divendres, 25 de gener de 2019

CEL·LOFANA


Cada matí vaig a donar-los la seua ració de quemenjar a les someres. Rosella i Margarida viuen en un espai ampli amb pins que els fan una bona ombra i un estable per refugiar-se del fred. Així que em veuen arribar, sense que els haja de dir res, corren cap al cobert i se situen davant el pesebre esperant que els hi aboque un grapat d’avena, la seua llepolia preferida. Després els hi pose l’alfalç i la palla, que elles mengen, indefectiblement, en aquest ordre.
Sovint m’hi quede una estona sentint-les mastegar  amb aquella contundència equina que em reconforta íntimament, un soroll acollidor i definitiu que tinc profundament associat a la infantesa. Fa molts anys que les tinc, les someres, i puc assegurar que l’apel·latiu de burro no és gaire apropiat en el sentit que l’usem normalment, sinó en el de tossut. Aquests animals tenen una curiositat innata (probablement associada a la necessitat imperiosa de mastegar sense descans, però no exempta d’un cert sentit lúdic) i una capacitat extraordinària per a aprendre a força de repeticions incansables. Després que han rebut la seua pitança, ve la tanda de les gallines. La porta del galliner és accessible des de la quadra, i les someres no perden detall de cadascun dels meus moviments. Despasse el fiador, accione la palanca del pany i òbric la porta. Les emplomades deixen de espigolar grans de cereal i petits insectes entre les potes de les orelludes i em passen corrent entre les cames per ocupar el seu lloc al voltant de la menjadora. Els hi aboque pinso i pose aigua a l’abeurador (viuen en llibertat absoluta i elles ja s’encarreguen de complementar adequadament la dieta), arreplegue els ous i tanque la porta. Encara no m’he girat, la Rosella (la somera dominant), s’acosta al galliner i n’inspecciona el pany. Si hi he comés el més mínim error en el tancament, ella el descobrirà. S’hi passarà tota l’estona que calga fussant i maniobrant amb el morro, i si hi ha la més mínima probabilitat que el mecanisme cedisca accidentalment, la porta del galliner s’obrirà i ella el saquejarà sense compassió.
Si vull netejar l’estable, he de fer  que les someres se n’allunyen com més millor (una coça imprevista podria resultar fatal),  però la seua tossuderia proverbial fa que es malfien de qualsevol acció no rutinària. Com més contundent em mostre intentant allunyar-les, més arronsades i juganeres es faran elles.  Sovint em veia obligat a agafar una branca i brandir-la amb hostilitat, però elles intueixen ràpidament el simulacre i reprenen l’importú. Fins que un dia vaig descobrir un petit secret. Entre els sobrants del pa dur hi havia un paper de cel·lofana, d’aquells que quan els rebregues produeixen una mena d’escruiximent prolongat. Quan les someres el van sentir , eixiren disparades cap a la part més allunyada del seu corral i no hi van tornar fins al cap d’una bona estona. Llavors vaig fer la intenció de tornar a agafar la cel·lofana, i abans que n’haguera produït el més mínim soroll, les someres tornaren a sortir escopetades. Quins eren els motius d’una reacció tan violenta i espontània davant un fet d’aparença inofensiva? Probablement aquell soroll devia assemblar-se al que percebien els seus avantpassats equins quan un depredador irrompia de sobte entre les arbustos del seu hàbitat natural a la sabana africana. A les someres actuals, aquesta capacitat de reacció preventiva davant el soroll de matolls trepitjats i escruixits no els reporta cap benefici, però en el seu codi genètic es conserven la majoria dels preceptes que els permetien sobreviure en aquell hàbitat paradisíac i hostil alhora. Se m’acut d’agafar una destral que tinc en el magatzem i mostrar-la a la somera. La faig servir per gratar-li el llom, li la pose entre els ulls, li l’arrime a la boca. No fa el més mínim gest de malfiança. Les destrals no estan marcades en el seu codi genètic com a perill imminent del qual cal allunyar-se ràpidament.
Tot això em porta a reflexionar sobre la condició humana. Som, com les someres, una espècie animal amb unes característiques genètiques adquirides en un medi, la mateixa sabana africana, que no té res a veure amb l’actual. Reaccionem amb gran prevenció, amb pànic i tot, davant la presència d’una serp o d’una aranya, fins i tot si el coneixement i la raó ens asseguren que són inofensives. En canvi no mostrem el més mínim rebuig davant la presència de sucre refinat, de cocaïna, d’una pistola o d’un automòbil esportiu malgrat que cada dia moren milers i milers de persones per diabetis, drogadicció, tret o accident automobilístic i que és ben rar sentir que algú ha mort a conseqüència d’una picada d'escurçó. El nostre codi genètic és el mateix que el dels nostres avantpassats de la sabana, i estem absolutament determinats per a reaccionar amb por o violència davant els perills propis d’aquell indret i aquella circumstància, però no pas davant dels perills de la civilització actual. El cervell humà no ha evolucionat gaire, o gens, des que els nostres avantpassats se les havien d’haure amb aranyes i serps, i per contra, la visió d’una pistola no ens produeix una reacció instintiva de pànic i rebuig.
Però els humans som una espècie grupal per naturalesa, i en el codi genètic  tenim prescrits els comportament socials: l’altruisme i la solidaritat. Per a que el comportament grupal siga efectiu, l’individu ha de tenir perfectament definit quin és el seu grup.  El tribalisme humà es basa en la cohesió al voltant d’un relat que done sentit a l’existència. La supervivència d’un grup consolidat depén de la seua capacitat de destruir els veïns o, com a mínim, d’evitar que ells el destruïsquen. La destrucció del grup no passa necessàriament per la eliminació dels seus individus sinó per la imposició d’un relat. Al llarg de la història humana, les dimensions de les tribus han anat creixent i els tipus de relat s’hi han anat adaptant i ha pres diferents formats: religiosos, ètnics, polítics, etc. Semblaria lògic que l’estat actual de globalització i de consciència haguera conduït l’espècie humana a acceptar un relat comú (que la ciència podria proporcionar) i a ajuntar totes les forces per a afrontar les grans amenaces globals. Però la nostra pròpia essència humana ho dificulta enormement. En el nostre codi genètic hi ha la prescripció de la malfiança, la necessitat del cap de turc, el desig de venjança... estem sempre a punt per a reaccionar violentament contra la tribu que presumptament posa en perill la nostra  essència col·lectiva, el nostre relat, el sentit transcendent de la nostra existència.
Probablement, els majors perills per a la supervivència de l’espècie són la desigualtat econòmica i el canvi climàtic, però no estem genèticament preparats per a reaccionar ràpidament, espontàniament, davant aquestes mena d’amenaces sense cara ni ulls, sinó davant el perill (sovint fictici) de la destrucció del nostre relat fundacional i la seua substitució, una amenaça protagonitzada pels individus amb cara i ulls que formen la tribu veïna. Fins que no ens ataquen els extraterrestres i percebem un perill físic contra la tribu humana global serà molt difícil que les persones ens unim sota la bandera comuna de la humanitat. Necessitem veure i sentir un enemic palpable, el necessitem tant com el líder o el sacerdot que ens conduiran, ens en deslliuraran i salvaran el nostre relat. Per això no ens hem d’estranyar quan grans sectors de la població es deixen espantar pel soroll d’una cel·lofana rebregada per populismes barroers i poca-senyats.  

