dimarts, 29 de desembre del 2009

prova del 9-1-10 a les 10:07

Algú em pot explicar com és que al blog m'ix la data de fa una setmana?
Ja he mirat la data de l'ordinador, i no és això.
Ah! I l'hora també se la inventa.
Li passa a algú més?

SANT ANTONI


Encara no han vingut els reis, i ja tenim a punt sant Antoni.


PROGRAMA D’ACTES

DISSABTE 16 DE GENER
13 h.
–Revolteig de campanes i Benedicció dels animals
16 h.
–Cucanyes i jocs infantils
20 h.
–Missa, processó i traca de colors
–Repartiment del pa beneït
21 h.
–Gran traca
–Encesa de la foguera
–Sopar d’entrepà (amb cacauets, olives, samorra, vi, mistela i pastes per a tots)
23: 30 h.
–Actuació del duo musical “Ricardo i Mari”

DIUMENGE 17 DE GENER
8:30 h.
–Revolteig de campanes.
–Despertà amb coets i amb la colla de dolçainers Solfamilaina.
9:30 h.
­– “Xocolatà” amb bunyols
I el verset:
Sant Antoni no es refia,
i amb tota la raó,
que l’enredren tots els anys,
i ell no sap dir mai que no.
Ha dos anys, això de l’aigua:
boniquet l’escardussó!
L’any passat, els de la banca,
i ara el miren de gaidó.
Però què voleu que faça?
Ell és sant per devoció:
Quan es porta a gust la càrrega,
no pesa ni un boriol.

A’ vorem enguany què passa.
L’han cridat a la reunió
que allà munt a Copenhaguen,
fan els que manen del món.
Diu que els ha passat pel cap
de trobar-li solució
al calfament de la terra,
per això del ceodós.

És cosa que fa fredat.
com parlen aquells senyors.
Tenen la llengua esmolada,
igual diuen sí com no.
El temps corre que se’n vola,
i diu la televisió,
que potser no hi haurà mans,
en una setmana o dos.
Sant Antoni al cel s’aclama,
repunyeta i rebotons!
No ho arreglen ni en cent anys,
esta colla de pendons.

Putin que li diu a Obama:
p’a mi quatre i p’a tu dos.
Obama que li contesta:
val per trenta i solta el mos.
La Xina que vol ser l’ama.
L’Índia que diu que no.
Bolívia pega portada,
El Chávez fet un furó.
Si Alemanya és més que França,
Sarkozí es posa talons.
Berlusconi, mira i calla,
p’a que no li posen boç.
I en un raconet hi ha Espanya,
per si sobra un rosegó.

Veges tu quin Panorama
se li queda al pobre món:
l’oratge que es desbarata,
el gel que es desfà en els pols,
mig món morint-se de gana,
i als que manen se’ls en fot.

Sí que l’hem embolicada,
la troca esta entre tots.
La reunió ja s’acaba,
i no es troba adreçador.
Ja està clar que l’enfangada
és de bon tros la pitjor
en què mai s’ha vist ficat
el nostre sant i patró.

Però ell no s’acovarda,
de colp reclama atenció
les mànegues s’arromanga,
i s’encara a tot el món:
escoleu-me, xics i grans,
només hi ha una solució:
deixar-se de galindaines,
i amb gran determinació,
agafar del morro l’haca,
que l’hem criada entre tots.

Gasolina, fem i aigua,
són la nostra perdició.
Tanqueu aixetes i claus,
recicleu vidre i cartó.
Estalvieu vanitats,
luxes i ostentacions.
Compartiu de bona gana,
tant si sobra com si no.
I no vos torbeu en palles,
que si ho deixeu córrer molt,
això no ho arregla un sant,
fa falta Nostre Senyor.

OLIVES




AUTORETRAT AMB LLUM DE LLUNA


CAP D'ANY O FIN DE AÑO


La nit de cap d'any és aquella en què es produeix el canvi d'any (el transit entre el 31 de desembre i l'1 de gener). Normalment associem a un dia concret la nit que el segueix, però, segons la divisió actual, el canvi de dia es produeix a la mitja nit, amb la qual cosa la meitat és del dia anterior i l'altra meitat del posterior. Vist d'aquesta manera, la primera meitat d'aquesta nit serà el final de l'any vell, i la segona, el cap del nou. 

Però si fem una mica de memòria, de seguida veiem que la nit de sant Joan, la de sant Josep, la de Nadal i la de totes les festes antigues és sempre l'anterior a la del dia de la festa. Això és perquè en la majoria de les antigues cultures (i actualment encara en l'hebrea i la musulmana), el dia comença oficialment en el moment de la posta del sol, i no en la mitja nit.

Des d'aquest punt de vista, l'any vell s'acabarà en el moment de la posta del sol, i aquesta nit serà,  la primera de l'any nou: Cap d'any.

En la tradició castellana, en canvi, aquesta nit es coneix com la Nochevieja: darrera de l'any vell.

En valencià també diem "de cap a peus" i "cap de setmana", mentre en castellà diuen "de pies a cabeza" i "fin de semana".
.
Una altra manera de veure les coses.

divendres, 4 de desembre del 2009

sí a les creus


La reflexió de la representant del PP sobre la prohibició de les creus, m'ha tocat el tendre. Si les creus són un símbol religiós, els reis d'orient també. Si ara lleven les creus, més prompte o més tard llevaran els reis. I això sí que no, filla meua. I menys ara, que tinc un netet de dos mesos i em fa molta il·lusió vore com els reis li porten els regals. Per això m'he posat a cavil·lar i crec que he trobat la sol·lució ideal. A vore que vos pareix:
Podrien deixar que hi haja creus a tot arreu amb la condició que quan els xiquets arriben als deu o dotze anys, els expliquen que la història és mentida, que de la mateixa manera que els reis són els pares, Jesucristo (superestar) és Camilo Sesto.
I aixina tots contents.

shador? burka?

