dimarts, 28 de gener del 2014

LA MEUA RADIO


Fa temps que les infàmies i vileses del PP valencià són tan evidents que procure no parlar-ne com a mostra de respecte a la intel·ligència de la bona gent. Qui, a hores d’ara, no reconeix la baixesa moral i la inèpcia dels governants valencians només pot ser, com ells, inepte o indecent. Tanmateix, d’ençà de l’apagada de Catalunya Ràdio, em rosega de nou el corcó de la indignació i no me’n puc estar. Tinc la sensació que, amb aquest atemptat a la llibertat i la cultura, els botiflers valencians han fet quelcom més que una simple volta al cargol sens fi de la seua abjecció.
Durant més de vint anys, cada dia he anat a treballar a les huit del matí sentint en la ràdio del cotxe la meua emisora preferida: Catalunya Ràdio. Des de la setmana passada, no ho puc fer. I estic rabiós, sí... estic molt rabiós. Quin mal feia, jo, sentint l’Enigmàrius?  I que no em vinguen ara amb que hi ha problemes més grossos. Jo mateix vos podria parlar dels meus fills, que, ai!, estan en l’edat de treballar. D’un conegut que tenia preferents. D’uns jóvens veïns, condemnats a una vida furtiva. D’un antic company d’estudis (ja voregem els 60), que s’ha quedat sense treball, sense casa, sense família i sense futur... Però, mireu, de tot això no puc acusar, només, els governants valencians. En tot aquest pastís de la crisi, ells no han jugat més que un paper de comparses ‒de capitans de comparsa, si ho voleu: això ho pague jo‒. Sense ells hi hauria, probablement, el mateix atur, el mateix dèficit, els mateixos bancs, les mateixes estafes...

L’egoisme, l’avarícia, formen part de la condició humana, i si bé no es pot justificar moralment que alguns s’enriquisquen amb la misèria dels altres, es pot, almenys, entendre. Ara bé: quin sentit té la destrucció i la humiliació de l’adversari quan això ni tan sols ens comporta cap benefici? Per pura venjança? Per maldat extrema? O tal vegada per la ira de saber-se intel·lectualment derrotat i sense arguments? Si algú m’ho sap explicar...

dimecres, 1 de gener del 2014

sant antoni 2014



Sant Antoni... sant Antoni!
Contesteu, per caritat.
Si vos també mos fallàveu,
Qui mos podrà consolar!

Recordeu els desgavells
Que us contàvem l’any passat?
Doncs s’han quedat en no res
Comparats amb els d’enguany.

Lo que anava malament
Encara s’ha empitjorat
I les coses que rodaven
Ja no van ni cara avall:

Sense faena a les fàbriques,
Una ruïna els bancals,
Els jóvens cap a Alemanya
I els vells... que els tiren al mar!

Mos volen tancar l’escola,
i en quatre dies, qui sap
Si no mos lleven, també,
El metge i el practicant.

Mil més que vos en diria
D’abusos i destrellats.
Mireu, només, per exemple,
Com mos tenen informats:

Les notícies de l’oratge,
Si les volem escoltar,
Mos les diuen de Madrid
En perfecte castellà.

Si ha plogut en Benissuera,
A qui podria importar?
Hay nieve en los Pirineos,
I en Canarias, mala mar.

Que visquen Messi i Ronaldo,
Belen Esteban i, és clar,
Visca Isabel, i Fernando,
I el Espíritu Imperial.

Imagineu la vergonya
Que patim els valencians
De sentir-nos forasters
Sense tindre d’emigrar.

Canal nou era una  pena,
Això no ho podem negar,
Però, vist el que vegem,
Ara el trobem a faltar.

Volem l’Alqueria Blanca,
Les músiques i el raspall,
Les falles i les fogueres,
els moros i els cristians.

Pel·lícules i notícies
En llengua de valencians,
La de Fuster i Estellés
La de Corella i March.

Volem ser honrats i dignes,
I dur sempre el cap ben alt.
Déu mos guard de forasters
Que de casa mos trauran!

Volem treball i justícia,
Volem pau i llibertat,
Estimar les nostres coses
I honrar els avantpassats.

No dieu res... sant Antoni?
Contesteu, per caritat!
Si també mos falleu vós,
Qui mos podrà consolar!

No tinc paraules, fills meus.
Quasi res m’heu demanat!
Fa temps que busque i no trobe
Remei per al vostre mal.

Però, ja que heu insistit,
Ací teniu un refrany:
Llaureu i sembreu la terra,
Collireu lo que heu sembrat.