dimecres, 31 de desembre de 2014

PER QUÈ CELEBREM LA NATIVITAT DE JESÚS EL 25 DE DESEMBRE



Amb la mort de Crasso, el 53 ac. Pompeu s’investeix cònsul i ordena al seu sogre, Juli Cèsar, que dissolga el seu exèrcit. Cèsar, però, s’hi rebel·la i creua el riu Rubicó amb la seua tropa. Allà hi pronunciarà la seua cèlebre frase “alea iacta est”. Així comença una guerra civil que durarà fins que Pompeu n’ix vençut en la batalla de Farsalia, any 49 a C, i fuig a Egipte. Allà es troba un país dividit per la disputa dinàstica entre Cleopatra i el seu germà Ptolomeu. Després de diverses sorts, els egipcis maten Pompeu i n’ofereixen el cap a Cèsar, el qual es posa de part de Cleopatra, la fa reina d’Egipte i es casa amb ella, el 47 ac. La més coneguda conseqüència d’aquest conflicte és el nefast incendi de la biblioteca d’Alexandria.
A Egipte, Cèsar hi va conéixer Sosígenes, un prestigiós filòsof peripatètic del qual s’han conservat molt poques dades. Feia temps que el calendari civil romà s’havia desaparellat del calendari astronòmic, i Cèsar va encomanar al savi grec un projecte de reforma que en resolguera el desacord.
Molt probablement Sosígenes posseïa informació sobre el congrés de Cànope, 238 a C, en el qual egipcis ja havien estudiat els desajustos entre el seu calendari oficial i les observacions astronòmiques.  Els sacerdots egipcis hi van concloure que un any durava 365 dies i 6 hores, i no 365 com s’havia pensat fins llavors. Per resoldre aquest desfasament, es determinà d’afegir un dia més cada quatre anys. Però sembla que les gelosies i les baralles entre els sacerdots de les diferents regions feren fracassar el projecte.

En el congrés de Cànope s’havia determinat que el dia del solstici d’hivern era el corresponent al 25 de desembre del calendari romà, dada que aprofità Sosígenes per a la confecció del projecte de reforma que li havia encomanat Cèsar. Però com que el calendari de Cànope encara no era prou precís (la duració exacta de l’any no és de 365 dies, 6 hores sinó de 365 dies, 5 hores, 48 minuts i 45,16 segons), en els quasi dos-cents anys transcorreguts des de Cànope, el solstici d’hivern ja s’havia desplaçat al 24 de desembre, amb la qual cosa el calendari julià (45 a C.) ja naixia amb un error d’un dia.
Probablement en algun moment del s. III, es decidí fixar la data del natalici de Jesús en el dia del renaixement anual del  déu Sol per tal de facilitar l’assimilació dels pobles pagans. Com que en aquella època el solstici civil i religiós (no l’astronòmic) era el dia 25, es va decidir adoptar aquesta data per a la festa cristiana de la Nativitat.

Quan el 325 d C se celebrà el concili de Nicea, després de 370 anys de vigència del calendari julià, el solstici d’hivern s’havia desplaçat al 21 de desembre. Llavors es va determinar que en endavant sempre seria aquesta la data del solstici d’hivern. En conseqüència la de l’equinocci de primavera, fonamental per al càlcul de la pasqua i de tot el calendari litúrgic, seria el 21 de març. Tanmateix, no es va fer cap canvi en la data, llavors ja universalment acceptada, del 25 de desembre per a la celebració de la Nativitat.

Quan el 1582, es produeix la reforma gregoriana del calendari, es fa de tal manera que no es toquen ni la data del 21 de desembre per al solstici ni la del 25 per al Nadal. El procediment consistí simplement a eliminar 10 dies, i l’endemà del 4 d’octubre fou el 15 d’octubre.
Així, les diferents reformes del calendari han determinat que la intenció original de fer coincidir el naixement de Jesús amb el solstici d’hivern es veiera afectada per  la diferència de quatre dies que reflecteix el nostre calendari actual.

divendres, 26 de desembre de 2014

CARTES A UN LLIRIÀ EN LA GUERRA D'ÀFRICA




Vicent Máñez Ferrandis era un jove llirià que ingressà per lleva en l’exèrcit espanyol cap a finals de 1925 o primeries de 1926 amb 18 anys acabats de fer. Després d’un temps d’instrucció a Cartagena, fou enviat a l’Àfrica per participar en la guerra del Riff. Vicent pertanyia a una família de llauradors modests de Llíria. El seu reclutament representà un enorme sotrac per a la família: els pares, Paulino i Tomasa, i els germans, Dolores, Salvador i Paulinet.
La salut de Vicent no devia ser massa ferrenya, cosa que deduïm de les constats referències en les cartes de la mare al fet que ell siga “corto de respiración por la nariz”, I a una propensió a adormir-se involuntàriament.
Tot això ho sabem gràcies a un paquet amb unes 50 cartes que la família envià a Vicent entre març i desembre de 1926. Tret de les dues primeres, que rep quan encara és a Cartagena, totes les altres ja van dirigides a Àfrica. No sabem a través de quins avatars, les cartes van anar a parar a Andalusia, on les vam adquirir en una comerç de papers vells i antigalles.
Les cartes les escriuen la mare i els germans de Vicent, i altres persones anònimes, que ho fan en nom de la mare. Tots els escrivents tenen una instrucció molt limitada, cosa que ha produït una interessant transcripció literal de frases i paraules. La mare i els germans se li dirigeixen en primera persona, però el pare no ho fa en cap ocasió. Ni tan sols s’hi entreveu cap frase que es puga deduir que ha estat dictada per ell. La mare mostra una preocupació immensa i un amor profund pel seu fill. Constantment li demana pel seu estat de salut, per la gana de menjar, per les condicions en que viu. Li dóna consells sobre com s’ha de comportar, amb qui ha de fer amistat o qui ha d’evitar. Ben sovint li fa arribar diners en efectiu i paquets de menjar, i insisteix que si encara no en té prou, que demane que li enviaran tot el que faça falta. És evident que no es tracta de potentats, però són gent que es guanye bé la vida i estan disposats a donar-ho tot pel seu fill, tant la mare com els germans, que sovint s’hi mostren compungits.
La major part de les cartes es dediquen a formalitats i bons desitjos, a salutacions familiars, referències religioses, etc. Però hi ha una part important, i sens dubte la més interessant, en què apareixen referències a les faenes del camp, els preus agrícoles, successos locals, festes, etc. En alguns d’aquests escrits hi apareixen els malnoms dels veïns i coneguts, els topònims i nombroses anècdotes. També és molt interessant la gran quantitat de valencianismes que s’hi empren, sobretot pel que fa a les tasques agrícoles, però també en altres casos, com frases fetes, girs lingüístics, etc.
A continuació fem un llistat dels fragments que hem considerat més interessants dividits per temes. Al final hi hem inclòs el text complet d’un fragment de carta escrit integrament en valencià.
De tot plegat es poden deduir algunes coses interessants sobre el lèxic i la toponímia de l’època, i  fins i tot de la pronúncia local, gràcies a l’alt grau d’analfabetisme dels que escriuen i a la seua intenció de transcriure literalment allò que pronuncien.

En algunes cartes hi ha també dibuixets que representen els animals domèstics de la família i motius florals d’adornament. Tot plegat, els dibuixets, el llenguatge, les anècdotes familiars són d’una candidesa corprenedora, i dibuixen amb gran nitidesa un fragment de la vida lliriana de principis del s. XX.