Si aconsegueixes travessar totes les barreres que l'aparten de la societat i preguntes a una d'aquestes dones que duen un vel que els tapa migja cara, o sencera, segurament et dirà que ningú no l'obliga a fer-ho, que ho fa per voluntat pròpia, que forma part de la seua cultura i de la seua religió i que se sent tan bé, i més que bé, feliç i tot. Això, veges tu, et deixa perplex, però sense arguments. I com que la teua faena no és arreglar el món, alces els muscles i dius: mira, tu, ja s'apanyara, si vol ser monja que siga.

dissabte, 22 d’agost del 2009

Kohenim Otosinus - (i V)

La pedra podria ser la d’un Kohen o no, però aquesta darrera possibilitat, tot i que no la puguem descartar, no la considerem interessant. Si no és que s’acompanya amb una altra hipòtesi més o menys suggeridora. Així doncs, acceptarem que la pedra té alguna relació amb els descendents d’Aaron i a partir d’ací se’ns acudeixen moltes hipòtesis:

A) Era la tomba d’un descendent de conversos mort el 1660. En la familia del mort es conservava una antiga tradició segons la qual aquell símbol de dues mans esteses tenia un valor, una intenció o un significat que havien guardat en secret i que la resta de la gent desconeixia. Amb el temps la tomba quedà oblidada fins que un constructor la va trobar i la va reutilitzar. El símbol de huit puntes podria ser un simple ornament o representar alguna cosa no relacionada pròpiament amb el judaïsme.



B) El símbol Kohenim havia perdut amb el temps el seu significat religiós i jueu i havia adquirit un sentit purament exotèric, probablement de protecció contra els mals esperits. El propietari de la casa l’encomanà a un picapedrer per col·locar-la en la façana amb aquest intenció profilàctica. El dibuix de la mà en el llibre de Michael Molho i aquest altre, de Shabbetai Horowitz, Shefa Tal, Polonia, 1712, són suggeridors en aquest sentit




C) La pedra original formava part de la tomba d’un Kohen mort en un moment anterior a l’expulsió de 1492. El pas del temps i l’abandonament degué fer que quedara oblidada i probablement oculta. En erigir una casa en un indret pròxim a un antic cementeri abandonat, el constructor descobrí la làpida entre les runes i decidí reutilitzar-la. Va mantenir tots els elements decoratius innocus i va eliminar tots els senyals sospitosos, i en el seu lloc gravà la data de construcció de la casa. La pedra devia ocupar un lloc principal en la façana. Com que en la data de construcció de la casa, no es tenia constància que el símbol de les dues mans tinguera cap relació amb el judaïsme no es va considerar necessari eliminar-lo. De la mateixa manera, l’estrela de huit puntes no representava cap problema. Si hi havia cap símbol jueu més explícit, simplement es va eliminar. Veieu, si no, quina modificació més suggeridora he fet en la foto següent.



dijous, 6 d’agost del 2009

Kohenim otosinus - IV


Amb tot això, arriba el moment de plantejar-se la gran pregunta:
Té la nostra alguna relació amb el símbol de la benedicció Kohenim?
Abans, però, d’aventurar cap resposta, convindrà recordar que:
En la pedra de la casa Gran les mans no presenten la separació entre els dits cor i anul·lar, pròpia de les làpides jueves.
En la majoria de les làpides Kohen apareixen símbols o lletres judaiques i en la nostra, no.
L’estrela –o flor o rosa dels vents– de huit puntes no és un símbol tradicional jueu.
La data que apareix en la pedra de la casa Gran (1660) correspon a 168 anys després de l’expulsió dels jueus, encara en plena activitat de la Inquisició, la qual ens obliga a descartar que la finalitat de la pedra fóra de fer ostentació de judaïsme .

També trobe interessant considerar les dades següents:

En aquest dibuix d’un escut d’un Kohen d’Alsàcia (França), la separació entre els dits índex i cor no és manifesta (almenys, no més que entre els altres dits). No és aquesta l’única imatge que he trobat amb aquestes característiques.
En la imatge següent, corresponent a un còdex de Leningrad de primeries del s. XI, s’observa que l’estrela de sis puntes està dins d’una altra de huit.

En la majoria de les lapides Kohen, les mans es representen sobreeixint de les respectives mànegues del vestit del sacerdot que efectua la benedicció. En la pedra de la casa Gran, sota les mans apareixen unes línies transversals que representen de manera clara les mànegues d’un vestit. Aquest fet és important ja que implica que darrere de les dues mans hi ha una persona que efectua un gest (una benedicció?) i que no es tracta de dos símbols desconnexos. Una de les mans més famoses com a símbol religiós, la de Fàtima, es representa sense la respectiva mànega.

A través d’Internet vaig demanar l’opinió a la senyora Gloria Mound directora de la Hispanics University of Glasgow i de l’“Institute For Marrano-Anusim Studiesi”. La seua resposta va ser rotunda: aquella pedra només podia ser de l’antiga tomba d’un Kohen.
Això em va animar a fer noves fotografies que em permeteren examinar la pedra amb més detall. De seguida vaig veure que en la punta superior de l’estrela hi havia uns senyals als quals no havia donat importància pensant que eren simples irregularitats en la pedra.



D’aquesta imatge en primer pla es pot veure, però, que no es tractava de marques casuals, sinó de símbols esculpits amb alguna intenció representativa. Quin podia ser el significat d’aquest senyal semblant a la lletra a majúscula? I el de totes les marques inferiors? Les respostes a aquestes preguntes requeririen un estudi més acurat de la pedra.

dimecres, 5 d’agost del 2009

PERDÓ, SENYOR PRESIDENT


Jo, ho he de confessar, era dels que havien arribat a desconfiar de Francisco Camps, el nostre president. Doncs estava equivocat. I ara no em quedaria tranquil si no li demanava públic perdó.
Estimat president:
Disculpeu-me per haver sospitat que no us pagàveu els vestits.
Disculpeu-me per haver pensat que mentíeu als valencians i a la justícia.
Disculpeu-me per creure que us havíeu deixat subornar per una colla de lladres.
Disculpeu-me per haver cregut que éreu amic dels corruptes.
Disculpeu-me per haver imaginat no éreu un home honest, sincer, modest, generós, just, incorruptible i, sobretot, honorable, molt honorable.
I ja posats, aprofite l’ocasió per agrair a la justícia l’encert d’haver traçat aquesta ratlla subtil i precisa entre l’efecte i la causa. Perquè, per més que poguera paréixer estrany, no sempre que fa vent es mouen les fulles. Ni cada vegada que es mouen les fulles, ha hagut de bufar prèviament l'aire. I encara més, si rere una gran ponentada, veiem que es mouen les fulles, ¿qui podria estar completament segur que hi havia hagut la més mínima relació de causalitat entre una cosa i l’altra?
Ai, Senyor... quantes coses que ens queden per dependre!

diumenge, 19 de juliol del 2009

Kohenim otosinus - III



(Un Cahans emparentat amb un Benavent?)





