dijous, 8 de desembre de 2011

MORA LA PLANTA I VISCA EL VALENCIÀ!

Al facebook, veig que molta gent que parla valencià normalment escriu en castellà fins i tot amb altres valencianoparlants. Em fa l'efecte que en molts casos és deu a la inseguretat que produeix no dominar bé el valencià, de la por al ridícul. Doncs, no! Arrimeu els complexos a la vora i escriviu en valencià, redéu. Sense manies de cap de classe, si no és perfecte, que siga imperfecte, però que siga valencià. Hem de partir de la premisa que no hi ha res mal escrit ni mal parlat, simplement tot és millorable. El valencià és la nostra llengua, la llengua en què ens parlem quan ens veiem pel carrer i a la faena, la de l'escola, la que ensenyem als nostres fills (jo ja als néts) i ha de ser la llengua del facebook i de totes les coses que fem. Ahir, a l'ajuntament de la Pobla em vaig emocionar per la intervenció brillant, i en valencià, que van fer alguns regidors en la moció contra la maleïda Planta. Però també em vaig sentir una miqueta ridícul, eixe sentiment de ridícul col·lectiu, sentint el secretari llegir la moció en castellà. Ja sé que això requereix un esforç, com totes les coses bones, però vos puc assegurar també que, com totes les coses bones, la recompensa que en traus supera l'esforç amb escreix.
Jo que sóc més aviat de naturalesa pacífica, enemic declarat de consignes patriòtiques i fanatismes de tota condició, no me'n puc estar d'acabar dient: MORA LA PLANTA! VISCA EL VALENCIÀ!

dilluns, 5 de desembre de 2011

Venus

Venus en  Sagitari, amb Nunki i Ascella. I el castellet de Carrícola.

dilluns, 14 de novembre de 2011

Dies n'hi ha de tots colors

Els animals tenen instint de supervivència sense ser conscients de la inevitabilitat de la mort. Aquet instint els fa lluitar per la seua vida i els fa reproduir-se. Els humans, en prendre consciència de la seua individualitat i de les conseqüències indefugibles de la mort, i sense perdre l’instint animal de reproducció, cerquen la pervivència, també, a través de la perpetuació de la seua memòria, de la seua obra personal. Però ¿no hauria de ser la humanització justament la transgressió d’aquests instints, la superació de la dependència purament animal de sobreviure,  la presa de consciència de la inutilitat de qualsevol esforç per evitar la inevitable mort?

dilluns, 3 d’octubre de 2011

Posta de lluna

Anit la lluna es ponia així de formosa sobre el castellet de Carrícola

dimarts, 27 de setembre de 2011

CASSOLES I CASSOLES (II)

I això no seria res,
senyor rector, de veritat,
que mai no he deixat de fer
una obra de caritat,
si algú l’ha de menester,
sense mirar-li el dentat.
Però es que a la setmana,
me la tornava a pegar.
I dos setmanes després,
em barata una tortà
d’ametles de la collita
i ous del nostre corral
per una coca de dacsa
més redura que un cantal.

 
Jo encara la perdonava,
don Maties, que em sap mal,
que sense eixir de sa casa,
ja té ella prou vectigal,
amb un home que la sagna
i no la servix com cal.
I això no és que ho diga jo,
ho comenta el personal.

Però un dia que féiem,
al llavaor la bugà,
passava ella amb  l’ombrel·la
del bracet del desbravat.
P’a començar no saluden,
ni amb paraules ni amb la mà.
Mos miren per dalt del muscle
i es giren mig de costat,
i prou fort perquè  sentírem
son parlar de capital,
li amolla ell a ella:
«-Yo no me puedo explicar
como pueden estas viecas
con este solano llavar.»
I ella que li responde:
«-No és cosa d’estrañar,
són pobres i pueblerinas,
i bien han de trabacar.
Com dico bien Quesús
a nuestro padre Adàn:
pa ganar-se las garrofas
con su fronte han de suar.
I encara pueden dar gracias
si en arribar a su hogar
su marido no les pega
cuatro o cinco correàs. »
«-Suerte tenemos, Mariana,
que a l’hora de criar,
Dios no quisso que los ricos
se mataran a trabacar.
I por mandato devino,
les ordenó combregar,
dar llimosna a los pobritos
comer, dormir i passejar.»
Compte vosté, don Maties,
si no n’hi ha p’a rebentar

