dimarts, 30 de juny del 2009

ELS COLORS DE LA BANDERA





Enguany, l'institut Simarro de Xàtiva fa 20 anys. Antoni Espí, que és amic meu i que hi treballa, exactament en aquest ordre, em va demanar si podia escriure alguna coseta per una publicació commemorativa. La història que se'm va acudir està basada en fets reals i escrita sense cap mena de resentiment. L'epíleg era completament innecessari i tirant a coentet, però em va eixir així i així ho vaig amollar. Vet ací com anà la cosa:





De petits som com una cinta verge on s’enregistren tots els sons, les sensacions i els sentiments d’una manera inesborrable. Amb el sotrac de l’adolescència sembla com si els records d’infantesa hagueren desaparegut per sempre més, però no us ho creieu: s’hi ha quedat amagadets en els replecs inextricables de la memòria; albeltits, potser, però disposats a assaltar-nos la consciència quan menys ho esperem; preparats per a ferir-nos amb una punxadeta subtil, gairebé imperceptible, però tan ben dirigida que sovint ens provoca el vertigen de l’emoció infinita.
La primera escola de la meua vida estava en els baixos de l’ajuntament. No tenia l’aspecte d’una escola sinó d’una casa de poble, amb la seua llar, les habitacions, el seu corral, el celler, la llimera... D’aquella època de la meua vida recorde molt poca cosa: com pinzellades borroses, em venen a la memòria el formatge de l’ajuda americana, una escala inacabable, les figures escapçades d’un betlem, un mestre sever, una mestra amable, un dolor inexplicable, una foscor misteriosa, la simetria radial dels fruits de les malves, la forca d’un dimoniet vermell...
Quan tenia uns set anys van fer l’escola nova amb nom de president de la Diputació i vam tenir un nou mestre: don Miguel Cremades. Per aquests temps, els records comencen a prendre formes concretes. Don Miguel ens duia taronges del seu hort de Bellreguard i les llançava des de la balconada de l’escola perquè ens les disputàrem com petits salvatges. Al matí, ell i donya Paquita anaven a missa i prenien la comunió. Don José Dimas, el rector, se’n solia queixar: quina falta els feia a aquells barruts combregar cada dia i fer-li fer aquella gran despesa d’hòsties. Després de missa, don Miguel i donya Paquita pujaven cap a l’escola i saludaven pel camí les dones que agranaven i ruixaven el carrer o les que compraven, pleitejaven o barataven amb als venedors ambulants: pells de conill, qui té p’a vendreee!
A les nou, els xiquets formaven a la dreta i les xiquetes a l’esquerra del balcó de l’escola, del qual penjava la gloriosa ensenya nacional i tots alhora cantàvem el caralsol. Molt sovint tinc la sensació que en aquella escola vaig aprendre tot el que sé: ajuntar lletres per a fer paraules, les taules de multiplicar, els rius d’Espanya, els fills de Jacob... Don Miguel tenia una paleta amb la qual ens calfava la mà quan no sabíem la lliçó, o el cul, si féiem alguna iseta. Tant s’hi valia si la malifeta era a l’escola com si havia estat a fora. N’hi havia prou que l’amo d’un bancal vinguera a queixar-se que un xiquet li havia furtat cireres perquè el mestre administrara justícia amb la seua vara sagrada. A ningú no ni se li acudia de protestar pel fet; i encara gràcies si, quan el xiquet tornava a casa, el pare no rematava la faena del mestre amb un parell de bescollades ben pegades.