El dibuix de dues mans esteses, és un símbol que es repeteix en moltes lapides jueves. En general es representen amb els dits cor i anul·lar separats formant una figura que vol reproduir la lletra hebrea shin ש. Però no es tracta d’un símbol genèric del judaïsme, com ara l’estrela de sis puntes o el canelobre de set braços, sinó d’un senyal molt particular amb un significat molt concret: l’enterrat sota aquella pedra pertany a la casta sacerdotal dels Kohanim (Cohen).
Els Kohanim són levites i descendents de la branca d’Aaron, germà de Moisés. Abans de la destrucció del segon temple de Jerusalem, en l’any 70 dC, s’hi encarregaven dels sacrificis dels animals per mandat explícit de Déu: “Les vestidures sagrades d’Aaron les heretaran els seus descendents, i se les posaran per a rebre la unció i la investidura sacerdotal” (Èxode, 29: 29). Després de l’any 70, s’abandona la pràctica dels sacrificis, però els Kohanim conserven el privilegi d’oficiar la "benedicció Kohan", un ritual que es realitza en determinats dies festius davant l’arca de la Torà: “Que el Senyor et beneïsca i et guarde. Que et faça veure la claror de la seua mirada i s’apiade de tu. Que fixe damunt de tu la seua mirada i et done pau” (nombres, 6:24-26).
Aquestes paraules es pronuncien tot fent el símbol Kohenim amb les dues mans.




El nom original "Kohen" ha pres diverses formes en diferents idiomes. Així ens trobem amb Cohen, Cohn, Cahan, Kahane, Kahn, Kagan, Kogen, Kaganovitch (en rus), Kaplan (polonès), Sacerdot (en italià), Koyen (jiddisch), i Kohanski (hebreu-polonès). Un cas especial és Katz, sovint una abreviatura de Kohen-Tzedek (sacerdot just).
També a Internet, he trobat notícies, aparentment serioses, d’unes investigacions que confirmarien que un gran percentatge dels actuals Kohen (en les seues distintes versions), tenen lligams genètics importants entre ells, la qual cosa referma la teoria d’un origen comú i convertiria els Cohen en una de les famílies més esteses arreu del món, si més no de forma documentada. Per citar un cas semblant, també hi ha estudis que asseguren, que un terç dels hòmens que actualment habiten l’antic imperi mongol comparteix determinades característiques del cromosoma Y amb l’emperador Genguis Khan.

divendres, 17 de juliol del 2009

Un nou rellotge a Reus


Ahir, l'equip solar: Rafa Amorós, Isidro Teruel i jo mateix, vam anar a Reus a signar el contracte per a la instal·lació d'un rellotge solar en una rotonda. Després de la faena burocràtica, vam fer una roda de prensa per a presentar la criatura. Encabant vam tenir el privilegi de fer una volteta turística pel poble acompanyats i il·lustrats per l'albaidina regidora de cultura Empar Pont, tot un privilegi. La ciutat ens va agradar moltíssim, i també ens va agradar el dinar, i el vermudet (reusen autèntic) que férem en una terrasseta preciosa. I la conversa, també suculenta, va tenir un dels seus punts àlgids quan els amfitrions van començar a explicar-nos les glòries locals. No hi va faltar, per exemple, el general Prim, i en Buenafuente. Però el millor de tots, en la meua opinió, va ser el senyor en Pere Gil. Un reusenc de pro que, segons que ens asseguraren, fou propietari d'una illa a la vora de la costa marroquina: l'illa de Pere Gil, acabà per dir-se, en castellà, la isla de Perejil. I no cal que vos conte més perquè l'episodi més gloriós de la seua història, el sabeu de sobres. Ací adjunte un link del diari digital de Reus que parla del rellotge:
http://www.reusdigital.cat/index.php?command=show_news&news_id=8284

dimarts, 14 de juliol del 2009

Kohenim otosinus - II

Es tracta de la reproducció esquemàtica d’una mà estesa amb tot de lletres hebrees dibuixades sobre els cinc dits i la palma. Aquella mena de símbol cabalístic, despertà alguna cosa que durant molt de temps s’havia mantingut abaltida en la meua memòria. La veritat és que no vaig haver de pensar-hi massa, perquè allò que tantes vegades m’havia cridat l’atenció i que m’havia deixat la curiositat insatisfeta ho tenia a poques passes de casa i ho havia fotografiat un munt de vegades. Ràpidament vaig cercar entre els meus àlbums de fotos i no vaig tardar a trobar-n’hi una de bastant bona qualitat en què es veien perfectament dues mans. La pedra està col·locada a l’alçada del terra del primer pis de la frontera d’un edifici del capdavall del carrer sant Crist anomenat popularment la casa Gran. En aquest casal, un dels més ben bastits del centre històric, havia viscut durant el segle XIX i primeries del XX una de les famílies mes riques del poble i en l’actualitat està deshabitat.


A més de les mans, en la pedra de la casa Gran (d’ara en avant l’anomenarem així) també s’hi pot veure una mena de flor –o estrela o rosa dels vents–, i una inscripció: AÑO 1660. També en el document sefardita hi ha una estrela, ara bé, la de la pedra de la casa Gran és de huit puntes i la del document és la clàssica estrela israelita de sis puntes constituïda per dos triangles equilàters simètrics i sobreposats.
En qualsevol cas, la connexió entre les dues imatges s’havia produït i les hipòtesis començaven ballar-me pel cap. Davant la impossibilitat de qualsevol altra mena d’investigació, emprenc una recerca a Internet. Després d’uns quants intents desencertats, se m’acut de demanar en les imatges del google “two hands” jewish symbol. El resultat em deixa amb la boca oberta: imatges i més imatges de làpides funeràries amb dues mans gravades. Obert aquest camí, la quantitat d’informació que trobe és inabastable. Vet-ne ací un resum:

