dimarts, 21 d’agost de 2018

El temps


Malgrat que la percepció temporal és subjectiva (les hores sembla que s’escurcen quan en gaudim i que s’allarguen quan ens hi avorrim), els humans tenim consciència d’un temps absolut que transcorre al marge de la nostra experiència. La regularitat d’alguns fenòmens celestes ens havia fet creure durant gran part de la història que els astres eren els autèntics dispensadors de temps, els rellotges universals. Per això les unitats temporals es basen en la durada dels cicles astronòmics: any, mes, dia, hora, minut... Els rellotges solars i els mecànics no feien altra cosa que imitar de la manera més aproximada possible aquests moviments. Però amb els avanços científics i l’augment de la precisió es va poder observar que les òrbites i les rotacions planetàries no eren tan periòdics com semblava. Vam haver d’acceptar que els patrons temporals no podien dependre dels moviments irregulars de la terra, i s’hi adoptà un fenomen físic més precís. L’actual unitat bàsica de temps del Sistema Internacional és el segon (s) i es defineix com la duració de 9.192.631.770 períodes de radiació corresponents a la transició entre dos nivells de l’estructura hiperfina de l'estat fonamental del cesi 133.
Però l’autèntic daltabaix en la concepció del temps tingué lloc amb la Teoria de la Relativitat d’Einstein segons la qual el temps absolut no existeix. Dos fenòmens simultanis des del punt de vista d’un observador poden no ser-ho per a un altre. I no es tracta d’una percepció subjectiva sinó d’una realitat mesurable. L’exemple més conegut és la paradoxa dels bessons. Si un dels dos germans s’embarca en una nau espacial i viatja a velocitats pròximes a la de la llum, quan torne a casa es trobarà que l’altre ha envellit més que no ell: haurà celebrat més aniversaris, la seua pell estarà més arrugada, i la mort, molt probablement, més pròxima.
Costa d’entendre, però no es tracta de cap hipòtesi de treball. Si portàvem l’experiment a l’extrem, les conseqüències encara són més increïbles. Per algú, o quelcom, que viatjara a la velocitat de la llum (uns 300.000 km/s), el temps s’aturaria completament, és a dir, deixaria de tindre sentit, no existiria. La llum viatja a aquesta velocitat, i això vol dir que el rellotge dels fotons de la radiació de fons del Big Bang, que viatgen sense descans des d’aleshores, marca una edat de l’Univers igual a zero.

