dimecres, 23 de gener de 2013

CONSUELO TORRÓ

La passejada del dilluns: pel terme d'Albaida. Hem visitat el mas la Solana, on fa setze anys vaig conéixer Consuelo Torró, una dona de 94 anys amb la qual vaig mantenir una llarga conversa. De joveneta (anys 20) havia viscut a Otos, on son pare feia de mitger d'una de les famílies més riques del poble. Quina era aquesta família? Sí senyor: la de Ca les Senyoretes. Ara, a la Solana, hi viu el seu fill, de 82 anys, amb qui vam xarrar una estona. La conversa però, no va ser tan sucosa com la de sa mare. Ella ens deia que no entenia com els seus néts es podien tancar tot el cap de setmana a una discoteca gastant el que havien guanyat durant la setmana tancats en una fàbrica: "No veuen mai el sol", aquell sol tan preciós que ella gaudia cada dia. "Per a viure", assegurava Consuelo, "només calen tres coses: una saca de farina, un porc i aigua corrent on llavar la roba. i el bancal et dona tot el que falta". Darrere del mas hi ha aquesta carrasca tan esplendorosa.

divendres, 18 de gener de 2013

Versets de sant Antoni



Enguany els versets de sant Antoni del porquet s'han vestit de festa major. Amb la col·laboració de l'editora del departament de Comunicació i Publicacions de la Universitat Jaume I de Castelló, els hem publicat en el format dels gojos tradicionals i en paper d'alta qualitat. Si en voleu un exemplar, veniu a Otos dissabte o diumenge vinents, que celebrem la festa del patró dels animals. 


diumenge, 6 de gener de 2013

PROFESSIONALITAT




De camí cap a Barcelona vaig explicar als companys de viatge algunes de les meues estranyes lectures. En realitat no tenen res d’estrany si s’explica el camí per on han anat a parar a les meues mans. Però com que això no ve a compte, anem al gra: doncs que m’estava llegint el llibre “Voyages dans la Basse et la Haute Égypte pendant les campagnes de Bonaparte, en 1798 et 1799”, en un dels capítols del qual s’explica la manera com es capaven els esclaus per vendre’ls després en el mercat al doble de preu que els sencers. Transcric literalment el procediment després d’advertir que tot plegat podria ferir algunes sensibilitats: “l’operateur prenne d’une main le scrotum et la verge qu’il tend légerement; puis, avec un rasoir d’autre main, il enleve tout d’un seul coup. Cette operation, quoique très-simple en elle meme, exige une certaine dextérité et de l’expérience: car si l’operateur tend trop les parties, et qu’il les coupe de trop près, le patient périt facilement: si au contraire il ne tend pas assez ces parties, il résulte, par la suite, une espece moignon qui rend l’eunuque difforme...”. Ja veieu, el capador professional havia de saber-se deixar l’entrecuix de l’eunuc netet com el d’una xiqueta, sense monyons que l’enlletgiren als ulls del seu comprador.
I ara vosaltres direu: quines coses de més poc trellat que té aquest home. I segurament teniu raó, però és que mireu: quan tornàvem cara a casa, se’ns va acudir de passar per l’Aeroport (posant-lo amb majúscula, ja no cal que en diga la ubicació). I la primera cosa que hi vam comprovar és que el lloc s’ha convertit en una destinació turística de primer ordre: hi havia desenes de cotxes fotografiant el gran eunuc de l’entrada. La segona, que el capador era un professional de primera.

dissabte, 5 de gener de 2013

SANT ANTONI 2013





Pare nostre sant Antoni,
un any més en vostre honor,
el carrer vos farà festa
amb gran goig i devoció.
Tindreu fogueres i misses,
i complida processó,
visita de gats i gossos,
potser d’algun ruc i tot.
No patiu per estes coses,
sentim tant la tradició
que ans ens llevàvem el wifi
que  ens oblidàvem de vós.
Però si no ens véieu riure,
no vos estranye tampoc,
fa temps que una gran tristesa
se’ns ha apoderat del cor:
les fàbriques estan buides,
els bancals semblen ermots,
no hi ha qui trobe faena
i els jóvens se’n van pel món:
el poble se’ns va quedant
com una corfa sense ou,
i aquells que encara aguanten
han hagut d’alçar el rajol,
i els estalvis que tenien
se’ls papen a poc a poc.
La cosa pinta molt lletja
i diuen que va a pitjor.
Per  a postres molts polítics,
quan ja els hem donat el vot,
es dediquen a fer el llonguis,
i de forment, ni un brot.
La culpa sempre és de l’altre:
“que bona persona sóc!”,
quatre colps enmig del pit,
i a prendre la comunió,
i si passen fam els pobres,
que capten pels carrerons.

Madrid està ple de lladres,
Barcelona, robadors,
però qui s’endú la palma,
diuen les televisions,
no és Madrid ni Barcelona,
és València: quin honor!
No ens conformem amb circuits,
ciutats fantasmes i iots,
terres mítiques i pais,
aeroports sense avions,
fins i tot diu que han furtat
els gallets pal tercer món

Què vos pareix sant Antoni?
Heu vist esgarro més gros?
Ja sabem que no és gens fàcil
Sargir este pantaló,
però encâ que només fóra
un pedacet p’al genoll...
enguany no podríeu dar-mos
més santa benedicció.

Sant Antoni gira el cap,
mira al cel i alça el bastó,
i esclata amb tota sa veu:
“Paren vostés atenció,
ministres, banquers i amos,
diputats i senadors,
gent de corbata i jaqueta,
i tota la cort del porc:
Que no està ja bé la cosa?
Que no tenen compassió
de vore com uns no mengen
i altres s’omplin el sarró?
Que els que es queden sense casa
es llancen des del balcó,
mentre els lladres de guant blanc
habiten en grans mansions?

Un que per allí passava,
del gremi dels robadors,
‒no n’he vist amb més gran barra‒
s’excusa sense pudor:
que no queda més remei
que ajustar el pressupost,
retallar en dependència,
sanitat i educació,
i que no vinguen queixant-se
perquè  la culpa és de tots:
“estos pobres canalobres
se’ls gastaven a bondó,
es pensaven que eren rics
i eren més pobres que un gos.”

I sant Antoni contesta
amb tota l’educació:
“els que en este carrer viuen,
i molts més que en conec jo,
no els he vist que balafiaren
els gallets ni els torrons”

“Potser ells no s’ho gastaren
‒li contesta un senador,
que per la seua papada
devia haver sopat molt‒,
però Espanya ho necessita
per fer front a la qüestió:
el deute amb els alemanys...
els interessos i els bons...

“I qui és Espanya?” ‒demana
el sant de dalt del balcó.
“Espanya és la mare pàtria”
‒li contesta aquell senyor,
eixugant-se la papada
amb la punta del mocador.

I replica sant Antoni,
mirant-se’l de refiló:
“doncs és la primera mare,
que tinga notícia jo,
que alimenta feristela
i al seu fill li lleva el mos.
Senyors polítics decents,
que també en deu haver, no?,
deixen-se estar de pàtries,
de bancs, de primes i bons,
i vegen si són capaços
de trobar-li solució
a l’autèntica tragèdia:
la gran desocupació.
I els gendres de casa bé,
i amics del del gran bigot,
que tornen lo que han robat
i els tanquen en la presó.
I vostés que tant prediquen,
predicaran amb raó
si es retallen els salaris
dietes i jubilacions.
La salut, no me la toquen,
ni tampoc l’educació.
Miren de salvar persones
ans que bancs de robadors”