Pos si això passà dimecres,
el dijous mos vam topar
al forn amb la cassoleta,
i me la torna a canviar.
La seua, creïlles, cebes
i unes bledes de secà.
La meua amb botifarra
morro i pota... tot com  cal...
Però aquell dia amb el caldo,
hi havia barrejat
un manoll d’herba pudenta
que al rebost tenim alçà
p’a fer-li un beuratge al matxo
quan li puja la parà.
I es veu que esta brosseta,
segons que l’àvia em contà,
quan te’n passes del pessic,
s’apodera del trellat.
Per això fou que encabant
d’haver dinat ben dinats,
a Mariana Povila
I el seu marit desvagat,
els agafaren les basques
maldeventres i bossars,
i tot seguit la fal·lera
d’enfilar-se pel reixat
i a cavall d’una granera,
llançar-se els dos del terrat
amb el ganxo dels melons,
volent la lluna enganxar.
Sort que és el temps de batuda
i algú havia deixat
quatre carregues de palla
davall el seu finestral.
Ella que es trenca una cama,
ell una cama i un braç.
I encara els passava poc,
com si es trencaven lo cap.
Però sap que li he de dir
Que m’hauria sabut mal
Com que no sóc envejosa
Amb això estic conformà.
I ara m’absol don Maties,
i si no vol, em té igual.
Si he vingut a confessar-me,
no es per fer-me perdonar,
només per a demanar-li,
si no és massa demanar,
que si anara a visitar-la
per donar-li el combregar,
li diga que si té falta,
no cal que vaja a robar,
que al costaet de sa casa,
viu la filla de Bernat,
que un bon plat d’arròs al forn
a ningú mai li ha negat.

dilluns, 26 de setembre de 2011

CASSOLES I CASSOLES (I)-Ave Maria Puríssima

Dissabte passat, ens ajuntàrem a ca l'abuela de Xàtiva una llarga colla de llenguaters desficiosos  d'arreu dels països cassolans amb dos objectius fonamentals: menjar arròs al forn i lloar l'arròs al forn. Si en voleu saber més: http://1en2.blogspot.com/2011/09/cassola-literaria-reportatge-al.html
La meua col·laboració va ser en forma de romanç. Com que era llargot, ací va la primera part

-Ave Maria Puríssima
-Concebuda sens pecat...
-Senyor rector, sóc Balbina,
la filla de tio Bernat
-Tu per ací Balbineta,
Quina mosca t’ha picat?
-És que volia contar-li...
per si vosté encà’a no ho sap,
el cas de Marianeta,
que ha caigut del terrat
i s’ha trencat una cama
i el seu marit cama i braç.
-Mare de Déu de l’ermita!
Com dimonis ha passat?
-Per ara només li dic
que no per casualitat.
-Santa Antoni de Gabarda!
Va, Balbina, amolla-ho ja.
-Mire vosté, don Maties,
abans d’haver-nos casat,
Mariana i jo teníem
més que una bona amistat.
Ella era rica, i jo
pobra de solemnitat.
Però l’àvia sempre em deia:
«no és més ric qui està més fart,
sinó aquell que amb el que té
es troba més conformat.»
I seguint esta lliçó,
mai no la vaig envejar.
Si ella duia un vestit nou,
jo el duia apedaçat;
si ella estudiava en les monges,
jo ni en monges ni en seglars;
si ella sabata i calça,
jo espardenyeta d’espart;
si ella fa nóvio a València,
el meu, de Beniatjar;
ella es casa a sant Esteve,
jo a l’ermiteta del Pla;
que se’n van a Barcelona,
mosatros al mas de Baix;
i si ella era feliç,
jo de goig no em puc queixar.
Però passaren uns mesos
I s’acabà l’amistat.
Al seu marit no devíem
semblar-li prou estufats.

