dijous, 22 de novembre de 2018

temps


TEMPS ZERO

Les hores se’ns escurcen quan en gaudim i s’eternitzen quan ens hi avorrim, i malgrat aquesta percepció subjectiva, intuïm un temps uniforme i absolut que transcorre al marge de la nostra experiència. Per mesurar el temps necessitem la repetició constant d’un fet. L’observació de la regularitat d’alguns fenòmens celestes ens havia proporcionat la il·lusió els cicles astronòmics eren la unitat de mesura perfectes: any, mes, dia, hora, minut. Els rellotges solars reproduïen de manera directa aquests cicles i els mecànics tractaven d’imitar-los de la manera més fidel possible. Però amb els avanços científics i la construcció d’aparells de més precisió es va poder observar que les òrbites i les rotacions planetàries no eren tan periòdiques com semblava. Vam haver d’acceptar que els patrons temporals no podien dependre dels moviments irregulars dels astres i s’hi adoptà un fenomen físic més precís. L’actual unitat bàsica de temps del Sistema Internacional és el segon (s) i es defineix com la duració de 9.192.631.770 períodes de radiació corresponents a la transició entre dos nivells de l’estructura hiperfina de l'estat fonamental del cesi 133.
Però l’autèntic daltabaix en la concepció del temps arribà amb la Teoria de la Relativitat Restringida d’Einstein (i amb la Teoria General de la Relativita, però això ho deixarem per a un altre dia) segons la qual el temps absolut no existeix. Dos fenòmens simultanis des del punt de vista d’un observador poden no ser-ho per a un altre. I no es tracta d’una percepció subjectiva sinó d’una realitat mesurable. L’exemple més conegut és la paradoxa dels bessons. Si un de dos germans bessons s’embarca en una nau espacial i viatja a velocitats pròximes a la de la llum, quan torne a casa es trobarà que l’altre ha envellit més que no ell: haurà celebrat més aniversaris, la seua pell estarà més arrugada, i la mort, probablement, més pròxima.
Costa d’entendre, però no es tracta de cap hipòtesi de treball. Si portàvem l’experiment a l’extrem, les conseqüències encara són més increïbles. Per algú, o quelcom, que viatja a la velocitat de la llum (uns 300.000 km/s), el temps no transcorre, ni més lent ni més ràpid. La llum viatja a aquesta velocitat, i això vol dir que el rellotge dels fotons del Big-bang encara està a zero i el seu comptaquilòmetres no s’ha posat en marxa. Per a un foto no existeix el temps ni l’espai, i és que potser el temps i l’espai són la manera com la matèria es percep a si mateixa, però no una realitat universal.

divendres, 2 de novembre de 2018

ORIENT


ORIENT

“e quan vim nostra senyera sus en la torre descavalgam del caval en endreçant-nos ves horient e plorant de nostres uyls” (Crònica de Jaume I)


Per raons òbvies, els vents i els punts cardinals han compartit nom i llegendes al llarg de la història. En català antic s’usaven majorment les formes migjorn, ponent, tramuntana i llevant, que en l’actualitat designen, sobretot, els quatre vents principals. Les formes nord, sud, est i oest dels punts cardinals són d’origen germànic i arribaren a la nostra llengua molt tardanament a través del francés. A la Biblioteca Nacional de París es conserva l’exemplar més antic (s. XIV) de la rosa dels vents, obra dels jueus mallorquins Jafuda i Abraham Cresques, en el qual s’anomenen els huit vents principals a la manera d’Itàlia:Tramontana, Grego, Levante, Laxaloch, Metzodi, Labetso, Poniente i Magistro.
 
NORD

Nord prové d’un terme anglosaxó que fa referència a esquerra. La raó és que si mirem el sol ixent per a orientar-nos, el nord ens quedarà en aquesta posició. De la mateixa arrel ve el terme sinistra i els seus derivats sinistre i ensinistrar (és curiós que, el sentit d’educar, el castellà usa la forma antònima adiestrar). Per convenció eurocèntrica, el nord se sol representar en la part superior dels mapes. Perdre el nord s’empra per a referir-se a algú que no encerta el camí correcte en la seua vida.

