xandall ha obert el paquet de xips, la dels texans s’alça de la cadira i s’hi acosta decidida. Els parla en un castellà d’una delicadesa metàl·lica: resulta que era ella qui havia posat els diners i, doncs, la propietària del paquet de xips enganxat. La rossa del xandall deixa de mastegar i fa la intenció de tornar-li’l encetat, però el calb s’hi fica. Si no funcionava la màquina, diu, havia d’anar a recepció. A la rossa del xandall se li ha entravessat el xip en la gola. Els de la parella bessona fan cara de pomes agres. L’estrangera diu que no passa res: total és un euro. El calb insisteix, s’ha d’anar a consergeria si no funciona la màquina. La rossa del xandall assenteix amb el cap, agafa un altre xip i se’l posa a la boca amb gest desganat. L’estrangera la mira, somriu i torna al costat de la petita caucàsica. S’abracen i la mare, si era la mare, somriu. Al cap d’una estona, s’alça de nou, travessa la saleta, s’acosta als del xandall, els mira fixament, fa mitja volta i torna al seu lloc. Ho repeteix dues o tres vegades. M’agrada aquesta dona: té la personalitat que a mi m’agradaria tenir. Quan torna a seure, em quede mirant-la fixament, fins que alça el cap i se’ns creuen els esguards. Somric solidàriament i em torna el somriure: m’ha agradat.
La parella bessona s’alcen i s’excusen, diu que volen menjar alguna cosa. Ixen i s’aturen a la part de fora de la saleta. Només els hi puc veure jo des del meu racó. Intercanvien algunes paraules barrejades amb mirades esbiaixades cap a l’interior. M’imagine que no són com els seus companys, que s’han sentit violents amb l’escena i ara ho comenten d’amagat. Ho veig normal, jo mateix m’hi he avergonyit, i no hi tinc res a veure.
Quan tornen al cap d’uns minuts, les estrangeres se n’han anat. La dona (la que jo imaginava avergonyida) fa un gest amb el cap en la direcció on havien estat assegudes mare i filla i diu: Què t’ha paregut, l’armènia? (armènia! Com ho devia saber?). No estan espavilades ni res, diu el calb. Potser no era veritat, dubta la rossa mentre assenteix amb el cap. Eixes sempre estan a l’aguait, hi torna la primera. Però potser sí que era veritat, diu ara la rossa insegura. Són unes desvergonyides, insisteix l’altra amb gests de menyspreu.
No ho puc suportar més. Isc al corredor i hi passege. Després que m'he retret repetidament la meua estupidesa, prove d’imaginar-me què hauria passat si arribe a estar més espavilat i sóc jo qui trau els xips i el refresc per un euro. L’armènia se m’hauria acostat i m’hauria reclamat el paquet amb la seua delicadesa metàl·lica. Jo m’hauria posat nerviós, segurament, però potser m’hi hauria sobreposat i aprofitava l’oportunitat per a demanar-li d’on era, i quina llengua parlava amb la seua filla, i qui era el malalt que esperava, i quant de temps feia que havia vingut del seu país, i fins i tot com li deien, i si tenia compromís, i, si no en tenia, si no voldria sopar amb mi... Déu! Quantes coses que m’havia perdut per ser tan collonera...
Gire la cantonada del corredor i m’he trobat en una sala més gran, amb màquines com armaris de vidre, espendedores de refrescos i bossetes de xips. Veig l’armènia i la seua xiqueta assegudes en un cantó, elles no m’han vist a mi. Un jove es baralla amb la màquina, li fot trompades... la mare que et va parir! Finalment desisteix, s’acosta a l’ascensor i hi pitja nerviós. Quan ha desaparegut, la petita caucàsica s’acosta a la màquina, observa i torna al costat de sa mare: definitivament era sa mare. Hi entre llavors, m’acoste a la màquina, hi pose un euro i hi cauen dos productes... ni m’he fixat què són. Sec en la fila de cadires, enfront d’elles, i quan em dispose a obrir un paquet, se m’acosta la dona i em diu, amb delicadesa metàl·lica, que havia estat ella qui havia posat l’euro. Somric i li allargue el braç. Ella em pren la bossa, somriu i es gira. Satisfet, em concentre en les línies exactes, en la cadència perfecta del moviment del cul mentre camina cap a l’altra banda de la sala. 