Com que al poble no trobaven
qui els alçara el pet prou alt,
van i posen a València
una botiga de draps.
Però es veu que aquell negoci
de patrons i de retalls
va ser una gran ruïna
i al poble se’n van tornar:
una maneta darrere,
l’altra maneta davant.
Els bancs, que res no perdonen,
diuen que els han embargat
les hortes de la sort Vella
i els secans del Caminal,
i per no anar a la presó,
tenen casa hipotecà.
I així fou com Mariana
De rica en pobra es tornà.

Mentre ells s’entretenien
bufant en caldo gelat,
nosaltres, com formiguetes,
anàvem estalviant,
i mercàrem en la fira
Un matxo per a llaurar.
El meu marit xino xano,
solc amunt i solc avall,
va criant els mallolets,
oliveres i sembrats.
I quan passen uns anyets,
ja tenim un bon passar.

I ve un dia que em presente,
amb tota la voluntat,
en casa de Mariana,
per mor d’aquella amistat:
que si res necessitaven,
em tenien al costat.
I ella tota orgullosa,
em mirà de dalt a baix
i m’espolsa un espolsó
com un gos espolsa un gat.

I així passaven els dies
sense moltes novetats,
fins que mos topem al forn
amb  la cassola entre mans.
La meua amb potes i morro,
cigrons, botifarra i alls.
La seua amb cebes grillades,
naps revinguts i espinacs,
i una ganya d’abaejo
flotant en un brou aiguat.

Ja tens tu que allà al migdia,
quan és l’hora de dinar,
vaig al forn amb la capçana,
per la cassola de carn,
i em trobe que no n’hi ha altra
que una plena de badalls,
amb tot d’espines ronyoses
i uns quants cigrons rebentats.
Li demane a la fornera
què deu ser el que ha passat.
Obri els ulls i alça les celles
i no s’ho sap explicar.
Mentre el forn ella escombrava,
dos n’hi havia sobre el banc,
ha vingut la Povileta,
i eixa és la que s’ha deixat...

divendres, 2 de setembre de 2011

dimecres, 24 d’agost de 2011

SORPRESA!


Hui, quan hem anat a donar menjar a Rosella, ens hi hem trobat una gran
SORPRESA




Li hem dit a la mare que li semblava a ella, i s'ha posat, de contenta...


Mireu-la, que trempadota que és... la ruqueta:


Ens hem posat a pensar quin nom li posaríem


Miquel diu que el nom li té igual, però que la burreta és seua, i hem pensat que té raó perquè li ve pintadeta


Ens ha vingut al cap que despús ahir era el centenari de Valor, i que hui tindria cent anys i dos dies.
Doncs què vos pareix si li posàvem CASSANA?

El qui estiga d'acord, que alce el dit


O que alce la ruqueta

dilluns, 22 d’agost de 2011

100 ANYS DE VALOR


          EL SEMBRADOR DE CASSANA

 
Si no fóra que això no podia ser, hauria dit que pesava menys que un polsim de safrà. Però sí, s’havia tornat tan lleuger que una tramuntanada fresca i aromàtica l’arrancà del llit i se l’endugué per damunt de les teulades de la capital. A l’instant, sobrevolava les hortes del sud del Túria, i en un tres i no res, ja era dellà el Xúquer. Des de dalt del port de Càrcer, ataüllà l’horta de Xàtiva i no pogué estar-se’n de demanar-li al vent que s’aturara un buf per deixar-lo contemplar l’impressionant castell que a l’altra banda del pla coronava la serra. A través del buit de les aigües, penetrà en la Vall Blanca i el seu cor s’emocionà una altra vegada en esguardar la mola esvelta i protectora del Benicadell embruixador. De mitjan pujada del port d’Albaida ja li arribaven les inconfusibles flaires i els sons atàvics de la seua Mariola estimada. Ella i la seua germana Aitana l’esperaven a l’altre costat abillades per a l’ocasió amb sos blancs vestits de festa. En veure-les començar a tremolar: «Brrr, quin fred». Es gelava com un gos petit.