A la paret d’enfront de la del mestre hi havia tres figures: enmig un cristo; a la dreta, un retrat de Franco i, a l’esquerra, de José Antonio. Sovint discutíem sobre la jerarquia d’aquestes figures. No hi havia dubte que la més alta corresponia al crucificat, i el mestre ens havia ensenyat que el Generalísimo era el que més manava a Espanya, però hi havia xiquets que asseguraven, amb la boca petita, això sí, que si José Antonio no s’haguera mort, seria ell qui manara i no pas Franco. A mi m’agradava de pensar-ho perquè no hi havia dubte que José Antonio era molt més guapo, i més jove.
A l`hora del pati, preníem llet de l’ajuda americana. Els qui tenien sort, la podien endolcir amb una mica de sucre o cola-cao que les mares els havien posat dins la cartera enrotlladet en una paperina; d’altres se l’havien de beure a pèl, amargant com era, perquè don Miguel no perdonava el primer got a ningú: la llet era necessària per fer créixer la nova generació d’espanyols que retornarien a la pàtria les glòries injustament arravatades pels seus innominables enemics. El segon got de llet ja era voluntari, i solia comportar una petita recompensa acadèmica.
A la vesprada, entràvem a les tres, i als deu minuts don Miguel ens deixava al càrrec de l’alumne exemplar i se’n pujava al pis amb donya Paquita. Allà l’esperava ella amb els cafenets calentets que es bevien mentre durava la radionovel·la. La seua filla, Paquita, s’havia quedat amb nosaltres, els xiquets, perquè don Miguel no es fiava de la professionalitat de la mestra que alliçonava les xiquetes a la classe del costat: costura, que déiem.
Els pupitres de la fila dels fadrins encara eren de l’escola vella i tenien els tinters de plom de quan s’escrivia amb ploma. Un dia don Miguel ens va manar que els tirarem al fem perquè ja no els necessitàvem; nosaltres teníem bolis. N’hi havia de dos classes, els Bic i els Jovi. Els Bic eren els bons: duraven més i no vessaven la tinta. Quan eixírem d’escola, vaig anar a l’abocador a veure si encara hi havia els tinters de plom, però algú se m’havia avançat i em vaig endur un disgust; ja havia pensat que els fondria en una cassoleta i jugaria a fer figures.
Un bon dia, arribàrem a l’escola i don Miguel ens va dir que ja no calia que formàrem al pati, que s’havia acabat de cantar el caralsol. Em va saber molt greu perquè encara ocupava una de les últimes posicions de la formació i sempre m’havia imaginat avançant a poc a poc fins que un dia ocuparia un dels primers llocs, els dels més alts. La bandera la van alçar en un quartet que hi havia al costat del lavabo i allí s’hi va quedar oblidada per sempre més. O això em pensava jo. Un dia que anava fluix del ventre, vaig anar a l’excusat amb presses i corregudes i em vaig enviscar els baixos més del compte. Era una situació difícil i no sabia com sortir-me’n; si trigava més del compte, don Miguel em trobaria a faltar i vindria a buscar-me. Amb un cert temor, vaig entrar en el quartet dels trastos i, enmig de la penombra, vaig veure la bandera arrimada en un racó. Cagadet, literalment i també de por, m’hi vaig acostar i sense gosar mirar-la, la vaig agafar per un cantonet disposat a passar-me-la per salvas sean las partes. Però quina desagradable sorpresa quan vaig notar que la tela parava tan encrostonida que no em faria paper per a torcar-me. Amb els ulls acostumats a la foscor, vaig poder comprovar que la que en altre temps havia estat impol·luta rojigualda, ara estava enviscada de dalt a baix amb les crostes marronenques de cent merdes diverses. Tot fent equilibris, vaig haver de pujar-me’n en un pupitre trencat per tal de trobar un raconet que no estiguera emmerdat i aplicar-me’l a l’entrecuix tot vencent un dolorosa barrreja de repugnància i culpa. Al tornar a classe no vaig gosar mirar don Miguel, per si d’alguna manera se’ podia haver quedat reflectida la marca del pecat en la cara.