Àrtic significa que està situat a l’extrem nord de la Terra. Prové del llatí arcticus (ós), i aquest del grec, i fa referència a la constel·lació de l’Ossa Menor, que conté l’estrela Polar, far universal del nord. L’estrela Arcturus, que també para per aquelles latituds celestes, és el Guardià de l’ós.

Boreal, del llatí boreas(vent fred del nord), i aquest del grec. Segons la mitologia, el vent Boreas era mes fort que els seus germans, els vents Notos (sud), Euros (est) i Zephirus (oest), per això era considerat el rei dels vents. Una coneguda faula d’Esop explica que Boreas i Helios, que discutien quin dels dos era més fort, convingueren que guanyaria la disputa aquell que aconseguira que un viatger es llevara capa que el cobria. Boreas bufà amb força i només aconseguí que el viatger s’aferrara més al seu vestit. Helios àugmenta a poc a poc l’escalfor fins que el viatger es despullà. Moralitat: la persuasió és més efectiva que la força.  
Boira, és la broma baixa que se sol formar després que ha bufat el vent del nord, i ve del mateix ètim que boreal.
Refranyer: boira terrera, aigua s’espera”.

Septentrional, del llatí septentrionale, i aquest de septen-trion, literalment, els set bous, i fa referència a la constel·lació de l’Ossa Menor, formada per set estreles principals.

Tramuntana, del llatí transmontana (de l’altra banda de les muntanyes). Punt cardinal del nord i vent que bufa d’aquella direcció. “Així com cell qui de Migjorn les terres/ va encerquant per vent de tremuntana”, Ausiàs March.
Refranyer: tramuntana, aigua mana. Quan la tramuntana s’emborrasca i la Murta fa capell, llaurador ves-te’n a casa, pica espart i fes cordell.
Una forma popular bastant estesa d’aquest vent és matacabres.


SUD

Sud podria estar relacionat etimològicament amb el sun anglés, ja que aquesta és la posició del sol durant la major part del dia vist des de l’hemisferi nord. L’eurocentrisme, a banda de situar el sud en la part inferior dels mapes, li ha atorgat el significat pejoratiu de lloc de pobresa i subdesenvolupament. El Midi francés i el sud italià també s’ha mirat amb menyspreu des de les regions nòrdiques dels respectius països.

Antàrtic, oposat a àrtic.

Austral, del llatí australis, vent del sud. Austràlia i australopitec en són derivats.

Migjorn, vent i punt cardinal del sud. Del llatí vulgar medio diurno.
Refranyer: migjorn, aigua enjorn. Migjorn a sa posta, mestral que s’acosta.
A alguns pobles valencians, arribat l’estiu hi havia el costum de fer un ban en què es prohibia fer sorolls que interromperen la sesta dels vilatans durant el ple de migjorn.

Meridional, del llatí meridionalis (relatiu al migdia o al meridià), vent i punt cardinal del sud. Meridià s’usa també per a designar el cercle màxim que passa pels pols i per una determinada ubicació de la Terra. El meridià de Greenwich, passa per aquesta ciutat i és reconeix internacionalment com el   meridià Zero, a partir del qual es compten tots els altres. Travessa, entre altres, la ciutat valenciana de Castelló. 


EST

Est prové de l’anglés east, i aquest d’una arrel indoeuropea que remet a brillantor, aurora, solixent, present també en els termes or i Àustria.

Orient prové del llatí oriens (ixent, naixent). Originalment es devia dir sole oriente per referir-se al sol naixent, fins que es va elidir la referència al sol i va quedar simplement orient. Venen de la mateixa arrel oriünd, origen, aborigen, orto (naixement d’un astre). La importància de l’eixida del sol atorga a aquesta direcció un paper cultural preponderant, per això quan trobem la direcció correcta diem que estem ben orientats, i quan encarem una cosa en un sentit determinat, diem que l’hem orientada.  “Lo món entorn, tot, d’orient fins a ponent” (Spill, Jaume Roig)
Orient ha pres el paper de civilització oposada a Occident. Àsia es divideix en Orient Mitjà i Orient llunyà. És un terme eurocèntric, com també és centrista la denominació Llevant amb què sovint es refereixen al País Valencià des de la Villa y Corte de España.