LÈXIC DEL CAMP
-nos estan saliendo los pollos de una llueca
-20 arrobas de higos
-figues a 14 quinsets l’arrova
-200 arrobas de tintorera a 7 reales la arroba
-el que va a harugar
-Salvador está empeltando el mallolico de la contienda de tintorera.
-el Cabeço Roig está empeltado
-la berema
-372 arrobas de uva y 250 arrobas de garrofas
-arrancando la biña bieja para charuarla
-llubiendo el dia 15 y ha echo mucho saó
-Salvador va en la Lucera a charuar en compñia de Mata a tornachornal
-se hicieron la paella de la charua en casa de Cantabieja
-han sembrado ordi.
-pal corbo.
-lo pla de Montero, ordi en el raseret.
-tres filas de agua.
-dos barsillas de olivos
-18 cargas de trigo
-hemos tubido 6 sacos de trigo y  1,5 de cebada
-hemos trillado la paja y ha condido mui poco
-no podemos aser panizo
-los ampeltos que ponimos io y tu
-tenemos 33 melones gordos.
-estan charuando siete hombres y siete caballerias en la Maymona nuestra.

FRASES CURIOSES
-besos de tus sobrenitos es del Sastre.
-el hijo de don Joaquin Tirado se cayo el abion que el era abiador y sea muerto en Madrid.
-Basilio el del Candil lo mató el carromato que se espantaron las caballerias que venian del Pedralba
-nos mandaras a decir si as aprendido mas de letra
-los enviavas tan asobentico
-no me has mandado a decir nada
-mercate todo lo que haga gozo
-mandame el retrato perqueño para ponermelo en la ulleta.
-estan haciendo los carafales para ver los toros
-y todos los entaulachs
-se conoce que se incendio
-encima del cullerer
-muchos deseos de tenerne (carta)
-la madre estaba ensoñando.
-el cajoncito de la berienda
-un escapolario
-vendran a conocer los padres (sense preposició a)
-que era masa bajito
-nada más quiere quir al cine
-se portais como hermanos
-si viniis daci cuatro o sinco meses
-amos hecho una collera muy buena para la Lucera que questa 5 pesetas
-y si ay moras y me mandaras una aber lo que son de guapas
-te puedes mercar lo que te aguste.
-el padre la festeó antes que el Parreto
-me mogí todo
-la yegua le dio una pizada
-para que tastes algo de las fiestas
-si no quiere trabajar la bolbera (una mula que han comprat)
-llueve de tronada
-la mula no se espanta de los autos ni de las mecicletas
-sobre estar retratado en maquina de aumento estas muy flaco
-comas todo lo que tengas gana.
-una toña de almendras
-primer premio la union musical de Liria, el Clarin res

TOPÒNIMS
-Cabeso Roch
-el maset de la Maymona
-bancal de la Perusa
-la Perusa de la carretera dels frares
-el Corbo?
-lo Pla de Montero
-la posá de la Maria
-el garroferal de Mas
-corral Blanco
-barranco Hondo
-el Maset


MALNOMS
-Juan Moret
-el Sastre
-el Tandero
-Vicente el Ortolà
-Blanco el Trillador
-el hijo de Casola
-Basilio el del Candil
-Mauricio del de la Sella
-el Racholer el Sordo.
-Tita la del Choret
-Vicenta la Panblanquera
-Salvadora la Panblanquera
-el Choret
-Miguel el de la Escura
-Blanco el Trillador
-la tia Rulla
-la madre de Fesolech
-el chico de Parreto es sobrino del tio Calet
-tu amico Fesolechs, el primo de Baltra.
-el Rochet de la sucreria
-Mata
-Cantabieja
-el Parreto
-el chico del Roco.
-Caime, el hijo de Remedio la Corba.
-el Royo
-Miguel Carabassa
-Luciano el de la Pareta
-el Morellano
-Maria la Cholita
-el hijo de Paleta
-el llor Vicente el del Almo
-Vicente el Bollo
-Bolet
-Miguel el Puso
-Llorens el Tarses
-el Racholer de la Venta
-Crispin el Chocolatero

ALTRES
-anomena Cirilo Amorós
-anomena la Cala del Quemado
-preu d’un telegrama amb resposta inclosa: tres pesetas y cuatro perras.
-la germana anomena Mal Krim. És tracta d’Abd-el-Krim, el cap de l’exèrcit autòcton del Riff.
-una mula: 50 duros
-2 pta. de jornal per segar herba.
-Contingut del caixonet de menjar que la mare envia: tajada de pernil, pedazo de salchicha, libra de confitura seca, uns pocs caramelos, dos rollitos en almendras, papelitos de limonada, azucar.

FRAGMENT D’UNA DE LES CARTES, L’ÚNIC EN VALENCIÀ, DIRIGIDA A MANOLO, EL SOLDAT QUE ESCRIVIA LES CARTES DE VICENT:
Senyor Manolo dasí poc de tems ya es Nadal, ya que me dius que a les festes de Nadal no poden estar en Llíria pues bos embieré dos caisonech, uno pa Manolo y un atre pal meu Visantet en pastisech y argilando de Nadal y castanyes y avellanes pa que selebreu el sant de Manuel, que és el dia del Chesuset, y al añ que ve si Déu bol ya el selebrarem toch mosatros y tota la família de Manolo así en Llíria. Ya se la vengarem. ¿No bos pareis, Manolo y Visantet?
Que tingau bona cosa de salut es dos.
Adios
Paulino y Tomasa.


diumenge, 17 d’agost de 2014

LA FIRA DE XÀTIVA

LA FIRA DE XÀTIVA

Asseguts a l’autobús, la mare explicava al seu fillet històries de quan era petita. Ara, gràcies al cotxe de línia, s’estalviaven el viatge a peu amb el pare. Han abaixat en la font dels Vint-i-cinc xorros, travessen el jardí del Bes i enfilen Albereda a dins. Sota els arbres ha crescut com una mena de poble de mentida. Hi ha poca gent al carrer, i a dins de les casetes de fusta, encara tancades, hi batega una calma tensa.
Carrer Montcada, de les Botigues, plaça del Mercat, i ja se’ls fa la boca aigua amb l’oloreta del xocolate i els xurros. El local és de gom a gom. Per sort uns coneguts els conviden a seure en la seua taula. Devia fer anys que no es veien, per aquella manera de saludar-se i per com parlaven de secrets antics. La mare els ha explicat el què, d’aquell anada a la fira, i els coneguts han fet un gest d’alegria i de seguida un de trist.
Amb aquell gust intens del xocolate omplint-los la boca, han tornat a l’Albereda. Quasi totes les casetes són obertes. Quin paradís de joguines i llepolies! La mare el mira als ulls i l’adverteix: només una coseta, eh! Ell assenteix resignat. S’aturen a la parada del torroner: una quarta de durs i una de blanets, de cacau, que a l’àvia li agraden més, i dos puros d’arrop per als teus cosins. Un ventall per a la tia, que ella sempre em du alguna cosa. A l’avi un gaiato, que ja comença a fer-li falta. Al pare, una navaixeta: la té tan esmolada. I tu, fill meu? Ell està dubtós entre l’espasa de l’Enmascarado o el winchester de Cheyenne. Al final es decideix per una llanterna de piles: per a caçar a l’encesa. I vostè, mare? Jo! Els torrons també són per a mi, menteix.
El pare encara tardarà, i aprofiten per a visitar els parents rics, aquells que van fer fortuna amb la venda d’oli. Viuen en una casa gran i al garatge tenen un cotxe de luxe. Si et pregunten, l’adverteix la mare, digues que no vols res, i els mostres la llanterna, i si t’ofereixen menjar, que hem pres xocolate... i xurros. Només s’hi han estat el temps justet per a donar-los records de la família. Ah!, i la gran notícia: que hem comprat una mula mecànica.