dimecres, 4 d’abril de 2018

PASQUA I LA SETMANA


Pasqua ve del llatí clàssic pascha, i aquest de l’hebreu pesha (celebració jueva de l’eixida d’Egipte). La u, afegida en el llatí tardà i algunes llengües romàniques,  s’explica per l’analogia amb el llatí clàssica pascua (pastura), contaminació propiciada, probablement, per la celebració de la fi dels dejunis amb la ingesta de corder.
Antigament, pasqua prengué, per extensió, el significat de festa solemne. En l’actualitat encara s’empra per a referir-se a les celebracions de Nadal  i de Pasqua Granada o Pentecosta (literalment, cinquantena: que s’esdevé el cinquanté dia posterior al diumenge de resurrecció).
La Pasqua és (amb el Nadal) la festa més important de la cristiandat. S’hi celebra la resurrecció de Jesucrist al tercer dia de la crucifixió. Els evangelis només coincideixen que fou l’endemà d’un sàbat, però no es posen d’acord en quin. Durant els primers anys de cristianisme, no se li donava gaire importància a la determinació de la data exacta de Pasqua. Sant Pau, en l’epístola als Galates, fins i tot censurava els qui es prenien massa interés en el càlcul “dels dies, els mesos, les estacions i els anys”, cosa més pròpia d’astròlegs que no de creients. Les diferents faccions cristianes, celebraven la resurrecció en diferents dates basades en la pasqua jueva, però a partir del segle II la jerarquia cristiana comença a sentir la necessitat d’unificar les celebracions i de deixar de dependre del calendari jueu. La solució definitiva vindria de la mà de Constantí el Gran.
Segons explica la tradició cristiana, mentre Constantí descansava a la vora del Tíber, se li aparegué en el cel el símbol de Jesucrist (XP) i va sentir una veu que li deia “amb aquest signe venceràs”. Uns dies després, Constantí s’enfrontà al seu rival Maxenci en la batalla de Saxa Rubra i el vencé. Diuen que l’emperador dubtava de la relació causa efecte entre aquests dos fets, però es veu que sa mare, que era cristiana, el va acabar convencent. Amb la intenció d’unificar l’imperi, segons afirmen els historiadors, Constantí va prendre la decisió de declarar el cristianisme religió oficial de Roma. Però per a aconseguir una autèntica església universal (Catòlica) calia conciliar el calendari i el dogma de les distintes faccions, i això, com és natural, requeria un Concili Universal. S’elegí Nicea perquè, segons diuen alguns, la paraula grega Nikea significa victòria, i això agradava a Constantí, o, segons que sembla més probable, perquè era un lloc accessible per a la majoria dels bisbes de l’època (a occident el cristianisme encara era minoritari).
Un dels grans temes que s’hi havien de tractar era el de l’arrianisme: si Déu Pare era anterior a Déu Fill, o si tots dos havien existit sempre. I l’altre, el que més ens interessa a nosaltres, la determinació de la data de Pasqua cristiana (i la de totes les festes mòbils del calendari que en depenen), i la seua emancipació de la Pasqua jueva.
Després de mesos de discussions, pare i fill foren declarats coetanis i eterns, i l’arrianisme, heretgia. Quant a la Pasqua, s’arribà a un acord per al càlcul de l'autèntica data cristiana: el primer diumenge després de la primera lluna plena posterior a l’entrada de la primavera. L’entrada de la primavera quedava fixada, arbitràriament, en la data del 21 de març.
El calendari julià (oficial de l’imperi i origen de l’actual) és exclusivament solar,  però el calendari jueu és luni-solar. Els bisbes de Nicea decidiren que, per respecte a la tradició, la celebració de la Pasqua cristiana no devia perdre el seu caràcter luni-solar. Però això requeria la introducció d’un element alié al calendari julià: la setmana. Roma no havia aplicat mai aquesta divisió temporal en el seu calendari, tot i que la majoria de romans n’estaven familiaritzats per la seua relació comercial, militar o política amb altres cultures, com la jueva, que sí que la feien servir.
No sabem si sense la decisió dels bisbes de Nicea de  lligar la Pasqua cristiana al calendari jueu, el calendari romà, que al capdavall esdevindria universal, hauria incorporat igualment la setmana, però no hi ha dubte que el fet es produí en aquell moment, i que al capdavall ha acabat determinant les nostres vides. Si les commemoracions festives marquen els moments extraordinaris del cicle anual, la setmana (única unitat arbitrària del calendari) ha esdevingut l’autèntic generador de la rutina laboral i social.

dimarts, 16 de gener de 2018

EL BÉ SUPERIOR

El canvi climàtic ha començat a capgirar dràsticament l’ecosistema global. A hores d’ara ja no és una amenaça evitable, és una catàstrofe fatal i irreversible. La quantitat de dimonis que hem desencadenat és tan gran que no hi ha forma humana de tornar-los a engrillonar. Però diuen els entesos que si ens hi posem ràpidament i amb totes les nostres forces, encara aconseguirem assuavir-ne els efectes.

Algunes vegades he sentit aquesta mena de reflexió moral:
La Terra ha passat al llarg de la seua història per catàstrofes de dimensions majors (vet ací el cas del meteorit que provocà, entre altres coses,  l’extinció dels dinosaures, per posar el més conegut), i sempre se n’ha acabat sortint. Sí, s’extingeixen algunes, o moltes, espècies, però en surten d’altres i, a la llarga, la Vida Sobre la Terra (VST), hi reïx. Al capdavall, si l’acció dels humans sobre el medi té com a conseqüència l’extinció de l'espècie, s’haurà produït un cert acte de justícia.  I no gaire traumàtica, perquè, malgrat que s’haurà perdut un bé menor: l’Espècie Humana (EH), es preservarà el bé major: la VST.