Llevant procedeix del llatí levare (llevar, alçar), i aquest de la mateixa arrel que ha donat ligth en anglés. De levare deriven també lleu, rellevant, lleuger, llevar, levitar, etc. 
Refranyer: llevant la mou i ponent la plou. Llevant, aigua avant.
Al poble de Benilloba diuen llevant de Dénia al vent de l’est i llevant de València al del nord
En català el punt cardinal també es diu solixent.




OEST

Oest és la direcció oposada a est, i té el mateix origen.

Ponent ve del llatí ponentis, amb el mateix significat. En català cal evitar la confusió entre els verbs posar i pondre. Posar ve de pausare (aturar-se), pondre ve de ponere (depositar una cosa en un lloc). Les gallines ponen ous, el sol es pon cada dia i es compon música. El dinar es posa a taula, ens posem la camisa i posem fre als nostres impulsos. També en castellà existeixen els verbs posar i poner i els seus derivats reposar, reponer, disponer, deponer, etc.
Refranyer: ponent, aigua fresca i vi calent. Sol en rogent, vent al ponent. 

Ocàs i Occident venen del llatí cadere (caure) i el seu derivat occidere (assolar-se, pondre’s, morir). Originalment es deia occidente sole (posta del sol), fins que el sole s’hi va elidir i quedà sols l’occidente. Tenen el mateix origen decadència, cadàver, ocasió, homicidi, etc.

Zèfir, segons la mitologia grega Zéphyros és el déu del vent de l’oest, el més suau i benigne. Devia ser molt enamoradís perquè s’enamorà de Cloris i de Jacint entre altres. Potser per això és un vent força poètic: Del vaixell de les veles de zèfir/ l’irradiador de proa/ha xuclada la sang del sol/morent la mar (Joan Salvat Papasseit)

Magrib és l’occident àrab, també fa referència a l’oració islàmica que té lloc immediatament després de la posta del sol. Per extensió els països de l’oest d’Àfrica s’inclouen sota aquest nom. En idioma amazig es diu Tamazgha.
L’orient àrab es denomina Màixriq.


VENTS SECUNDARIS

Gregal o de Provença, vent del NE
Gregal ve del llatí gregale (relatiu als grecs).
Refranyer: en gregal, ni peix ni pardal.

Xaloc, vent del SE
De l’àrab Xaluq, amb el mateix significat.
Refranyer: xaloc, tanca la porta i fes bon foc.

Garbí o Llebeig, vent del SO
De l’àrab Garbí (ponent).
Llebeig ve de l’italià libeccio i aquest del llatí libs, emparentat amb l’àrab labaj, amb el mateix significat.
En algunes poblacions es diu llebeig al vent del sud.
Refranyer: llebeig, aigua veig.

Mestral, vent del NO. En alguns llocs, cerç o matacabres.
Del llatí magistrale.
Refranyer: Déu mos guarde de tot mal i de ratxa de mestral.





dimarts, 30 d’octubre de 2018

ANY


ANY
Temps que tarda la terra a fer una volta completa al sol. Del llatí annus (any, anyada, estació), el qual prové de l’arrel an, que significa anell.

