FICS

FICS

Fa temps em va eixir una berruga molt emprenyadora en la planta del peu i vaig haver d’anar a mirar-m'ho. El metge m’hi va aplicar, durant unes quantes setmanes, un esprai que treia un gas molt fred. El tractament va resultar completament inútil. La dermatòloga de la SS, després d’una breu inspecció, em va receptar una crema i em va advertir que això de les berrugues era psicològic. Llavors per què em donava l’ungüent? Em digué que perquè ho deia el protocol. Al cap d’una setmana m’havia desaparegut la berruga sense posar-m’hi res.

Mon pare li curava les berrugues al gos posant-li en el lloc on dormia una sargantana viva dins d’un canut de canya. A ell mateix li n’havien curat també d’aquesta manera sense ser-ne sabedor, és clar. Al poble tots coneixem uns quants hòmens (es veu que han de ser hòmens, igual com això d’amidar amb el mocador han de ser dones) que tenen el do de llevar berrugues i en guarden la fórmula secreta com un autèntic tresor.

Tot això m’ha vingut al cap quan he passat per davant d’una ginestera enorme i preciosa, ara que estan tan florides. Tenia una branqueta enroscada formant un nus, i això és una altra tècnica popular per a llevar les berrugues. No és difícil de veure’n pel terme, de ginesteres plenes de nusos com aquest. Diuen que n’has de fer un per cada berruga, i que quan se seque la branqueta se secara també el fic, com la sargantana. M’agrada la paraula fic, un sinònim de berruga derivat del llatí ficus, és a dir: figa (quina paraula tan polivalent). 

carta al president

Molt Honorable President de la Generalitat Valenciana:

Forme part d’un ampli sector de valencians que compartim uns ideals democràtics que, òbviament, no coincideixen amb els vostres. Alguns ens anomenen catalanistes, altres nacionalistes i molt a sovint sens qualifica amb adjectius injuriosos que diuen més del qui els empra que no pas de qui els rep. Tot i que estic convençut que no us calen més explicacions per a situar-nos en l’espectre social valencià, no me’n puc estar de fer unes consideracions sobre la nostra idiosincràsia:

Som valencians i ens en sentim ben orgullosos. Per això no ens estem de manifestar-ho explícitament arreu on estiguem i en tots els moments i circumstàncies de la nostra vida. Si hi ha una senyera indiscutible de la valencianitat, és la llengua dels nostres avantpassats, i nosaltres no ens cansem mai d’enarborar-la per més que les circumstàncies ens siguen desfavorables i fins adverses.

La nostra manera de sentir-nos valencians ens acosta sentimentalment als pobles germans de Catalunya i Balears, amb els quals compartim llengua, història, cultura i totes les arrels que fan que ens considerem branques d’un mateix arbre. Per això veiem amb il·lusió tots aquells projectes que miren d’acostar-nos-hi. Som conscients que l’actual estructura de l’Estat Espanyol dificulta de gran manera aquesta possibilitat, però també sabem que la democràcia és l’eina apropiada per a assolir objectius dignes i honorables com el nostre, i per això confiem en les seues institucions.

En aquest sentit, considerem que vos, com a president de València i de tots els valencians, teniu el deure de garantir-nos el dret de reclamar democràticament totes les nostres reivindicacions. Sempre, naturalment, que no lesionen els drets d’altres col·lectius tan lloables com el nostre.

Per això ens estranya tant que vós i el partit que representeu prengueu constantment decisions que, a més de perjudicar les nostres justes i democràtiques reivindicacions, no aporten cap benefici al conjunt del nostre benvolgut País Valencià.  Podríeu al·legar que l’eliminació de la simbologia i la ideologia catalanista proporciona grans satisfaccions a alguns valencians que pensen, de manera contrària a la nostra, que la idea dels Països Catalans és una entelèquia. I no us llevaré la raó. Sabem que aquesta manera nostra d’entendre la història, de viure el present i d’encarar el futur no agrada a alguns sectors de la societat valenciana. Però és que el fonament de la democràcia es troba en la convivència pacífica i respectuosa de idees diverses i fins contràries, i l’eliminació d’unes en benefici de les altres és una demostració d’intolerància completament antidemocràtica i impròpia, doncs, d’un govern com el vostre elegit en les urnes. M’imagine que no us semblaria bé que si un dia arribaven al poder un govern que sentia simpatia pels ateus, prohibira les religions per tal de donar satisfacció als seus adeptes: a mi tampoc no m’ho pareixeria.