Era negra nit, des del cim del Montcabrer, el cel es veia tan pròxim que pareixia que es poguera tocar amb la mà. Cap a llevant una boira lluminosa es veia molt més poblada d’estreles que les altres: «I si allò fóra el Cel?», es demanà. I cap allà que es decidí a anar. S'enfillà en un carrascot  i saltà sobre una tènue boireta a cavall de la qual s’enlairà per la buida immensitat. En acostar-s'hi, albirà unes portes resplendents, d’ivori i pedreries i, damunt, el triangle místic de la Trinitat com si fóra de brases. «Sí que és el cel!», s’alegrà Enric. S’hi va acostar i tocà decididament a la porta. Per un finestral se sentia una música fonda, però dolcíssima: «Vaja, si diria que són albades!», s’alegrà, i al punt s’obrí un finestronet.

–Ah!, per fi has arribat –va sentir la veu de sant Pere.

–Sóc jo, Enric Valor. Què em coneixes? –s’estranyà.

–No t’havia de conéixer! –féu l’amo de les claus del Cel amb tota la familiaritat del món –Fa estona que t'esperàvem.

–Així em deixaràs entrar? –demanà tan humilment com solia fer-ho quan era de carn i ossos.

 I encara no havia acabat de fer aquella pregunta que les portes del cel s’obriren de bat a bat i aquella meravellosa música que abans havia sentit llunyana li arribà nítida i ensucrada. Sí, sí que eren albades: eren les albades més precioses que mai de la vida s’havien escoltat enlloc. A l'instant, retallats sobre una claror encegadora que venia de les profunditats del Cel, anaren apareixent les siluetes d’una colla d’hòmens i dones. Quan ja n’havia comptat més de dues dotzenes, un d’ells se separà del grup, s’avançà cap a ell i prengué la paraula:

–Bona eternitat, Senyor Valor.

–Eh! Com diu? –s’atabalà una mica ell, que mai no havia sentit aquesta mena de salutació.

–Que no em coneix, amic meu? –se li tornà a dirigir l’aparegut amb gran familiaritat.

Ho havia de reconéixer, que estava una mica nerviós. Potser encara no acabava d'estar clar i allò era l’examen d'ingrés en el Cel: s’hi hauria d’atemptar per no fer mala impressió i que encara l’enviaren una temporada allà al purgatori. Va fer visera amb la mà i arrufà els ulls per tal de protegir-se’ls de l’encegadora claror celestial que li impedia distingir les faccions del seu interlocutor. Li va arribar a veure un poc la cara, però no l’acabava de reconéixer. Llavors aquell home va tirar mà en un sarronet que duia penjant del coll i en tragué un martell i un sac; li’ls mostrà i li tornà a demanar:

–I ara? Sap ara qui sóc, senyor Enric?

Se li il·luminà el seu rostre espiritual, se li eriçà la seua pell immaterial, li esclatà el seu cor eteri. Com no l’havia reconegut, Déu del Cel!, si era la seua criatura preferida, el seu personatge predilecte: el Llenyater de Fortaleny.

– Pauet, fill meu! –exclamà amb la veu presa per l’emoció; i l’abraçà fortament, i el besà una i mil vegades –Paulus del meu cor–. En separar-se’n, es quedà mirant tot el grup que s’havia quedat al darrere i li demanà:– I tots els altres... no deuen ser...?

–Sí –li contestaren a l’uníson Pauet i sant Pere, que no es volia perdre detall de l’emocionant encontre–, són ells.