TIPUS D’ANY:
Tròpic: període de temps (365,242189 dies = 365 dies, 5 hores, 48 minuts i 45,16 segons) entre dos passos consecutius del sol per l’equinocci de primavera.
Sideri: període que transcorre entre dos passos consecutius d’un meridià per una estrela fixa (365 dies, 6 hores, 9 minuts i 9,7 segons).
Anomalístic: període entre dos passos de la terra pel periheli (distància mínima al sol) de la seua òrbita.
Civil: període de caràcter administratiu que conté un nombre enter de dies (365 o 366) de tal manera que s’eviten les fraccions i el seu valor valor mitjà coincidisca amb l’any tròpic a fi de mantenir les estacions fixes dins el cicle anual.
Julià: Any civil històric de 365/366 dies introduït a Roma per Juli Cèsar. Un cicle julià complet consta de tres anys consecutius de 365 dies i un de 366, la qual cosa dóna com a resultat un any mitjà de 365,25 dies.
Gregorià: any civil actual, resultant  d’eliminar del julià tres anys de traspàs (de 366 dies) de cada 400 (els que són múltiples de 100, però no de 400, com ara el 1900), per tal d’ajustar l’any civil a la durada real de l’any tròpic. Es diu Gregorià perquè fou introduït decretat pel papa Gregori el 1582.
Xinés: La data de començament del cap d'any Xinès ve determinada pe calendari lunisolar utilitzat tradicionalment a la Xina. Pot haver tingut un origen comú amb l’any persa. Comença amb la segona lluna nova després del solstici d’hivern boreal, entre el 21 de gener i el 21 de febrer.

ANYS ESPECIALS:
Sabàtic: derivat de sabbat, el dia de descans jueu. Segons la llei jueva, el darrer any de cada cicle de set la terra no podia ésser conreada i s’havia d’alliberar un esclau hebreu. En els països de tradició anglosaxona, curs que es concedeix cada sis o set anys a un professor per a dedicar-lo als seus estudis.
Litúrgic: any ordenat al voltant de les principals celebracions cristianes. Consta de dues parts: la temporal o mòbil, regida per la pasqua i el santoral, regit pel calendari solar.
Escolar: període durant el qual es desenvolupen les activitats acadèmiques corresponents a un curs escolar. A Europa sol durar de setembre a juny, a Amèrica del sud, de març a desembre.
De traspàs: també anomenat bixest o bissèxtil. Deriva de llatí bis sextus dies ante calendas martii (repetició del sisé dia abans de les calendes de març). Conté 366 dies.

Mots derivats d’ANY:
ENGUANY: En l’any actual
ANTANY: L’any passat. Per extensió, un temps passat.
ANYAL: Fet que es produeix cada any. Llista de difunts que es llig a missa. A Morella, “enviar a l’anyal” és sinònim de matar algú.
ANYÍVOL: Arbre que si un any fa molt de fruit, el següent en farà poc. “L’olivera és un arbre anyívol”. Cosa incerta.
ANUAL: Que dura un any. Que es produeix cada any.
BIENNAL: Que dura dos anys. Que es produeix cada dos anys.
ANUARI: Llibre que es publica anualment amb notícies, ensenyances i actualitzacions d’una professió
PERENNE: que dura sempre
ANOLL: bòvid entre un i dos anys
ANNALS: història contada anualment
ANIVERSARI: commemoració d’un fet el dia que se’n compleixen anys.
NINOU: primer dia de l’any, derivat, probablement, del llatí dies anni novi
Dites relacionades amb ANY:
SER DE L’ANY DE LA PICOR:  (ser una cosa molt antiga). Amades afirma al llibre “Històries i llegendes de Barcelona” que "segons les cròniques i la tradició", l'àrea de Barcelona va patir el 1471 una terrible plaga de puces.
SER L’ANY DEU: (ésser una situació desastrosa). Aquesta frase és pròpia de la Vall d’Albaida i comarques pròximes i fa referència a la data (1910) en que la plaga de la fil·loxera hi féu els majors estralls.
QUI NO TREBALLA EN TOT L’ANY, TREBALLA EL DIA DE CAP D’ANY: es diu a aquells que volent aparentar ser laboriosos treballen, exclusivament, els dies assenyalats o quan no ho fa ningú més.
ANY BIXEST, ANY DE FAVES: es tracta d’una llegenda sense fonament, ja que la natura no té cap manera de saber si l’any és o no és bixest. Hem escoltat llegendes semblants i igualment infundades, com la que assegura que l’any bixest les faves tenen la cella invertida a dins la beina.