Fa uns anys, l’Institut Lluís Simarro em va oferir la possibilitat de publicar una conte en la seua excel·lent col·lecció literària i artística. Llavors vaig triar “El sostre de Palla”, una història basada en fets reals que m’havien explicat de viva veu els seus protagonistes. Els temps de la segona República foren d’una gran esperança, frustrada tràgicament per la Guerra Civil Espanyola. Durant tot el franquisme, les històries republicanes estaven totalment prohibides, i per molts anys ningú no gosava recordar-les, si més no, en veu alta. L’arribada de la democràcia ens permeté recuperar una part important de la memòria d’aquella època. La coneixença de don Vicent Calpe i la trobada amb els seus antics alumnes, seixanta-un anys després, ha estat un dels fets més emotius que mai he viscut, i la publicació de la crònica que en vaig fer, una de les majors satisfaccions personals.
Per si no n’hi havia prou, ara l’institut Simarro, en el seu aniversari, em dóna una nova oportunitat d’explicar històries: la meua més gran afecció. I com que sóc mestre (quina gran paraula), m’he decidit per seguir parlant de l’escola. Ara, però, de la meua, de la de l’època de Franco. Ja sé que no hi ha comparació. La història d’ El Sostre de Palla és impressionant, gairebé sublim (i no exagere). La de la nostra escola de postguerra tardana era, per contra, vulgar i trista. O almenys això pensava jo fins que m’he posat a escriure-la. Durant aquests dies, recordant la meua pròpia vida, m’he adonat que potser hi ha èpoques roïns per als pobles i les nacions, però les persones som capaces de sobreposar-nos a totes les circumstàncies i de superar totes les adversitats fent que cada moment de la vida valga la pena de ser viscut, i, doncs, recordat i explicat. Per a mi ha estat un autèntic plaer recuperar una part de la memòria de la infantesa. Si algú, en llegir aquestes ratlles hi troba ni que siga l’excusa per a esbossar un somriure, la satisfacció serà completa. Per això, per haver-me donat aquesta segona oportunitat, vull acabar mostrant el meu agraïment als professors, els treballadors i els alumnes del Simarro. I també els vull agrair la tasca inestimable que han fet durant tots aquests anys i la que, sens dubte, continuaran fent durant molts més al servei de la cultura del nostre país i de l’educació de la nostra gent.
Moltes gràcies.

QUI DEIA QUE ALS ALUMNES NO ELS AGRADAVA LLEGIR?


Un bon dia, un professor de llengua de l’institut on treballe em demanà l’opinió sobre una idea que li havia passat pel cap: proposar als alumnes de tercer d’ESO d’un curs especial la lectura del meu llibre “Pell de pruna”, premi de literatura eròtica de la Vall d’Albaida de l’any 2007. Al principi em va sobtar una miqueta, però quan m’explicà els seus motius vaig començar a pensar que potser la cosa no era tan foradada com poguera paréixer a primera vista. La realitat, m'explicà, és que a aquests alumnes els costa Déu i ajuda llegir qualsevol cosa de més d’una pàgina. De fet, em deia el professor, durant tot el curs no havia aconseguit interessar-los per cap lectura i ja començava a estar convençut que fer-los llegir un llibre sencer seria simplement impossible. Llavors se li va acudir la idea de “Pell de pruna”. Com que aquesta mena d’experiment tenia un cer risc, se li va acudir una solució que de tan senzilla és genial: demanaria permís als pares. I cap ni un no hi va trobar inconvenient. Quan les xicotes i els xicots s’havien llegit la novel·la, Moisés em demanà si no aniria a parlar amb ells. Li vaig dir que per a mi seria un plaer. Hi vaig anar i em vaig sotmetre a les seues preguntes. Ho vaig passar realment bé, i em sembla que ells també. Per a un professor no hi ha res més bonic que raonar amb els alumnes i per a un escriptor, rés més agradós que escoltar les opinions dels seus lectors. En vaig eixir tan content que li vaig demanar al professor si no em faria unes paraules explicant-me l’experiència. I ho ha fet tan bé que ara li he demanat permís per reproduir-les en el meu blog.


Gràcies M.