dilluns, 13 de juliol del 2009

Kohenim otosinus - I

Sobre la presència de jueus i conversos a la Vall d’Albaida, abans i després respectivament de l’expulsió de 1492, en queden ben poques notícies. Al barri de la Vila d’Ontinyent hi ha el carrer Callarís, nom que podria tenir el seu origen en el terme call (barri jueu), i alguns cognoms històrics d’Ontinyent són d’origen clarament convers. Abans de la fi del segle XIV, a Bocairent hi devia haver un barri jueu o, si més no, algunes famílies establertes. També podria haver-ne hagut en altres pobles principals de la Vall d’Albaida, però si hi ha cap estudi que ho confirma, el desconec. En els pobles més menuts, d’economia bàsicament agrària, de la comarca la presència jueva és encara més difícil de documentar i també molt menys probable; si més no, formant comunitat. Encara que en l’edat mitjana els jueus exercien diversos oficis (i no només la usura i el comerç com diuen els tòpics), l’agricultura no estava entre les seues ocupacions més usuals. Per una altra banda, després de la conquesta del rei en Jaume, del conreu de la terra se n’ocupaven majoritàriament els musulmans (devinguts moriscos després de les conversions forçades durant la Germania).
A la poca documentació que es conserva sobre els seguidors de la llei Vella, cal afegir que a partir de l’expulsió si hi havia cap mena de judaïsme residual (és el cas de molts conversos que, a pesar de la persecució pertinaç de la Inquisició, mantenien amagats alguns dels seus costums i creences), s’hauria hagut de mantenir en el més rigorós secret.
Per tot plegat i perquè en la nostra tradició oral tampoc no n’he trobat cap mostra explícita (no vol dir això que no n’hi haja), mai de la vida no se m’havia acudit de relacionar el món jueu amb la història particular del poble d’Otos. Tanmateix, recentment he trobat uns indicis que, si més no, suggereixen una possible presència jueva. Fa un temps, llegia “Usos y costumbres de los Sefardies de Salónica”, un magnífic llibre sobre les tradicions dels jueus sefardites que en els anys quaranta del segle XX encara vivien en aquesta ciutat de la macedònia grega a la vora del mar Egeu. En la seu del PAOK i de l’ARIS (qui deia que l’esport estava barallat amb la cultura?) es reuní una gran colònia de jueus expulsats dels regnes hispànics pels Reis Catòlics. Els sefardites constituïren durant segles la minoria més gran de totes les que poblaven Salònica. Allà s’havien reorganitzat i disposaven de les institucions necessàries per a la seua vida comunal civil i religiosa. L’autor del llibre, Michael Molho, explica en el pròleg, que el 6 de febrer de 1943 el Sicherheit Dienst (servei d'inteligència de les SS) arribava a la ciutat amb la missió de deportar-ne tots els jueus. I la complí amb efectivitat: els 50.000 membres de les comunitats hebrees de Salònica (les sefardites i les ashkenazis), desaparegueren en poc de temps i mai més no se’n tornà a saber res.
Cal dir que aquests fets no tenen molt a veure amb la qüestió que ens ocupava, però difícilment hom es pot sostraure davant d’una notícia tan colpidora com aquesta. Doncs resulta, i ara ja anem al gra, que en una de les pàgines del llibre hi vaig trobar la reproducció d’un antic document hebreu corresponent, segons que s’hi explica, a una “qeme’ à” (talismà) contra la por, el mal d’ull, els dimonis i les malalties en general. El document està escrit en caràcters hebreus i no s’hi aporta la traducció amb la qual cosa no vaig poder entendre’n ni pruna. Però hi vaig veure un dibuix que em cridà l’atenció.

dilluns, 6 de juliol del 2009

ESPECTROSCOPIA I GASTRONOMIA

Dissabte passat férem experiments amb la llum a la terrassa de Ca les Senyoretes
Podeu trobar-ho en el següent enllaç

http://senyoretes.blogspot.com/2009/07/dissabte-el-dr.html

dimarts, 30 de juny del 2009

ELS COLORS DE LA BANDERA





Enguany, l'institut Simarro de Xàtiva fa 20 anys. Antoni Espí, que és amic meu i que hi treballa, exactament en aquest ordre, em va demanar si podia escriure alguna coseta per una publicació commemorativa. La història que se'm va acudir està basada en fets reals i escrita sense cap mena de resentiment. L'epíleg era completament innecessari i tirant a coentet, però em va eixir així i així ho vaig amollar. Vet ací com anà la cosa:





De petits som com una cinta verge on s’enregistren tots els sons, les sensacions i els sentiments d’una manera inesborrable. Amb el sotrac de l’adolescència sembla com si els records d’infantesa hagueren desaparegut per sempre més, però no us ho creieu: s’hi ha quedat amagadets en els replecs inextricables de la memòria; albeltits, potser, però disposats a assaltar-nos la consciència quan menys ho esperem; preparats per a ferir-nos amb una punxadeta subtil, gairebé imperceptible, però tan ben dirigida que sovint ens provoca el vertigen de l’emoció infinita.
La primera escola de la meua vida estava en els baixos de l’ajuntament. No tenia l’aspecte d’una escola sinó d’una casa de poble, amb la seua llar, les habitacions, el seu corral, el celler, la llimera... D’aquella època de la meua vida recorde molt poca cosa: com pinzellades borroses, em venen a la memòria el formatge de l’ajuda americana, una escala inacabable, les figures escapçades d’un betlem, un mestre sever, una mestra amable, un dolor inexplicable, una foscor misteriosa, la simetria radial dels fruits de les malves, la forca d’un dimoniet vermell...
Quan tenia uns set anys van fer l’escola nova amb nom de president de la Diputació i vam tenir un nou mestre: don Miguel Cremades. Per aquests temps, els records comencen a prendre formes concretes. Don Miguel ens duia taronges del seu hort de Bellreguard i les llançava des de la balconada de l’escola perquè ens les disputàrem com petits salvatges. Al matí, ell i donya Paquita anaven a missa i prenien la comunió. Don José Dimas, el rector, se’n solia queixar: quina falta els feia a aquells barruts combregar cada dia i fer-li fer aquella gran despesa d’hòsties. Després de missa, don Miguel i donya Paquita pujaven cap a l’escola i saludaven pel camí les dones que agranaven i ruixaven el carrer o les que compraven, pleitejaven o barataven amb als venedors ambulants: pells de conill, qui té p’a vendreee!
A les nou, els xiquets formaven a la dreta i les xiquetes a l’esquerra del balcó de l’escola, del qual penjava la gloriosa ensenya nacional i tots alhora cantàvem el caralsol. Molt sovint tinc la sensació que en aquella escola vaig aprendre tot el que sé: ajuntar lletres per a fer paraules, les taules de multiplicar, els rius d’Espanya, els fills de Jacob... Don Miguel tenia una paleta amb la qual ens calfava la mà quan no sabíem la lliçó, o el cul, si féiem alguna iseta. Tant s’hi valia si la malifeta era a l’escola com si havia estat a fora. N’hi havia prou que l’amo d’un bancal vinguera a queixar-se que un xiquet li havia furtat cireres perquè el mestre administrara justícia amb la seua vara sagrada. A ningú no ni se li acudia de protestar pel fet; i encara gràcies si, quan el xiquet tornava a casa, el pare no rematava la faena del mestre amb un parell de bescollades ben pegades.
A la paret d’enfront de la del mestre hi havia tres figures: enmig un cristo; a la dreta, un retrat de Franco i, a l’esquerra, de José Antonio. Sovint discutíem sobre la jerarquia d’aquestes figures. No hi havia dubte que la més alta corresponia al crucificat, i el mestre ens havia ensenyat que el Generalísimo era el que més manava a Espanya, però hi havia xiquets que asseguraven, amb la boca petita, això sí, que si José Antonio no s’haguera mort, seria ell qui manara i no pas Franco. A mi m’agradava de pensar-ho perquè no hi havia dubte que José Antonio era molt més guapo, i més jove.
A l`hora del pati, preníem llet de l’ajuda americana. Els qui tenien sort, la podien endolcir amb una mica de sucre o cola-cao que les mares els havien posat dins la cartera enrotlladet en una paperina; d’altres se l’havien de beure a pèl, amargant com era, perquè don Miguel no perdonava el primer got a ningú: la llet era necessària per fer créixer la nova generació d’espanyols que retornarien a la pàtria les glòries injustament arravatades pels seus innominables enemics. El segon got de llet ja era voluntari, i solia comportar una petita recompensa acadèmica.
A la vesprada, entràvem a les tres, i als deu minuts don Miguel ens deixava al càrrec de l’alumne exemplar i se’n pujava al pis amb donya Paquita. Allà l’esperava ella amb els cafenets calentets que es bevien mentre durava la radionovel·la. La seua filla, Paquita, s’havia quedat amb nosaltres, els xiquets, perquè don Miguel no es fiava de la professionalitat de la mestra que alliçonava les xiquetes a la classe del costat: costura, que déiem.
Els pupitres de la fila dels fadrins encara eren de l’escola vella i tenien els tinters de plom de quan s’escrivia amb ploma. Un dia don Miguel ens va manar que els tirarem al fem perquè ja no els necessitàvem; nosaltres teníem bolis. N’hi havia de dos classes, els Bic i els Jovi. Els Bic eren els bons: duraven més i no vessaven la tinta. Quan eixírem d’escola, vaig anar a l’abocador a veure si encara hi havia els tinters de plom, però algú se m’havia avançat i em vaig endur un disgust; ja havia pensat que els fondria en una cassoleta i jugaria a fer figures.
Un bon dia, arribàrem a l’escola i don Miguel ens va dir que ja no calia que formàrem al pati, que s’havia acabat de cantar el caralsol. Em va saber molt greu perquè encara ocupava una de les últimes posicions de la formació i sempre m’havia imaginat avançant a poc a poc fins que un dia ocuparia un dels primers llocs, els dels més alts. La bandera la van alçar en un quartet que hi havia al costat del lavabo i allí s’hi va quedar oblidada per sempre més. O això em pensava jo. Un dia que anava fluix del ventre, vaig anar a l’excusat amb presses i corregudes i em vaig enviscar els baixos més del compte. Era una situació difícil i no sabia com sortir-me’n; si trigava més del compte, don Miguel em trobaria a faltar i vindria a buscar-me. Amb un cert temor, vaig entrar en el quartet dels trastos i, enmig de la penombra, vaig veure la bandera arrimada en un racó. Cagadet, literalment i també de por, m’hi vaig acostar i sense gosar mirar-la, la vaig agafar per un cantonet disposat a passar-me-la per salvas sean las partes. Però quina desagradable sorpresa quan vaig notar que la tela parava tan encrostonida que no em faria paper per a torcar-me. Amb els ulls acostumats a la foscor, vaig poder comprovar que la que en altre temps havia estat impol·luta rojigualda, ara estava enviscada de dalt a baix amb les crostes marronenques de cent merdes diverses. Tot fent equilibris, vaig haver de pujar-me’n en un pupitre trencat per tal de trobar un raconet que no estiguera emmerdat i aplicar-me’l a l’entrecuix tot vencent un dolorosa barrreja de repugnància i culpa. Al tornar a classe no vaig gosar mirar don Miguel, per si d’alguna manera se’ podia haver quedat reflectida la marca del pecat en la cara.






Fa uns anys, l’Institut Lluís Simarro em va oferir la possibilitat de publicar una conte en la seua excel·lent col·lecció literària i artística. Llavors vaig triar “El sostre de Palla”, una història basada en fets reals que m’havien explicat de viva veu els seus protagonistes. Els temps de la segona República foren d’una gran esperança, frustrada tràgicament per la Guerra Civil Espanyola. Durant tot el franquisme, les històries republicanes estaven totalment prohibides, i per molts anys ningú no gosava recordar-les, si més no, en veu alta. L’arribada de la democràcia ens permeté recuperar una part important de la memòria d’aquella època. La coneixença de don Vicent Calpe i la trobada amb els seus antics alumnes, seixanta-un anys després, ha estat un dels fets més emotius que mai he viscut, i la publicació de la crònica que en vaig fer, una de les majors satisfaccions personals.
Per si no n’hi havia prou, ara l’institut Simarro, en el seu aniversari, em dóna una nova oportunitat d’explicar històries: la meua més gran afecció. I com que sóc mestre (quina gran paraula), m’he decidit per seguir parlant de l’escola. Ara, però, de la meua, de la de l’època de Franco. Ja sé que no hi ha comparació. La història d’ El Sostre de Palla és impressionant, gairebé sublim (i no exagere). La de la nostra escola de postguerra tardana era, per contra, vulgar i trista. O almenys això pensava jo fins que m’he posat a escriure-la. Durant aquests dies, recordant la meua pròpia vida, m’he adonat que potser hi ha èpoques roïns per als pobles i les nacions, però les persones som capaces de sobreposar-nos a totes les circumstàncies i de superar totes les adversitats fent que cada moment de la vida valga la pena de ser viscut, i, doncs, recordat i explicat. Per a mi ha estat un autèntic plaer recuperar una part de la memòria de la infantesa. Si algú, en llegir aquestes ratlles hi troba ni que siga l’excusa per a esbossar un somriure, la satisfacció serà completa. Per això, per haver-me donat aquesta segona oportunitat, vull acabar mostrant el meu agraïment als professors, els treballadors i els alumnes del Simarro. I també els vull agrair la tasca inestimable que han fet durant tots aquests anys i la que, sens dubte, continuaran fent durant molts més al servei de la cultura del nostre país i de l’educació de la nostra gent.
Moltes gràcies.

QUI DEIA QUE ALS ALUMNES NO ELS AGRADAVA LLEGIR?