I sense donar-li temps a obrir la boca se li llançaren al damunt i començaren a besar-lo, a felicitar-lo, a beneir-lo... Ell no tenia prou ulls per veure’ls a tots, ni prou orelles per a escoltar-los... Marieta, la dona de Pauet; el ferrer de Bèlgida; el patge Saguntí; Les Velletes de la Penya Roja; la mestra i el manyà; l’albarder de Cocentaina; el príncep desmemoriat; Peret; el Mig Pollastre; Comencilda i les germanetes...

No se’n sabia avenir, sanglotava sense parar i no li sortien les paraules de tan content com estava. Qui li ho havia de dir a ell, que tots aquells amics, tots aquells fills seus l’estarien esperant al cel. «Si ho arribe a saber –arribà a pensar–, em pense que me n’havia vingut més promte». Però de seguida s’ho llevà del cap: «No, això tampoc, que allà baix també m’he deixat tanta gent estimada». I parlant d’estimats... Ara que hi pensava, no eren tots. En trobava a faltar uns quants. Li va fer un escoltet a sant Pere i aquell se’l va quedar mirant amb ulls d’estranyesa. Però de seguida féu un lleu assentiment i un gest de plàcida resignació i desaparegué. A l’instant tornava acompanyat d’una munió de personatges de sinistra presència: la mort, un ramat de dimonis variats –fins el fumador, que amb paciència havia arreplegat els trossos i s’havia refet el cap–, el xiquet amb queixalets... Tots el saludaren i l’abraçaren, però ben prompte se’n tornaren al seu infern, que era on es trobaven més a gust.

Després de la rebuda tots passaren dins del cel i feren una gran festa de benvinguda en la qual no van faltar les més selectes coquetes de mel i els més dolços xarops celestials.

Des de llavors, totes les nits sense faltar-ne cap, Enric i els seus amics trauen el cap per la porta coronada de brases del Cel i aguaiten amb ulls brillants si hi ha neu a les seues muntanyes, si corre l’aigua pels seus rierols, si bufen bons vents per les seus rambles... i, sobretot, si la llavor que ell sembrà en els nostres cors ja ha donat el fruit tant desitjat de l’avinença, de l’harmonia... i de l’autoestima.

                                                                                                      Otos, gener 2000

dimecres, 10 d’agost de 2011

teletres


L’altre dia pose la teletres i va i m’ho trobe tot negre, però negre, negre. De seguida li truque a la meua veïna, Pepiqueta, perquè sé que a ella li agrada molt la novel·la del migdia: la Ribera, a veure si sabia què passava. I em diu que és que han hagut de tancar els repetidors perquè si no, els posaven una multa de no sé quants milions. I això, xica? ‒li demane jo. Doncs que es veu que hi ha uns senyors que manen que ho volen així. Però… per què?, si això no fa mal a ningú: si vols, l’encens, i si no, l’apagues. I ella m’ha explicat que es veu que en eixa cadena diuen unes boles com a melons. Quines boles? Pos mira (ella, com que no ha anat a escola, parla aixina, i a mi ja em va bé) com ara que al president li regalen traches i que l’alcaldessa és un homenàs amb vestit de dona… i destrellats encara més grossos. I m’he quedat com un ou que sua, de la grandíssima repocavergonya que arriben a tindre alguns. Pos saps què, Pepiqueta ‒li dic‒ que encara els passa poc, als catalinos eixos.

dissabte, 23 de juliol de 2011

A vore si mos despertem ja d'una, redéu

Quantes vegades se’ns acusa als “nacionalistes” perifèrics de ser curts de mira perquè no veiem més enllà del campanar del poble. I potser és veritat, però la curtesa de mires dels “no-nacionalistes” centralistes no és menor en absolut. Cada vegada que parlen de Madrid, nomenen el Km 0, i quan hi viatgen des de València, ho bategen com la marxa de Levante. L’altre dia en un pograma televisiu d’aquells que parlen d’història explicaven els viatges pel Mediterrani dels fenicis, els grecs, etc. Doncs bé, el locutor va referire-se a les nostres costes com el mític llevant. Déu meu! Tan difícil es veure que nosaltres som el ponent del Mediterrani. I també som el sud de Catalunya, el nord d’Àfrica i, si ho voleu, el llevant de Castella… però, per damunt de tot, som el nostre centre, el melic del nostre món, el rovellet de l’ou de la nostra vida… som nosaltres mateixos, i no som, ni hauríem de voler ser, l’apèndix de ningú.  