Però  per què la VST ha de ser considerada un bé major que la EH? Des de quin punt de vista es pot defensar això? Al capdavall, el bé i el mal (igual com la bellesa i la lletgesa) són invencions humanes, no existeixen com a tals en la natura. Sense el punt de vista dels humans, els actes (lleó que mata els cadells del mascle vençut) i (gossa que dóna de mamar a un gatet orfe) serien  simplement actes naturals, asèptics, sense atributs morals ni estètics.

Així doncs, desapareguda l’espècie humana, que qualifica de bell i bo o de lleig i dolent un fet, allò que li passe a la Terra, o l'esdevenir de l’Univers sencer, em produeix una certa indiferència. Què m’importa si existeix vida en altres galàxies si per a mi són inaccessibles? Quin interés té que hi haja universos paral·lels o exteriors si mai no en tindré notícia? I si algun dia n’arribava a tenir, de notícia, començarien a ser interessants pel fet d’haver-los conegut, no pas pel fet de la seua existència objectiva i independent del meu coneixement. Desapareguda l’espècie humana de la Terra, haurà desaparegut la bellesa i la bondat, i no tindrà cap sentit la justícia, ni la humana ni la poètica.

No em consola gens ni miqueta que la VST puga continuar el seu camí sense humans després de la previsible catàstrofe del Canvi Climàtic. No m’importa gaire que es puguen salvar el 10, el 20 o el 90 % de les espècies, si desapareix la meua. No em conhorta la justícia poètica de qui la fa la paga. L’única cosa que, ara per a ara, m’importa i dóna sentit als meus actes és l’existència pròpia, la dels meus descendents i la de la meua espècie. I és això, i només això, el que en motiva en la lluita contra el Canvi Climàtic. El bé superior de l’EH és l’EH, i és només en base als valors humans que la VST adquireix, també, una dimensió ètica i estètica. I és, doncs, d’acord amb aquests valors que sent la necessitat i reivindique la justícia de preservar-la. 

dimarts, 2 de gener de 2018

PER REIS, ÉS BOVO QUI NO HO CONEIX

Si sou matiners i curiosos, potser haureu observat que a hores d'ara el sol ix cada dia una mica més tard. Això sembla contradictori amb el fet que el 21 de desembre, solstici d'hivern, és el dia més curt de l'any. Teòricament, doncs, el sol hauria d'eixir cada dia més prompte. I així seria si mesurarem el temps amb un rellotge solar, però els rellotges mecànics tenen el seu propi ritme, que no coincideix exactament amb el del sol. I això produeix un desajust que resumim a continuació:

Entre el 21 de desembre (solstici d'hivern) i el 6 de gener el dia complet  haurà allargat 7 minuts i 23 segons. 
La vesprada havia començat a créixer per santa Llúcia (11 de desembre). El dia de reis la vesprada ja haurà allargat un total 14 minuts i 18 segons.
El matí continuarà minvant fins el 5 de gener.
El dia de reis és el primer en què creix el matí, tot i que de manera quasi imperceptible (el sol eixirà al voltant d'un segon abans que el dia anterior).

Si observem només lla posta del sol, el dia comença a créixer per santa Llúcia, i el dia de reis haurem guanyat més de 14 minuts de sol.
Si observem només l'eixida del sol, el dia minva fins a vespra de Reis, el dia de Reis haurem guanyat només 1 segon.

Sant Antoni 2018

–Lloat siau, sant Antoni.
Com va l’orgue per los alts?
Ací baix, roda la roda,
i el que es tufa té dos mals.

Tenim plantâ la foguera,
llustrosos los animals,
la berena en coixinera,
a punt per al gran sopar.

La porta de la capella
de trinca vos hem posat,
no mane Déu que, pel fred,
pescàreu un constipat.