Quan han arribat a l’esplanada dels animals, el pare feia tracte amb un home amb patilles llargues i blanques. Finalment n’ha tret cent duros, del matxo romo. Tota pedra fa paret!, ha dit ell resignat, però no ha pogut evitar que se li esgolara una llàgrima galta avall. 

dijous, 24 de juliol de 2014

podem o no podem?




Podemos em genera, com m’imagine que a més d’un, dos sentiments encontrats. Per una banda em fa feliç sentir aquest discurs tan nítid contra la corrupció, les polítiques antisocials, l’imperi neoliberal... M’agrada molt veure com els qui els acusen de voler enganyar l’electorat i pronostiquen que, si arribaren a governar, afonarien el País, ho han de fer amb la boca petita. Perquè això és justament el que ells han fet: governar i afonar el País.
Per una altra banda, i especialment com a valencià, no puc evitar un cert recel. Fa poc hi va haver una assemblea al PV de Podemos, i quan algú hi va voler intervenir en valencià, va saltar de seguida el típic cosmopolita que dóna lliçons sobre com s’ha de parlar i com no s’ha de parlar. N’estem tan farts, els valencians que parlem valencià, de paisans i forasters que ens alliçonen sobre educació, civilitat i eficàcia... Fer bandera de la llengua es paga molt car en el nostre país, i aquesta càrrega no la suporta, de moment, Podemos. Però s’hi trobaran, de fet ja s’hi han trobat, i no els resultarà fàcil trobar-ne la solució. Si es decideixen per la coherència, perdran vots; si es decideixen pels vots, perdran coherència. I no es poden permetre, no ens ho podem permetre, cap de les dues coses. Que tingueu sort, amics, i tant de bo que ens trobem pel camí. 

diumenge, 6 de juliol de 2014

UN DIA COM QUALSEVOL ALTRE

A través del balcó m’arriben les veus de les dones del veïnat. L’una la imagine amb la granera de palma, replegant les bonyigues d’una mula que acaba de passar; l’altra amb la ruixadora de llanda, dibuixant sanefes d’aigua sobre el carrer polsegós. Parlen del pescater, que vindrà d’ací una hora i durà llucet i sardina fresca, i potser rajada i tot: Ah, la rajada! L’àvia m’acaba de cridar pel buit de l’escala: tinc el temps just per a vestir-me. És hivern, i duc, sobre el pijama, un jersei de coll alt de mil colors fet dels remitjons de madeixa.
Un got de llet m’espera sobre el banc del guisador, al costat hi ha una botella verda amb la boca ampla: llet condensada el Castillo, resa l’etiqueta. L’àvia embolica l’entrepà en paper de diari i em dóna tres duros per al viatge (l’autobús costa 14 pessetes). Miquel, Pep i Vicent, arriben per la costera amb la bossa ben agafada per l’ansa.   
L’autobús té la parada en l’encreuament de Beniatjar, cinc-cents metres més amunt de la darrera casa: els carrers del poble són massa estrets i no s’hi pot girar. Per les antigues eres de batre, on ara s’amuntonen canyes i sarga per a folrar garrafes, amenaça la tramuntana. Ens acostem a les garberes i prenem un feix de materials de rebuig. Farem una foguera en la parada: una xamerada, més aïna, amb grans flames que s’extingiran de seguida sense arribar-nos a calfar. Tino se n’allunya de seguida. Farem olor de gitano, ens adverteix. A nosaltres, més petits, no ens desagrada l’olor de fum.



La tartana de morro llarg arriba fent bots per la carretera de terra. Abans ha replegat els xiquets i les xiquetes del Ràfol i Beniatjar. M’assec al costat de Pep: parlem d’envisc, de xenes, de pinçans, de lluerets i, sobretot, de tords. El conductor, Olegario, s’ha tret un puro de la butxaca i demana a Carles que li sostinga el volant mentre l’encén. L’elegit es gira cap a la galeria amb gest desvanit: ell, i només ell, conduirà.  Ajupit sobre el volant, es concentra de seguida en les revoltes de la carretera. Maneja el volant amb serenitat impròpia d’un xiquet.
A Carrícola només hi pujarà Tere Losada. Felip diu que li agrada. I a qui no? Ell s’ha posat al costat de la porta i estira les cames. A ella no li quedarà més remei que passar-li per damunt. Felip es mou maliciosament i Tere hi entropessa. De seguida s’ha girat i li ha somrigut.

1a hora. Francés: donya Elena s’ha xafat el dit volent tancar la finestra. Al principi ha dissimulat el dolor. Quan hem esclafit a riure, ens ha mirat amb ressentiment i gairebé li han vingut les llàgrimes als ulls. Se n’ha anat de classe i no hi ha tornat fins al cap d’una estona, els ulls enrogits. No havia conegut mai una dona com ella.
2a hora. Educació Física: el professor ens ha fet posar-nos els pantalonets curs, amb aquell fred que carpeix. A les eres de darrere de l’Institut, formem en dues fileres i ens crida: firmes, derecha, izquierda, a cubrirse... i així durant deu minuts. Encabant ens ha donat un baló mig esventrat i diu que podíem jugar a futbol. Els més grans s’han repartit en dos equips i els més petits ens hem hagut de conformar.
Almorzar: em menge l’entrepà de sobrassada. Miquel du la navalla en la mà i hi talla el pernil a bossinets, tal com ho ha vist fer al pare al bancal. Hem baixat el carrer empinat fins a una llarga font. Hi bevem aquella aigua que ix fresca i abundosa de la boca del peix monstruós, i tornem a pujar la costera. A la porta de l’Institut, el tio Quico, amb el seu carret de mà, ven xiclets, caramels, regalíssia i pilotes de drap. Un grupet juguen al frontó en la paret lateral d’una d’aquelles finques barates amb rètols ostentosos i àguiles imperials. Amb la pesseta que m’ha sobrat del viatge de l’autobús, compre dos xiclets.
3a hora. Història: donya Mari Paz és molt baixeta, i bona persona: amb aquella veu dolça, ho havia de ser necessàriament. Mai no crida, ni s’enutja. És la nostra tutora. No sé ben bé què vol dir això, però es veu que els tutors s’encarreguen de fer excursions amb els alumnes. Ens ha preguntat si algú no havia vist mai el mar. He alçat el braç de seguida, innocent. Com que havia estat l’únic, totes les burles han caigut sobre mi. He sentit una gran acalorada, i em dec haver fet roig com una tomaca. M’ha costat d’aguantar-me les llàgrimes. Donya Mari Paz ens ha parlat de Dénia i de Xàbia, els pobles que havíem de visitar. Ja tinc ganes de tornar a casa i explicar-ho a l’àvia: no s’ho creurà, que veurem el mar. Ella l’ha vist unes quants vegades, i me n’ha explicat coses fantàstiques. Al port de Montevideo, uns xiquets de pell bruna se submergien en l’aigua bruta i en sortien al cap d’una estona amb una moneda entre les dents. Hi devia haver xiquets com aquells al port de Dénia?
4a hora. Matemàtiques: don José Mateu és un senyor de la Pobla amb vestit de jaqueta i corbata. No sé per què, em fa l’efecte que corbata i la Pobla no s’adiuen. Quan ens fa eixir a la pissarra a practicar divisions, tothom s’espanta. Don José ha assenyalat un xiquet que viu a una de les cases barates amb rètols i àguiles. És un dels més maleits,  d’aquells que m’atemoreixen amb tirar-me pel buit de l’escala o llevar-me els pantalons. Ara, però, l’espantat és ell. Mira don José, i la pissarra, i el clarió li tremola en la maneta. Al professor se li ha acabat la paciència i li ha ventat un calbot que l’ha fet vacil·lar. El pobre s’ha recolzat en la paret i ha acabat caient estirat en terra. Don José no s’ha apurat gens, l’ha alçat per davall dels braços i l’ha acompanyat al pupitre. A mi m’agraden les matemàtiques. El professor ens diu que hi ha divisions que no s’acaben mai, ho trobe fascinant.
5a hora. Lengua española: Lapiedra no fa por com don José Mateu, només una mica de respecte, perquè és alt i prim i té la mirada trista. M’agrada com explica les coses, amb una veu castellana que em recorda la dels hòmens que parlen per la ràdio. Ens ha fet comprar un llibre molt divertit: els objectes es converteixen en lletres i a l’inrevés. Com ara: l’essa de la paraula serpiente és una serp, la b de bastón és un garrot girat cap per avall. Se’m fa estrany, però, que s’encabote a fer-nos distingir la b de la v o la ll de la y: no sabia que es podien confondre.