Vet-les ací:

Llegírem “Pell de pruna”

Tot comença, com sempre en l’ensenyament actual, amb un “almenys”: “si almenys serveix perquè òbriguen un llibre...”, “si amb això almenys s’enganxen a alguna cosa escrita...”. Però no, no sols per això: hi havia també el motiu egoista del professor que vol sentir-se mínimament transgressor i atrevit. Amb això i una ratafila de permisos orals i escrits, es proposa als alumnes que lligen “Pell de pruna”, l’última novel·la eròtica del Joan Olivares ... i van i la lligen. I va i els agrada. I va i tota la metodologia emprada fins ara, en l’antítesi dels nous estils d’aprenentatge (un sol llibre triat pel professor, un termini per llegir, un examen al final...), funciona.
I esdevé la màgia de la lectura: “Per on aneu?” – “Jo ja l’he acabat; me l’he de tornar a llegir perquè no se m’oblide.” – “Ei, ei, jo ahir vaig llegir a casa.” – “Jo no he entés res del primer capítol” – Què vol dir això dels “dos mulatosss”? – “Eixe és un llibre porno, eh?” – “Jo no el puc llegir que me l’han agafat dos amics i se l’estan llegint ells”. I dius que anem a llegir, però en veu alta. I lliges. I dramatitzes una mica. I notes com t’escolten. I el seu silenci t’acarícia. I tal vegada no ho entenen tot, però el mateix so de les paraules, que caminen darrere d’una història que intueixen, embolicades en aquell silenci, els atrapa i fa que es concentren. Com si la tibantor dels pits d’Efigènia tibara les seues ments, alhora que les altres parts del seu cos.
I dius ja n’hi ha prou per avui i en demanen més. Per a l’endemà els ordenes que han de llegir tres capítols. Els lligen (no tots, és clar, no tot). Els commines a llegir ara en silenci, i pel seu compte. Ho fan. Els observes. Silenci. Algú comença a somriure, a somriure tímidament, perquè no s’adone ningú. “Què és això de la “portella prohibida”?”. Quasi puc escoltar el soroll d’una fotocopiadora que s’engega. I sona la música i han de deixar de llegir. Algú, però, no fa cas. Algú altre es queixa: “Caguendéu! Ara que anava a tirar-se-la.”
I poses tota la teua il·lusió en un examen divertit, “Explica què ocorre amb Carme i el mòbil de Silveri.”, “Explica la relació que hi ha entre Silveri, un aparell vibrador i l’hospital”. I pràcticament la meitat de la classe el suspén. I els interrogues amb la mirada. I t’interrogues: “Almenys...”

diumenge, 21 de juny del 2009

dijous, 18 de juny del 2009

SAFANÒRIA


Aquest escritet el vaig enviar fa uns dies a Migjorn, el grup de filologia que coordina Eugeni Reig.



M'ha vingut a la memòria un cas que ens va passar fa un temps. No té molt de filològic, però és graciós.Resulta que tenim un hotelet i quan ve un client li hem de fer una fitxa i enviar-la per Internet a la Guardia Civil. Doncs un dia ve una xicona, la inscrivim i enviem la fitxa. I al cap d'una estona teníem una parella de guàrdies a casa. Ens demanaren molt amablement si podien parlar amb la clienta. Li ho traslladem, i ella, una mica espantada, diu que sí. Es tancaren en recepció i s'hi estigueren més d'un quart d'hora. Ens començàvem a posar nerviosos. Finalment, n'eixiren i els guàrdies s'acomiadaren, també amablement. No vam poder evitar de demanar-li a la nostra clienta si no ens podria explicar el cas. Podia i volia, la xica. I ens diu que un dia que anava a visitar la família al seu poble (Oliva, crec que era), va aparcar el cotxe en lloc prohibit (diu que eren festes i tothom hi aparcava malament), i quan torna al cotxe es troba un municipal que li posava multa. Ella li diu que només s'havia estat una estona. Ell, que ni una estona ni res. Ella, que estava tot ple de cotxes mal aparcats. Ell, que això no era problema seu. Ella, que vinga, home, que total ja se n'anava. Ell que no baixa del burro. Ella que s'enrabia i li diu safanòria. I ell que s'ofén i li lliura el paperet de la multa.Però es veu que l'home no n'ha quedat prou satisfet i denuncia el cas al jutge: ofensa a l'autoritat. I el jutge li envia una citació a la xica. Però ella ha canviat d'adreça i no la troben. I el jutge en decreta la recerca. I la trobada es fa efectiva a casa nostra. I ja s'ha acabat. Però com això que passa amb les cireres, ara em ve al cap que l'altre dia, parlava amb Màrius Serra de tubercles (dinàvem a un restaurant de Llutxent). Hi havia pastanaga a l'amanida i em demanà com li déiem. Li vaig dir que carlota, però que pastanaga (pastenaga), no m'era un nom desconegut perquè ací hi ha una planta silvestre que es diu així. Ell em digué que es pensava que li déiem safanòria. I li vaig que la safanòria era un altre tubercle, paregut però de color morat. Em va dir que aquest no el coneixia. Jo em pensava que la safanòria (morada) era coneguda a tot arreu, però es veu que no. Ara em pregunte si el jutge que va ordenar la recerca de la nostra clienta ho devia saber, què era una safanòria i què era ser un safanòria...

