dijous, 11 d’abril de 2019

TEORIA DEL CAOS I ELECCIONS



Resultado de imagen de teoria del caos
Contràriament al que suggereix el seu nom, la teoria matemàtica del caos no fa al·lusió a fenòmens absolutament imprevisibles. Imprevisible és aquell procés que pot conduir a resultats diferents a partir d’unes mateixes condicions inicials. Per exemple, el llançament d’un dau. La impossibilitat absoluta de predir el futur en cap situació conduiria inevitablement al caos absolut. Imagineu, per exemple que veiem com ens cau sobre el cap una pedra i per a evitar-ho ens apartem de la seua trajectòria vertical. Acabem de fer una previsió de futur que ens permet evitar la catàstrofe. Si no poguérem fer la previsió, és a dir, si la pedra que en principi cau vertical de sobte variara la seua trajectòria sense cap motiu, llavors el caos ens devoraria.
Però, malgrat el seu nom, la teoria del caos no diu que hi ha fenòmens imprevisibles, sinó que a vegades una petita variació en les condicions inicials d’un procés pot derivar en un final dràsticament diferent. Estem acostumats a pensar que això no és així, que un petit canvi en les condicions inicials determina una petita variació en el resultat final. Però sabem que no sempre és així: si un jugador fa un llançament de falta amb precisió exquisida, el baló entra en la porteria fregant l’escaire, però si hi ha una llesqueta de gespa defectuosa i el peu del futbolista impacta un parell de mil·límetres més avall d’on pertoca, el baló s’enlairarà dos centímetres més del que es pretenia (petita variació). Però resulta que aquesta petita variació serà prou perquè el baló impacte en el pal, es desvie una mica i no es produïsca el gol (variació enorme). Potser un equip que hauria guanyat, perdrà. Un afeccionat que havia d’estar content, estarà trist. Tornarà a casa més prompte del que preveia. No tindrà un accident que d’una altra manera hauria tingut... I podríem seguir indefinidament.
La teoria del caos va sorgir arran de l’aniversari del rei Òscar II de Suècia. L’interés per la ciència d’aquest eminent monarca va fer que oferira un premi de 2500 corones a aquell que fóra capaç de demostrar l’estabilitat del Sistema Solar. El matemàtic francés Henri Poncaré es va presentar al concurs amb un treball anomenat “El problema dels tres cossos” i hi va guanyar. Els francesos se’n van alegrar molt perquè feia anys que els alemanys els havien pres la davantera en el camp de les matemàtiques, i s’afanyaren a publicar el treball. Poincaré  hi donava per fet, sense demostració, que un petit arredoniment d’una dada, per dalt o per baix, produiria diferències inapreciables en el resultat. L’editor va sol·licitar a l’autor que aclarira aquesta manca de demostració. Quan ho va intentar, Poincaré s’adonà que havia ficat la pota, que una petita variació en una variable inicial sí que podia canviar dràsticament els resultats finals. Aparentment, entre uns i altres van llençar a perdre l’aniversari del monarca, però gràcies a l’error, Poincaré  va inaugurar un dels conceptes matemàtics més importants del s. XX. La teoria del caos.
Aquest és el problema que impedeix que les previsions meteorològiques siguen prou encertades a llarg termini. Per una banda hi ha la gran quantitat de variables que intervenen en la meteorologia. Per una altra, quan introduïm les dades en els algorismes del nostre model, només podrem afinar fins a un nombre determinat de decimals. I això, a llarg termini, resulta determinant.  Tothom ha sentit parlar de l’efecte papallona: “l’aleteig d’una papallona al Brasil pot produir un tornado a Texas.”. Es tracta d’una exageració perquè els efectes del petit ventijol que provoquen les ales de la papallona es difuminaran, segurament, en el vent amazònic, però és ben il·lustratiu de la teoria del caos.
Si a tot això hi afegim l’efecte de la voluntat humana, els efectes caòtics és multipliquen. Vaja per davant que no és recomanable viure pendents de les conseqüències caòtiques que els nostres actes poden tenir sobre la natura, sobre la humanitat o sobre la nostra pròpia vida, però tampoc no convé tirar-se la manta al coll i deixar-ho tot en mans de l’atzar (origen del caos).  Per exemple, quan llancem un cigarret per la finestra o una bossa de plàstic al mar, segurament no provocarem un incendi ni ofegarem una tortuga marina, però això no ens eximeix de la nostra responsabilitat. De la mateixa manera, quan decidim anar a votar o no anar-hi, quan decidim votar un partit o un altre, és probable que el nostre petit acte es difumine enmig d’un mar de vots, però això no ens eximeix de la responsabilitat que ens governen lladres, estúpids, pinxos, supremacistes, feixistes, o psicòpates. I molt menys encara si tenim en compte que un sol vot podria determinar un escó; un escó, una majoria; una majoria, un govern; un govern, una llei; una llei, la nostra vida.

