Enguany, l'institut Simarro de Xàtiva fa 20 anys. Antoni Espí, que és amic meu i que hi treballa, exactament en aquest ordre, em va demanar si podia escriure alguna coseta per una publicació commemorativa. La història que se'm va acudir està basada en fets reals i escrita sense cap mena de resentiment. L'epíleg era completament innecessari i tirant a coentet, però em va eixir així i així ho vaig amollar. Vet ací com anà la cosa:
De petits som com una cinta verge on s’enregistren tots els sons, les sensacions i els sentiments d’una manera inesborrable. Amb el sotrac de l’adolescència sembla com si els records d’infantesa hagueren desaparegut per sempre més, però no us ho creieu: s’hi ha quedat amagadets en els replecs inextricables de la memòria; albeltits, potser, però disposats a assaltar-nos la consciència quan menys ho esperem; preparats per a ferir-nos amb una punxadeta subtil, gairebé imperceptible, però tan ben dirigida que sovint ens provoca el vertigen de l’emoció infinita.
La primera escola de la meua vida estava en els baixos de l’ajuntament. No tenia l’aspecte d’una escola sinó d’una casa de poble, amb la seua llar, les habitacions, el seu corral, el celler, la llimera... D’aquella època de la meua vida recorde molt poca cosa: com pinzellades borroses, em venen a la memòria el formatge de l’ajuda americana, una escala inacabable, les figures escapçades d’un betlem, un mestre sever, una mestra amable, un dolor inexplicable, una foscor misteriosa, la simetria radial dels fruits de les malves, la forca d’un dimoniet vermell...
Quan tenia uns set anys van fer l’escola nova amb nom de president de la Diputació i vam tenir un nou mestre: don Miguel Cremades. Per aquests temps, els records comencen a prendre formes concretes. Don Miguel ens duia taronges del seu hort de Bellreguard i les llançava des de la balconada de l’escola perquè ens les disputàrem com petits salvatges. Al matí, ell i donya Paquita anaven a missa i prenien la comunió. Don José Dimas, el rector, se’n solia queixar: quina falta els feia a aquells barruts combregar cada dia i fer-li fer aquella gran despesa d’hòsties. Després de missa, don Miguel i donya Paquita pujaven cap a l’escola i saludaven pel camí les dones que agranaven i ruixaven el carrer o les que compraven, pleitejaven o barataven amb als venedors ambulants: pells de conill, qui té p’a vendreee!
A les nou, els xiquets formaven a la dreta i les xiquetes a l’esquerra del balcó de l’escola, del qual penjava la gloriosa ensenya nacional i tots alhora cantàvem el caralsol. Molt sovint tinc la sensació que en aquella escola vaig aprendre tot el que sé: ajuntar lletres per a fer paraules, les taules de multiplicar, els rius d’Espanya, els fills de Jacob... Don Miguel tenia una paleta amb la qual ens calfava la mà quan no sabíem la lliçó, o el cul, si féiem alguna iseta. Tant s’hi valia si la malifeta era a l’escola com si havia estat a fora. N’hi havia prou que l’amo d’un bancal vinguera a queixar-se que un xiquet li havia furtat cireres perquè el mestre administrara justícia amb la seua vara sagrada. A ningú no ni se li acudia de protestar pel fet; i encara gràcies si, quan el xiquet tornava a casa, el pare no rematava la faena del mestre amb un parell de bescollades ben pegades.
A la paret d’enfront de la del mestre hi havia tres figures: enmig un cristo; a la dreta, un retrat de Franco i, a l’esquerra, de José Antonio. Sovint discutíem sobre la jerarquia d’aquestes figures. No hi havia dubte que la més alta corresponia al crucificat, i el mestre ens havia ensenyat que el Generalísimo era el que més manava a Espanya, però hi havia xiquets que asseguraven, amb la boca petita, això sí, que si José Antonio no s’haguera mort, seria ell qui manara i no pas Franco. A mi m’agradava de pensar-ho perquè no hi havia dubte que José Antonio era molt més guapo, i més jove.
A l`hora del pati, preníem llet de l’ajuda americana. Els qui tenien sort, la podien endolcir amb una mica de sucre o cola-cao que les mares els havien posat dins la cartera enrotlladet en una paperina; d’altres se l’havien de beure a pèl, amargant com era, perquè don Miguel no perdonava el primer got a ningú: la llet era necessària per fer créixer la nova generació d’espanyols que retornarien a la pàtria les glòries injustament arravatades pels seus innominables enemics. El segon got de llet ja era voluntari, i solia comportar una petita recompensa acadèmica.
A la vesprada, entràvem a les tres, i als deu minuts don Miguel ens deixava al càrrec de l’alumne exemplar i se’n pujava al pis amb donya Paquita. Allà l’esperava ella amb els cafenets calentets que es bevien mentre durava la radionovel·la. La seua filla, Paquita, s’havia quedat amb nosaltres, els xiquets, perquè don Miguel no es fiava de la professionalitat de la mestra que alliçonava les xiquetes a la classe del costat: costura, que déiem.