De tornada quedem per a enviscar el barranc del Palauet, o potser la font de l’Abella. A primera fila, Carles reülla tota l’estona per si a Olegario encara li vindran ganes de fumar i el necessitava. Però es veu que té pressa, o potser és que no li queden puros.

Ens acostem a Suagres: el penell del campanar emergeix lentament sobre el bancal d’albercoquers. M’imagine, sobre la taula del guisador, el plat d’arròs caldós tapat amb un altre plat del revés perquè no es gele. Mentre dine explicaré a l’àvia l’excursió a Xàbia i Dénia, i ella em mirarà amb una barreja d’orgull i recança. Per a postres, una tallada de meló de tot l’any, d’aquells que l’avi penja en el sostre de la cambreta. A la vesprada seurem a prendre el sol en la pallissa, l’àvia sargirà descosits i jo faré els deures mentre escoltem la novel·la en el nou transistor. 

(Relat publicat a la revista commemorativa del 50 aniversari de l'Institut d'Albaida)

L'INSTITUT D'ALBAIDA




Durant el curs 2013-2014 s’ha celebrat el 50é aniversari de l’Institut d’Albaida, on hi han estudiat un bon grapat de jóvens valldalbaidins i les comarques del voltant. En aquells primers anys, les famílies hagueren de fer un gran esforç, sobretot perquè renunciaven a l’aportació econòmica del jornal xiquets. A més, els que no vivien a Albaida, havien de pagar-se el transport i fer viatges pesadíssims, a vegades de més d’una hora per les tortuoses carreteres de l’època.
Tot amb l’esperança de millorar les expectatives de futur dels jóvens i del país. L’esforç va acabar valent la pena. Unes quantes generacions de joves eixits de l’Institut han exercit arreu del món les seues professions qualificades: mestres, metges, advocats, actors, enginyers. Quin gran mèrit el d’aquelles famílies, i el d’aquelles persones que es posaren en el cap la idea de fer un institut en la Vall d’Albaida. Penseu  que era el quart institut de la província, el primer després de la Guerra Civil, quan ciutats com Gandia, Alzira, Sagunt... encara no en tenien.

A més de la formació intel·lectual dels seus alumnes, l’Institut ha servit de catalitzador del sentiment comarcal. La Vall d’Albaida ha estat i és a hores d’ara una de les comarques valencianes amb major consciència d’unitat i de pertinença. Els alumnes, hi van aprendre moltes més coses que les matèries pròpies del currículum educatiu. Van saber que els Solers s’Albaida, els Albinyanes de l’Olleria, els Ordinyanes de Castelló, els Nàchers d’Atzeneta, els Durans del Palomar, els Martins d’Alfarrasí, els Cortell de Beniatjar, els Chàfer del Ràfol, els Alborch de Salem, els Benavent de Quatretonda, els Català, els Garcia, els Canet, els Quilis, els Pastor, els Alfonso, els Revert, els Marrahí... formàvem part d’una gran família. Descobriren que més enllà de les fites del seu poble, a dins d’aquest horitzó valldalbaidí que tan diàfanament ens marquen les serralades del Benicadell i la serra Grossa, hi havia un munt de pobles que compartien la llengua, la cultura, la història, l’economia, les tradicions. I també coneguérem la diversitat, les diferències en la manera  de ser i de fer de tots aquests llocs i tota la seua gent. I com que conéixer és estimar, durant aquells anys germinà la llavor de l’estima per la terra, per la gent, per la cultura, per les festes i les tradicions: el sentiment valldalbaidí, un sentiment que els polítics actuals tenen l’obligació de mantenir i cultivar.

publicat a LEVANTE (4-7-2014)

PÀTRIA



La pàtria és el paisatge de la consciència. La consciència es construeix amb la llengua i es nodreix de literatura (no necessàriament escrita). Sense llengua i sense literatura, no hi ha pàtria.

La Pàtria és, tanmateix, l’últim refugi dels canalles, però això són altres calces.

divendres, 25 d’abril de 2014

m'agrada ser de poble






Com m’agrada ser de poble,
Del secà i de terra blanca.
M’agraden les oliveres,
Els camins de la muntanya,
El raïmet de pastor,
L’olor de terra llaurada,
Les postes de sol rogents,
Els bunyols de carabassa,
La botifarra amb orenga
I la música de banda.
M’agrada ser del meu poble
I parlar la meua parla.
Per si encara no ho sabíeu,
Jo sóc de la Vall d’Albaida.

dilluns, 21 d’abril de 2014

Xarrada de clausura de la V Jornada sobre el valencià

TAULA DE FILOLOGIA VALENCIANA

Xarrada de clausura 
de la V Jornada sobre el valencià 
Pedagogia, normativa i ús
EL VALENCIÀ i L’ESCOLA

(Ontinyent 26 d'Octubre de 2013)