COMENÇAMENT DE L’ANY.
Que l’any comence l’1 de gener és una convenció. En algun moment ho van decidir els romans i així s’ha mantingut fins ara. La raó perquè s’haguera elegit aquest dia no és gaire clara, ja que no es correspon amb cap efemèride astronòmica notable. Probablement els primers romans hi celebraven alguna mena de festivitat, però no ens n’ha quedat constància clara.
Al llarg de la història hi ha hagut alguns intents de fixar el començament de l’any en dates assenyalades, com el principi de la primavera, o el de l’hivern, però cap no hi ha reeixit. El nostre any és un producte de la tradició egípcia recollida i codificada pels romans i passada pel sedàs del cristianisme. La tradició cristiana s’ha anat apropiat de la majoria de les dates significatives del calendari astronòmic. Primavera: sant Josep. Estiu: sant Joan. Hivern: Nadal, etc. En canvi, la data de l’any nou ha quedat en una mena de limbe profà. L’església ha provat d’incorporar-la al seu santoral associant-lo a la circumcisió de Jesús, però la idea no ha reeixit gaire en l’imaginari popular, probablement per dues raons. La primera, que començar l’any amb la circumcisió és una mica fer les coses al revés. La segona, que la circumcisió és un costum hebreu sense continuïtat en el cristianisme.


dimecres, 24 d’octubre de 2018

TEMPS


TEMPS
Els diccionaris diuen que el temps és la durada i successió de les coses subjectes a mudança, però què és la durada sinó l’extensió en el temps, què es la mudança sinó la variació en el temps. La noció del temps és força esmunyedissa, i tanmateix es representa en tot moment en la nostra consciència a través d’una clara distinció entre el passat, el present i el futur. Sant Agustí d’Hipona ho va deixar explicat d’aquesta genial manera: “Que què és el temps? Si no m’ho pregunten, ho sé, però si m’ho pregunten, no ho sé”.
Tenim tendència a identificar el temps real i el civil, de tal manera que els canvis oficials en els rellotges i els calendaris s’interpreten sovint com una intolerable intromissió humana en un fenomen natural. Quan es produeix el canvi d’horari estival, molta gent interpreta que està perdent o guanyant una hora de la seua vida. Quan els diferents països del món substituïren el vell calendari julià pel gregorià, s’arribaren a produir disturbis perquè alguns pensaven que realment els estaven robant uns dies reals de la seua vida.  Després d’un llarg viatge, a banda de l’efecte jet lag, algunes persones estan convençudes d’haver perdut o guanyat unes hores. Havent travessat la línia del canvi de data ens farà l’efecte que hem perdut o guanya un dia, recordeu Willy Fog.  La mesura del temps és tan determinant en la nostra vida que se’ns fa estrany de pensar que és relativa i arbitrària. L’hora, la setmana, el meridià zero, la mitja nit, el cap d’any o la data de pasqua són referències convencionals. Civilitzacions diferents usen patrons diferents, i si vivíem a un altre planeta no podríem ni tan sols imaginar les unitats que ara ens resulten tan familiars. El temps ja fluïa a la seua manera molt abans que ningú haguera inventat les hores i els anys, abans que s’inventara el rellotge i el calendari, abans que existírem els humans, abans que hi haguera vida sobre la Terra o la Terra mateixa.
La percepció íntima del temps és força subjectiva. Un minut se’ns fa etern quan travessem un mal moment, i un hora de goig ens pot semblar un instant. Però malgrat que el temps és tan relatiu i que la seua percepció està tan lligada a l’experiència, també l’intuïm com una realitat que flueix al marge de la nostra activitat sensorial. De la mateixa manera que constatem el canvi continu, intuïm l’existència d’una realitat permanent i intemporal, susceptible de ser aprehesa. Aquesta intuïció no és però natural, sinó cultural. Aristòtil associava el temps al canvi. Si el món s’aturava, el temps també deixaria de fluir. Newton imaginà un temps absolut, que fluïa contínuament sense dependre de les coses. Aquests dos idees de temps: relatiu i absolut resumeixen les nostres intuïcions contradictòries sobre el temps. Einstein formulà una idea transversal. El temps existia independentment del canvi, però es deixava influir per ell. El temps té, per dir-ho d’alguna manera, una essència física.