diumenge, 21 d’abril de 2013

HORES ORADES


HORES ORADES

Entre els anys 534 i 539 de la nostra era, sant Benet escrivia la seua Regla, en la qual establia les normes que havien de regir l’Orde Benedictí. Alguns capítols de la Regla estan dedicats a l’ordenació dels oficis divins, és a dir, a determinar els intervals de temps que diàriament s’han de dedicar a fer els diferents resos. Aquests períodes s’anomenen hores canòniques. Durant l’edat mitjana, entre els segles X i XIII a molts convents i esglésies es feren uns rellotges especials, anomenats de missa, que marcaven exclusivament aquestes hores. Seguint la indicació de les sagrades escriptures –“Us he lloat set vegades al dia”–, sant Benet determina que les hores d’oració diürna han de ser set: Laudes, Prima, Tertia, Sexta, Nona, Vespres i Completes; i les d’oració nocturna, només una: les vigílies. Cal remarcar que les hores canòniques, a diferència de les actuals, no es referien a un moment concret del dia, sinó a un període de temps, que era, a més, variable al llarg de l’any.

rellotge d'hores canòniques de Mora de Rubielos
No descobrirem res de nou si afirmem que la tradició religiosa és una part important de la nostra cultura i que ens ha deixat la seua empremta en totes les manifestacions culturals i, per tant, en la llengua. No fóra, doncs, d’estranyar que d’aquella antiga manera d’anomenar les hores en l’edat mitjana encara poguérem trobar vestigis en la parla actual. Vet-ne ací algunes hipòtesis.
El nom amb que actualment es coneix a tot arreu l’antic i sa costum de fer una becada després de dinar, la sesta (la siesta, en castellà; la sieste, en francés, etc.), té el seu origen en l’hora canònica sexta. Durant aquesta hora, que s’enceta al migdia, els frares dinaven i a continuació dormien una estona. La sesta havia de ser més llarga a l’estiu que a l’hivern, perquè la nit de l’estiu és més curta i amb tots els resos que havien de fer, no els donava per a descansar prou. Sembla acceptat per tothom que el costum de la sesta és fonamentalment mediterrani, i és lògic pensar-ho així, ja que la forta calor del migdia d’estiu hi fa gairebé impossible dedicar-se a qualsevol tasca vital. Tanmateix, també hi ha qui argumenta, en sentit contrari, que la sesta els era més necessària als frares dels països del nord d’Europa que no als del sud, ja que allà les nits de l’estiu són extremadament curtes i, sent que l’horari canònic els obligava a alçar-se quan encara era fosc, devien necessitar fer llargues migdiades. En qualsevol cas, és en aquestes latituds mediterrànies i no pas en aquelles nòrdiques on es conrea l’honorable esport del jaure diürn amb major afecció. Fa només uns decennis, a alguns pobles del País Valencià el costum de la sesta estava tan arrelat que s’arribà a institucionalitzar, de tal manera que en acostar-se l’estiu, les autoritats dictaven un ban que prohibia, sota pena d’una multa, transitar els carrers de manera sorollosa durant el ple del migdia.
Sembla que també l’hora nona ha deixat rastre en el nostre vocabulari. Se sap que en un determinats moment de la història i en alguns llocs, l’hora nona, que teòricament correspon a mitjan vesprada, s’avançava fins al migdia per tal de donar temps a enllestir tots els resos diürns i sopar abans que es fera fosc (per pura qüestió d’estalvi), si més no durant l’hivern. Situada l’hora nona pròxima al moment del migdia i sabent del costum dels monjos de fer la migdiada, aquest terme hauria pogut donat lloc a l’expressió infantil fer nona i les seues variants fer non, fer noninon, etc. Aquesta influència també la podem trobar en altres llengües. En francés es diu faire la nonne. L’anglés utilitza la paraula noon per a referir-se al migdia.
L’hora canònica que més derivats ha deixat en la nostra llengua és la vespera, que deriva de Vespera, o Venus, nom llatí del planeta Venus, primer astre que es veu al final del dia. La vespera ha evolucionat fins a adquirir significats diferents en els termes: vesprada, vespre i vespra. El primer correspon al període de temps que va des de després del migdia fins a la posta del sol, i s’usa només al País Valencià. Del segon, vespre, en fan ús només els parlars catalans orientals i es refereix a les primeres hores de la nit (a Mallorca i l’Empordà s’usa vesprada amb aquesta accepció). El tercer, vespra, usat en català occidental, al·ludeix al dia anterior a una festa. La vesprada i el vespre, corresponen, doncs, a dues evolucions diferents del mateix concepte: les hores pròximes a l’aparició al cel de l’estel Venus. Quant a la relació entre vespre (o vesprada) i vespra, de significats aparentment tan allunyats, gosarem suggerir que originalment es podrien haver referit al mateix període de temps. Vegem com hauria pogut anar el procés de divergència:
Algunes antigues civilitzacions com els romans, els hebreus, etc. començaven el dia amb la posta del sol, és a dir, amb el vespre. De fet algunes de les festes que ens han arribat d’aquells temps, sobretot les religioses, encara conserven aquesta estructura. Per exemple, la nit de Nadal és la nit anterior al dia de Nadal, i no la nit següent com correspondria segons la nostra concepció actual del dia. I el mateix passa amb la nit de Cap d’Any i la de Sant Joan. En aquelles antigues cultures un dia de festa començava amb el seu vespre i s’acabava amb l’arribada del vespre del dia següent. La introducció d’una festa d’aquestes característiques en una cultura que comença el dia a la mitjanit (o, plantejat a l’inrevés, la introducció del començament del dia a la mitjanit en una cultura que celebra aquestes festes), situaria el vespre de la festa en el dia anterior al de la pròpia festa. Amb el pas del temps es degué identificar la vespera de la festa amb el dia anterior a la festa. I d’aquesta manera ens ha arribat a nosaltres. En castellà la forma víspera només s’usa per a referir-se al dia anterior, i no hi ha un substantiu amb la mateixa arrel per a referir-se a la vesprada ni al vespre; tanmateix, sí que hi podem trobar l’adjectiu vespertino, referit a aquesta part del dia. El català oriental usa el terme vigília per a referir-se a la vespra de la festa. L’accepció d’aquest terme, derivat de les vigilies de l’horari canònic, degué evolucionar progressivament de la nit anterior al dia de la festa a el dia anterior a la festa.