divendres, 25 de gener de 2019

CEL·LOFANA


Cada matí vaig a donar-los la seua ració de quemenjar a les someres. Rosella i Margarida viuen en un espai ampli amb pins que els fan una bona ombra i un estable per refugiar-se del fred. Així que em veuen arribar, sense que els haja de dir res, corren cap al cobert i se situen davant el pesebre esperant que els hi aboque un grapat d’avena, la seua llepolia preferida. Després els hi pose l’alfalç i la palla, que elles mengen, indefectiblement, en aquest ordre.
Sovint m’hi quede una estona sentint-les mastegar  amb aquella contundència equina que em reconforta íntimament, un soroll acollidor i definitiu que tinc profundament associat a la infantesa. Fa molts anys que les tinc, les someres, i puc assegurar que l’apel·latiu de burro no és gaire apropiat en el sentit que l’usem normalment, sinó en el de tossut. Aquests animals tenen una curiositat innata (probablement associada a la necessitat imperiosa de mastegar sense descans, però no exempta d’un cert sentit lúdic) i una capacitat extraordinària per a aprendre a força de repeticions incansables. Després que han rebut la seua pitança, ve la tanda de les gallines. La porta del galliner és accessible des de la quadra, i les someres no perden detall de cadascun dels meus moviments. Despasse el fiador, accione la palanca del pany i òbric la porta. Les emplomades deixen de espigolar grans de cereal i petits insectes entre les potes de les orelludes i em passen corrent entre les cames per ocupar el seu lloc al voltant de la menjadora. Els hi aboque pinso i pose aigua a l’abeurador (viuen en llibertat absoluta i elles ja s’encarreguen de complementar adequadament la dieta), arreplegue els ous i tanque la porta. Encara no m’he girat, la Rosella (la somera dominant), s’acosta al galliner i n’inspecciona el pany. Si hi he comés el més mínim error en el tancament, ella el descobrirà. S’hi passarà tota l’estona que calga fussant i maniobrant amb el morro, i si hi ha la més mínima probabilitat que el mecanisme cedisca accidentalment, la porta del galliner s’obrirà i ella el saquejarà sense compassió.
Si vull netejar l’estable, he de fer  que les someres se n’allunyen com més millor (una coça imprevista podria resultar fatal),  però la seua tossuderia proverbial fa que es malfien de qualsevol acció no rutinària. Com més contundent em mostre intentant allunyar-les, més arronsades i juganeres es faran elles.  Sovint em veia obligat a agafar una branca i brandir-la amb hostilitat, però elles intueixen ràpidament el simulacre i reprenen l’importú. Fins que un dia vaig descobrir un petit secret. Entre els sobrants del pa dur hi havia un paper de cel·lofana, d’aquells que quan els rebregues produeixen una mena d’escruiximent prolongat. Quan les someres el van sentir , eixiren disparades cap a la part més allunyada del seu corral i no hi van tornar fins al cap d’una bona estona. Llavors vaig fer la intenció de tornar a agafar la cel·lofana, i abans que n’haguera produït el més mínim soroll, les someres tornaren a sortir escopetades. Quins eren els motius d’una reacció tan violenta i espontània davant un fet d’aparença inofensiva? Probablement aquell soroll devia assemblar-se al que percebien els seus avantpassats equins quan un depredador irrompia de sobte entre les arbustos del seu hàbitat natural a la sabana africana. A les someres actuals, aquesta capacitat de reacció preventiva davant el soroll de matolls trepitjats i escruixits no els reporta cap benefici, però en el seu codi genètic es conserven la majoria dels preceptes que els permetien sobreviure en aquell hàbitat paradisíac i hostil alhora. Se m’acut d’agafar una destral que tinc en el magatzem i mostrar-la a la somera. La faig servir per gratar-li el llom, li la pose entre els ulls, li l’arrime a la boca. No fa el més mínim gest de malfiança. Les destrals no estan marcades en el seu codi genètic com a perill imminent del qual cal allunyar-se ràpidament.