divendres, 4 de gener de 2019

sant antoni 2019


Resultado de imagen de sant antoni otos4


–Mentre prenien la fresca
a la porta del carrer,
un vellet i una velleta
raonaven sàviament
de la cosa tan estranya
que és això del pas del temps:
et fa arrugues en la cara
i cendrosos los cabells,
i et dona seny i saviesa
quan no l’has de menester.
Amb gran enyor recordaven
quan eren uns angelets
i s’enfugien les hores
com si les robava el vent,
els anys es feien tan llargs
que entre el Nadal i l’Advent
succeïen tantes coses
com no en podien ser més.
Però un dia maduraves
i tot era del revés:
els anys passaven volant
i un minut es feia etern.
Que difícils són d’entendre
els misteris del progrés,
com deia sant Agustí,
allà per l’any quatre-cents:
si ningú no m’ho demana
prou que sé lo que és el temps,
però, ai, si m’ho demanen,
la resposta no la sé.
Deveu pensar, sant Antoni:
tot este romanç, per què?
Doncs mireu, pare estimat,
nostre més volgut santet,
gran patró dels animals
i profeta del bon temps,
perquè van passant los anys,
i malgrat vostres consells
seguim sense fer bondat
i sembrant males sements.
D’algunes que n’han passat
en estos mesos darrers,
vos en faig un inventari
per si ho volíeu saber:
Allà al Brasil mana un home
que sense ser llenyater
en quatre dies fa ascles
tot l’Amazones sencer,
i amb bones garrotades,
tots eixos que es fan els gais
els tornarà al bon camí
com si foren corderets.
I lo gran xèrif dels ianquis,
aquell grenyut matusser,
amb el morro que se’l xafa,
diu que farà una paret
més llarga que la de Xina,
més alta que el Montcabrer,
p’a que no passen los índios,
perquè ell va arribar primer.
També diu, parlant de dones,
que si eres guapo com ell
els pots fotre mà allà on vulgues
perquè elles es deixen fer.
A Rússia encara hi ha el Putin,
cada dia més content
perquè amb el canvi climàtic
ja no es passa tant de fred.
Un tal Salvini d’Itàlia
diu que no hi ha més remei
que quedar-se amb els gitanos,
però si fora per ell...
A Hongria, voten los feixos
vora el setanta per cent,
el cinquanta a Polònia,
vint-i-cinc a cals monsieurs,
i han votat per la rabosa,
una lloca i els pollets.
Un fantasma corre Europa
i el comunisme no és,
va arribar a Andalusia
trotant amb un cavallet,
i com Cid Campeador,
no deixarà moro amb fes,
ni català amb barretina,
ni estaca en la paret,
moltes dones ja tremolen
i diuen que no és de fred.
Què en penseu vós, sant Antoni,
que del cel tot ho veieu,
vindrà el dia que els humans
finalment mos entendrem?