Durant el curs 2013-2014  celebrem a la Vall el 50 aniversari de l’Institut d’Albaida. No podia deixar passar esta oportunitat per recordar les persones que el feren possible i mostrar-los el meu agraïment (crec que compartit amb molts de estem ací).
El nostre Institut  és una prova vivent que la fe mou muntanyes. Albaida és una ciutat menuda, i la Vall una comarca modesta. Segurament no era el lloc amb més probabilitats per a fer el primer institut d’ensenyament mitjà de la província després de la Guerra Civil, però gràcies a un conjunt de circumstàncies (que desconec en profunditat) i de persones extraordinàries, en l’any 63 es va fer realitat el que pareixia impossible. 
Durant el mig segle transcorregut, però sobretot durant els 25 primers anys, Albaida (un nom que durant anys va ser sinònim d’Institut. En aquella època quan algú deia “el meu fill l’any que ve l’enviem a Albaida”, ja no calien més explicacions...) va eixamplar extraordinàriament les expectatives professionals i culturals de milers de joves de família modesta. Cinquanta anys després, per damunt de les circumstàncies i les idees, els devem un sincer agraïment a tots aquells que posaren la seua voluntat al servici d’aquell projecte. I també, ja que estem, aprofite per a mostrar el meu reconeixement a aquells primers professors que ens obriren els ulls i que, en definitiva, ens canviaren la vida a tota una generació de xiquets i xiquetes valldalbaidins, i de les comarques veïnes.
Bona part d’aquells jóvens que es formaren (que ens formàrem) en els primers anys  en l’Institut Segrelles, hem exercit en els darrers decennis les nostres professions i hem ocupat càrrecs de responsabilitat política, cultural, econòmica i social: alcaldes, metges, advocats, mestres, enginyers, arquitectes, empresaris, administratius... arreu de la comarca, del País i del món. Sense l’Institut, la majoria, segurament, hauríem emigrat o ens hauríem dedicat a les faenes del camp o de les indústries tèxtils de la zona.
Alternatives molt dignes, clar que sí, però segurament insuficients per a satisfer les aspiracions personals, i les col·lectives, d’una societat que s’afanyava a eixir de la catacumba franquista. Just en estos darrers anys, aquells primers alumnes comencem a jubilar-nos i deixem pas a les noves generacions: bona falta que ens fa i que els fa.
Tenim centenars de records entranyables d’aquells primers anys en què ens formàvem com a persones: professors, amics, enamoraments, desenganys, il·lusions, somnis, frustracions, descobriments... la majoria dels quals es gestaren en l’estrany context de la interacció, el contacte, la fricció, el xoc i, rarament, la col·laboració de dues llengües: una d’oficial, imposada, i l’altra, la del poble, marginada i menystinguda.
I, tanmateix, quan pense en esta estranya relació amb les llengües i entre les llengües, no hi trobe quasi res a dir. L’única llengua vehicular d’aquella escola era, naturalment, el castellà, i això constituïa per a nosaltres un fet tan natural que no recorde gairebé cap de conflicte greu (segurament n’hi va haver en altres èpoques i en altres llocs, em restringisc al meu record). El valencià era la llengua de la família, dels amics, del poble, del poble del costat, del camp, del llaurador, de la gent pobra... Ho teníem completament assumit, però d’una manera estrictament passiva, com una cosa que venia donada, com un dogma (n’estàvem ben acostumats, al dogmes) i no com una conclusió a què s’havia arribat després d’una reflexió. Mai no ens havíem plantejat (jo si més no) des d’un punt de vista analític, científic, social, cultural, històric o de simple curiositat, com era que empràvem una llengua al carrer per a viure i relacionar-nos i un altra de ben diferent per a escriure, estudiar i formar-nos acadèmicament. No ens demanàvem d’on venia esta llengua que no mereixia entrar en l’escola (ni tan sols ens preocupava si  ho mereixia o no ho mereixia), no ens preguntàvem si tenia unes normes, no imaginàvem que poguera tindre una literatura... em pareix que ni tan sols ens plantejàvem la possibilitat que es poguera escriure, que hi poguera haver hagut la més mínima relació, mai ni enlloc, entre la llengua de casa i l’escola, els llibres, la cultura, la ciència.
De fet, ni tan sols recorde cap mestre que posara en evidència, si més no d’una manera agressiva, la indiscutible superioritat del castellà sobre el valencià. No calia, tots ho sabíem sense que ningú ens ho haguera de fer present. La nostra submissió era incondicional. El prestigi del valencià era tan baix que no s’havia de fer cap esforç per a arraconar-lo. Simplement no existia  fora de l’àmbit estrictament casolà.
El menyspreu era tan gran que ni tan sols s’aprofitaven els avantatges que el coneixement d’esta llengua podia aportar a l’aprenentatge de les altres. Un exemple que clama al cel és que vaig haver de fer-me ben adult per a arribar a entendre el paral·lelisme entre els nostres pronoms adverbials i els del francés.
Recorde també haver pensat, quan encara anava a escola (és a dir, ans dels 10 anys), sobre la pèrdua absurda de temps del mestre explicant-nos com podíem distingir la b de la v o la ll de la y. Per a mi eren coses tan diferents com la s i la t, i a ningú no se li acudia de donar-me regles per a distingir-les. Em ve al cap, de manera excepcional, que algun mestre va explicar un dia que si una paraula començava en valencià en f, en castellà duia h, i em va paréixer extraordinari que el valencià poguera arribar a tindre una utilitat, ni que fora de crossa del castellà.
M’he d’esforçar molt per a trobar altres anècdotes relacionades amb el contacte de les dues llengües, i això vol dir que, si més no al nostre nivell, no hi havia consciència de conflicte.
N’hi havia prou (com també passa ara) que un xiquet (el fill d’un guàrdia civil, per exemple) parlara castellà perquè tot lo món s’hi dirigira en castellà. Ens sobtava bastant que alguns professors foren capaços de parlar en valencià. Això ens generava, si més no a mi, un sentiment ambigu: per una banda trobava meritori que una persona sorgida del poble (si parlava valencià no podia ser altra d’altra manera) haguera assolit la dignitat de professor; per una altra banda, este signe de valencianitat era una mena d’estigma que privava els que el portaven de la puresa de raça castellana que podien esgrimir els de León o Valladolid, o de la gràcia genuïnament espanyola dels andalusos.
També em ve al cap algun xiquet més agosarat que deia alguna brofegada en valencià confiant que el professor (castís) no n’entendria el significat: concretament recorde un “ves a fer la mà” d’un d’aquells companys inoblidables que quedà impune per ignorància (digna, això sí) del receptor. Tot i que no és estrictament lingüístic, també recorde la primera vegada que un professor ens parlà dels colors de la senyera (de la qual jo en desconeixia fins l’existència) a rel d’un xiquet que duia uns calcetins ratllats. I aquell altre professor que ens explicava que son pare escrivia poesies en valencià per al llibret de falla del seu poble. Del valencià escrit només coneixia aquella famosa secció del diari Levante: El món per un forat. I em vénen al cap aquells xiquets forasters que parlaven en valencià amb nosaltres i en castellà amb els papàs. Els visitants d’estiu que venien de la capital, i que parlaven valencià amb nosaltres i en castellà amb els seus fills. Aquells oncles que visitàvem a Xàtiva, que parlaven valencià amb els seues cunyades i castellà amb les seues dones. I totes estes coses les veia amb una barreja d’estranyesa i admiració, però sense sentiment de rebuig, i, menys encara, de sublevació.
Sovint he sentit històries heroiques de gent que havia de sofrir càstigs o humiliacions per parlar en valencià quan no convenia, jo no en recorde cap. Ans al contrari, si se’ns n’escapava alguna inoportunament, els castellans genuïns (o advinguts) ens miraven amb la condescendència amb què es mira el pobre pecador que es troba en ple procés de redempció. Se’ns burlaven, sí, però de bona fe. I nosaltres no ho preníem com un greuge, ans al contrari: ens limitàvem a prendre’n nota, i ens proposàvem de no tornar-hi a caure, sense rancúnies. Mai no ens apareixia la consciència de ser diferents, només la de ser una mica inferiors. Però una inferioritat que solucionaríem fàcilment amb el temps. Als 17 anys, vaig anar a València a estudiar Física amb el convenciment que en poc de temps m’integraria en l’ambient de la capital, m’acostumaria al castellà, i el valencià el reservaria per a, en tornar al poble, jugar al truc, fer renecs i parlar amb la família.
Bé, ja ho sabem, que després van passar coses. Va vindre la transició, vam conéixer gent, vam llegir llibres i tot això, però esta seria una altra història.