Puc entendre que simpatitzeu més amb els defensors de l’espanyolitat que amb els de la catalanitat, que preferiu el castellà al català, que tingueu més afinitat per unes banderes que per unes altres, i estic content que pugueu exercir aquesta estranya valencianitat vostra sense deixar de ser ni de sentir-vos valencià. Entengueu vós, també, que hi ha ciutadans valencians, tan nobles i dignes com vós i els vostres simpatitzants, amb tanta categoria intel·lectual i moral com vós i els vostres simpatitzants, i que opinen coses que a vós i els vostres simpatitzants no us agraden. I entengueu que, com a president de tots els valencians, teniu l’obligació de garantir-los, a uns i altres, el dret a exercir la seua valencianitat amb plenitud, en pau i amb dignitat.  

Per això us demane que derogueu la norma de la prohibició de PAÍS VALENCIÀ  i de PAÏSOS CATALANS en les iniciatives parlamentàries, i que poseu tots els mitjans que calga perquè puguen veure la TV3 tots aquells valencians que ho desitgen. 

GRUM

Si no heu anat mai a Beniatjar teniu la sort de disposar d’un lloc extraordinari per a descobrir. Això sí, quan tragineu pels seus carrers aneu amb compte de no alçar el cap de sobte: vos podríeu endur la impressió que la mola colossal del Benicadell se vos abalança com una gran bèstia salvatge.

Bevem aigua fresca en la font de sant Vicent i en fer les primeres passes pel terme, ja entenem la fama olivarera del poble. Desenes d’exemplars fora mida (d’aquelles que exageradament solen qualificar-se de mil·lenàries) s’enfilen tossals amunt i davallen als barrancs seguint el perfil ondulant de les seues terrasses abancalades.

Per l’antic camí de Xàtiva, la terra ben cultivada ens alegra el cor i la vista, però tal com ens temíem aquesta esplendor aparent no redimeix de la decadència les antigues cases de camp. La casa Sotorres (el topònim genuí, derivat molt probablement de sa Torre, amb l’article salat mallorquí, s’intentà substituir, inútilment, pel de Masia del Consuelo), presenta un aspecte tan deplorable, si més no, com els de la majoria de masos que hem visitat fins ara. La imatge més colpidora i potser la més descriptiva del declivi és la dels antics tractors coberts per les runes de la casa.

Ja de tornada, a la porta del bar del poble, ens trobem una colla de jubilats que ens observen amb la barreja justa de curiositat i desconfiança. Això sí, quan em dispose a fer-los una foto, s’hi posen bé. Un dels vells em demana de seguida si no li’n faria una a una olivera seua: pagant!, aclareix. Li demane un quilo d’olives i s’hi avé de seguida. M’assenyala l’indret on la trobaré i un jove s’ofereix a acompanyar-m’hi. Només són dos o tres-cents metres. De camí, passem per un bancal amb unes oliveres immenses a les quals se’ls ha aplicat una poda molt severa. El jove m’ho fa notar. L’olivera del vell, contràriament, ha estat esporgada molt lleugerament: ocupa un espai immens i el brancatge és espessíssim. Comence a entendre la jugada. En el poble de les oliveres no hi ha unanimitat sobre la manera com s’han  de netejar els arbres. I ara em volen fer servir de jutge, o més bé de simple testimoni de la victòria d’una teoria sobre l’altra. Les imatges no deixen lloc a dubtes. L’olivera poc esporgada presenta una grumació (el grum és la flor de l’olivera, per als llecs en la matèria) espectacular que deixa les altres a l’alçada de la sola de l’espardenya. Quan en tornem, l’amo de l’olivera esplendorosa es limita a assaborir la victòria amb un somriure.