–Fills meus, sí que ho teniu agre,
d’a xavo és el canyaret!,
mes no perdeu l’esperança,
no va tot tan malament.
Abans teníeu la fama
de comptadors de bitllets,
i ara heu eixit als diaris
per acollir angelets.
Les notícies de l’oratge,
que els llauradors tant preueu,
les havíeu d’escoltar
 en castellà o en anglés:
it will rain to bots and barrels
from Jerez to Santander.
Ara premeu el botó
i al punt escoltareu:
aiguaneu a Benigànim
i volves a Bocairent.

–Lloat siau sant Antoni
per lo vostre gran saber
per aguantar nostres queixes
i donar-mos-en parer,
més ja que estem en matèria
no mos voldríeu dir res
d’eixa aficció ultramuntana
que campa per tot arreu?

–Què  podria jo explicar-vos
que vosaltres no sapieu:
compreu una bona ullera,
al veí me’l vigileu
i si el veieu que s’afaita,
la barba en remull poseu.
I estimeu sense mesura
per lo que poguera ser.


dissabte, 29 de desembre de 2018

BON DIA


He llegit moltes discussions sobre l’ús de les salutacions quotidianes bon dia, bona nit i bona vesprada. No llevaré ni donaré la raó a ningú, simplement explicaré com recorde que es feia al meu poble abans que les televisions, les ràdios, els llibres i les escoles hi interferiren.
Només es deia bon dia i bona nit, mai bona vesprada ni cap altra fórmula de salutació que començara per bon o bona. Sí que es deia bon Nadal, bon any, bones festes, etc. però això és una altra cosa.
Bon dia només es de deia de bon matí. Servia per a desitjar que el dia que començava resultara amable i profitós, tot i que com la majoria de les fórmules de cortesia s’emprava sense gaire consciència del seu sentit real . En qualsevol cas, a partir del moment que el sol havia pres força, més o menys havent almorzat, ja no era normal dir bon dia. També se solia dir bon dia pel matí, però no he sentit mai bon dia per la vesprada, i sempre ho he interpretat més com una fórmula retòrica que no com una manera d’especificar el moment del dia.
Bona nit només ho deies quan te n’anaves a dormir o se n’anava a dormir la persona saludada, i així desitjaves al saludat que dormira bé. Si  anaves de visita a una casa després de sopar, no deies bona nit quan hi entraves, per més de nit que fora. Ho deies quan te n’anaves, i amb això els desitjaves que dormiren bé, tot i que, com en tot protocol, no solies tenir present el sentit real del que deies.  
Bona vesprada no es deia mai, i trobe que té la seua lògica. Si dividim el dia sencer en dues parts: nit i dia, llavors n’hi ha prou amb dues salutacions: bon dia i bona nit. Si dividim el dia en més de dos parts, posem-ne tres: matí, vesprada i nit, llavors hi hauria d’haver tres salutacions: bon matí, bona vesprada i bona nit. Això tampoc no demostra res, ja que la llengua no evoluciona seguint una lògica estricta.
Llavors, com ens saludàvem en hores que no eren de bon matí o abans d’anar a dormir? El problema és que, per imitació d’altres llengües, per extensió de les fórmules pròpies o per falta d’imaginació, ens plantegem el problema com si necessàriament les fórmules de salutació hagueren de començar amb bon o bona. Però en realitat no cal que siga així. En els moments del dia en què no s’esqueia dir bon dia o bona nit, empràvem les fórmules de salutació que trobàvem més apropiades a l’ocasió. Com ara: Ié, Au, Què feu?, Ja heu dinat?, arrima la cadira, com va?, quant de temps!, quina geloreta, demà plourà...