Qui ens havia de dir que aquella llengua de segona acabaria sent la llengua vehicular que deu o quinze anys després empraríem molts de nosaltres (de manera exclusiva en molts casos), com a mestres, en la mateixa escola, en el mateix institut.
Quina gran il·lusió, en aquells anys vuitanta quan ens créiem que cada avanç en el camp de la llengua (i en el d’altres qüestions socials, que sempre vénen a compte) era irreversible, que cada incorrecció que corregiríem en l’escola quedaria per sempre més expulsada del paradís lingüístic que anàvem construint. Quina gran esperança en un país que assumiria a poc a poc, però de manera també irreversible, la seua valencianitat en tots els camps i particularment en el de la llengua. Be, una mica d’escepticisme també: no érem tan ingenus. Però molta esperança, molta! I després: quina gran desil·lusió! Aquell desencant, quasi des dels primers moments, d’un canal 9 ple de mancances, el tancament de radio 4, de la incapacitat dels polítics, de la tossuderia de l’església, de la indiferència dels empresaris, de la impossibilitat de tenir un sol diari en valencià...

Ara, vint-i-cinc o trenta anys després, el valencià és la llengua majoritària a l’Institut d’Albaida. Els xiquets la parlen i l’escriuen sense complexos (la majoria), i gairebé no hi ha  la més mínima polèmica sobre orígens, noms, adscripcions, etc. Ara bé. Esta realitat que vivim als instituts, ¿reflecteix una realitat social més àmplia, una realitat que impregna tots els àmbits de la vida dels nostres alumnes i del país que han de fer?
És una pregunta retòrica, és clar. Tots sabem que la resposta és un no rotund. La tossuda realitat ens diu que en cap àmbit fora de l’escola, el valencià ha assolit una mínima normalitat.  
Els primers anys del valencià a l’escola, els déiem als nostres alumnes que esta llengua tenia futur, perquè en uns anys s’hauria introduït en la societat a través de les mesures administratives de promoció, dels mitjans de comunicació públics, de la tasca de l’escola i de la il·lusió, el coratge i l’autoestima dels valencians. El valencià seria una llengua de prestigi, i saber-ne seria un valor segur, que ens donaria personalitat com a poble, ens donaria satisfacció, confiança i fins i tot ens faria sentir orgullosos. En uns pocs anys, aconseguiríem que se’ns afegiren les empreses privades, l’Església, les  ràdios, les televisions, els ajuntaments, el cinema, la literatura, la música, la premsa, l’administració pública, la justícia, els notaris i tot. I davant l’opinió que no tenia utilitat fora de les nostre fronteres, encara podíem argüir  tot allò que una llengua és un univers, una manera de veure el món, i que els que dominen dues llengües de menuts, ja tenen molt avançat en el coneixement de les altres llengües. I encara més: que Catalunya i Balears ens obrien les seues portes i tindríem un accés més fàcil al treball (una de les poques veritats, si més no en l’àmbit de l’ensenyament bàsic i mitjà). En fi, que ens esperava un món feliç i valencià a pocs anys vista.
I amb quina realitat ens trobem ara? Una altra pregunta retòrica. La realitat ens diu que no ha quedat pràcticament cap expectativa per frustrar. Sense l’escola valenciana i els mestres valencians, la llengua ocuparia un lloc encara molt més marginal, gairebé anecdòtic.
Si la llengua encara té una possibilitat no és gràcies a l’administració, ni a les acadèmies, ni a la televisió, ni als diaris, sinó malgrat això i gràcies a l’escola.
És gràcies a la gent que s’hi ha format que en la actualitat, en les nostres comarques, podem veure algunes iniciatives empresarials que fan servir el valencià en la seua imatge pública. Gairebé sempre de manera parcial, però no per falta de voluntat dels professionals sinó per manca de recursos de la societat. Factures, escriptures de propietat, currículums, gairebé tot es fa en castellà. I això amb el vist-i-plau, la complaença, de les autoritats que mai no han entés que la defensa de la llengua és la pedra angular del valencianisme. O, tal vegada, perquè ho han entés perfectament.

Però, i la llengua pròpiament? Quina n’és la salut? Com ha evolucionat la parla dels xiquets, dels centres d’ensenyament, des que s’estrenà l’Institut d’Albaida fins ara.
Evidentment els alumnes ara saben escriure, hi ha aprés vocabulari, flexió verbal, i en coneixen la literatura, però deixeu-me dir (bé, vosaltres ja ho sabeu) que s’ha perdut alguna cosa pel camí. La llengua de l’escola no és bàsicament diferent de la del carrer. Noves tecnologies, nous móns, noves ciències, noves relacions socials requereixen nova terminologia, i esta ens arriba bàsicament a través de l’anglés i el castellà i sovint es prenen en versió original sense adaptar o s’adapten barroerament.
Però això, amb un petit esforç es podria superar. Ara tothom diu adéu, alguns diuen fins i abans, hem arraconat alguns castellanismes, en matemàtiques hem popularitzat el menys, la ics, etc. I en totes les assignatures el lèxic s’ha normativitzat i normalitzat.
Hi ha una cosa, tanmateix, molt més subtil, que es degrada progressivament sense que quasi ningú se n’adone. Calcs d’estructures sintàctiques, pèrdua d’expressions genuïnes (mas que, a ran de, en mes de), adopció d’estranyes (estic en ello), adopció de perífrasis verbals (tu vas a vindre?), desorientació en els verbs pronominals (m’he caigut per l’escala, o se m’ha caigut el llapis, calleu-se), confusió en les preposicions (fa olor a peix), abús dels articles (vas a l’escola, juguem als escacs o a les cartes, fes-ho una altra vegada) (pèrdua de fonemes: ll/i b/v, i alguns casos de esses sonores i ges), pèrdua de combinacions de pronoms febles (dona-los-els), pèrdua del pronom adverbial en (jo tinc 4) introducció de formes castellanes o impròpies (esto, ellos) (aleja’t)... 
A tot això hem d’afegir la pèrdua del lèxic relacionat amb les faenes del camp i amb la vida més arrelada a les tradicions, els cicles estacionals, la natura, etc. Hui només hi ha pardalets, en aquell temps hi havia teuladins, caderneres, pinçans, totestius, abellerols, capçots, lluerets, xennes, cuetes... hui hi ha herbes, abans hi havia ravanells, llicsons, cama-roges, margall, fenàs... hui hi ha bitxos, abans hi havia abelles, vespes, mosquits, tabans, grills, llagostes, llagostins...

Enmig d’este context, els escriptors hem de resoldre el problema de la llengua literària adreçada als alumnes.
Ells, a banda de les pèrdues generals, ­empren una llengua molt dissolta en els models populars castellans que els arriben a través dels mitjans de comunicació i de la relació directa amb parlants castellans. Això fa pràcticament impossible, en l’actualitat, extraure dels contextos col·loquials models lingüístics d’una certa qualitat i extensió i mínimament genuïns. Als escriptors no ens queda més remei que espigolar fórmules particulars d’ací i d’allà: una frase, un gir, una locució, un estil narratiu, i a partir de tot això, construir el propi model d’aparença col·loquial i versemblança mínima. Sovint hem d’adoptar i adaptar formes més o menys passades de moda, amb escasses probabilitats de prosperar, i combinar-les amb formules actuals que els parlants poen directament del castellà, i que molt sovint també són efímeres en esta llengua.
La introducció en la literatura catalana (i especialment en valencià) d’elements de la parla col·loquial és cada dia més una aventura de risc en la qual l’autor s’exposa a desencerts i al judici inexorable del pas del temps. Però si la manca de models clars de referència i de fonts populars és certament un problema, també és alhora un estímul, cada obra literària, sobretot si va dirigida als jóvens, és com una expedició per la selva lingüística actual, amb descobertes interessants i, és clar, també amb grans fracassos.