SENSIBILITATS


En poc de temps, m’han arribat dos missatges explicant-me les diferències entre el valencià i el castellà. És molt probable que els conegueu perquè són d’aquells que fa temps que circulen per la xarxa. De fet jo ja els coneixia, però l’altre dia mentre en llegia un, encara tenia ben viva la memòria de l’altre, i vaig pensar que era molt il·lustratiu llegir-los seguidets. I després, meditar-hi en calma, perquè cadascun, ens agrade o no, amaga una realitat amb la qual convivim cada dia.


PRIMERA PART


VOCABULARIO VALENCIÀ-CASTELLANO


IEEE! : hola.

AU: Adiós

MONE / NEMON: vámonos.

MECAGUEN-LA FIGA TA TIA :

Discrepo de su opinión, estoy bastante en desacuerdo / Saludo a un conocido que hace tiempo que no ve.

MECAGUENLAMAREQUELAPARIT-ALFILLDEPUTAIXE : discrepo con su punto de vista, y/o con la acción (muchas veces relcionada con la conducción) que acaba de realizar.

VES A FER LA MÀ: Aleje su sombrilla un poco de mi toalla que me hace sombra, gracias.
IEEEEEEEP FILL DE PUTA, A ON VAS?: saludo a un conocido

NEM A FER-MO'N UNA: Me voy a tomar una cervecita

CHE, SERÀ PER DINERS COLLONS: Variante de 'xe, això ho pague jo'.

A RAS DE FIGA : Minifalda

RINCHOPARRÚS: Falda aún más pequeña que la minifalda

PER COLLONS: Necesariamente, por necesidad.

VES I GITA'T: no digas tonterias.

SI LA VISTA NO M´ANGANYA, PORTE UNA BONA CASTANYA: referente al estado de embriaguez

NYÀS! : cuando le das algo a alguien (emplear la expresión mientras se lo dais)

MESINFOT: no me importa demasiado

MENINFOTS: Habitantes de la terreta, nativos.

SANGONERETA: chupa tintas, tragón

AMOLLAR: Soltar donde se pueda, dejar caer.

FIGAMOLLA: Llorona

PANFIGOL: Persona tranquila

SUMBALI: Echar a correr / pegarle a alguien.

LLUNT : lejos

MOLT LLUNT : muy lejos

A FER LA MÀ : muy muy lejos

AUSAES, 'GONIA QUE DONES! : No acaba de caerme bien usted.

T'AGÜELA QUAN PIXA FA CLOTET?: Ya vale con el cachondeo, gracias.

PIXES ALT I FAS CLOTET : Alto de miras

LA FIGA TA TIA ROSSEGA KIKOS: La hermana de tu madre tiene mal humor.

TINC EL PIU ENCÉS EN FLAMES: Cariño, esta noche vamos a tener relaciones.