Tot això em porta a reflexionar sobre la condició humana. Som, com les someres, una espècie animal amb unes característiques genètiques adquirides en un medi, la mateixa sabana africana, que no té res a veure amb l’actual. Reaccionem amb gran prevenció, amb pànic i tot, davant la presència d’una serp o d’una aranya, fins i tot si el coneixement i la raó ens asseguren que són inofensives. En canvi no mostrem el més mínim rebuig davant la presència de sucre refinat, de cocaïna, d’una pistola o d’un automòbil esportiu malgrat que cada dia moren milers i milers de persones per diabetis, drogadicció, tret o accident automobilístic i que és ben rar sentir que algú ha mort a conseqüència d’una picada d'escurçó. El nostre codi genètic és el mateix que el dels nostres avantpassats de la sabana, i estem absolutament determinats per a reaccionar amb por o violència davant els perills propis d’aquell indret i aquella circumstància, però no pas davant dels perills de la civilització actual. El cervell humà no ha evolucionat gaire, o gens, des que els nostres avantpassats se les havien d’haure amb aranyes i serps, i per contra, la visió d’una pistola no ens produeix una reacció instintiva de pànic i rebuig.
Però els humans som una espècie grupal per naturalesa, i en el codi genètic  tenim prescrits els comportament socials: l’altruisme i la solidaritat. Per a que el comportament grupal siga efectiu, l’individu ha de tenir perfectament definit quin és el seu grup.  El tribalisme humà es basa en la cohesió al voltant d’un relat que done sentit a l’existència. La supervivència d’un grup consolidat depén de la seua capacitat de destruir els veïns o, com a mínim, d’evitar que ells el destruïsquen. La destrucció del grup no passa necessàriament per la eliminació dels seus individus sinó per la imposició d’un relat. Al llarg de la història humana, les dimensions de les tribus han anat creixent i els tipus de relat s’hi han anat adaptant i ha pres diferents formats: religiosos, ètnics, polítics, etc. Semblaria lògic que l’estat actual de globalització i de consciència haguera conduït l’espècie humana a acceptar un relat comú (que la ciència podria proporcionar) i a ajuntar totes les forces per a afrontar les grans amenaces globals. Però la nostra pròpia essència humana ho dificulta enormement. En el nostre codi genètic hi ha la prescripció de la malfiança, la necessitat del cap de turc, el desig de venjança... estem sempre a punt per a reaccionar violentament contra la tribu que presumptament posa en perill la nostra  essència col·lectiva, el nostre relat, el sentit transcendent de la nostra existència.
Probablement, els majors perills per a la supervivència de l’espècie són la desigualtat econòmica i el canvi climàtic, però no estem genèticament preparats per a reaccionar ràpidament, espontàniament, davant aquestes mena d’amenaces sense cara ni ulls, sinó davant el perill (sovint fictici) de la destrucció del nostre relat fundacional i la seua substitució, una amenaça protagonitzada pels individus amb cara i ulls que formen la tribu veïna. Fins que no ens ataquen els extraterrestres i percebem un perill físic contra la tribu humana global serà molt difícil que les persones ens unim sota la bandera comuna de la humanitat. Necessitem veure i sentir un enemic palpable, el necessitem tant com el líder o el sacerdot que ens conduiran, ens en deslliuraran i salvaran el nostre relat. Per això no ens hem d’estranyar quan grans sectors de la població es deixen espantar pel soroll d’una cel·lofana rebregada per populismes barroers i poca-senyats.  