dijous, 22 de novembre de 2018

temps


TEMPS ZERO

Les hores se’ns escurcen quan en gaudim i s’eternitzen quan ens hi avorrim, i malgrat aquesta percepció subjectiva, intuïm un temps uniforme i absolut que transcorre al marge de la nostra experiència. Per mesurar el temps necessitem la repetició constant d’un fet. L’observació de la regularitat d’alguns fenòmens celestes ens havia proporcionat la il·lusió que els cicles astronòmics eren la unitat de mesura perfectes: any, mes, dia, hora, minut. Els rellotges solars reproduïen de manera directa aquests cicles i els mecànics tractaven d’imitar-los de la manera més fidel possible. Però amb els avanços científics i la construcció d’aparells de més precisió es va poder observar que les òrbites i les rotacions planetàries no eren tan periòdiques com semblava. Vam haver d’acceptar que els patrons temporals no podien dependre dels moviments irregulars dels astres i s’hi adoptà un fenomen físic més precís. L’actual unitat bàsica de temps del Sistema Internacional és el segon (s) i es defineix com la duració de 9.192.631.770 períodes de radiació corresponents a la transició entre dos nivells de l’estructura hiperfina de l'estat fonamental del cesi 133.
Però l’autèntic daltabaix en la concepció del temps arribà amb la Teoria de la Relativitat Restringida d’Einstein (i amb la Teoria General de la Relativita, però això ho deixarem per a un altre dia) segons la qual el temps absolut no existeix. Dos fenòmens simultanis des del punt de vista d’un observador poden no ser-ho per a un altre. I no es tracta d’una percepció subjectiva sinó d’una realitat mesurable. L’exemple més conegut és la paradoxa dels bessons. Si un de dos germans bessons s’embarca en una nau espacial i viatja a velocitats pròximes a la de la llum, quan torne a casa es trobarà que l’altre ha envellit més que no ell: haurà celebrat més aniversaris, la seua pell estarà més arrugada, i la mort, probablement, més pròxima.
Costa d’entendre, però no es tracta de cap hipòtesi de treball. Si portàvem l’experiment a l’extrem, les conseqüències encara són més increïbles. Per algú, o quelcom, que viatja a la velocitat de la llum (uns 300.000 km/s), el temps no transcorre, ni més lent ni més ràpid. La llum viatja a aquesta velocitat, i això vol dir que el rellotge dels fotons del Big-bang encara està a zero i el seu comptaquilòmetres no s’ha posat en marxa. Per a un foto no existeix el temps ni l’espai, i és que potser el temps i l’espai són la manera com la matèria es percep a si mateixa, però no una realitat universal.

divendres, 2 de novembre de 2018

ORIENT


ORIENT

“e quan vim nostra senyera sus en la torre descavalgam del caval en endreçant-nos ves horient e plorant de nostres uyls” (Crònica de Jaume I)


Per raons òbvies, els vents i els punts cardinals han compartit nom i llegendes al llarg de la història. En català antic s’usaven majorment les formes migjorn, ponent, tramuntana i llevant, que en l’actualitat designen, sobretot, els quatre vents principals. Les formes nord, sud, est i oest dels punts cardinals són d’origen germànic i arribaren a la nostra llengua molt tardanament a través del francés. A la Biblioteca Nacional de París es conserva l’exemplar més antic (s. XIV) de la rosa dels vents, obra dels jueus mallorquins Jafuda i Abraham Cresques, en el qual s’anomenen els huit vents principals a la manera d’Itàlia:Tramontana, Grego, Levante, Laxaloch, Metzodi, Labetso, Poniente i Magistro.
 
NORD

Nord prové d’un terme anglosaxó que fa referència a esquerra. La raó és que si mirem el sol ixent per a orientar-nos, el nord ens quedarà en aquesta posició. De la mateixa arrel ve el terme sinistra i els seus derivats sinistre i ensinistrar (és curiós que, el sentit d’educar, el castellà usa la forma antònima adiestrar). Per convenció eurocèntrica, el nord se sol representar en la part superior dels mapes. Perdre el nord s’empra per a referir-se a algú que no encerta el camí correcte en la seua vida.

Àrtic significa que està situat a l’extrem nord de la Terra. Prové del llatí arcticus (ós), i aquest del grec, i fa referència a la constel·lació de l’Ossa Menor, que conté l’estrela Polar, far universal del nord. L’estrela Arcturus, que també para per aquelles latituds celestes, és el Guardià de l’ós.