Mentre prenem una cervesa a la porta del bar, s’acosta un altre vell. El conec, és l’antic alcalde. Ens saluda i seu amb nosaltres. De seguida enceta una conversa sobre el seu tema preferit: el Gatet d’Otos. Els altres vells l’escolten i assenteixen. De seguida entenc que el reivindiquen com a heroi local: per més que es diga d’Otos, sa mare era de Beniatjar i ell hi passà els darrers ans de la seua vida. M’expliquen històries que desconeixia sobre aquest mític bandoler del XIX (sobre el qual he escrit la novel·la Pana Negra). M’agrada sentir-lo: parla amb el mateix fervor amb que els meus avis m’havien explicat històries més o menys semblants quan encara era un xiquet.

Sí, Beniatjar és un poble preciós. El seu terme és, probablement, el més bonic de la Vall d’Albaida. Les seues oliveres (les esporguen com les esporguen) són segurament les més precioses i les més productives. Els seus habitants són com són, com passa a tot arreu. I al bar del seu poble t’hi pots fer una bona cervesa mentre xarres i observes la Penya. Per si tot això encara vos semblava poc, compteu que a tir de pedra hi ha Otos, el poble del Gatet per més que diguen ells.

SUAGRES

De la Font de Baix enfilem costa amunt un vell camí que voreja un barrancó. Amb les pluges dels darrers dies, la natura ha esclatat en tot el seu esplendor. En un bancalet acabat de llaurar, un favar de renadiu mostra una exuberància obscena: ell no ho deu saber, que el seu esforç és estèril. Casimir no se’n pot estar d’arrencar-ne una mata i descobrir-ne la llavor germinada.

Al mas de Suagres ens trobem Toni, el masover. Fa anys que ja no hi viu amb la seua dona i els seus fills, però continua anant-hi cada dia i es fa càrrec de la part de la finca ‒menys de la meitat‒ que encara es cultiva. L’edifici havia estat magnífic, amb un gran pati central al voltant del qual s’articulen les dependències agrícoles (almàssera, quadres, porcateres, cups, corrals...), tot abandonat, i els habitatges dels amos i els criats, aquest darrer convertit en un magatzem tronat. Enmig del deteriorament general, crida l’atenció la decoració primmirada de l’antiga capella, reconvertida en dipòsit d’adobs i pesticides: un trist retrat de la decadència.

Li demanem a Toni si no ens ensenyaria l’edifici, i ens assenyala de seguida l’entrada amb la seua hospitalitat franca i sorollosa. Al menjador, a la vora de l’antiga llar que ocupa la nevada sencera (a l’estil dels masos i les cases de solera), Toni pren cadira i ens n’ofereix. Es veia des del primer moment que preferia xarrar ans que passejar les dependències inútils i malparades. La veu de Toni és ferma i clara, i exposa les seues idees amb contundència. La situació del camp es converteix en el tema central, però el masover no es deixa véncer per nostàlgies. És un home optimista, i veu el futur en l’agricultura ecològica. Si sembres ‒diu‒, tens perill de collir.

És un home de més de 70 anys, però està al dia, i de la seua boca ixen tecnicismes com fitosanitari o ecosistema, al costat de velles paraules com tramujar, somall o avenc.

Escoltar els vells ‒diu‒ ha estat la font principal de la seua vasta cultura agrària. Quan era jove, seia al costat dels jugadors de truc i n’escoltava els consells. Així va aprendre coses fonamentals, com que hi pot haver anys de 24 mesos, i quin és el millor adob de l’horta: la cendra del cigarret. Com? Sí ‒explica‒, si un llaurador fuma molts cigarrets a l’horta, vol dir que la visita sovint, que hi treballa amb constància i fins que se l’escolta. I elles, les plantes, t’expliquen el que necessiten. Si les escoltes, el resultat serà sempre una bona collita.

Ens ha passat la vesprada xarrant i no hem visitat la casa. És l’excusa perfecta per a tornar-hi. Toni també ho ha entés així. 