Des dels albors de la humanitat, tractem de formular la realitat absoluta del temps a través dels diferents llenguatges i mitjançant una extensa i bellíssima varietat de mecanismes i enginys: els rellotges i els calendaris.

TEMPS prové del llatí TEMPUS, que tenia el mateix significat. Ja en aquesta llengua es produí, en època tardana, el derivat TEMPESTA en el sentit de mal temps atmosfèric. Malgrat que el llatí clàssic distingia entre TEMPUS (temps cronològic) i COELUM (temps atmosfèric), la convergència dels dos conceptes en un sol mot, és un fenomen comú en les llengües romàniques:
Francés: TEMPS
Italià: TEMPO
Castellà: TIEMPO
Les llengües germàniques, en canvi, distingeixen:
Anglés: TIME/WEATHER
Alemany: ZEIT/WETTER
El grec clàssic solia emprar locucions per a l’atmosfèric, i per al cronològic distingia matisos: KRONOS (temps seqüencial), KAIRÓS (ocasió propícia), ORA (moment puntual). La distinció entre KRONOS/ ORA també es manté en les llengües romàniques (temps/heure, tiempo/hora, tempo/ora), però no en anglés (time/time).
Curiosament, en el valencià actual hi ha una tendència, propiciada pels mitjans de comunicació autòctons, a adoptar la forma ORATGE per al temps atmosfèric i distingir-lo així del cronològic. El DNV el defineix així en les dues primeres accepcions d’ORATGE:
1.
m. METEOR. Estat de l'atmosfera en un lloc i un moment determinats. 

2.
m. METEOR. Vent, especialment vent de terra.

ORATGE deriva d’ORA (del llatí AURA, vent suau), i no té cap relació etimològica amb el temps cronològic malgrat la coincidència fonètica entre ora (vent) i hora (moment puntual o unitat de temps).
Derivats de TEMPS
TEMPERAMENT: Caràcter físic i mental peculiar d’un individu (temperament nerviós)
TEMPERAT: Moderat
TEMPERATURA: Mesura numèrica del grau de calor
TEMPESTA: Mal temps atmosfèric
TEMPESTIU: Apropiat al temps.
INTEMPESTIU: Inapropiat al temps, extemporani. En llatí INTEMPESTA NOX es referia a la  nit ben entrada
TEMPIR: Estat del temps atmosfèric
TEMPLA: Part lateral del cap entre el front, l’orella i la galta.
TEMPORAL (os): Os de la templa
TEMPORER: Persona que exerceix una ocupació temporal (temporers de la sega de l’arròs)
TÉMPORES: Temps de dejú prescrit per l’església catòlica (les quatre témpores)
TEMPURA: Temps tempestuós.
ENTRETEMPS: ni fred ni calor
INTEMPÈRIE: Inclemència del temps atmosfèric.

FRASES DEL TEMPS
Perdre el temps, guanyar temps, fer temps, entretemps, a la intempèrie...
Tempus fugit