TIRA MÉS QUE UN PÈL DE FIGA Q' UNA MAROMA DE BARCO: lo que consigue una mujer no lo consigue nadie

FARDACHO / SARVACHO: bicho grande

VALENCIANOTA: mujer que le gusta todo lo relacionado con Valencia.

AMARRAELPONIIIII / AGARRALI EL MORRO A LA BURRA: tranquilizateeeee!

VAIG COM CAGALLÓ PER SEQUIA: Ir sin rumbo fijo.

ALÇA EL RABO, PERDIGOT: Espavílate, vamos.

SI T´ARREE UNA NYESPLA VORÀS: Amenaza

AGARRA'T QUE VE (CURVA): La vamos a liar

AÇÒ ES MEL DE ROMER: Que es muy bueno-bonito

A CAGAR A L'HORT: Vete, fuera de aquí.

AMAGUEUSE LES CARTERES: Llegada de alguien inesperado

ME CAGUEN (DEU/ DÉNIA/ DEN / LA FIGUERETA / L'HÒSTIA) : Expresión de multiples aplicaciones según estado de ánimo.

LA MARE QUE VA...: Exclamación

CAP DE SURO: Cabezón, tonto, bobalicón

LA FIGA EM FA PALMES: Guapo, me gustas.

HI HA MÉS DIES QUE LLONGANISES: Aún queda tiempo

VAS A LA MAR I NO TROBES AIGUA: Despistado

CHÈ! VES I TOCA'T EL COLLONS: Hágame el favor de no molestar.

ANIMAL DE SÈQUIA: Bruto

COM SI CAGARES, PERÒ PA CA DINS: eso es una tonteria//imposible

CHE, DE VERES, COM SI MENJARES PERES I LES CAGARES SENCERES: de verdad de la buena

AIXÒ ES BUFAR EN CALDO GELAT: no tiene usted nada que hacer en el asunto

TAPEROT: Tonto

ME CAGUE EN LA MARE QUEM VA PARIR: Caramba!

AH! REDEU: Madre mía

CHÉ QUE BÒ: Me gusta.

AÇÒ? AÇÒ?? AÇÒ ES MASSA,TU: qué barbaridad!

TÚ NI TENS VERGONYA NI LA CONEIXES: Es usted un poco madrileño, caramba.

CHÈ, VES I TIRA A FER LA MÀ!! : Vuélvase usted, gracias.

NI CHICHA NI LLIMONÀ: no servir para nada o poca cosa

TINDRE POCA ESPENTA: no tener iniciativa

TOT PER L'AIRE: Caracoles!! Caramba!

TIRALIIII: Continue usted

JUGUA, JUGUA I VORÀS...: Aplicable a multitud de situciones, sule terminar con ' L'hòstia que t´emportes'

COLLONS: Testículos. Generalmente se usa para todo, al comenzar o terminar la frase puede variar el significado de la misma.

MENGES MÉS QUE EL TIO SANGONERA (QUE VA MORIR DE UNA FARTERA): Come usted mucho.

A MANTA! : en cantidad...

BORINOT: Torpe, bruto.

AU CACAU: Hasta luego Lucas

EIXE ES UN SANGUANGO: ese es un desgraciado

SI TE PEGUE UNA BORINÀ ET REVENTE COM UNA MANGRANA : ¿Puede usted dejar de molestarme?

MA QUEEE ERES..., MA' QUEEEE T'AGRÀ ..: Hay que ver, hay que ver...(expresión de reproche)

HA PEGAT UN ESCLAFLIT : ha explotado.

FUIG DEL MIG HÒSTIAAAA: apartate por favor...

QUINA FOTRACÀ : Caramba, cuanta cantidad

CHEEE VAAA, CHÈ : venga, va


SEGONA PART


Per a llegir-ho amb calma...


Vaig a mostrar-vos en que es diferencia el castellà del valencià, perque les diferències son més que les pròpies traduccions de les paraules:


Ells diuen “perro viejo” allà on nosaltres diem “gat vell”.