DOS PEL PREU D'UN

DOS PEL PREU D'UN

Rossa de pot, quaranta passats, xandall llampant, una mica de sobrepés. Seu al racó de la sala d’espera de l’hospital sota un endoll d’on penja el fil del carregador del mòbil. Hi tecleja obsessivament. S’atura i mostra la pantalla al seu company (marit, em fa l’efecte): calvície servera, quaranta llargs, xandall llampant, sobrepés. Riuen amb complicitat i fan retrets: set o huit missatges en un minut, en veu ben alta i amb un deix obscé de vanitat. Els fills... o les filles, m’ha paregut sentir. La parella del costat els escolten amb desgana, més pendents dels seus propis tecleigs. En són una còpia gairebé perfecta. Potser una mica més acaramel·lats, els veig. Sobta un poquet, per l’edat.

Ara només sent el clic metàl·lic (de mallerenga) dels botons pitjats. Els clics del móbil d’una nena morena de trets caucàsics, asseguda en l’altre pany de paret, sonen infantils.

El calb ix de la sala. Quan torna, al cap d’una estona, se li nota una certa excitació en el moviment nerviós de les cames. Vol dir alguna cosa, però s’ha d’esperar fins que aconsegueix atraure l’atenció dels seues companys. Es veu que no poden desenganxar completament la vista de l’aparell i forcen la postura del coll com si miraven per damunt d’unes ulleres de prop. Els diu que ha fet un gran descobriment: a la màquina expenedora de refrescos i llepolies, una bossa de xips s’ha quedat enganxada davall de la fila dels refrescs de pinya. I...? Doncs que si traus un refresc, arrossegarà la bosseta i en tindràs dos al preu d’un. Dos... què? Dos productes! Quina ganga! I  com era que no ho havia tret de seguida? Doncs... que es veu que es volia assegurar no sé de quina cosa.

Em passa pel cap que me’n podria aprofitar. Mentre ells en parlaven, m’alçava dissimuladament, m’acostava a la màquina, mirava a un costat i altre, treia el refresc de pinya, i... ta-xan: dos al preu d’un. Quina il·lusió que em faria ser més espavilat que aquest calb del xandall, prendre-li la davantera i deixar-me’l amb un pam de nas. Però sé que no ho faré. Jo no sóc així... sóc d’aquells altres que de seguida es posen a filosofar sobre el consum compulsiu i tota la mandanga: però tu per a què els vols, sant home, si no t’agraden els refrescs de pinya, i els xips vés a saber de què dimonis deuen fer gust... Per això i perquè sóc una mica pusil·lànime: cagamandúrrio, que diria el meu amic Toni. Doncs acatxe la mirada i em concentre en el diari. Una cita de Shopenhauer se m’ajusta de collons: “m’agradaven molt les dones, tant de bo que jo els haguera agradat a elles”.

Sent veus i torne a alçar el cap. El calb ha tornat: està excitadíssim. Els altres se’l miren amb gest d’admiració mentre esgrimeix els trofeus. El que val, val, diu... i el que no per a mestre, pense jo. S’ha d’estar atent, insisteix... Li dona la bosseta de xips a la seua rossa de pot. Ella es mira el paquet, i de seguida, amb mirada seductora, el seu heroi, que enceta la botella de suc de pinya. Els companys engulen saliva i tornen a la pantalla del mòbil.

La xiqueta caucàsica els ha mirat amb curiositat. S’alça de la cadira i ix de la saleta. Al cap d’una estona torna en companyia d’una altra dona: rossa de pot, texans ajustats, bon cul, jersei ajustat, bones mamelles, quaranta-vés-a-saber: guapota. Deu ser la mare de la xiqueta, pense, tot i que no li veig els trets caucàsics. Seuen les dues en el pany de paret lateral. Quan la del xandall ha obert el paquet de xips, la dels texans s’alça de la cadira i s’hi acosta decidida. Els parla en un castellà d’una delicadesa metàl·lica: resulta que era ella qui havia posat els diners i, doncs, la propietària del paquet de xips enganxat. La rossa del xandall deixa de mastegar i fa la intenció de tornar-li’l encetat, però el calb s’hi fica. Si no funcionava la màquina, diu, havia d’anar a recepció. A la rossa del xandall se li ha entravessat el xip en la gola. Els de la parella bessona fan cara de pomes agres. L’estrangera diu que no passa res: total és un euro. El calb insisteix, s’ha d’anar a consergeria si no funciona la màquina. La rossa del xandall assenteix amb el cap, agafa un altre xip i se’l posa a la boca amb gest desganat. L’estrangera la mira, somriu i torna al costat de la petita caucàsica. S’abracen i la mare, si era la mare, somriu. Al cap d’una estona, s’alça de nou, travessa la saleta, s’acosta als del xandall, els mira fixament, fa mitja volta i torna al seu lloc. Ho repeteix dues o tres vegades. M’agrada aquesta dona: té la personalitat que a mi m’agradaria tenir. Quan torna a seure, em quede mirant-la fixament, fins que alça el cap i se’ns creuen els esguards. Somric solidàriament i em torna el somriure: m’ha agradat.