dimecres, 4 d’abril de 2018

PASQUA I LA SETMANA


Pasqua ve del llatí clàssic pascha, i aquest de l’hebreu pesha (celebració jueva de l’eixida d’Egipte). La u, afegida en el llatí tardà i algunes llengües romàniques,  s’explica per l’analogia amb el llatí clàssica pascua (pastura), contaminació propiciada, probablement, per la celebració de la fi dels dejunis amb la ingesta de corder.
Antigament, pasqua prengué, per extensió, el significat de festa solemne. En l’actualitat encara s’empra per a referir-se a les celebracions de Nadal  i de Pasqua Granada o Pentecosta (literalment, cinquantena: que s’esdevé el cinquanté dia posterior al diumenge de resurrecció).
La Pasqua és (amb el Nadal) la festa més important de la cristiandat. S’hi celebra la resurrecció de Jesucrist al tercer dia de la crucifixió. Els evangelis només coincideixen que fou l’endemà d’un sàbat, però no es posen d’acord en quin. Durant els primers anys de cristianisme, no se li donava gaire importància a la determinació de la data exacta de Pasqua. Sant Pau, en l’epístola als Galates, fins i tot censurava els qui es prenien massa interés en el càlcul “dels dies, els mesos, les estacions i els anys”, cosa més pròpia d’astròlegs que no de creients. Les diferents faccions cristianes, celebraven la resurrecció en diferents dates basades en la pasqua jueva, però a partir del segle II la jerarquia cristiana comença a sentir la necessitat d’unificar les celebracions i de deixar de dependre del calendari jueu. La solució definitiva vindria de la mà de Constantí el Gran.
Segons explica la tradició cristiana, mentre Constantí descansava a la vora del Tíber, se li aparegué en el cel el símbol de Jesucrist (XP) i va sentir una veu que li deia “amb aquest signe venceràs”. Uns dies després, Constantí s’enfrontà al seu rival Maxenci en la batalla de Saxa Rubra i el vencé. Diuen que l’emperador dubtava de la relació causa efecte entre aquests dos fets, però es veu que sa mare, que era cristiana, el va acabar convencent. Amb la intenció d’unificar l’imperi, segons afirmen els historiadors, Constantí va prendre la decisió de declarar el cristianisme religió oficial de Roma. Però per a aconseguir una autèntica església universal (Catòlica) calia conciliar el calendari i el dogma de les distintes faccions, i això, com és natural, requeria un Concili Universal. S’elegí Nicea perquè, segons diuen alguns, la paraula grega Nikea significa victòria, i això agradava a Constantí, o, segons que sembla més probable, perquè era un lloc accessible per a la majoria dels bisbes de l’època (a occident el cristianisme encara era minoritari).
Un dels grans temes que s’hi havien de tractar era el de l’arrianisme: si Déu Pare era anterior a Déu Fill, o si tots dos havien existit sempre. I l’altre, el que més ens interessa a nosaltres, la determinació de la data de Pasqua cristiana (i la de totes les festes mòbils del calendari que en depenen), i la seua emancipació de la Pasqua jueva.
Després de mesos de discussions, pare i fill foren declarats coetanis i eterns, i l’arrianisme, heretgia. Quant a la Pasqua, s’arribà a un acord per al càlcul de l'autèntica data cristiana: el primer diumenge després de la primera lluna plena posterior a l’entrada de la primavera. L’entrada de la primavera quedava fixada, arbitràriament, en la data del 21 de març.
El calendari julià (oficial de l’imperi i origen de l’actual) és exclusivament solar,  però el calendari jueu és luni-solar. Els bisbes de Nicea decidiren que, per respecte a la tradició, la celebració de la Pasqua cristiana no devia perdre el seu caràcter luni-solar. Però això requeria la introducció d’un element alié al calendari julià: la setmana. Roma no havia aplicat mai aquesta divisió temporal en el seu calendari, tot i que la majoria de romans n’estaven familiaritzats per la seua relació comercial, militar o política amb altres cultures, com la jueva, que sí que la feien servir.
No sabem si sense la decisió dels bisbes de Nicea de  lligar la Pasqua cristiana al calendari jueu, el calendari romà, que al capdavall esdevindria universal, hauria incorporat igualment la setmana, però no hi ha dubte que el fet es produí en aquell moment, i que al capdavall ha acabat determinant les nostres vides. Si les commemoracions festives marquen els moments extraordinaris del cicle anual, la setmana (única unitat arbitrària del calendari) ha esdevingut l’autèntic generador de la rutina laboral i social.

dimarts, 16 de gener de 2018

EL BÉ SUPERIOR

El canvi climàtic ha començat a capgirar dràsticament l’ecosistema global. A hores d’ara ja no és una amenaça evitable, és una catàstrofe fatal i irreversible. La quantitat de dimonis que hem desencadenat és tan gran que no hi ha forma humana de tornar-los a engrillonar. Però diuen els entesos que si ens hi posem ràpidament i amb totes les nostres forces, encara aconseguirem assuavir-ne els efectes.

