TEMPS

TEMPS

Els diccionaris diuen que el temps és la durada i successió de les coses subjectes a mudança, però què és la durada sinó l’extensió en el temps, què es la mudança sinó la variació en el temps. La noció del temps és força esmunyedissa, i tanmateix es representa en tot moment en la nostra consciència a través d’una clara distinció entre el passat, el present i el futur. Sant Agustí d’Hipona ho va deixar explicat d’aquesta genial manera: “Que què és el temps? Si no m’ho pregunten, ho sé, però si m’ho pregunten, no ho sé”.

Tenim tendència a identificar el temps real i el civil, de tal manera que els canvis oficials en els rellotges i els calendaris s’interpreten sovint com una intolerable intromissió humana en un fenomen natural. Quan es produeix el canvi d’horari estival, molta gent interpreta que està perdent o guanyant una hora de la seua vida. Quan els diferents països del món substituïren el vell calendari julià pel gregorià, s’arribaren a produir disturbis perquè alguns pensaven que realment els estaven robant uns dies reals de la seua vida.  Després d’un llarg viatge, a banda de l’efecte jet lag, algunes persones estan convençudes d’haver perdut o guanyat unes hores. Havent travessat la línia del canvi de data ens farà l’efecte que hem perdut o guanya un dia, recordeu Willy Fog.  La mesura del temps és tan determinant en la nostra vida que se’ns fa estrany de pensar que és relativa i arbitrària. L’hora, la setmana, el meridià zero, la mitja nit, el cap d’any o la data de pasqua són referències convencionals. Civilitzacions diferents usen patrons diferents, i si vivíem a un altre planeta no podríem ni tan sols imaginar les unitats que ara ens resulten tan familiars. El temps ja fluïa a la seua manera molt abans que ningú haguera inventat les hores i els anys, abans que s’inventara el rellotge i el calendari, abans que existírem els humans, abans que hi haguera vida sobre la Terra o la Terra mateixa.

La percepció íntima del temps és força subjectiva. Un minut se’ns fa etern quan travessem un mal moment, i un hora de goig ens pot semblar un instant. Però malgrat que el temps és tan relatiu i que la seua percepció està tan lligada a l’experiència, també l’intuïm com una realitat que flueix al marge de la nostra activitat sensorial. De la mateixa manera que constatem el canvi continu, intuïm l’existència d’una realitat permanent i intemporal, susceptible de ser aprehesa. Aquesta intuïció no és però natural, sinó cultural. Aristòtil associava el temps al canvi. Si el món s’aturava, el temps també deixaria de fluir. Newton imaginà un temps absolut, que fluïa contínuament sense dependre de les coses. Aquests dos idees de temps: relatiu i absolut resumeixen les nostres intuïcions contradictòries sobre el temps. Einstein formulà una idea transversal. El temps existia independentment del canvi, però es deixava influir per ell. El temps té, per dir-ho d’alguna manera, una essència física.

Des dels albors de la humanitat, tractem de formular la realitat absoluta del temps a través dels diferents llenguatges i mitjançant una extensa i bellíssima varietat de mecanismes i enginys: els rellotges i els calendaris.

TEMPS prové del llatí TEMPUS, que tenia el mateix significat. Ja en aquesta llengua es produí, en època tardana, el derivat TEMPESTA en el sentit de mal temps atmosfèric. Malgrat que el llatí clàssic distingia entre TEMPUS (temps cronològic) i COELUM (temps atmosfèric), la convergència dels dos conceptes en un sol mot, és un fenomen comú en les llengües romàniques:

Francés: TEMPS

Italià: TEMPO

Castellà: TIEMPO

Les llengües germàniques, en canvi, distingeixen:

Anglés: TIME/WEATHER

Alemany: ZEIT/WETTER

El grec clàssic solia emprar locucions per a l’atmosfèric, i per al cronològic distingia matisos: KRONOS (temps seqüencial), KAIRÓS (ocasió propícia), ORA (moment puntual). La distinció entre KRONOS/ ORA també es manté en les llengües romàniques (temps/heure, tiempo/hora, tempo/ora), però no en anglés (time/time).

Curiosament, en el valencià actual hi ha una tendència, propiciada pels mitjans de comunicació autòctons, a adoptar la forma ORATGE per al temps atmosfèric i distingir-lo així del cronològic. El DNV el defineix així en les dues primeres accepcions d’ORATGE:

1.	m. METEOR. Estat de l'atmosfera en un lloc i un moment determinats.

2.	m. METEOR. Vent, especialment vent de terra.

ORATGE deriva d’ORA (del llatí AURA, vent suau), i no té cap relació etimològica amb el temps cronològic malgrat la coincidència fonètica entre ora (vent) i hora (moment puntual o unitat de temps).

Derivats de TEMPS

TEMPERAMENT: Caràcter físic i mental peculiar d’un individu (temperament nerviós)

TEMPERAT: Moderat

TEMPERATURA: Mesura numèrica del grau de calor

TEMPESTA: Mal temps atmosfèric

TEMPESTIU: Apropiat al temps.

INTEMPESTIU: Inapropiat al temps, extemporani. En llatí INTEMPESTA NOX es referia a la  nit ben entrada

TEMPIR: Estat del temps atmosfèric

TEMPLA: Part lateral del cap entre el front, l’orella i la galta.

TEMPORAL (os): Os de la templa

TEMPORER: Persona que exerceix una ocupació temporal (temporers de la sega de l’arròs)

TÉMPORES: Temps de dejú prescrit per l’església catòlica (les quatre témpores)

TEMPURA: Temps tempestuós.

ENTRETEMPS: ni fred ni calor

INTEMPÈRIE: Inclemència del temps atmosfèric.

FRASES DEL TEMPS

Perdre el temps, guanyar temps, fer temps, entretemps, a la intempèrie...

Tempus fugit