La sort màxima de la rifa és un masculí “el gordo”, allà, i un femení, “la grossa”, ací.


De la dona de Sant Josep els castellans destaquen que siga “ Virgen” i nosaltres que siga “Mare de Déu”.


Ells paguen “impuestos”, que ve d’“imponer”, i nosaltres “contribucions” que ve de “contribuir”.


Els castellans desvergonyits ho són del tot, no tenen gens ni mica de vergonya, ja que són uns “sinvergüenzas”, mentre que els corresponents valencians només tenen “poca-vergonya”.


Allà celebren cada any les “Navidades” mentre que aquí amb un sol “Nadal” anual ja en tenim prou, com en tenim prou també amb un “ bon dia” i una “bona nit” cada vint-i-quatre hores, enfront dels seus múltiples “buenos días” i “buenas noches” diaris… per a què tants?


Els castellans parlen d’acabar les coses i els valencians disfrutem de començar-ne de noves. Per a ells el dissabte i el diumenge son el “fin de semana” mentre que nosaltres no l’acabem sino que la comencem amb el “cap de setmana”. El mateix passa amb el “fin de año” o “nochevieja” quan és molt més nou dir el “cap d’any”.


A la meseta es veu que ho donen tot: “dar besos”, “dar un abrazo”, “dar un paseo”, “dar la mano” mentre que els valencians donem més be poc, el que fem es “pegar besets”, “pegar una abraçada”, “pegar una volta” o fins i tot “xocar la mà”.


En canvi, els castellans “dan miedo” mentre que nosaltres ens la creem nosaltres mateix perque “fem por”.


Els castellans no tenen clar si el “almuerzo” es a les 10 del matí o a mig dia… Nosaltres ho tenim ben clar, ja que “esmorcem” a les 10 i “dinem” a migdia.


Allà diuen “¡oiga!” quan ací filem mes prim amb un “escolta!”


Dels genitals femenins, allà en diuen vulgarment “almeja” i aquí “figa”, mots que designen dues realitats tan diferents com és un mol·lusc salat, aspre, dur, grisenc i difícil d’obrir, en un cas, i, en l’altre, un fruit dolç, sucós, suau, rogenc i de tacte agradable i fàcil.


Fins i tot més paraules que tenen sempre son masculines per a designar allò tan femení: “el chocho”, “el chomino”, “el coño” quan els valencians no son tan masclistes com ells: “la figa”, “la parrusa”, “la petxina” o “la clotxina”.


Mentre ells “hablan” i ací “raonem”, és a dir, tractem de buscar la raó, encara que moltes voltes sense èxit.


A les festes ells tiren “petardos” mentre que nosaltres “masclets”… la veritat és que és prou diferent ser un “mascle” que ser un “petardo”, no creus?


I les nostres expressions sense traducció… Hi ha molts castellans que tracten de traduir la nostra multi-expressió “ fer la mà”, perque a “fer la mà” podem enviar a algún pessat, indicar que alguna cosa està molt lluny, quan alguna cosa ja no ens importa pues soltem un simple “ a fer la mà” i ens desentenem, quan alguna cosa és complicada és un “fer la mà” i quan es masturbem també “fem la mà”. Per mi se’n poden anar a fer la mà els que vulguen traduir esta expressió, i és més: “me s’infot” el que pensen.


Tota una concepció del món, s’endevina darrere cada mot d’una llengua, perquè la llengua és l’expressió d’un comportament col· lectiu, d’una psicologia diferent, ni millor ni pitjor que altres. No es tracta, en conseqüència, de traduir només, sinó d’entendre.Per això, tots els qui han canviat de llengua a casa, al carrer, al treball, no únicament canvien de llengua. També canvien de punt de vista…

dilluns, 8 de juny del 2009

diumenge, 7 de juny del 2009

A PESAR DE TOT LA LLUNA PLENA HA EIXIT AQUESTA NIT


Per si algú es pensava que això de la victòria de la dreta era una gran catàstrofe, doncs ací teniu la prova que no. La lluna plena ha eixit aquesta nit a l'hora que li tocava. Ací la podeu vore tramuntant el Benicadell.

