dissabte, 25 de juny de 2016

nyexit

Quan he llegit a la premsa que els anglesos havien decidit eixir d’Europa he pensat, així de primeres, que els fills de la pèrfida Albion eren uns creguts, uns prepotents uns racistes, uns supremacistes, uns feixistes... m’he sentit rebutjat, gairebé escarnit per algú que em sol mirar per damunt del muscle, o que ni tan sols  em mira, com solen fer alguns britànics que viuen al meu poble quan me’ls trobe pel carrer. Ha hagut de passar una estoneta fins que he començat a deixar de pensar amb el fetge. He reflexionat: racistes n’hi ha a tot arreu, prepotents també, però em pareix que no hi ha pot haver cap país on el 52% de la població tinga aquest tarannà. Fins i tot m’he adonat que no arriben al 52 % els britànics del meu poble que em giren la cara. De fet, només hi ha un matrimoni, i la dona no és com l’home. Llavors... què ha passat? Per què ha passat? Què hem fet malament? Quina part de culpa té Europa?
No és res de l’altre món, ja ho sé. Ni tan sols hi he trobat una resposta, només m’ho he preguntat... I tot plegat m’ha fet entendre la reacció espontània de molts espanyols quan veuen que hi ha catalans que se’n volen eixir d’Espanya: aquests malparits són uns racistes, uns supremacistes, uns feixistes... em miren per damunt del muscle, em giren la cara... Però perquè hi ha tan pocs espanyols capaços d'asserenar-se i fer el pas següent: pot ser que tants catalans siguen malparits? De fet en conec algun que és simpàtic i tot. Per què n’hi deu haver tants que se’n volen anar d’Espanaya? Què passa realment? Per què passa? Que hem fet res malament? Quina part de culpa té, potser, Espanya?


divendres, 1 d’abril de 2016

REFUGIATS

Senyors polítics d’Europa: l’arribada dels refugiats de la guerra de Síria (i de molts altres) és una oportunitat que no hauríem de deixar perdre els europeus. Resoldríem de colp uns quants problemes: Posaríem d’acord els nostres actes amb la nostra consciència (cristiana o com vulgueu...) Donaríem solidesa argumental a les nostres crítiques dels sistemes totalitaris (la democràcia ‒formal‒ no és un valor en si mateix, sinó en la mesura que proporciona felicitat: benestar, llibertat, saviesa... als ciutadans). Crearíem un precedent que ens convé per si, no mane Déu, d’ací a un temps se’ns gira la truita i som nosaltres els qui hem d’emigrar per obligació. Rejoveniríem la població: tots els economistes estan d’acord que a molts països de la UE no hi ha prou treballadors joves per a pagar les pensions i mantindre l’estat del benestar. Ens arribarien noves idees per a explotar els grans recursos que tenim, i que sovint desaprofitem per manca de perspectiva...
Ja sé que això és una visió molt egoista del problema, i que el que realment hauríem de fer és resoldre el conflicte in situ i evitar que tota aquesta gent haja de deixar la seua terra per obligació, però crec que convé fer les coses ordenadament: primer donem asil digne als que ja tenim ací i als que arriben de manera immediata i després cerquem una solució duradora per al conflicte.
Imagine que res del que els he explicat no els havia passat pel cap. No passa res, tots tenim moments (o dies, o anys) d’ofuscació. Però ara que ja els ho he dit jo, no tenen excusa per a actuar de la manera tan desordenada i vergonyosa que ho estan fent (que fa ganes d’esborrar-se d’Europa). Espere en candeleta els resultats d’una nova política europea a l’alçada de les circumstàncies... De res.

dijous, 25 de febrer de 2016

EL MEU POBLE

EL MEU POBLE

El meu poble és un país
de places i  campanars,
de secans, marjals i hortes,
de muntanya i vora mar.

De tarongers i oliveres,
el meu poble és un bancal,
d’ametlers, vinya i figueres,
de garrofers i arrossars.

El meu poble és una casa
oberta de bat a bat
una nit fresca d’estiu,
passeu si voleu sopar.