La parella bessona s’alcen i s’excusen, diu que volen menjar alguna cosa. Ixen i s’aturen a la part de fora de la saleta. Només els hi puc veure jo des del meu racó. Intercanvien algunes paraules barrejades amb mirades esbiaixades cap a l’interior. M’imagine que no són com els seus companys, que s’han sentit violents amb l’escena i ara ho comenten d’amagat. Ho veig normal, jo mateix m’hi he avergonyit, i no hi tinc res a veure.

Quan tornen al cap d’uns minuts, les estrangeres se n’han anat. La dona (la que jo imaginava avergonyida) fa un gest amb el cap en la direcció on havien estat assegudes mare i filla i diu: Què t’ha paregut, l’armènia? (armènia! Com ho devia saber?). No estan espavilades ni res, diu el calb. Potser no era veritat, dubta la rossa mentre assenteix amb el cap. Eixes sempre estan a l’aguait, hi torna la primera. Però potser sí que era veritat, diu ara la rossa insegura. Són unes desvergonyides, insisteix l’altra amb gests de menyspreu.

No ho puc suportar més. Isc al corredor i hi passege. Després que m'he retret repetidament la meua estupidesa, prove d’imaginar-me què hauria passat si arribe a estar més espavilat i sóc jo qui trau els xips i el refresc per un euro. L’armènia se m’hauria acostat i m’hauria reclamat el paquet amb la seua delicadesa metàl·lica. Jo m’hauria posat nerviós, segurament, però potser m’hi hauria sobreposat i aprofitava l’oportunitat per a demanar-li d’on era, i quina llengua parlava amb la seua filla, i qui era el malalt que esperava, i quant de temps feia que havia vingut del seu país, i fins i tot com li deien, i si tenia compromís, i, si no en tenia, si no voldria sopar amb mi... Déu! Quantes coses que m’havia perdut per ser tan collonera...

Gire la cantonada del corredor i m’he trobat en una sala més gran, amb màquines com armaris de vidre, espendedores de refrescos i bossetes de xips. Veig l’armènia i la seua xiqueta assegudes en un cantó, elles no m’han vist a mi. Un jove es baralla amb la màquina, li fot trompades... la mare que et va parir! Finalment desisteix, s’acosta a l’ascensor i hi pitja nerviós. Quan ha desaparegut, la petita caucàsica s’acosta a la màquina, observa i torna al costat de sa mare: definitivament era sa mare. Hi entre llavors, m’acoste a la màquina, hi pose un euro i hi cauen dos productes... ni m’he fixat què són. Sec en la fila de cadires, enfront d’elles, i quan em dispose a obrir un paquet, se m’acosta la dona i em diu, amb delicadesa metàl·lica, que havia estat ella qui havia posat l’euro. Somric i li allargue el braç. Ella em pren la bossa, somriu i es gira. Satisfet, em concentre en les línies exactes, en la cadència perfecta del moviment del cul mentre camina cap a l’altra banda de la sala. 