El català, com altres llengües, té moltes expressions horàries que defugen la referència crua i freda de les xifres: a primera hora, enjorn, de bon matí, al cant del gall, al capvespre, a l’horabaixa, a la poqueta nit, a hores intempestives, etc. L’origen d’aquestes frases és ben divers i no el tractarem ara. Tanmateix, n’hi ha una que ha suscitat algunes polèmiques filològiques: a hora horada, expressió que, acompanyant habitualment el verb arribar, o algun sinònim seu, s’usa per a reprotxar la tardança a algú que arriba a una reunió o qualsevol mena d’acte en el darrer instant, gairebé fora de temps.
Alguns diccionaris presuposen que horada és un derivat d’hora, (com diada ho és de dia i mesada, de mes) però no hem trobat cap explicació clara de com la frase ha pogut evolucionar fins a lexicalitzar-se en el seu actual sentit. Tanmateix, en el Diccionari Etimològic i Complementari de la Llengua Catalana, Joan Coromines assevera de manera contundent que aquesta orada és sense hac, i correspon al femení de l’adjectiu orat, sinònim de boig. Així, segons Coromines, una hora orada, fóra una hora boja, és a dir, una hora desenraonada per a acudir a algun lloc; sobretot, m’hi permet afegir, si hom hi és esperat. Posats a divagar, i recordant que parlàvem de les hores canòniques, encara gosaré afegir una altra proposta: que orada, siga sense hac, i que signifique resada o pregada. Posem-nos en el cas d’un monjo que havent-se quedat adormit, arribara al res d’una de les vigilies quan ja s’estaven ultimant les lletanies corresponents; és a dir, quan s’estava acabant d’orar aquella hora canònica anomenada vigilies i, doncs, l’hora estava gairebé orada. El pobre monjo rebria les admonicions del seu pare superior per haver arribat a hora orada. Aquesta frase té un significant semblant a una altra, potser més coneguda, que diu: arribar a misses dites; de manera que, si hi haguera un bri de certesa en l’origen etimològic que hem proposat per a hora orada, aquestes dues frases resultarien doblement emparentades: per la banda canònica i per la lèxica.
Aquesta frase també existeix en castellà, però, segons que diu el Diccionario de la Lengua Española, en la forma a la hora horada. I sembla que aquesta aparició de l’article la en castellà reforça una mica la nostra hipòtesi, ja que en determinar la nostra hora (siga o no canònica)  li dona el caràcter històric d’interval de temps (en anglès, hour), i l’allunya del sentit més actual d’hora com a instant puntual (en anglès, time).