És l’entrepà de tonyina,
amb cacauet i adobat,
coques amb pebre i tomaca
i paella amb socarrat.

És dir al fred, frescoreta
i a la calor, ponentâ.
És pilota de vaqueta.
És tot negre o és tot blanc.

Es sentir l’olor de pólvora
i el de la terra banyâ.
És la  música de banda,
de xirimita i tabal

El meu poble és una llengua,
una casa i un bancal,
una pàtria sense èpica,
passeu, si voleu sopar.


Joan Olivares

diumenge, 3 de gener de 2016

SANT ANTONI 2016

GOJOS DE SANT ANTONI 2016


Heu de saber, sant Antoni,
Com teniu este veïnat
De pagat i de content
Amb el vostre patronat.

Vós no sou el de Gavarda,
Que, quan se li va aclamar,
La pobra auela d’Antella,
De poc que no es va ofegar.

Veniu de més bona casta
I prou que ho heu demostrat,
Per això vos demanem,
Amb tota la humilitat,

Si tindríeu un remei
Per a eixir de l’atzucac
En què arran de les votades
El galliner s’ha quedat.

El tuacte1 es veia vindre,
Si amb dos ja teníem ball,
Feu-vos càrrec, sant Antoni,
Quatre galls en un corral: 

Jo sóc un home amb barba.
Jo sóc més alt i trempat.
Jo tinc més llarga la cua.
I jo el bec més esmolat.

Tu tens Bàrcenas i Gúrtel.
I tu els Eres i el Gal.
I tu la Prima de Riesgo.
I tu l'IVA cultural.

Tu Veneçuela, i Cuba.
I a tu qui et paga el jornal?
Santiago i cierra España!
Obri! que fa olor d’arnat.

Pare nostre, sant Antoni,
Ja veieu quin vectigal2.
Mo n’eixíem de les brases
I acabarem escaldats.

Vos agraïsc de deveres
Que em tingueu considerat
Com si fóra un gran filòsof,
Sent com sóc un pobre abat.

Certament no sembla fàcil
Aclarir el guirigall.
Mes potser este destret
No és tan greu com l’heu pintat.

Greus són la fam, el fred,
Les pestes i mortaldats,
Les víctimes innocents,
Dels fanàtics puritans.

Greu és el canvi climàtic,
Les guerres entre germans,
La violència amb les dones,
Els xiquets esclavitzats.

Deixeu-los, doncs, que barrinen
Qui serà el rei del corral.
Sempre que siguen paraules
I no arribe al riu la sang...

I si, al final, el cabdell
No saben desenredar,
A qui li fan por les urnes?
Altra vegada a votar.

Sou tan savi, sant Antoni,
Que, sens voler abusar,
Gosaria demanar-vos
En qui podríem confiar.

Contestar això  és molt fàcil,
amb un altre preguntat:
N’hi ha cap que defense  els pobres
I  no tinga el cul llogat3?




NOTES:
1. Tuacte: assumpte confús o intricat.
2. Vectigal: tribut, molèstia feixuga.
3. Qui té el cul llogat, no caga quan vol.

divendres, 1 de gener de 2016

BENVINGUT 2016

BENVINGUT 25·32·7 


Els bessons autistes John i Michael no sabien multiplicar ni dividir, però eren capaços d’identificar un nombre primer de més de 6 xifres a primera vista. No se sap si els calculaven per algun algoritme particular, els recordaven o simplement els veien. Segons explica el neuròleg i divulgador anglés Oliver Saks (1933-2015) en el llibre “L’home que va confondre la seua dona amb un barret”, no es tractava simplement d’una facultat estranya, sinó que els nombres primers eren “el centre personal i emotiu de la seua vida”.
La identificació dels nombres primers pot ser un exercici matemàtic lúdic i divertit, si no apassionant. Quan arriba cap d’any em plantege la descomposició en factors primers del nombre corresponent. Enguany, 2016, té una resultat interessant: 25·32·7. Això li atorga 36 divisors exactes: 1, 2, 4, 6, 8, 3, 12...  (inclosos l’1 i el 2016), i el converteix en l’any  amb més divisors del segle XXI (rècord compartit amb el 2100, que es mantindrà vigent fins el 2160, que té les mateixes xifres que el 2016). El dos darrers anys amb nombre primer foren 2003 i 2011, i el pròxim serà...?