HORES ORADES

HORES ORADES

Entre els anys 534 i 539 de la nostra era, sant Benet escrivia la seua Regla, en la qual establia les normes que havien de regir l’Orde Benedictí. Alguns capítols de la Regla estan dedicats a l’ordenació dels oficis divins, és a dir, a determinar els intervals de temps que diàriament s’han de dedicar a fer els diferents resos. Aquests períodes s’anomenen hores canòniques. Durant l’edat mitjana, entre els segles X i XIII a molts convents i esglésies es feren uns rellotges especials, anomenats de missa, que marcaven exclusivament aquestes hores. Seguint la indicació de les sagrades escriptures –“Us he lloat set vegades al dia”–, sant Benet determina que les hores d’oració diürna han de ser set: Laudes, Prima, Tertia, Sexta, Nona, Vespres i Completes; i les d’oració nocturna, només una: les vigílies. Cal remarcar que les hores canòniques, a diferència de les actuals, no es referien a un moment concret del dia, sinó a un període de temps, que era, a més, variable al llarg de l’any.

rellotge d'hores canòniques de Mora de Rubielos

No descobrirem res de nou si afirmem que la tradició religiosa és una part important de la nostra cultura i que ens ha deixat la seua empremta en totes les manifestacions culturals i, per tant, en la llengua. No fóra, doncs, d’estranyar que d’aquella antiga manera d’anomenar les hores en l’edat mitjana encara poguérem trobar vestigis en la parla actual. Vet-ne ací algunes hipòtesis.

El nom amb que actualment es coneix a tot arreu l’antic i sa costum de fer una becada després de dinar, la sesta (la siesta, en castellà; la sieste, en francés, etc.), té el seu origen en l’hora canònica sexta. Durant aquesta hora, que s’enceta al migdia, els frares dinaven i a continuació dormien una estona. La sesta havia de ser més llarga a l’estiu que a l’hivern, perquè la nit de l’estiu és més curta i amb tots els resos que havien de fer, no els donava per a descansar prou. Sembla acceptat per tothom que el costum de la sesta és fonamentalment mediterrani, i és lògic pensar-ho així, ja que la forta calor del migdia d’estiu hi fa gairebé impossible dedicar-se a qualsevol tasca vital. Tanmateix, també hi ha qui argumenta, en sentit contrari, que la sesta els era més necessària als frares dels països del nord d’Europa que no als del sud, ja que allà les nits de l’estiu són extremadament curtes i, sent que l’horari canònic els obligava a alçar-se quan encara era fosc, devien necessitar fer llargues migdiades. En qualsevol cas, és en aquestes latituds mediterrànies i no pas en aquelles nòrdiques on es conrea l’honorable esport del jaure diürn amb major afecció. Fa només uns decennis, a alguns pobles del País Valencià el costum de la sesta estava tan arrelat que s’arribà a institucionalitzar, de tal manera que en acostar-se l’estiu, les autoritats dictaven un ban que prohibia, sota pena d’una multa, transitar els carrers de manera sorollosa durant el ple del migdia.

Sembla que també l’hora nona ha deixat rastre en el nostre vocabulari. Se sap que en un determinats moment de la història i en alguns llocs, l’hora nona, que teòricament correspon a mitjan vesprada, s’avançava fins al migdia per tal de donar temps a enllestir tots els resos diürns i sopar abans que es fera fosc (per pura qüestió d’estalvi), si més no durant l’hivern. Situada l’hora nona pròxima al moment del migdia i sabent del costum dels monjos de fer la migdiada, aquest terme hauria pogut donat lloc a l’expressió infantil fer nona i les seues variants fer non, fer noninon, etc. Aquesta influència també la podem trobar en altres llengües. En francés es diu faire la nonne. L’anglés utilitza la paraula noon per a referir-se al migdia.

L’hora canònica que més derivats ha deixat en la nostra llengua és la vespera, que deriva de Vespera, o Venus, nom llatí del planeta Venus, primer astre que es veu al final del dia. La vespera ha evolucionat fins a adquirir significats diferents en els termes: vesprada, vespre i vespra. El primer correspon al període de temps que va des de després del migdia fins a la posta del sol, i s’usa només al País Valencià. Del segon, vespre, en fan ús només els parlars catalans orientals i es refereix a les primeres hores de la nit (a Mallorca i l’Empordà s’usa vesprada amb aquesta accepció). El tercer, vespra, usat en català occidental, al·ludeix al dia anterior a una festa. La vesprada i el vespre, corresponen, doncs, a dues evolucions diferents del mateix concepte: les hores pròximes a l’aparició al cel de l’estel Venus. Quant a la relació entre vespre (o vesprada) i vespra, de significats aparentment tan allunyats, gosarem suggerir que originalment es podrien haver referit al mateix període de temps. Vegem com hauria pogut anar el procés de divergència:

Algunes antigues civilitzacions com els romans, els hebreus, etc. començaven el dia amb la posta del sol, és a dir, amb el vespre. De fet algunes de les festes que ens han arribat d’aquells temps, sobretot les religioses, encara conserven aquesta estructura. Per exemple, la nit de Nadal és la nit anterior al dia de Nadal, i no la nit següent com correspondria segons la nostra concepció actual del dia. I el mateix passa amb la nit de Cap d’Any i la de Sant Joan. En aquelles antigues cultures un dia de festa començava amb el seu vespre i s’acabava amb l’arribada del vespre del dia següent. La introducció d’una festa d’aquestes característiques en una cultura que comença el dia a la mitjanit (o, plantejat a l’inrevés, la introducció del començament del dia a la mitjanit en una cultura que celebra aquestes festes), situaria el vespre de la festa en el dia anterior al de la pròpia festa. Amb el pas del temps es degué identificar la vespera de la festa amb el dia anterior a la festa. I d’aquesta manera ens ha arribat a nosaltres. En castellà la forma víspera només s’usa per a referir-se al dia anterior, i no hi ha un substantiu amb la mateixa arrel per a referir-se a la vesprada ni al vespre; tanmateix, sí que hi podem trobar l’adjectiu vespertino, referit a aquesta part del dia. El català oriental usa el terme vigília per a referir-se a la vespra de la festa. L’accepció d’aquest terme, derivat de les vigilies de l’horari canònic, degué evolucionar progressivament de la nit anterior al dia de la festa a el dia anterior a la festa.

El català, com altres llengües, té moltes expressions horàries que defugen la referència crua i freda de les xifres: a primera hora, enjorn, de bon matí, al cant del gall, al capvespre, a l’horabaixa, a la poqueta nit, a hores intempestives, etc. L’origen d’aquestes frases és ben divers i no el tractarem ara. Tanmateix, n’hi ha una que ha suscitat algunes polèmiques filològiques: a hora horada, expressió que, acompanyant habitualment el verb arribar, o algun sinònim seu, s’usa per a reprotxar la tardança a algú que arriba a una reunió o qualsevol mena d’acte en el darrer instant, gairebé fora de temps.

Alguns diccionaris presuposen que horada és un derivat d’hora, (com diada ho és de dia i mesada, de mes) però no hem trobat cap explicació clara de com la frase ha pogut evolucionar fins a lexicalitzar-se en el seu actual sentit. Tanmateix, en el Diccionari Etimològic i Complementari de la Llengua Catalana, Joan Coromines assevera de manera contundent que aquesta orada és sense hac, i correspon al femení de l’adjectiu orat, sinònim de boig. Així, segons Coromines, una hora orada, fóra una hora boja, és a dir, una hora desenraonada per a acudir a algun lloc; sobretot, m’hi permet afegir, si hom hi és esperat. Posats a divagar, i recordant que parlàvem de les hores canòniques, encara gosaré afegir una altra proposta: que orada, siga sense hac, i que signifique resada o pregada. Posem-nos en el cas d’un monjo que havent-se quedat adormit, arribara al res d’una de les vigilies quan ja s’estaven ultimant les lletanies corresponents; és a dir, quan s’estava acabant d’orar aquella hora canònica anomenada vigilies i, doncs, l’hora estava gairebé orada. El pobre monjo rebria les admonicions del seu pare superior per haver arribat a hora orada. Aquesta frase té un significant semblant a una altra, potser més coneguda, que diu: arribar a misses dites; de manera que, si hi haguera un bri de certesa en l’origen etimològic que hem proposat per a hora orada, aquestes dues frases resultarien doblement emparentades: per la banda canònica i per la lèxica.

Aquesta frase també existeix en castellà, però, segons que diu el Diccionario de la Lengua Española, en la forma a la hora horada. I sembla que aquesta aparició de l’article la en castellà reforça una mica la nostra hipòtesi, ja que en determinar la nostra hora (siga o no canònica)  li dona el caràcter històric d’interval de temps (en anglès, hour), i l’allunya del sentit més actual d’hora com a instant puntual (en anglès, time).