divendres, 4 de gener de 2019

sant antoni 2019


Resultado de imagen de sant antoni otos4


–Mentre prenien la fresca
a la porta del carrer,
un vellet i una velleta
raonaven sàviament
de la cosa tan estranya
que és això del pas del temps:
et fa arrugues en la cara
i cendrosos los cabells,
i et dona seny i saviesa
quan no l’has de menester.
Amb gran enyor recordaven
quan eren uns angelets
i s’enfugien les hores
com si les robava el vent,
els anys es feien tan llargs
que entre el Nadal i l’Advent
succeïen tantes coses
com no en podien ser més.
Però un dia maduraves
i tot era del revés:
els anys passaven volant
i un minut es feia etern.
Que difícils són d’entendre
els misteris del progrés,
com deia sant Agustí,
allà per l’any quatre-cents:
si ningú no m’ho demana
prou que sé lo que és el temps,
però, ai, si m’ho demanen,
la resposta no la sé.
Deveu pensar, sant Antoni:
tot este romanç, per què?
Doncs mireu, pare estimat,
nostre més volgut santet,
gran patró dels animals
i profeta del bon temps,
perquè van passant los anys,
i malgrat vostres consells
seguim sense fer bondat
i sembrant males sements.
D’algunes que n’han passat
en estos mesos darrers,
vos en faig un inventari
per si ho volíeu saber:
Allà al Brasil mana un home
que sense ser llenyater
en quatre dies fa ascles
tot l’Amazones sencer,
i amb bones garrotades,
tots eixos que es fan els gais
els tornarà al bon camí
com si foren corderets.
I lo gran xèrif dels ianquis,
aquell grenyut matusser,
amb el morro que se’l xafa,
diu que farà una paret
més llarga que la de Xina,
més alta que el Montcabrer,
p’a que no passen los índios,
perquè ell va arribar primer.
També diu, parlant de dones,
que si eres guapo com ell
els pots fotre mà allà on vulgues
perquè elles es deixen fer.
A Rússia encara hi ha el Putin,
cada dia més content
perquè amb el canvi climàtic
ja no es passa tant de fred.
Un tal Salvini d’Itàlia
diu que no hi ha més remei
que quedar-se amb els gitanos,
però si fora per ell...
A Hongria, voten los feixos
vora el setanta per cent,
el cinquanta a Polònia,
vint-i-cinc a cals monsieurs,
i han votat per la rabosa,
una lloca i els pollets.
Un fantasma corre Europa
i el comunisme no és,
va arribar a Andalusia
trotant amb un cavallet,
i com Cid Campeador,
no deixarà moro amb fes,
ni català amb barretina,
ni estaca en la paret,
moltes dones ja tremolen
i diuen que no és de fred.
Què en penseu vós, sant Antoni,
que del cel tot ho veieu,
vindrà el dia que els humans
finalment mos entendrem?

–Fills meus, sí que ho teniu agre,
d’a xavo és el canyaret!,
mes no perdeu l’esperança,
no va tot tan malament.
Abans teníeu la fama
de comptadors de bitllets,
i ara heu eixit als diaris
per acollir angelets.
Les notícies de l’oratge,
que els llauradors tant preueu,
les havíeu d’escoltar
 en castellà o en anglés:
it will rain to bots and barrels
from Jerez to Santander.
Ara premeu el botó
i al punt escoltareu:
aiguaneu a Benigànim
i volves a Bocairent.

–Lloat siau sant Antoni
per lo vostre gran saber
per aguantar nostres queixes
i donar-mos-en parer,
més ja que estem en matèria
no mos voldríeu dir res
d’eixa aficció ultramuntana
que campa per tot arreu?

–Què  podria jo explicar-vos
que vosaltres no sapieu:
compreu una bona ullera,
al veí me’l vigileu
i si el veieu que s’afaita,
la barba en remull poseu.
I estimeu sense mesura
per lo que poguera ser.