BIBLIOGRAFIA:
                          VALLHONRAT, JOSEP MARIA, “Les hores canòniques segons la regla de sant Benet”, La Busca de Paper, núm. 38, Setembre-desembre 2000, Barcelona.
                          MILENIO, B., “A que horas rezaban nuestros monjes”, Analema, núm. 7, 1993, Madrid.
                          VALDES, M.M., “Relojes primitivos y regulación de la jornada monástica”, Analema, num. 17, 1996, Madrid.
                          ARNALDI, MARIO, “Relojes de Sol pintados en el claustro de un monasterio italiano (resumen)”, Analema, núm. 19, 1997, Madrid.
                          COROMINES, JOAN, Diccionari Etimològic i complementari de la Llengua Catalana, volum IV, 1993, Barcelona.
                          REAL ACADEMIA ESPAÑOLA DE LA LENGUA, Diccionario de la Lengua Española, XX Edició, 1984, Madrid.
                          ALCOVER, ANTONI M. i MOLL, FRANCES DE B, Diccionari Català-Valencià-Balear. 1978, Palma de Mallorca.

dimarts, 16 d’abril de 2013

TERRA DE LLAURADORS


LA PASSEJADA DEL DILLUNS
 

Els termes d’Albaida i Agullent, uns dels més industrials de la Vall, deuen estar també entre els més ben cultivats de la comarca. No és cap secret que l’agricultura no és un gran negoci, i de fet alguns dels pobles de tradició més agrícola tenen gran part dels seus camps en un estat  lamentable. Passejant-hi pels caminals de la plana albaidina em va passar pel cap, no sé si encertadament, que això es podia deure a la diferent distribució de la terra. En les zones centrals de la comarca hi ha uns masos preciosos envoltats per centenars, i en algun cas milers, de fanecades. Hisendes d’aquestes dimensions potser sí que fan mínimament rendible l’agricultura. O potser tampoc, perquè per a tenir-los en producció cal fer-hi unes inversions difícils de recuperar. Això em porta a pensar la possibilitat que en aquestes precioses hisendes s’hi hagen colgat molts diners negres durant les èpoques daurades d’esplendor del tèxtil i de l’especulació immobiliària, i ara aquell diner negre comença a donar fruits, ni que siguen escassos. Les finques agrícoles petites d’altres zones de la Vall van ser abandonades, en aquelles mateixes èpoques daurades, en la mesura en què els seus propietaris s’incorporaven al treball de les fàbriques o de la construcció. Com que els obrers no acumularen grans fortunes, no les pogueren invertir en les seues finques, i ara, quan alguns es plantegen la tornada al camp, es troben amb propietats petites, mal equipades i gens rentables.  


Deixant de banda especulacions, la veritat és que fa goig passejar entre bancals llaurats, sembrats incipients, vinyes brotades. La imatge i l’olor de la terra cultivada són plaers que no tenen preu per a qui els ha sentit en la seua infantesa. Per això, malgrat tot el que he dit, em sent agraït a la gent que s’estima la terra, que la cultiva i la conserva per al nostre gaudi.
També vam veure productors petits, com els de la casa Vinagre, que cultiven carxofes i penques per als supermercats. Es queixava, la propietària, que els de Mercadona són molt exigents amb el control de pesticides. Per una vegada que pensàvem que l'empresa de Roig feia una cosa ben feta, vam haver de callar i donar la raó a la nostra amfitriona.
Visitàrem finalment el senyor Juan, protagonista de l’Últim mas. Encara no hi havíem anat des que faltà Maria. El vam trobar animós i xarraire, i amb un sentit de l’humor extraordinari. Em fa l’efecte que la personalitat de la seua dona l’eclipsava una miqueta. És un gran orador i, per si no n’hi havia prou, es va deixar anar en l’aspecte ideològic. Mai abans no n’havíem parlat, de política, i no ens va saber gens greu. Tampoc no hi va faltar una llagrimeta, en el seu moment, tot en la justa mesura. Juan continua al mas, el seu fill i la seua nora se n’ocupen, de dur-lo-hi cada dia, i ell no se n’està de mostrar-los la seua gratitud. Pare i fill ens acomiadaren afectuosament sota la mirada impertèrrita del rellotge de sol.