Boreal, del llatí boreas(vent fred del nord), i aquest del grec. Segons la mitologia, el vent Boreas era mes fort que els seus germans, els vents Notos (sud), Euros (est) i Zephirus (oest), per això era considerat el rei dels vents. Una coneguda faula d’Esop explica que Boreas i Helios, que discutien quin dels dos era més fort, convingueren que guanyaria la disputa aquell que aconseguira que un viatger es llevara capa que el cobria. Boreas bufà amb força i només aconseguí que el viatger s’aferrara més al seu vestit. Helios àugmenta a poc a poc l’escalfor fins que el viatger es despullà. Moralitat: la persuasió és més efectiva que la força.  
Boira, és la broma baixa que se sol formar després que ha bufat el vent del nord, i ve del mateix ètim que boreal.
Refranyer: boira terrera, aigua s’espera”.

Septentrional, del llatí septentrionale, i aquest de septen-trion, literalment, els set bous, i fa referència a la constel·lació de l’Ossa Menor, formada per set estreles principals.

Tramuntana, del llatí transmontana (de l’altra banda de les muntanyes). Punt cardinal del nord i vent que bufa d’aquella direcció. “Així com cell qui de Migjorn les terres/ va encerquant per vent de tremuntana”, Ausiàs March.
Refranyer: tramuntana, aigua mana. Quan la tramuntana s’emborrasca i la Murta fa capell, llaurador ves-te’n a casa, pica espart i fes cordell.
Una forma popular bastant estesa d’aquest vent és matacabres.


SUD

Sud podria estar relacionat etimològicament amb el sun anglés, ja que aquesta és la posició del sol durant la major part del dia vist des de l’hemisferi nord. L’eurocentrisme, a banda de situar el sud en la part inferior dels mapes, li ha atorgat el significat pejoratiu de lloc de pobresa i subdesenvolupament. El Midi francés i el sud italià també s’ha mirat amb menyspreu des de les regions nòrdiques dels respectius països.

Antàrtic, oposat a àrtic.

Austral, del llatí australis, vent del sud. Austràlia i australopitec en són derivats.

Migjorn, vent i punt cardinal del sud. Del llatí vulgar medio diurno.
Refranyer: migjorn, aigua enjorn. Migjorn a sa posta, mestral que s’acosta.
A alguns pobles valencians, arribat l’estiu hi havia el costum de fer un ban en què es prohibia fer sorolls que interromperen la sesta dels vilatans durant el ple de migjorn.

Meridional, del llatí meridionalis (relatiu al migdia o al meridià), vent i punt cardinal del sud. Meridià s’usa també per a designar el cercle màxim que passa pels pols i per una determinada ubicació de la Terra. El meridià de Greenwich, passa per aquesta ciutat i és reconeix internacionalment com el   meridià Zero, a partir del qual es compten tots els altres. Travessa, entre altres, la ciutat valenciana de Castelló. 


EST

Est prové de l’anglés east, i aquest d’una arrel indoeuropea que remet a brillantor, aurora, solixent, present també en els termes or i Àustria.

Orient prové del llatí oriens (ixent, naixent). Originalment es devia dir sole oriente per referir-se al sol naixent, fins que es va elidir la referència al sol i va quedar simplement orient. Venen de la mateixa arrel oriünd, origen, aborigen, orto (naixement d’un astre). La importància de l’eixida del sol atorga a aquesta direcció un paper cultural preponderant, per això quan trobem la direcció correcta diem que estem ben orientats, i quan encarem una cosa en un sentit determinat, diem que l’hem orientada.  “Lo món entorn, tot, d’orient fins a ponent” (Spill, Jaume Roig)
Orient ha pres el paper de civilització oposada a Occident. Àsia es divideix en Orient Mitjà i Orient llunyà. És un terme eurocèntric, com també és centrista la denominació Llevant amb què sovint es refereixen al País Valencià des de la Villa y Corte de España.

Llevant procedeix del llatí levare (llevar, alçar), i aquest de la mateixa arrel que ha donat ligth en anglés. De levare deriven també lleu, rellevant, lleuger, llevar, levitar, etc. 
Refranyer: llevant la mou i ponent la plou. Llevant, aigua avant.
Al poble de Benilloba diuen llevant de Dénia al vent de l’est i llevant de València al del nord
En català el punt cardinal també es diu solixent.




OEST

Oest és la direcció oposada a est, i té el mateix origen.

Ponent ve del llatí ponentis, amb el mateix significat. En català cal evitar la confusió entre els verbs posar i pondre. Posar ve de pausare (aturar-se), pondre ve de ponere (depositar una cosa en un lloc). Les gallines ponen ous, el sol es pon cada dia i es compon música. El dinar es posa a taula, ens posem la camisa i posem fre als nostres impulsos. També en castellà existeixen els verbs posar i poner i els seus derivats reposar, reponer, disponer, deponer, etc.
Refranyer: ponent, aigua fresca i vi calent. Sol en rogent, vent al ponent. 