I si encara no trobàveu
tota la comoditat,
a l’any que ve instal·laríem
un aire condicionat.

Ni buscant-lo amb candeleta
no trobareu un veïnat
tan devot del seu patró,
generós i agermanat.

Tot es fa de bon talent,
amb  estima i lleialtat,
sense afany de recompensa
ni ànim de notorietat.

I ara voldríem pregar-vos,
Si no és massa demanar,
que, per unes galindaines,
mos volguéreu advocar.

Deveu saber, sant Antoni,
com estem els valencians:
paguem molt i rebem poc,
i encara mos miren mal.

Que si somos aldeanos,
que si nos gusta llorar,
i que hablamos valenciano
no más que por fastidiar

No podríeu, vós, Sant Home,
dir als de la capital,
puix que entre tots omplim l’olla,
s’escudellen plats iguals?

Per si no n’hi havia prou
d’oloreta colonial,
de Madrid mos intervenen
les estrenes de Nadal.

N’heu vist, vós, de tan barruts,
que, t’espanten l’animal,
I encara posen destorbs
quan li vols ficar el ronsal?

Diuen els telenotícies
que a Sixena han retornat
unes relíquies i  sants
que un bisbe els havia pispat.

I no ho trobem mal ni bé,
però, si som tots germans,
podrien, la dama d’Elx,
tornar-la als il·licitans.

Tampoc mos agrada gens
que les nostres lleis forals
els botiflers se les passen
pel replec dels engonals.

I, com plorar és debaes,
tampoc no estaria mal
si a l’any que ve mos tocava
la sort grossa de Nadal.

Ja ho sé, ja ho sé, Sant Antoni,
que potser mo-n’hem passat,
vós teniu el vostre ofici,
no sou el rei Baltasar.

Podeu estar ben tranquil,
nosaltres els valencians,
tenim la llengua molleta,
però som molt conformats.

Al final, farem com sempre,
quatre remugons i avant ,
i quan tot se’n vaja a l’ascla,
cantarem per a ofrenar.

–Ai, fills meus, quina paciència
s’ha de tindre p’a ser sant.
Abans era tot més fàcil:
pregar i parar el cabàs.

Mes fa temps que al cel l’oratge
apunta de temporal,
lo que a uns els  sembla negre,
els altres ho veuen blanc.

Posem la guerra de Síria:
què fem amb els refugiats?
Uns diuen: cascú s’apanye,
i altres que fem caritat.

Els sobres, el tres per cent,
els paradisos fiscals,
la violència de gènere,
les sequeres i la fam.

Compteu com està el tuacte
que, amb el temps fent destrellats,
hi ha cosins que encâ se’n riuen
de l’escalfament global.

Per si no n’hi havia prou,
també en la cort celestial
se mos han amotinat
els angelets catalans.

L’arquebisbe de la capa,
el del nom d’ungüent de grans,
els diu que la Unidad Patria
l’ordena l’Esperit Sant.

Mes, davant les  amenaces,
en compte d’acatxar el cap,
els rebels, tots a una veu,
entonen el Virolai.

Déu no sap on amagar-se,
Sant Pere s’ha fet malalt,
la Maredéu broda randes,
i el colomet, desplomat.

I és que per totes bandes
mos estiren el ramal,
per ponent lo sant Lorenzo,
i per llevant, Montserrat.

Ja veieu, valencianets,
com tinc la cort celestial:
si les galindaines piquen,
vos les haureu de rascar. 


dijous, 21 de desembre de 2017

SOLSTICI D'HIVERN: EL DIA MÉS LLARG DE L'ANY

EL DIA MÉS LLARG




El mot dia té diverses accepcions, les dues més usuals són:
A)    Temps durant el qual  el sol és per damunt de l’horitzó. Oposada a nit, temps durant el qual el sol és per davall de l’horitzó.
B)    Temps  transcorregut entre dos trànsits consecutius del sol pel mateix meridià (dia natural). És a dir, temps transcorregut entre una mitjanit i la següent.

