dimarts, 20 d’abril del 2021

TERRITORI AMAZIG

1. QUATRE HOMES

Miquel regenta una pròspera ferreteria. No amaga la seua satisfacció quan explica que se l’ha muntada ell solet partint de zero, tot i que, segons diu, ja no li interessen els negocis tant com abans. Ara pensa més a viatjar arreu del món, però especialment pel Marroc, país del qual es confessa enamorat d’ençà que el descobrí fa més de trenta anys. D’aquest amor, en puc donar fe després d’haver-lo vist gaudir com un infant mentre ens mostrava els seus tresors amagats en territori Amazig.  
Pep és un home de profundes i honestes conviccions. Abans de jubilar-se, era camioner i ara és hortolà i viatger infatigable. No sol anar als destins turístics convencionals, més aïna prefereix les vies secundàries, a través de les quals busca, i sovint troba, episodis de la vida autèntica de les persones i els pobles. Quan encerta el lloc, no s’està passar-hi llargues temporades, submergit i camuflat entre els paisans. Home discret i bonhomiós, té facilitat per a passar desapercebut i exerceix un respecte exquisit (no pas una vulgar tolerància) per la diferència.
Casimir em resulta difícil de definir, i no perquè el conega poc (som amics des de la infantesa) sinó perquè qualsevol intent de mostrar-me objectiu causarà en el lector l’efecte d’una exageració impròpia. Em limitaré doncs a dir que és voluntariós, amable, solidari, despés, afectuós, inquiet, manifasser, temerari... i que totes aquestes virtuts, i moltes més, les exerceix amb total desmesura. Potser ho entendreu tot una mica millor després que n’ hàgeu llegit la història completa.
El quart home sóc jo, i no em prendre gran molèstia  a definir-me. No m’agrada viatjar, estic massa bé a casa, però quan m’hi decidisc en solc gaudir. Sóc tafaner de mena, però no gaire xafarder, i tinc qualques pretensions literàries. No gaires, tampoc, perquè l’edat m’ha anat col·locant en el meu lloc i no m’hi trobe gens incòmode.
Tots quatre fem una cervesa a la terrassa d’una cafeteria de la plaça de la Coronació. Planegem un viatge al Marroc. L’any passat vaig estar uns dies a Marràqueix i en vaig quedar absolutament fascinat. La plenitud amb què es viu el moment, l’ara mateix, és corprenedora, impactant, entranyable. Tota la ciutat és un gran mercat, i la gent és al carrer totes les hores del dia i de la nit. No pots evitar de demanar-te quan descansen, quan viuen la seua pròpia vida. És una pregunta viciada, carregada de prejudicis. Els occidentals treballem huit hores diàries (o les que siguen), i durant aquest temps assumim resignadament la maledicció bíblica, renunciem a la plenitud de la vida, ens aletarguem emocionalment, amb la il·lusió que unes hores d’esplai, unes vacances lluny de casa o un cap de setmana “de somni” ens compensarà amb escreix la suor i les mancances. Ells s’ho prenen d’una altra manera: passen 12 hores (o les que siga) treballant però mentre treballen no deixen de viure: mengen, resen, conversen, dormen... no hi ha una frontera estricta entre el goig de viure i la condemna del treball, perquè goig i condemna és barregen en un únic i indestriable acte d’existència. Segurament idealitze una situació que es fonamenta en la misèria i l’opressió, gairebé en l’esclavitud. He d’admetre, i admet, que darrere aquesta imatge bucòlica hi ha una altra realitat, molt més crua, de servilisme, violència, astúcia, crueltat, misèria.

En qualsevol cas, no puc evitar de fer comparacions amb el nostre món, amb el món ordenat i quadriculat del nord geogràfic, econòmic, polític. La gent del nord són (i ara no gose dir som) més responsables, evidentment, però també més estirats i presumptuosos, paternalistes i freds. Em pregunte si podria existir un món ideal en el qual l’hospitalitat i l’afabilitat del sud conviviren amb el sentit de la responsabilitat i el respecte a la norma del nord. Però em fa l’efecte que això és voler la mare i els pardalets. I com diu la saviesa popular, això és massa voler. Que quin món m’agrada més? Doncs mireu... no tinc una resposta.