BIBLIOGRAFIA:

–                          VALLHONRAT, JOSEP MARIA, “Les hores canòniques segons la regla de sant Benet”, La Busca de Paper, núm. 38, Setembre-desembre 2000, Barcelona.

–                          MILENIO, B., “A que horas rezaban nuestros monjes”, Analema, núm. 7, 1993, Madrid.

–                          VALDES, M.M., “Relojes primitivos y regulación de la jornada monástica”, Analema, num. 17, 1996, Madrid.

–                          ARNALDI, MARIO, “Relojes de Sol pintados en el claustro de un monasterio italiano (resumen)”, Analema, núm. 19, 1997, Madrid.

–                          COROMINES, JOAN, Diccionari Etimològic i complementari de la Llengua Catalana, volum IV, 1993, Barcelona.

–                          REAL ACADEMIA ESPAÑOLA DE LA LENGUA, Diccionario de la Lengua Española, XX Edició, 1984, Madrid.

–                          ALCOVER, ANTONI M. i MOLL, FRANCES DE B, Diccionari Català-Valencià-Balear. 1978, Palma de Mallorca.

TERRA DE LLAURADORS

LA PASSEJADA DEL DILLUNS

 

Els termes d’Albaida i Agullent, uns dels més industrials de la Vall, deuen estar també entre els més ben cultivats de la comarca. No és cap secret que l’agricultura no és un gran negoci, i de fet alguns dels pobles de tradició més agrícola tenen gran part dels seus camps en un estat  lamentable. Passejant-hi pels caminals de la plana albaidina em va passar pel cap, no sé si encertadament, que això es podia deure a la diferent distribució de la terra. En les zones centrals de la comarca hi ha uns masos preciosos envoltats per centenars, i en algun cas milers, de fanecades. Hisendes d’aquestes dimensions potser sí que fan mínimament rendible l’agricultura. O potser tampoc, perquè per a tenir-los en producció cal fer-hi unes inversions difícils de recuperar. Això em porta a pensar la possibilitat que en aquestes precioses hisendes s’hi hagen colgat molts diners negres durant les èpoques daurades d’esplendor del tèxtil i de l’especulació immobiliària, i ara aquell diner negre comença a donar fruits, ni que siguen escassos. Les finques agrícoles petites d’altres zones de la Vall van ser abandonades, en aquelles mateixes èpoques daurades, en la mesura en què els seus propietaris s’incorporaven al treball de les fàbriques o de la construcció. Com que els obrers no acumularen grans fortunes, no les pogueren invertir en les seues finques, i ara, quan alguns es plantegen la tornada al camp, es troben amb propietats petites, mal equipades i gens rentables.  

Deixant de banda especulacions, la veritat és que fa goig passejar entre bancals llaurats, sembrats incipients, vinyes brotades. La imatge i l’olor de la terra cultivada són plaers que no tenen preu per a qui els ha sentit en la seua infantesa. Per això, malgrat tot el que he dit, em sent agraït a la gent que s’estima la terra, que la cultiva i la conserva per al nostre gaudi.

També vam veure productors petits, com els de la casa Vinagre, que cultiven carxofes i penques per als supermercats. Es queixava, la propietària, que els de Mercadona són molt exigents amb el control de pesticides. Per una vegada que pensàvem que l'empresa de Roig feia una cosa ben feta, vam haver de callar i donar la raó a la nostra amfitriona.

Visitàrem finalment el senyor Juan, protagonista de l’Últim mas. Encara no hi havíem anat des que faltà Maria. El vam trobar animós i xarraire, i amb un sentit de l’humor extraordinari. Em fa l’efecte que la personalitat de la seua dona l’eclipsava una miqueta. És un gran orador i, per si no n’hi havia prou, es va deixar anar en l’aspecte ideològic. Mai abans no n’havíem parlat, de política, i no ens va saber gens greu. Tampoc no hi va faltar una llagrimeta, en el seu moment, tot en la justa mesura. Juan continua al mas, el seu fill i la seua nora se n’ocupen, de dur-lo-hi cada dia, i ell no se n’està de mostrar-los la seua gratitud. Pare i fill ens acomiadaren afectuosament sota la mirada impertèrrita del rellotge de sol.