Li voleu dir nacionalisme, provincianisme? Doncs digueu-li com vulgueu, però, per favor, busqueu un nom, almenys tan despectiu com aquest, per als qui són incapaços d’imaginar un centre del món diferent de la Plaza del Sol. Què us sembla espanyolisme pudent? I si hi ha algú que això li sembla intranscendent o secundari, només ha de pensar que per culpa d’aquesta mirada estúpida, la segona i la tercera capitals de l’estat espanyol, amb el volum de negoci recíproc més alt de l'Estat, estan separades per una autovia de pagament i un projecte de Tren d’Alta Velocitat, mentre que les capitaletes provincianes radials castellanes tenen AVES que transporten cada dia mitja dotzena de desvagats.



La mare que mos va parir!

dissabte, 9 de juliol de 2011

OBSOLESCÈNCIA OBSOLETA

Anit, mentre veia el reportatge “obsolescència programada”, vaig sentir vergonya de ser humà. No pel fet que algú de la meua espècie, persona, empresa, societat, país, sistema… haguera posat en pràctica en el seu moment aquesta mena de sistema productiu, sinó perquè a hores d’ara encara hi ha qui el defensa ideològicament (en la pràctica el defensem tots). Les dades que ens està donant la realitat són tan aterridores, que obstinar-se en seguir el camí que ens ha conduït fins ací només ho justificaria una miopia extrema o un menyspreu absolut de les persones i de la societat. Si seguim aquest camí de destrucció, en uns pocs anys haurem exhaurit els recursos naturals i haurem convertit la terra en un gran abocador d’escombreries. Sobre el que vindrà després d’això, només podem assegurar que res de bo. No per a la Terra, ella seguirà durant quatre o cinc mil milions d’anys més, fins que se la berene el sol. Tampoc per a la vida, acostumada a superar catàstrofes d’aquest calibre i de més grosses i tot. El mal serà per a algunes espècies, que no resistiran la pressió i desapareixeran. I especialment una: l’homo sapiens, que encara que sobrevisca veurà dràsticament modificades les seues condicions de vida i acabarà patint. Però el que més em preocupa de tot això, més que el drama com a espècie, com a membre d’una societat i d’una cultura, és el drama personal. La gran quantitat de patiment individual que generarà aquest futur a què ens aboca la societat del consum, del creixement indiscriminat i injustificable. He dit que generarà? Doncs, no, no volia dir això, volia dir que ha generat, que genera i que generarà, i em pareix que no cal posar exemples.

Per sort, al reportatge també hi eixien hòmens i dones que es preocupaven perquè això no passe, o encara que només siga per mitigar-ne els efectes, i això, veus tu, em va reconciliar una miqueta amb mi mateix. Una miqueta, sí. Ara només em falta aplicar-m’ho a la vida, al dia a dia. No serà fàcil, ja  ho sé.