Ocàs i Occident venen del llatí cadere (caure) i el seu derivat occidere (assolar-se, pondre’s, morir). Originalment es deia occidente sole (posta del sol), fins que el sole s’hi va elidir i quedà sols l’occidente. Tenen el mateix origen decadència, cadàver, ocasió, homicidi, etc.

Zèfir, segons la mitologia grega Zéphyros és el déu del vent de l’oest, el més suau i benigne. Devia ser molt enamoradís perquè s’enamorà de Cloris i de Jacint entre altres. Potser per això és un vent força poètic: Del vaixell de les veles de zèfir/ l’irradiador de proa/ha xuclada la sang del sol/morent la mar (Joan Salvat Papasseit)

Magrib és l’occident àrab, també fa referència a l’oració islàmica que té lloc immediatament després de la posta del sol. Per extensió els països de l’oest d’Àfrica s’inclouen sota aquest nom. En idioma amazig es diu Tamazgha.
L’orient àrab es denomina Màixriq.


VENTS SECUNDARIS

Gregal o de Provença, vent del NE
Gregal ve del llatí gregale (relatiu als grecs).
Refranyer: en gregal, ni peix ni pardal.

Xaloc, vent del SE
De l’àrab Xaluq, amb el mateix significat.
Refranyer: xaloc, tanca la porta i fes bon foc.

Garbí o Llebeig, vent del SO
De l’àrab Garbí (ponent).
Llebeig ve de l’italià libeccio i aquest del llatí libs, emparentat amb l’àrab labaj, amb el mateix significat.
En algunes poblacions es diu llebeig al vent del sud.
Refranyer: llebeig, aigua veig.

Mestral, vent del NO. En alguns llocs, cerç o matacabres.
Del llatí magistrale.
Refranyer: Déu mos guarde de tot mal i de ratxa de mestral.





dimarts, 30 d’octubre de 2018

ANY


ANY
Temps que tarda la terra a fer una volta completa al sol. Del llatí annus (any, anyada, estació), el qual prové de l’arrel an, que significa anell.

TIPUS D’ANY:
Tròpic: període de temps (365,242189 dies = 365 dies, 5 hores, 48 minuts i 45,16 segons) entre dos passos consecutius del sol per l’equinocci de primavera.
Sideri: període que transcorre entre dos passos consecutius d’un meridià per una estrela fixa (365 dies, 6 hores, 9 minuts i 9,7 segons).
Anomalístic: període entre dos passos de la terra pel periheli (distància mínima al sol) de la seua òrbita.
Civil: període de caràcter administratiu que conté un nombre enter de dies (365 o 366) de tal manera que s’eviten les fraccions i el seu valor valor mitjà coincidisca amb l’any tròpic a fi de mantenir les estacions fixes dins el cicle anual.
Julià: Any civil històric de 365/366 dies introduït a Roma per Juli Cèsar. Un cicle julià complet consta de tres anys consecutius de 365 dies i un de 366, la qual cosa dóna com a resultat un any mitjà de 365,25 dies.
Gregorià: any civil actual, resultant  d’eliminar del julià tres anys de traspàs (de 366 dies) de cada 400 (els que són múltiples de 100, però no de 400, com ara el 1900), per tal d’ajustar l’any civil a la durada real de l’any tròpic. Es diu Gregorià perquè fou introduït decretat pel papa Gregori el 1582.
Xinés: La data de començament del cap d'any Xinès ve determinada pe calendari lunisolar utilitzat tradicionalment a la Xina. Pot haver tingut un origen comú amb l’any persa. Comença amb la segona lluna nova després del solstici d’hivern boreal, entre el 21 de gener i el 21 de febrer.

ANYS ESPECIALS:
Sabàtic: derivat de sabbat, el dia de descans jueu. Segons la llei jueva, el darrer any de cada cicle de set la terra no podia ésser conreada i s’havia d’alliberar un esclau hebreu. En els països de tradició anglosaxona, curs que es concedeix cada sis o set anys a un professor per a dedicar-lo als seus estudis.
Litúrgic: any ordenat al voltant de les principals celebracions cristianes. Consta de dues parts: la temporal o mòbil, regida per la pasqua i el santoral, regit pel calendari solar.
Escolar: període durant el qual es desenvolupen les activitats acadèmiques corresponents a un curs escolar. A Europa sol durar de setembre a juny, a Amèrica del sud, de març a desembre.
De traspàs: també anomenat bixest o bissèxtil. Deriva de llatí bis sextus dies ante calendas martii (repetició del sisé dia abans de les calendes de març). Conté 366 dies.