BER-RUS-CONI ZAPLACAMPS I FABLASCO


Si diem que sempre hi ha hagut polítics corruptes –i fusters, mestres, capellans, obrers, advocats, reis...–, no descobrim Catarroja. Que ara n’hi ha per a parar un carro, també ho sap tot lo món. I no és que ens agrade, però la vida ens ensenya que la naturalesa humana és corruptible, i, si volem sobreviure, ens hem d’avesar a conviure amb l’abjecció. Si pretenguérem una societat pulcra i virtuosa, tota d’ànimes angelicals, ens desesperaríem i fins i tot acabaríem per rebutjar-nos a nosaltres mateixos: “qui estiga lliure de pecat, que llance la primera pedra”, que deia aquell que clavaren en la creu.
Davant la hipocresia, la mentida, la prepotència, la mala fe, l’analfabetisme manifestos d’alguns dels nostres polítics, semblaria natural que ens vingueren desigs irrefrenables de sollevar-nos. Si no ho fem és, probablement, perquè cada matí quan obrim la nevera, encara la trobem relativament plena, i amb l’estómac satisfet, tot es fa més suportable.
Ara bé, una cosa és acceptar que la corrupció forma part del joc, fins i tot resignar-s’hi amb aquella cantilena que la democràcia és “el menys roín de tots els sistemes coneguts”, i un altra és que aquesta mena de delinqüència organitzada esdevinga un model admirat per les majories, digne de ser exalçat i imitat. I aquesta trista conclusió és l’única que se m’acut quan observe que pobles admirables com l’italià voten en massa un delinqüent com Berlusconi.
Per una altra banda, però, he de confessar que hi ha quelcom en tot aquest afer que em consola. En moments de gran desencant, havia arribat a pensar que els valencians devíem ser el poble més innocent del món, més fàcil d'entabanar i manipular. ¿De quina altra manera podíem explicar, per exemple, que una gran ciutat com Xàtiva, amb tota la seua història, podia votar per un alcalde prepotent, groller i gairebé analfabet? ¿Com es podria, si no, explicar que els valencians votem perquè ens governen uns senyors que declaren públicament voler-se enriquir-se de la política o col·locar els amics, i que menyspreen el tret fonamentalment de la nostra cultura, que és la llengua?
No és que vulga traure la conclusió que els italians amb el seu Berlusconi són més estúpids que els valencians amb els nostres Berlusconiets. Això segurament ho deuen pensar ells, que tan sovint se’ns burlen en la cara i ens insulten sense embuts. La conclusió que trac és una altra. Si un personatge tan infaust com Berlusconiot és capaç d’entabanar un país tan admirable com Itàlia (que més tard o més prompte s’acabarà adonant de l’engany i se’n sortirà), llavors (o aleshores, si ho prefereix el senyor Rus), als valencians encara ens queden esperances, moltes esperances, de recuperar la dignitat perduda en els darrers anys.

dissabte, 6 de juny del 2009

LLIBRES

He fet una repassadeta per Internet i he trobat cosetes sobre Pell de pruna i Pana negra.
Vet-les ací:

Al CEIP Pla de l’Ametller de Banyoles, han proposat Pell de pruna com a llibre de lectura. Alguns dels participants han deixat ací les seues opinions:
http://pladelametller.wordpress.com/2009/04/27/lectura-per-adults/#comments

Manel Alonso, ha parlat de Pana Negra al seu blog: un amic.
http://manelalonso.blogspot.com/2009/05/pana-negra.html?showComment=1242403620000

Aquest comentari d'en Sergi també m'ha agradat.
http://sergicarrasca.blogspot.com/2009/01/vestit-de-pana-negra.html

L'article de Juli Capilla a la revista Lletres, ja fa temps que havia eixit, però això no li lleva valor
http://dglab.cult.gva.es/Libro/revista-lletres/Numero22secciones/narrativa.pdf