Els pupitres de la fila dels fadrins encara eren de l’escola vella i tenien els tinters de plom de quan s’escrivia amb ploma. Un dia don Miguel ens va manar que els tirarem al fem perquè ja no els necessitàvem; nosaltres teníem bolis. N’hi havia de dos classes, els Bic i els Jovi. Els Bic eren els bons: duraven més i no vessaven la tinta. Quan eixírem d’escola, vaig anar a l’abocador a veure si encara hi havia els tinters de plom, però algú se m’havia avançat i em vaig endur un disgust; ja havia pensat que els fondria en una cassoleta i jugaria a fer figures.
Un bon dia, arribàrem a l’escola i don Miguel ens va dir que ja no calia que formàrem al pati, que s’havia acabat de cantar el caralsol. Em va saber molt greu perquè encara ocupava una de les últimes posicions de la formació i sempre m’havia imaginat avançant a poc a poc fins que un dia ocuparia un dels primers llocs, els dels més alts. La bandera la van alçar en un quartet que hi havia al costat del lavabo i allí s’hi va quedar oblidada per sempre més. O això em pensava jo. Un dia que anava fluix del ventre, vaig anar a l’excusat amb presses i corregudes i em vaig enviscar els baixos més del compte. Era una situació difícil i no sabia com sortir-me’n; si trigava més del compte, don Miguel em trobaria a faltar i vindria a buscar-me. Amb un cert temor, vaig entrar en el quartet dels trastos i, enmig de la penombra, vaig veure la bandera arrimada en un racó. Cagadet, literalment i també de por, m’hi vaig acostar i sense gosar mirar-la, la vaig agafar per un cantonet disposat a passar-me-la per salvas sean las partes. Però quina desagradable sorpresa quan vaig notar que la tela parava tan encrostonida que no em faria paper per a torcar-me. Amb els ulls acostumats a la foscor, vaig poder comprovar que la que en altre temps havia estat impol·luta rojigualda, ara estava enviscada de dalt a baix amb les crostes marronenques de cent merdes diverses. Tot fent equilibris, vaig haver de pujar-me’n en un pupitre trencat per tal de trobar un raconet que no estiguera emmerdat i aplicar-me’l a l’entrecuix tot vencent un dolorosa barrreja de repugnància i culpa. Al tornar a classe no vaig gosar mirar don Miguel, per si d’alguna manera se’ podia haver quedat reflectida la marca del pecat en la cara.
Fa uns anys, l’Institut Lluís Simarro em va oferir la possibilitat de publicar una conte en la seua excel·lent col·lecció literària i artística. Llavors vaig triar “El sostre de Palla”, una història basada en fets reals que m’havien explicat de viva veu els seus protagonistes. Els temps de la segona República foren d’una gran esperança, frustrada tràgicament per la Guerra Civil Espanyola. Durant tot el franquisme, les històries republicanes estaven totalment prohibides, i per molts anys ningú no gosava recordar-les, si més no, en veu alta. L’arribada de la democràcia ens permeté recuperar una part important de la memòria d’aquella època. La coneixença de don Vicent Calpe i la trobada amb els seus antics alumnes, seixanta-un anys després, ha estat un dels fets més emotius que mai he viscut, i la publicació de la crònica que en vaig fer, una de les majors satisfaccions personals.
Per si no n’hi havia prou, ara l’institut Simarro, en el seu aniversari, em dóna una nova oportunitat d’explicar històries: la meua més gran afecció. I com que sóc mestre (quina gran paraula), m’he decidit per seguir parlant de l’escola. Ara, però, de la meua, de la de l’època de Franco. Ja sé que no hi ha comparació. La història d’ El Sostre de Palla és impressionant, gairebé sublim (i no exagere). La de la nostra escola de postguerra tardana era, per contra, vulgar i trista. O almenys això pensava jo fins que m’he posat a escriure-la. Durant aquests dies, recordant la meua pròpia vida, m’he adonat que potser hi ha èpoques roïns per als pobles i les nacions, però les persones som capaces de sobreposar-nos a totes les circumstàncies i de superar totes les adversitats fent que cada moment de la vida valga la pena de ser viscut, i, doncs, recordat i explicat. Per a mi ha estat un autèntic plaer recuperar una part de la memòria de la infantesa. Si algú, en llegir aquestes ratlles hi troba ni que siga l’excusa per a esbossar un somriure, la satisfacció serà completa. Per això, per haver-me donat aquesta segona oportunitat, vull acabar mostrant el meu agraïment als professors, els treballadors i els alumnes del Simarro. I també els vull agrair la tasca inestimable que han fet durant tots aquests anys i la que, sens dubte, continuaran fent durant molts més al servei de la cultura del nostre país i de l’educació de la nostra gent.
Moltes gràcies.