dimarts, 26 d’abril de 2011

UN NOU RELLOTGE A OTOS

El 1611, dos anys després de l’expulsió dels moriscos, en Francesc Milà d’Aragó, baró d’Otos, signava la carta pobla amb les condicions del repoblament de la baronia. Amb ell signaven el document trenta hòmens que amb les seues famílies havien d’ocupar les cases i terres deixades pels seus desventurats predecessors. En aquest quart centenari, el poble d’Otos ret homenatge a aquells repobladors amb la instal•lació d’una escultura commemorativa creada per l’artista otosí Tino Pla. L’escultura representa les siluetes de tres xiprers. Amb això, l’artista vol simbolitzar, seguint un antic costum mediterrani, l’hospitalitat amb què el poble d’Otos rep tots els visitants.
Tino em va proposar de convertir l’escultura en un rellotge de sol. Aquest tipus de reptes són els que més m’agraden. Trobar la manera com les ombres d’una obra preconcebuda sense intencionalitat gnomònica es pot convertir en un rellotge. Vull dir convertir-la en un rellotge: no pas incorporar-hi un rellotge postís, sinó fer que ella mateixa siga el rellotge. I més encara, suggerir a l’observador, si és possible, que l’artista ha supeditat la seua obra a les exigències gnomòniques, quan la realitat és justament la contrària. Això a vegades s’aconsegueix i d’altres no gaire. En aquest cas, puc dir que n’he quedat content.

Encara falta acabar uns detalls, però el resultat el podeu veure quasi complet en les fotos adjuntes. Quant a la qüestió tècnica, té la seua cosa...
La ceràmica és d'Elisa Martí, artista otosina, i el ferro de Ximo Boluda, expert ferrer i il·lustre manyà







En 1611, dos años después de la expulsión de los moriscos, Francesc Milán de Aragón, barón de Otos, firmaba la carta puebla con las condiciones del repoblamiento de la baronía. Con él firmaban el documento otros treinta hombres que con sus familias debían ocupar las casas y tierras dejadas por sus desventurados predecesores. En este cuarto centenario, el pueblo de Otos rinde homenaje a aquellos repobladores con la instalación de una escultura conmemorativa creada por el artista otos Tino Pla. La escultura representa las siluetas de tres cipreses. Con ello, el artista quiere simbolizar, siguiendo una antigua costumbre mediterránea, la hospitalidad con que el pueblo de Otos recibe todos los visitantes.
Tino me propuso convertir la escultura en un reloj de sol. Este tipo de retos son los que más me gustan. Encontrar la forma que las sombras de una obra preconcebida sin intencionalidad gnomónica se puede convertir en un reloj. Quiero decir convertirla en un reloj: no incorporar un reloj postizo, sino hacer que ella misma sea el reloj. Y más aún, sugerir al observador, si es posible, que el artista ha supeditado su obra a las exigencias gnomónicas, cuando la realidad es justamente la contraria. Esto a veces se consigue y otras no del todo. En este caso, puedo decir que he quedado satisfecho.
Aún falta terminar unos detalles, pero el resultado lo podéis ver casi completo en las fotos adjuntas. En cuanto a la cuestión técnica, tiene su cosa ...
La cerámica es de Elisa Martí, artista otosina, y el hierro de Ximo Boluda, experto herrero e ilustre cerrajero



In 1611, two years after the expulsion of the Moors  Francesc Milà d'Aragó, Baron  of Otos, signed the charter with the conditions of resettlement of the barony. With him thirty men signed the document with their families had occupied the houses and land left by his hapless predecessors. On this fourth anniversary, the village of Otos pays tribute to those settlers with the installation of a memorial sculpture created by artist Tino Pla of Otos. The sculpture represents the three silhouettes of cypresses. With this, the artist to symbolize, following an ancient custom Mediterranean, the hospitality with which the village of Otos receives all visitors.
Tino suggested I cast the sculpture in a sundial. Such challenges are my favs. Find how the shadows of a sculpture without preconceived intention gnomònica can become a sundial. I mean turning it into a sundial, not incorporate a fake sundial, but make it follow the same sundial. And moreover, suggests the observer, if possible, the artist has his work subject to the requirements gnomòniques, when the reality is exactly the opposite. This is accomplished at other times not so. In this case, I can say that I've been happy.
Although lacking some finishing details, but you can see the results almost completely in the photos attached.