Un bon dia, un professor de llengua de l’institut on treballe em demanà l’opinió sobre una idea que li havia passat pel cap: proposar als alumnes de tercer d’ESO d’un curs especial la lectura del meu llibre “Pell de pruna”, premi de literatura eròtica de la Vall d’Albaida de l’any 2007. Al principi em va sobtar una miqueta, però quan m’explicà els seus motius vaig començar a pensar que potser la cosa no era tan foradada com poguera paréixer a primera vista. La realitat, m'explicà, és que a aquests alumnes els costa Déu i ajuda llegir qualsevol cosa de més d’una pàgina. De fet, em deia el professor, durant tot el curs no havia aconseguit interessar-los per cap lectura i ja començava a estar convençut que fer-los llegir un llibre sencer seria simplement impossible. Llavors se li va acudir la idea de “Pell de pruna”. Com que aquesta mena d’experiment tenia un cer risc, se li va acudir una solució que de tan senzilla és genial: demanaria permís als pares. I cap ni un no hi va trobar inconvenient. Quan les xicotes i els xicots s’havien llegit la novel·la, Moisés em demanà si no aniria a parlar amb ells. Li vaig dir que per a mi seria un plaer. Hi vaig anar i em vaig sotmetre a les seues preguntes. Ho vaig passar realment bé, i em sembla que ells també. Per a un professor no hi ha res més bonic que raonar amb els alumnes i per a un escriptor, rés més agradós que escoltar les opinions dels seus lectors. En vaig eixir tan content que li vaig demanar al professor si no em faria unes paraules explicant-me l’experiència. I ho ha fet tan bé que ara li he demanat permís per reproduir-les en el meu blog.


Gràcies M.


Vet-les ací:

Llegírem “Pell de pruna”

Tot comença, com sempre en l’ensenyament actual, amb un “almenys”: “si almenys serveix perquè òbriguen un llibre...”, “si amb això almenys s’enganxen a alguna cosa escrita...”. Però no, no sols per això: hi havia també el motiu egoista del professor que vol sentir-se mínimament transgressor i atrevit. Amb això i una ratafila de permisos orals i escrits, es proposa als alumnes que lligen “Pell de pruna”, l’última novel·la eròtica del Joan Olivares ... i van i la lligen. I va i els agrada. I va i tota la metodologia emprada fins ara, en l’antítesi dels nous estils d’aprenentatge (un sol llibre triat pel professor, un termini per llegir, un examen al final...), funciona.
I esdevé la màgia de la lectura: “Per on aneu?” – “Jo ja l’he acabat; me l’he de tornar a llegir perquè no se m’oblide.” – “Ei, ei, jo ahir vaig llegir a casa.” – “Jo no he entés res del primer capítol” – Què vol dir això dels “dos mulatosss”? – “Eixe és un llibre porno, eh?” – “Jo no el puc llegir que me l’han agafat dos amics i se l’estan llegint ells”. I dius que anem a llegir, però en veu alta. I lliges. I dramatitzes una mica. I notes com t’escolten. I el seu silenci t’acarícia. I tal vegada no ho entenen tot, però el mateix so de les paraules, que caminen darrere d’una història que intueixen, embolicades en aquell silenci, els atrapa i fa que es concentren. Com si la tibantor dels pits d’Efigènia tibara les seues ments, alhora que les altres parts del seu cos.
I dius ja n’hi ha prou per avui i en demanen més. Per a l’endemà els ordenes que han de llegir tres capítols. Els lligen (no tots, és clar, no tot). Els commines a llegir ara en silenci, i pel seu compte. Ho fan. Els observes. Silenci. Algú comença a somriure, a somriure tímidament, perquè no s’adone ningú. “Què és això de la “portella prohibida”?”. Quasi puc escoltar el soroll d’una fotocopiadora que s’engega. I sona la música i han de deixar de llegir. Algú, però, no fa cas. Algú altre es queixa: “Caguendéu! Ara que anava a tirar-se-la.”
I poses tota la teua il·lusió en un examen divertit, “Explica què ocorre amb Carme i el mòbil de Silveri.”, “Explica la relació que hi ha entre Silveri, un aparell vibrador i l’hospital”. I pràcticament la meitat de la classe el suspén. I els interrogues amb la mirada. I t’interrogues: “Almenys...”

diumenge, 21 de juny del 2009

dijous, 18 de juny del 2009

SAFANÒRIA


Aquest escritet el vaig enviar fa uns dies a Migjorn, el grup de filologia que coordina Eugeni Reig.



M'ha vingut a la memòria un cas que ens va passar fa un temps. No té molt de filològic, però és graciós.Resulta que tenim un hotelet i quan ve un client li hem de fer una fitxa i enviar-la per Internet a la Guardia Civil. Doncs un dia ve una xicona, la inscrivim i enviem la fitxa. I al cap d'una estona teníem una parella de guàrdies a casa. Ens demanaren molt amablement si podien parlar amb la clienta. Li ho traslladem, i ella, una mica espantada, diu que sí. Es tancaren en recepció i s'hi estigueren més d'un quart d'hora. Ens començàvem a posar nerviosos. Finalment, n'eixiren i els guàrdies s'acomiadaren, també amablement. No vam poder evitar de demanar-li a la nostra clienta si no ens podria explicar el cas. Podia i volia, la xica. I ens diu que un dia que anava a visitar la família al seu poble (Oliva, crec que era), va aparcar el cotxe en lloc prohibit (diu que eren festes i tothom hi aparcava malament), i quan torna al cotxe es troba un municipal que li posava multa. Ella li diu que només s'havia estat una estona. Ell, que ni una estona ni res. Ella, que estava tot ple de cotxes mal aparcats. Ell, que això no era problema seu. Ella, que vinga, home, que total ja se n'anava. Ell que no baixa del burro. Ella que s'enrabia i li diu safanòria. I ell que s'ofén i li lliura el paperet de la multa.Però es veu que l'home no n'ha quedat prou satisfet i denuncia el cas al jutge: ofensa a l'autoritat. I el jutge li envia una citació a la xica. Però ella ha canviat d'adreça i no la troben. I el jutge en decreta la recerca. I la trobada es fa efectiva a casa nostra. I ja s'ha acabat. Però com això que passa amb les cireres, ara em ve al cap que l'altre dia, parlava amb Màrius Serra de tubercles (dinàvem a un restaurant de Llutxent). Hi havia pastanaga a l'amanida i em demanà com li déiem. Li vaig dir que carlota, però que pastanaga (pastenaga), no m'era un nom desconegut perquè ací hi ha una planta silvestre que es diu així. Ell em digué que es pensava que li déiem safanòria. I li vaig que la safanòria era un altre tubercle, paregut però de color morat. Em va dir que aquest no el coneixia. Jo em pensava que la safanòria (morada) era coneguda a tot arreu, però es veu que no. Ara em pregunte si el jutge que va ordenar la recerca de la nostra clienta ho devia saber, què era una safanòria i què era ser un safanòria...