Mots derivats d’ANY:
ENGUANY: En l’any actual
ANTANY: L’any passat. Per extensió, un temps passat.
ANYAL: Fet que es produeix cada any. Llista de difunts que es llig a missa. A Morella, “enviar a l’anyal” és sinònim de matar algú.
ANYÍVOL: Arbre que si un any fa molt de fruit, el següent en farà poc. “L’olivera és un arbre anyívol”. Cosa incerta.
ANUAL: Que dura un any. Que es produeix cada any.
BIENNAL: Que dura dos anys. Que es produeix cada dos anys.
ANUARI: Llibre que es publica anualment amb notícies, ensenyances i actualitzacions d’una professió
PERENNE: que dura sempre
ANOLL: bòvid entre un i dos anys
ANNALS: història contada anualment
ANIVERSARI: commemoració d’un fet el dia que se’n compleixen anys.
NINOU: primer dia de l’any, derivat, probablement, del llatí dies anni novi
Dites relacionades amb ANY:
SER DE L’ANY DE LA PICOR:  (ser una cosa molt antiga). Amades afirma al llibre “Històries i llegendes de Barcelona” que "segons les cròniques i la tradició", l'àrea de Barcelona va patir el 1471 una terrible plaga de puces.
SER L’ANY DEU: (ésser una situació desastrosa). Aquesta frase és pròpia de la Vall d’Albaida i comarques pròximes i fa referència a la data (1910) en que la plaga de la fil·loxera hi féu els majors estralls.
QUI NO TREBALLA EN TOT L’ANY, TREBALLA EL DIA DE CAP D’ANY: es diu a aquells que volent aparentar ser laboriosos treballen, exclusivament, els dies assenyalats o quan no ho fa ningú més.
ANY BIXEST, ANY DE FAVES: es tracta d’una llegenda sense fonament, ja que la natura no té cap manera de saber si l’any és o no és bixest. Hem escoltat llegendes semblants i igualment infundades, com la que assegura que l’any bixest les faves tenen la cella invertida a dins la beina.

COMENÇAMENT DE L’ANY.
Que l’any comence l’1 de gener és una convenció. En algun moment ho van decidir els romans i així s’ha mantingut fins ara. La raó perquè s’haguera elegit aquest dia no és gaire clara, ja que no es correspon amb cap efemèride astronòmica notable. Probablement els primers romans hi celebraven alguna mena de festivitat, però no ens n’ha quedat constància clara.
Al llarg de la història hi ha hagut alguns intents de fixar el començament de l’any en dates assenyalades, com el principi de la primavera, o el de l’hivern, però cap no hi ha reeixit. El nostre any és un producte de la tradició egípcia recollida i codificada pels romans i passada pel sedàs del cristianisme. La tradició cristiana s’ha anat apropiat de la majoria de les dates significatives del calendari astronòmic. Primavera: sant Josep. Estiu: sant Joan. Hivern: Nadal, etc. En canvi, la data de l’any nou ha quedat en una mena de limbe profà. L’església ha provat d’incorporar-la al seu santoral associant-lo a la circumcisió de Jesús, però la idea no ha reeixit gaire en l’imaginari popular, probablement per dues raons. La primera, que començar l’any amb la circumcisió és una mica fer les coses al revés. La segona, que la circumcisió és un costum hebreu sense continuïtat en el cristianisme.