VINT-I-CINC D'ABRIL

Ahir, entre arruixó i arruixó, el sol va fer una ulladeta per a mostrar el seu suport a la causa. A quina causa, dius? A la de tots els els vint-i-cinc d'abril del món.

divendres, 22 d’abril de 2011

LA PEDRA DE BASSET

Enguany el 25 d'abril és segon dia de pasqua. Un dia ideal per a visitar la pedra de Basset.
Si no hi podeu vindre, hi ha una foto a
http://otos4.blogspot.com/2009/04/la-pedra-de-basset.html

diumenge, 10 d’abril de 2011

ES POT PREVEURE UN ECLIPSI DE LLUNA EN UN RELLOTGE DE SOL?

Els eclipsis de lluna es produeixen quan el Sol i la Lluna es troben en oposició respecte a la Terra és a dir, els dies de pleniluni. Però no sempre que hi ha lluna plena hi ha eclipsi, i això és així perquè la Lluna no segueix exactament el camí del Sol (Eclíptica), sinó que se’n desvia lleugerament uns pocs grans per damunt o per davall. Naturalment, per a anar d’un extrem a l’altre la Lluna ha de travessar el pla de l’Eclíptica. Quan coincideix aquesta travessa amb una lluna plena, es produeix l’eclipsi. Això passa un parell de vegades de mitjana a l’any, mentre que les altres deu la Lluna és plena quan no és sobre l’eclíptica, i doncs, no es produeix eclipsi.

En un rellotge de sol que té calendari incorporat, podem llegir la posició del Sol sobre l’Eclíptica (el signe zodiacal del sol). El dia de lluna plena també s’hi pot llegir la corresponent posició de la Lluna. Així, si el dia del ple observem que la Lluna està sobre l’eclíptica, podem assegurar que es produirà un eclipsi. Per a això només cal tenir en compte que el signe de la Lluna en el ple és l’oposat al del Sol. És a dir, que per a saber si en un determinat pleniluni es produirà eclipsi, haurem de comprovar aquell mateix dia si l’ombra de la Lluna  és simètrica de la del Sol respecte de la línia equinoccial.

Això és més fàcil d’observar en els rellotges equatorials perquè els sectors d’estiu i d’hivern són simètrics i la simetria de l’ombra de la Lluna i del Sol es tradueix en una mateixa distància a la línia equinoccial per costats oposats. En els rellotges no equatorials, però, aquesta simetria és més difícil de precisar. Ara bé, si dóna la casualitat que la lluna plena coincideix amb un equinocci, llavors l’ombra del rellotge de sol marcarà la línia equinoccial. Si l’ombra de la Lluna també marca l’equinocci llavors hi haurà eclipsi, i si no, no.

I això és molt aproximadament el que va passar el darrer equinocci. La Lluna plena va ser el dia 19 de març. Aquell dia, la marca del rellotge de sol corria a penes un pelet per damunt de la línia equinoccial (veieu foto diürna). La marca de la Lluna (funciona per reflexió, la marca no és del tot nítida, però es pot observar perfectament), en canvi, lliscava aquella mateixa nit molt per damunt. Això ens anunciava amb molta claredat que aquell dia no hi tindríem eclipsi de lluna.

Resumint (especialment per a llecs en la matèria). Si el dia del pleniluni l'ombreta del Sol i la de la Lluna es troben a la mateixa distància de la línia blava (equinoccial), però una per dalt i l'altra per baix, es produeix eclipsi. En les fotos es veu que la marca del Sol és molt més pròxima a la línia equinoccial (gairebé damunt perquè era l'antevespra de l'equinocci de primavera) que la de la Lluna i a més, totes dues al mateix costat, per tant no hi ha eclipsi.



Evidentment, un seguiment exahustiu del moviment del Sol i la Lluna sobre un rellotge prou precís ens permetria preveure els eclipsis amb antelació. No cal dir que en l'actualitat les previsions es fan amb càlculs teòrics basats en el coneixement de les funcions orbitals dels astres.