SENSIBILITATS


En poc de temps, m’han arribat dos missatges explicant-me les diferències entre el valencià i el castellà. És molt probable que els conegueu perquè són d’aquells que fa temps que circulen per la xarxa. De fet jo ja els coneixia, però l’altre dia mentre en llegia un, encara tenia ben viva la memòria de l’altre, i vaig pensar que era molt il·lustratiu llegir-los seguidets. I després, meditar-hi en calma, perquè cadascun, ens agrade o no, amaga una realitat amb la qual convivim cada dia.


PRIMERA PART


VOCABULARIO VALENCIÀ-CASTELLANO


IEEE! : hola.

AU: Adiós

MONE / NEMON: vámonos.

MECAGUEN-LA FIGA TA TIA :

Discrepo de su opinión, estoy bastante en desacuerdo / Saludo a un conocido que hace tiempo que no ve.

MECAGUENLAMAREQUELAPARIT-ALFILLDEPUTAIXE : discrepo con su punto de vista, y/o con la acción (muchas veces relcionada con la conducción) que acaba de realizar.

VES A FER LA MÀ: Aleje su sombrilla un poco de mi toalla que me hace sombra, gracias.
IEEEEEEEP FILL DE PUTA, A ON VAS?: saludo a un conocido

NEM A FER-MO'N UNA: Me voy a tomar una cervecita

CHE, SERÀ PER DINERS COLLONS: Variante de 'xe, això ho pague jo'.

A RAS DE FIGA : Minifalda

RINCHOPARRÚS: Falda aún más pequeña que la minifalda

PER COLLONS: Necesariamente, por necesidad.

VES I GITA'T: no digas tonterias.

SI LA VISTA NO M´ANGANYA, PORTE UNA BONA CASTANYA: referente al estado de embriaguez

NYÀS! : cuando le das algo a alguien (emplear la expresión mientras se lo dais)

MESINFOT: no me importa demasiado

MENINFOTS: Habitantes de la terreta, nativos.

SANGONERETA: chupa tintas, tragón

AMOLLAR: Soltar donde se pueda, dejar caer.

FIGAMOLLA: Llorona

PANFIGOL: Persona tranquila

SUMBALI: Echar a correr / pegarle a alguien.

LLUNT : lejos

MOLT LLUNT : muy lejos

A FER LA MÀ : muy muy lejos

AUSAES, 'GONIA QUE DONES! : No acaba de caerme bien usted.

T'AGÜELA QUAN PIXA FA CLOTET?: Ya vale con el cachondeo, gracias.

PIXES ALT I FAS CLOTET : Alto de miras

LA FIGA TA TIA ROSSEGA KIKOS: La hermana de tu madre tiene mal humor.

TINC EL PIU ENCÉS EN FLAMES: Cariño, esta noche vamos a tener relaciones.

TIRA MÉS QUE UN PÈL DE FIGA Q' UNA MAROMA DE BARCO: lo que consigue una mujer no lo consigue nadie

FARDACHO / SARVACHO: bicho grande

VALENCIANOTA: mujer que le gusta todo lo relacionado con Valencia.

AMARRAELPONIIIII / AGARRALI EL MORRO A LA BURRA: tranquilizateeeee!

VAIG COM CAGALLÓ PER SEQUIA: Ir sin rumbo fijo.

ALÇA EL RABO, PERDIGOT: Espavílate, vamos.

SI T´ARREE UNA NYESPLA VORÀS: Amenaza

AGARRA'T QUE VE (CURVA): La vamos a liar

AÇÒ ES MEL DE ROMER: Que es muy bueno-bonito

A CAGAR A L'HORT: Vete, fuera de aquí.

AMAGUEUSE LES CARTERES: Llegada de alguien inesperado

ME CAGUEN (DEU/ DÉNIA/ DEN / LA FIGUERETA / L'HÒSTIA) : Expresión de multiples aplicaciones según estado de ánimo.

LA MARE QUE VA...: Exclamación

CAP DE SURO: Cabezón, tonto, bobalicón

LA FIGA EM FA PALMES: Guapo, me gustas.

HI HA MÉS DIES QUE LLONGANISES: Aún queda tiempo

VAS A LA MAR I NO TROBES AIGUA: Despistado

CHÈ! VES I TOCA'T EL COLLONS: Hágame el favor de no molestar.

ANIMAL DE SÈQUIA: Bruto

COM SI CAGARES, PERÒ PA CA DINS: eso es una tonteria//imposible

CHE, DE VERES, COM SI MENJARES PERES I LES CAGARES SENCERES: de verdad de la buena

AIXÒ ES BUFAR EN CALDO GELAT: no tiene usted nada que hacer en el asunto

TAPEROT: Tonto

ME CAGUE EN LA MARE QUEM VA PARIR: Caramba!

AH! REDEU: Madre mía

CHÉ QUE BÒ: Me gusta.

AÇÒ? AÇÒ?? AÇÒ ES MASSA,TU: qué barbaridad!

TÚ NI TENS VERGONYA NI LA CONEIXES: Es usted un poco madrileño, caramba.

CHÈ, VES I TIRA A FER LA MÀ!! : Vuélvase usted, gracias.

NI CHICHA NI LLIMONÀ: no servir para nada o poca cosa

TINDRE POCA ESPENTA: no tener iniciativa

TOT PER L'AIRE: Caracoles!! Caramba!

TIRALIIII: Continue usted

JUGUA, JUGUA I VORÀS...: Aplicable a multitud de situciones, sule terminar con ' L'hòstia que t´emportes'

COLLONS: Testículos. Generalmente se usa para todo, al comenzar o terminar la frase puede variar el significado de la misma.

MENGES MÉS QUE EL TIO SANGONERA (QUE VA MORIR DE UNA FARTERA): Come usted mucho.

A MANTA! : en cantidad...

BORINOT: Torpe, bruto.

AU CACAU: Hasta luego Lucas

EIXE ES UN SANGUANGO: ese es un desgraciado

SI TE PEGUE UNA BORINÀ ET REVENTE COM UNA MANGRANA : ¿Puede usted dejar de molestarme?

MA QUEEE ERES..., MA' QUEEEE T'AGRÀ ..: Hay que ver, hay que ver...(expresión de reproche)

HA PEGAT UN ESCLAFLIT : ha explotado.

FUIG DEL MIG HÒSTIAAAA: apartate por favor...