Personalment, em moc en dos camps: en la novel·la històrica sempre m’he preocupat per acostar-me a les formes col·loquials de l’època i el context. I puc dir que, a l’hora de trobar-hi versemblança, n’he quedat mitjanament content. Potser perquè fer que les frases sonen antigues és més fàcil que fer-les paréixer actuals. El llenguatge modern el tenim tan present que qualsevol dissonància ens fa xiular les orelles de forma instantània i automàtica. Per contra, n’hi ha prou amb unes paraules aristocràtiques o pagesívoles enmig un llenguatge mitjanament formal, per a obtenir una aparença genuïnament antiga.

Taula de Filologia Valenciana 
 Xarrada de clausura de la V Jornada sobre el valencià. 
Pedagogia, normativa i ús. 

(Ontinyent, 26 d'Octubre de 2013)


Quant als resultats,  en trobarem de ben diversos, però crec que tots som conscients que si espigolem a fons en la literatura juvenil, hi trobarem algunes mancances que, a primera vista, poden passar desapercebudes perquè, sent d’origen castellà, tenen, des del punt de vista lèxic, un aparença genuïna que ho emmascara.

També com a mestres ens veiem afectats d’esta passa castellanitzant. I això no és una acusació sinó una constatació. Si fem una anàlisi del valencià que es parla a les reunions d’avaluació o les sales de professors, el resultat serà, segurament, decebedor.
No sé si és possible, però crec que necessitem recuperar la il·lusió dels 70-80, i tindre una mica més de sort o d’encert en l’elecció dels polítics. Només si construïm un país on la llengua siga d’ús normal en tots els àmbits: en l’administració pública i en l’empresa privada, resoldrem alguns d’aquests problemes que he esmentat.

No és fàcil, però tampoc ho tenien fàcil aquells albaidins dels anys 60. Ells van creure fermament en el seu projecte i  ho van aconseguir: per què no nosaltres? Jo, malgrat tots els desencants, mantinc viva la flama de l’esperança. 

diumenge, 30 de març de 2014

ATZAR

El 3 d’octubre de 1981 es va fer un gran homenatge a Fuster a la plaça de bous de València. Aquell estiu m’havia comprat una càmera Olympus i un objectiu de 200 mm a Andorra que m’estimava cosa de no dir. No hi vaig fer gaires fotos, però les conserve com un autèntic tresor: Fuster, Raimon... en fi. També en vaig fer una als meus amics, que ocupaven unes localitats en les grades, des de l’arena. En la foto també ixen un grapat de persones desconegudes que ocupaven les localitats adjacents.
Un parell d’anys després, en setembre del 1983 vaig començar a treballar en el col·legi Maria d’Itziar, de Riba-roja. En aquell col·legi es respirava un ambient ben ranci, una mena de coentor valenciana de la transició de la qual n’hauria tret bona punta l’admirat Escalante. No hi vaig arribar a intimar gaire amb els companys, però sí que en vaig trobar alguns amb els quals, en un ambient més favorable, intuïa que hauria pogut compartir algunes complicitats. Recorde, per exemple, un parell de xicotes rialleres i amables, les dues de cabellera abundosa i arrissada, l’una morena i l’altra pèl-roja. Com que elles eren mestres d’EGB i jo de Batxillerat, només ens véiem a l’hora de dinar, però des del primer moment ens demostràrem simpatia. Hi influïa, segurament, que tots tres teníem el valencià per llengua materna i no ho amagàvem gens ni mica a pesar de l’ambient força desfavorable.
Després d’uns quants anys, un dia que mirava fotos antigues, vaig trobar les imatges d'aquestes dues xicotes en aquella instantània dels amics del dia de l’homenatge a Fuster. Per pura precaució, segurament, mai no havíem parlat de la nostra afinitat valencianista, i vaig experimentar un sentiment contradictori en comprovar-ho. Per una banda m'alegrava que la meua intuïció haguera sigut encertada, però per una altra em va saber greu no haver-ne parlat mai amb elles. El mal era que, després de tant de temps, no tenia manera de contactar-hi. És clar que hauria pogut anar a l’Itziar i demanar la seua adreça o el seu telèfon, però el cas és que no ho vaig fer.
Fa un temps, algú va demanar a través de fb fotos de l’Homenatge a Fuster, i jo hi vaig penjar les meues. En tornar a veure la foto de les dues xicotes, vaig pensar que potser a través d’Internet algú les reconeixeria i em podria donar alguna referència. Davall la foto vaig posar un missatge que demanava si algú coneixia aquestes les dues xicotes dels cabells arrisats. No hi vaig obtenir tenir resposta.
Hui he conegut una parella de Manises, que s’hostatjaven a casa nostra.  M’han dit que eren ceramistes i que visitaven el poble dels rellotges de sol perquè volien agafar idees per a fer-ne un. Jo els he dit que precisament estava treballant amb un col·lega del seu poble en un rellotge per a Carcaixent. De seguida l’han identificat, perquè es tracta del propietari d’una de les fàbriques més antigues de Manises que encara treballen. Al llarg de la conversa,  m’han manifestat la seua curiositat pel nom de la nostra casa “Ca les Senyoretes”. Els he explicat que les últimes propietàries eren unes senyores potentades conegudes popularment com les Senyoretes. L’home m’ha explicat de seguida que el seu avi, que havia estat propietari d’un negoci a València, va tindre problemes econòmics i es van traslladar a Riba-roja. En aquell poble hi tenien unes hortes i podrien viure del camp. Com que es tractava de gent de la capital, la gent del poble sempre les havia anomenades les Senyoretes. 
L’home ha tingut curiositat per si jo coneixia Riba-roja, i llavors li he explicat que havia treballat a l’Itziar. La dona s’ha quedat una estona pensant i m’ha dit si en aquell col·legi havia conegut una xicota de nom Mari Carmen: una pèl-roja, m’ha dit, amb un roig molt intens. M’ha saltat de seguida una alarma. Li he demanat disculpes, he eixit disparat escales amunt cap al meu estudi i he tornat a l’instant amb la vella foto. Hi ha reconegut de seguida la tal Mari Carmen, i també la seua amiga: Maria Dolores. Jo n'havia oblidat els noms.

Li he donat la meua adreça de correu i ara estic esperant, en candeleta, que les meues amigues de cabells arrissats i esplendorosos es posen en contacte amb mi perquè puguem parlar de totes aquelles coses que se’ns quedaren per dir ara fa 31 anys. 

dijous, 20 de març de 2014

TROBADA D'ESCOLES EN VALENCIÀ 2014

TROBADA D’ESCOLES EN VALENCIÀ 2014
VALL D’ALBAIDA

Hi havia un temps en què el valencià era una llengua noble, la llengua d’uns països respectats i pròspers. En valencià parlaven llauradors, botiguers, robers, terrissers, obrers, llanterners, ferrers, fusters, escrivents, jutges, justícies, capitans, generals, nobles, reis, bisbes, cardenals i papes. En valencià escrivien poetes, metges, advocats, notaris, capellans i filòsofs. En valencià es feien els registres, els inventaris, les transaccions, els testaments, els llibres de fets, els dietaris i les cartes de navegació. En valencià es creaven grandíssimes obres literàries en prosa i en vers, i es van traduir les Escriptures abans que en cap altra llengua del poble. En valencià es convocaven corts. En valencià es navegava el mediterrani. En valencià es lloava Déu. En valencià es naixia, es vivia i es moria...