A la primera accepció fa referència l’adjectiu diürn (oposat de nocturn); a la segona correspon l’adjectiu diari. Aquests dos significats de dia han conviscut al llarg de la història i han donat lloc a cèlebres equívocs: Cleòmenes (segle VI aC.), rei d’Esparta, pactà una treva de set dies amb els habitants d’Argos, però a la tercera nit els atacà i els derrotà. Per excusar-se hi al·legava, el monarca pocavergonya, que la treva parlava de dies però no de nits.

Tots hem sentit a dir que el 21 de desembre, solstici d’hivern, és el dia més curt de l'any. Però això només és veritat si ens referim a la primera accepció de dia, és a dir, al temps en què el sol es troba sobre l'horitzó (part diürna del dia). En la nostra latitud aquesta durada és:

dia 20 de desembre: 9 hores 16 min 38 segons
dia 21 de desembre: 9 hores 16 min 33 segons
dia 22 de desembre: 9 hores 16 min 33 segons
dia 23 de desembre: 9 hores 16 min 35 segons  

Si ens referim al temps transcorregut entre dos passos consecutius del sol pel meridià oposat al nostre (mitjanit solar), es dóna el cas que el 21 de desembre no és el més curt sinó justament el més llarg de l’any. En posem uns quants exemples. Des d'aquest punt de vista, un dels dies més curts de l’any és el 22 de setembre.

dia 20 de desembre: 24 hores i 30 segons
dia 21 de desembre: 24 hores i 31 segons
dia 22 de desembre: 24 hores i 30 segons
dia 21 de març: 23 hores, 59 minuts i 42 segons
dia 22 de setembre: 23 hores, 59 minuts i 39 segons.


diumenge, 10 de desembre de 2017

Pérez Reverte i Cañizares


Iñaki López entrevista Pérez Reverte en la Sexta Noche. Un Pérez Reverte moderat i equànime. De sobte, titular: Espanya és un estat frustrat. Després de deu minuts de publicitat, ve l’aclariment: la gent, no; la gent és fantàstica, però per raons històriques que només saben els que han llegit història (religió, feudalisme, monarquia, corrupció...), l’estat no ha sabut imposar-se, no ha sabut crear un relat; potser ens ha faltat guillotina. Sí que ho ha sabut fer l’estat francés, allà en totes les escoles hi ha una bandera francesa; la guillotina. Més o menys hi estic d’acord, tot i les ironies.

Ara ve Catalunya. L’independentisme català sí que ho ha sabut fer, ha creat un relat propi (basat en realitat o ficcions, com tots els relats nacionals) que l’ha gent s’ha cregut. Els jóvens tenen fe, esperança en el futur. Conseqüència: en deu anys la cosa haurà quallat, però per a pitjor. Pum: nou titular i deu minuts més de publicitat. Per a no aclarir res, perquè en aquest cas ja estava tot dit. L’independentisme català (de moment no hi ha estat) ha estat capaç de crear un relat propi (que inclou, entre altres, carregar-se el feudalisme i la monarquia), aconsegueix que els seus jóvens tinguen fe, esperança en el futur. És a dir, tot allò que Pérez Reverte troba que, per desgràcia, l’estat espanyol no ha sabut fer, això que li falta a Espanya per a ser un estat completament collonut (el clima i la gent els té). Doncs resulta que l’independentisme català ho ha aconseguit, però en aquest cas serà per a mal. Com quedem? Mal per a qui? Una estona pegant-li voltes fins que  m’il·lumina el gran pensador Cañizares: la Unitat d’Espanya és cosa de l’Esperit Sant. Així ja ho entenc. Els catalans potser aconseguiran un relat propi, fe, esperança en el futur, il·lusió, però llençaran a perdre un bé superior, infinitament superior: la Unitat d’Espanya. Entre Pérez Reverte i Cañizares m’ho han deixat clar. A veure com s’aclareixen entre ells per a la cosa de la guillotina.