dimecres, 24 d’octubre de 2018

TEMPS


TEMPS
Els diccionaris diuen que el temps és la durada i successió de les coses subjectes a mudança, però què és la durada sinó l’extensió en el temps, què es la mudança sinó la variació en el temps. La noció del temps és força esmunyedissa, i tanmateix es representa en tot moment en la nostra consciència a través d’una clara distinció entre el passat, el present i el futur. Sant Agustí d’Hipona ho va deixar explicat d’aquesta genial manera: “Que què és el temps? Si no m’ho pregunten, ho sé, però si m’ho pregunten, no ho sé”.
Tenim tendència a identificar el temps real i el civil, de tal manera que els canvis oficials en els rellotges i els calendaris s’interpreten sovint com una intolerable intromissió humana en un fenomen natural. Quan es produeix el canvi d’horari estival, molta gent interpreta que està perdent o guanyant una hora de la seua vida. Quan els diferents països del món substituïren el vell calendari julià pel gregorià, s’arribaren a produir disturbis perquè alguns pensaven que realment els estaven robant uns dies reals de la seua vida.  Després d’un llarg viatge, a banda de l’efecte jet lag, algunes persones estan convençudes d’haver perdut o guanyat unes hores. Havent travessat la línia del canvi de data ens farà l’efecte que hem perdut o guanya un dia, recordeu Willy Fog.  La mesura del temps és tan determinant en la nostra vida que se’ns fa estrany de pensar que és relativa i arbitrària. L’hora, la setmana, el meridià zero, la mitja nit, el cap d’any o la data de pasqua són referències convencionals. Civilitzacions diferents usen patrons diferents, i si vivíem a un altre planeta no podríem ni tan sols imaginar les unitats que ara ens resulten tan familiars. El temps ja fluïa a la seua manera molt abans que ningú haguera inventat les hores i els anys, abans que s’inventara el rellotge i el calendari, abans que existírem els humans, abans que hi haguera vida sobre la Terra o la Terra mateixa.
La percepció íntima del temps és força subjectiva. Un minut se’ns fa etern quan travessem un mal moment, i un hora de goig ens pot semblar un instant. Però malgrat que el temps és tan relatiu i que la seua percepció està tan lligada a l’experiència, també l’intuïm com una realitat que flueix al marge de la nostra activitat sensorial. De la mateixa manera que constatem el canvi continu, intuïm l’existència d’una realitat permanent i intemporal, susceptible de ser aprehesa. Aquesta intuïció no és però natural, sinó cultural. Aristòtil associava el temps al canvi. Si el món s’aturava, el temps també deixaria de fluir. Newton imaginà un temps absolut, que fluïa contínuament sense dependre de les coses. Aquests dos idees de temps: relatiu i absolut resumeixen les nostres intuïcions contradictòries sobre el temps. Einstein formulà una idea transversal. El temps existia independentment del canvi, però es deixava influir per ell. El temps té, per dir-ho d’alguna manera, una essència física.

Des dels albors de la humanitat, tractem de formular la realitat absoluta del temps a través dels diferents llenguatges i mitjançant una extensa i bellíssima varietat de mecanismes i enginys: els rellotges i els calendaris.

TEMPS prové del llatí TEMPUS, que tenia el mateix significat. Ja en aquesta llengua es produí, en època tardana, el derivat TEMPESTA en el sentit de mal temps atmosfèric. Malgrat que el llatí clàssic distingia entre TEMPUS (temps cronològic) i COELUM (temps atmosfèric), la convergència dels dos conceptes en un sol mot, és un fenomen comú en les llengües romàniques:
Francés: TEMPS
Italià: TEMPO
Castellà: TIEMPO
Les llengües germàniques, en canvi, distingeixen:
Anglés: TIME/WEATHER
Alemany: ZEIT/WETTER
El grec clàssic solia emprar locucions per a l’atmosfèric, i per al cronològic distingia matisos: KRONOS (temps seqüencial), KAIRÓS (ocasió propícia), ORA (moment puntual). La distinció entre KRONOS/ ORA també es manté en les llengües romàniques (temps/heure, tiempo/hora, tempo/ora), però no en anglés (time/time).
Curiosament, en el valencià actual hi ha una tendència, propiciada pels mitjans de comunicació autòctons, a adoptar la forma ORATGE per al temps atmosfèric i distingir-lo així del cronològic. El DNV el defineix així en les dues primeres accepcions d’ORATGE:
1.
m. METEOR. Estat de l'atmosfera en un lloc i un moment determinats. 

2.
m. METEOR. Vent, especialment vent de terra.

ORATGE deriva d’ORA (del llatí AURA, vent suau), i no té cap relació etimològica amb el temps cronològic malgrat la coincidència fonètica entre ora (vent) i hora (moment puntual o unitat de temps).
Derivats de TEMPS
TEMPERAMENT: Caràcter físic i mental peculiar d’un individu (temperament nerviós)
TEMPERAT: Moderat
TEMPERATURA: Mesura numèrica del grau de calor
TEMPESTA: Mal temps atmosfèric
TEMPESTIU: Apropiat al temps.
INTEMPESTIU: Inapropiat al temps, extemporani. En llatí INTEMPESTA NOX es referia a la  nit ben entrada
TEMPIR: Estat del temps atmosfèric
TEMPLA: Part lateral del cap entre el front, l’orella i la galta.
TEMPORAL (os): Os de la templa
TEMPORER: Persona que exerceix una ocupació temporal (temporers de la sega de l’arròs)
TÉMPORES: Temps de dejú prescrit per l’església catòlica (les quatre témpores)
TEMPURA: Temps tempestuós.
ENTRETEMPS: ni fred ni calor
INTEMPÈRIE: Inclemència del temps atmosfèric.

FRASES DEL TEMPS
Perdre el temps, guanyar temps, fer temps, entretemps, a la intempèrie...
Tempus fugit