Però vet ací que el rei es va quedar sense hereu, i dos candidats se’n disputaren el tron. Els valencians en preferírem un que havia jurat de respectar-nos els furs i els costums. La guerra, però, la guanyà l’altre. El rei vencedor ordenà cremar les ciutats derrotades i castigar les seues gents, i per a acabar-los d’humiliar i destruir com a poble, dictà una carta en què es derogaven els seus furs històrics i es desterrava el seu idioma.
El valencià deixà de ser la llengua de la justícia, de l’església, de l’administració, dels reis, els papes, els poetes i els filòsofs, hagué d’abandonar les ciutats, les esglésies, els palaus, els jutjats i les escoles. El valencià esdevingué una llengua proscrita, i cercà refugi en les alqueries, les barraques, les heretats, els masos, les viles i llogarets, com més xicotets millor.
Pobles com Bèlgida, Beniatjar i Otos s’han encarregat durant anys i anys de servar el tresor més valuós i noble del poble valencià: la bellíssima llengua d’Ausiàs March, Joanot Martorell, sor Isabel de Villena i Roís de Corella. Gràcies als seus avis i les seues àvies, els xiquets i xiquetes dels nostres pobles encara diuen pare i mare, raïm i oliva, mans i peus, cara i ulls, pit i coll, nas i orella, germà i amic, cames i braços, espàrec i poma, conill i pollastre, tossal i lloma, plana i foia, barranc i aljub, séquia i assut, gorg i bassa, trinquet i pilota... Gràcies a les nobles gents que donaren asil al valencià a l’ombria del Benicadell, els belgidans encara tenen l’Asseit i la Salema, Suagres i l’Alfogàs, el Beniprí i el Bellussero, la Font Freda i de del Grapat; els beniatjarencs tenen la Beniaia i el Tròlec, el Pinar i el Benicadell, la casa Penyalba i la casa Torres, les Fontetes i el pont del Moro; i els otosins tenen Missena i Torralba, la Punta i el Padur, la Lloma i Pantàliga, la Vallcanera i l’Androna.
Enguany, Escola Valenciana i la Coordinadora de la Vall d’Albaida per la Defensa i l’Ús del Valencià han concedit al CRA de Carbonera l’honor de ser els amfitrions de la Trobada d’Escoles en Valencià de la Vall d’Albaida. Els belgidans, els beniatjarencs i els otosins, orgullosos d’haver conservat durant segles la nostra llengua, estem ara desvanits d’organitzar la festa de la recuperació i la dignificació del valencià, la festa de l’orgull de ser el que som, i la del compromís de seguir-ho sent per molts anys. I aprofitarem l’oportunitat per a mostrar la nostra hospitalitat a totes les gents de bona voluntat que vulgueu visitar-nos, per a mostrar els nostres pobles de l’Ombria, la nostra muntanya del Benicadell, el nostre castell de Carbonera. I tots aplegats en aquest refugi de les paraules, cridarem ben fort perquè ens senten en les ciutats, els palaus, les esglésies, en els parlaments, les televisions, les ràdios, els diaris, les escoles i les universitats:
PARLEM VALENCIÀ

PARLEU-NOS EN VALENCIÀ

dimarts, 28 de gener de 2014

LA MEUA RADIO


Fa temps que les infàmies i vileses del PP valencià són tan evidents que procure no parlar-ne com a mostra de respecte a la intel·ligència de la bona gent. Qui, a hores d’ara, no reconeix la baixesa moral i la inèpcia dels governants valencians només pot ser, com ells, inepte o indecent. Tanmateix, d’ençà de l’apagada de Catalunya Ràdio, em rosega de nou el corcó de la indignació i no me’n puc estar. Tinc la sensació que, amb aquest atemptat a la llibertat i la cultura, els botiflers valencians han fet quelcom més que una simple volta al cargol sens fi de la seua abjecció.
Durant més de vint anys, cada dia he anat a treballar a les huit del matí sentint en la ràdio del cotxe la meua emisora preferida: Catalunya Ràdio. Des de la setmana passada, no ho puc fer. I estic rabiós, sí... estic molt rabiós. Quin mal feia, jo, sentint l’Enigmàrius?  I que no em vinguen ara amb que hi ha problemes més grossos. Jo mateix vos podria parlar dels meus fills, que, ai!, estan en l’edat de treballar. D’un conegut que tenia preferents. D’uns jóvens veïns, condemnats a una vida furtiva. D’un antic company d’estudis (ja voregem els 60), que s’ha quedat sense treball, sense casa, sense família i sense futur... Però, mireu, de tot això no puc acusar, només, els governants valencians. En tot aquest pastís de la crisi, ells no han jugat més que un paper de comparses ‒de capitans de comparsa, si ho voleu: això ho pague jo‒. Sense ells hi hauria, probablement, el mateix atur, el mateix dèficit, els mateixos bancs, les mateixes estafes...

L’egoisme, l’avarícia, formen part de la condició humana, i si bé no es pot justificar moralment que alguns s’enriquisquen amb la misèria dels altres, es pot, almenys, entendre. Ara bé: quin sentit té la destrucció i la humiliació de l’adversari quan això ni tan sols ens comporta cap benefici? Per pura venjança? Per maldat extrema? O tal vegada per la ira de saber-se intel·lectualment derrotat i sense arguments? Si algú m’ho sap explicar...

dimecres, 1 de gener de 2014

sant antoni 2014



Sant Antoni... sant Antoni!
Contesteu, per caritat.
Si vos també mos fallàveu,
Qui mos podrà consolar!

Recordeu els desgavells
Que us contàvem l’any passat?
Doncs s’han quedat en no res
Comparats amb els d’enguany.

Lo que anava malament
Encara s’ha empitjorat
I les coses que rodaven
Ja no van ni cara avall:

Sense faena a les fàbriques,
Una ruïna els bancals,
Els jóvens cap a Alemanya
I els vells... que els tiren al mar!

Mos volen tancar l’escola,
i en quatre dies, qui sap
Si no mos lleven, també,
El metge i el practicant.

Mil més que vos en diria
D’abusos i destrellats.
Mireu, només, per exemple,
Com mos tenen informats:

Les notícies de l’oratge,
Si les volem escoltar,
Mos les diuen de Madrid
En perfecte castellà.

Si ha plogut en Benissuera,
A qui podria importar?
Hay nieve en los Pirineos,
I en Canarias, mala mar.

Que visquen Messi i Ronaldo,
Belen Esteban i, és clar,
Visca Isabel, i Fernando,
I el Espíritu Imperial.

Imagineu la vergonya
Que patim els valencians
De sentir-nos forasters
Sense tindre d’emigrar.

Canal nou era una  pena,
Això no ho podem negar,
Però, vist el que vegem,
Ara el trobem a faltar.

Volem l’Alqueria Blanca,
Les músiques i el raspall,
Les falles i les fogueres,
els moros i els cristians.

Pel·lícules i notícies
En llengua de valencians,
La de Fuster i Estellés
La de Corella i March.

Volem ser honrats i dignes,
I dur sempre el cap ben alt.
Déu mos guard de forasters
Que de casa mos trauran!

Volem treball i justícia,
Volem pau i llibertat,
Estimar les nostres coses
I honrar els avantpassats.

No dieu res... sant Antoni?
Contesteu, per caritat!
Si també mos falleu vós,
Qui mos podrà consolar!

No tinc paraules, fills meus.
Quasi res m’heu demanat!
Fa temps que busque i no trobe
Remei per al vostre mal.

Però, ja que heu insistit,
Ací teniu un refrany:
Llaureu i sembreu la terra,
Collireu lo que heu sembrat.