2000 = 24 · 53
2001 = 3 · 23 · 29
2002 = 2 · 7 · 11 · 13
2003 = 2003
2004 = 22 · 3 · 167
2005 = 5 · 401
2006 = 2 · 17 · 59
2007 = 32 · 223
2008 = 23 · 251
2009 = 72 · 41
2010 = 2 · 3 · 5 · 67
2011 = 2011
2012 = 22 · 503
2013 = 3 · 11 · 61
2014 = 2 · 19 · 53
2015 = 5 · 13 · 31 

Altres particularitats de 2016
2016=211-25
2016=111111000
2016=2202200
2016=133200
2016=31031

2016=13200

dilluns, 28 de desembre de 2015

SUBTILESES: 4. Em sap mal.




El verb SABER té dues accepcions principals, una referida a la saviesa i l’altra al sabor.


Quant a la segona, en el valencià que conec, havia desaparegut gairebé completament, només se'n conservava un vestigi en la locució “saber mal”. És evident que aquest saber no es refereix a saviesa, sinó a sabor, tot i que metafòricament. Una cosa que em sap mal, em deixa mal sabor de boca, em produeix un sentiment desagradable, em dol. En la literatura és fàcil de trobar molts exemples d’ús del verb saber referit a sabor, i en castellà és ben usual en el llenguatge parlat i escrit. Darrerament he sentit en valencià frases com “em sap a poc”, “no sap a res”, que al principi identificava com a castellanismes, però que després vaig comprovar que eren genuïnes. En el meu àmbit, si més no, aquesta recuperació s’ha produït a través del castellà. No sempre havia de ser nefasta, la seua influència. 

dissabte, 26 de desembre de 2015

SUBTILESES LINGÜÍSTIQUES: 3. Més o menos.


Com a mestre de matemàtiques, he de fer referència contínuament als signes (+ ,-) dels nombres enters. I el fet que siguen fonèticament tan semblants (més, menys), em genera alguns inconvenients i incomoditats. Em costa bastant, per exemple, de recordar, després d'un breu interval de temps, els signes d'una  sèrie de nombres que he guardat en la memòria. Si, per contra, aquesta mateixa sèrie la memoritze en castellà, em resulta molt més fàcil de recuperar (podeu provar vosaltres per exemple amb: +3-5+6-2). A la memòria li costa molt més distingir "més" de "menys" que "més" de "menos". Un altre inconvenient habitual: quan dicte una operació en classe, els meus alumnes em demanen sovint que aclarisca si he dit "més" o "menys", i, envidentment, aquesta confusió no es produïria entre "més" i "menos". 
Però això ha estat sempre així? Si les llengües tenen tendència a evolucionar cap a la simplificació, com com és que la nostra s'ha complicat la vida d'aquesta manera?
La forma més antiga per al "més" és "pus", que evidentment no produeix cap confusió amb "menys", però en un moment donat, la forma "més" substitueix completament la forma "pus". Que ben prompte es produeix una confusió entre el "més" i el "menys", es veu clar en l'expressió  antiga "ni pus ni més", conservada en algunes comarques, que, originalment, devia ser "ni pus ni menys".
Desconec el procés pel qual "més" es va acabar imposant a "pus", però és evident que la llengua es va pertorbar i reaccionà de manera natural amb la substitució progressiva del "menys" original pel castellanisme "menos" (menys) o per l'italianisme "manco" (mutilat), fins al punt que el "menys" desaparegué pràcticament de tots els parlars excepte el d'algunes comarques valencianes, on quedà, sobretot, en la frase "més o menys". L'italianisme manco tingué molta fortuna a les Balears, on encara s'usa de manera habitual. Al PV també va tindré èxit durant molt de temps, però en l'actualitat hi té un ús residual.