Algunes vegades he sentit aquesta mena de reflexió moral:
La Terra ha passat al llarg de la seua història per catàstrofes de dimensions majors (vet ací el cas del meteorit que provocà, entre altres coses,  l’extinció dels dinosaures, per posar el més conegut), i sempre se n’ha acabat sortint. Sí, s’extingeixen algunes, o moltes, espècies, però en surten d’altres i, a la llarga, la Vida Sobre la Terra (VST), hi reïx. Al capdavall, si l’acció dels humans sobre el medi té com a conseqüència l’extinció de l'espècie, s’haurà produït un cert acte de justícia.  I no gaire traumàtica, perquè, malgrat que s’haurà perdut un bé menor: l’Espècie Humana (EH), es preservarà el bé major: la VST.

Però  per què la VST ha de ser considerada un bé major que la EH? Des de quin punt de vista es pot defensar això? Al capdavall, el bé i el mal (igual com la bellesa i la lletgesa) són invencions humanes, no existeixen com a tals en la natura. Sense el punt de vista dels humans, els actes (lleó que mata els cadells del mascle vençut) i (gossa que dóna de mamar a un gatet orfe) serien  simplement actes naturals, asèptics, sense atributs morals ni estètics.

Així doncs, desapareguda l’espècie humana, que qualifica de bell i bo o de lleig i dolent un fet, allò que li passe a la Terra, o l'esdevenir de l’Univers sencer, em produeix una certa indiferència. Què m’importa si existeix vida en altres galàxies si per a mi són inaccessibles? Quin interés té que hi haja universos paral·lels o exteriors si mai no en tindré notícia? I si algun dia n’arribava a tenir, de notícia, començarien a ser interessants pel fet d’haver-los conegut, no pas pel fet de la seua existència objectiva i independent del meu coneixement. Desapareguda l’espècie humana de la Terra, haurà desaparegut la bellesa i la bondat, i no tindrà cap sentit la justícia, ni la humana ni la poètica.

No em consola gens ni miqueta que la VST puga continuar el seu camí sense humans després de la previsible catàstrofe del Canvi Climàtic. No m’importa gaire que es puguen salvar el 10, el 20 o el 90 % de les espècies, si desapareix la meua. No em conhorta la justícia poètica de qui la fa la paga. L’única cosa que, ara per a ara, m’importa i dóna sentit als meus actes és l’existència pròpia, la dels meus descendents i la de la meua espècie. I és això, i només això, el que en motiva en la lluita contra el Canvi Climàtic. El bé superior de l’EH és l’EH, i és només en base als valors humans que la VST adquireix, també, una dimensió ètica i estètica. I és, doncs, d’acord amb aquests valors que sent la necessitat i reivindique la justícia de preservar-la. 

dimarts, 2 de gener de 2018

PER REIS, ÉS BOVO QUI NO HO CONEIX

Si sou matiners i curiosos, potser haureu observat que a hores d'ara el sol ix cada dia una mica més tard. Això sembla contradictori amb el fet que el 21 de desembre, solstici d'hivern, és el dia més curt de l'any. Teòricament, doncs, el sol hauria d'eixir cada dia més prompte. I així seria si mesurarem el temps amb un rellotge solar, però els rellotges mecànics tenen el seu propi ritme, que no coincideix exactament amb el del sol. I això produeix un desajust que resumim a continuació:

Entre el 21 de desembre (solstici d'hivern) i el 6 de gener el dia complet  haurà allargat 7 minuts i 23 segons. 
La vesprada havia començat a créixer per santa Llúcia (11 de desembre). El dia de reis la vesprada ja haurà allargat un total 14 minuts i 18 segons.
El matí continuarà minvant fins el 5 de gener.
El dia de reis és el primer en què creix el matí, tot i que de manera quasi imperceptible (el sol eixirà al voltant d'un segon abans que el dia anterior).

Si observem només lla posta del sol, el dia comença a créixer per santa Llúcia, i el dia de reis haurem guanyat més de 14 minuts de sol.
Si observem només l'eixida del sol, el dia minva fins a vespra de Reis, el dia de Reis haurem guanyat només 1 segon.