QUINA FOTRACÀ : Caramba, cuanta cantidad

CHEEE VAAA, CHÈ : venga, va


SEGONA PART


Per a llegir-ho amb calma...


Vaig a mostrar-vos en que es diferencia el castellà del valencià, perque les diferències son més que les pròpies traduccions de les paraules:


Ells diuen “perro viejo” allà on nosaltres diem “gat vell”.


La sort màxima de la rifa és un masculí “el gordo”, allà, i un femení, “la grossa”, ací.


De la dona de Sant Josep els castellans destaquen que siga “ Virgen” i nosaltres que siga “Mare de Déu”.


Ells paguen “impuestos”, que ve d’“imponer”, i nosaltres “contribucions” que ve de “contribuir”.


Els castellans desvergonyits ho són del tot, no tenen gens ni mica de vergonya, ja que són uns “sinvergüenzas”, mentre que els corresponents valencians només tenen “poca-vergonya”.


Allà celebren cada any les “Navidades” mentre que aquí amb un sol “Nadal” anual ja en tenim prou, com en tenim prou també amb un “ bon dia” i una “bona nit” cada vint-i-quatre hores, enfront dels seus múltiples “buenos días” i “buenas noches” diaris… per a què tants?


Els castellans parlen d’acabar les coses i els valencians disfrutem de començar-ne de noves. Per a ells el dissabte i el diumenge son el “fin de semana” mentre que nosaltres no l’acabem sino que la comencem amb el “cap de setmana”. El mateix passa amb el “fin de año” o “nochevieja” quan és molt més nou dir el “cap d’any”.


A la meseta es veu que ho donen tot: “dar besos”, “dar un abrazo”, “dar un paseo”, “dar la mano” mentre que els valencians donem més be poc, el que fem es “pegar besets”, “pegar una abraçada”, “pegar una volta” o fins i tot “xocar la mà”.


En canvi, els castellans “dan miedo” mentre que nosaltres ens la creem nosaltres mateix perque “fem por”.


Els castellans no tenen clar si el “almuerzo” es a les 10 del matí o a mig dia… Nosaltres ho tenim ben clar, ja que “esmorcem” a les 10 i “dinem” a migdia.


Allà diuen “¡oiga!” quan ací filem mes prim amb un “escolta!”


Dels genitals femenins, allà en diuen vulgarment “almeja” i aquí “figa”, mots que designen dues realitats tan diferents com és un mol·lusc salat, aspre, dur, grisenc i difícil d’obrir, en un cas, i, en l’altre, un fruit dolç, sucós, suau, rogenc i de tacte agradable i fàcil.


Fins i tot més paraules que tenen sempre son masculines per a designar allò tan femení: “el chocho”, “el chomino”, “el coño” quan els valencians no son tan masclistes com ells: “la figa”, “la parrusa”, “la petxina” o “la clotxina”.


Mentre ells “hablan” i ací “raonem”, és a dir, tractem de buscar la raó, encara que moltes voltes sense èxit.


A les festes ells tiren “petardos” mentre que nosaltres “masclets”… la veritat és que és prou diferent ser un “mascle” que ser un “petardo”, no creus?


I les nostres expressions sense traducció… Hi ha molts castellans que tracten de traduir la nostra multi-expressió “ fer la mà”, perque a “fer la mà” podem enviar a algún pessat, indicar que alguna cosa està molt lluny, quan alguna cosa ja no ens importa pues soltem un simple “ a fer la mà” i ens desentenem, quan alguna cosa és complicada és un “fer la mà” i quan es masturbem també “fem la mà”. Per mi se’n poden anar a fer la mà els que vulguen traduir esta expressió, i és més: “me s’infot” el que pensen.


Tota una concepció del món, s’endevina darrere cada mot d’una llengua, perquè la llengua és l’expressió d’un comportament col· lectiu, d’una psicologia diferent, ni millor ni pitjor que altres. No es tracta, en conseqüència, de traduir només, sinó d’entendre.Per això, tots els qui han canviat de llengua a casa, al carrer, al treball, no únicament canvien de llengua. També canvien de punt de vista…

dilluns, 8 de juny del 2009

diumenge, 7 de juny del 2009

A PESAR DE TOT LA LLUNA PLENA HA EIXIT AQUESTA NIT


Per si algú es pensava que això de la victòria de la dreta era una gran catàstrofe, doncs ací teniu la prova que no. La lluna plena ha eixit aquesta nit a l'hora que li tocava. Ací la podeu vore tramuntant el Benicadell.

BER-RUS-CONI ZAPLACAMPS I FABLASCO


Si diem que sempre hi ha hagut polítics corruptes –i fusters, mestres, capellans, obrers, advocats, reis...–, no descobrim Catarroja. Que ara n’hi ha per a parar un carro, també ho sap tot lo món. I no és que ens agrade, però la vida ens ensenya que la naturalesa humana és corruptible, i, si volem sobreviure, ens hem d’avesar a conviure amb l’abjecció. Si pretenguérem una societat pulcra i virtuosa, tota d’ànimes angelicals, ens desesperaríem i fins i tot acabaríem per rebutjar-nos a nosaltres mateixos: “qui estiga lliure de pecat, que llance la primera pedra”, que deia aquell que clavaren en la creu.
Davant la hipocresia, la mentida, la prepotència, la mala fe, l’analfabetisme manifestos d’alguns dels nostres polítics, semblaria natural que ens vingueren desigs irrefrenables de sollevar-nos. Si no ho fem és, probablement, perquè cada matí quan obrim la nevera, encara la trobem relativament plena, i amb l’estómac satisfet, tot es fa més suportable.
Ara bé, una cosa és acceptar que la corrupció forma part del joc, fins i tot resignar-s’hi amb aquella cantilena que la democràcia és “el menys roín de tots els sistemes coneguts”, i un altra és que aquesta mena de delinqüència organitzada esdevinga un model admirat per les majories, digne de ser exalçat i imitat. I aquesta trista conclusió és l’única que se m’acut quan observe que pobles admirables com l’italià voten en massa un delinqüent com Berlusconi.
Per una altra banda, però, he de confessar que hi ha quelcom en tot aquest afer que em consola. En moments de gran desencant, havia arribat a pensar que els valencians devíem ser el poble més innocent del món, més fàcil d'entabanar i manipular. ¿De quina altra manera podíem explicar, per exemple, que una gran ciutat com Xàtiva, amb tota la seua història, podia votar per un alcalde prepotent, groller i gairebé analfabet? ¿Com es podria, si no, explicar que els valencians votem perquè ens governen uns senyors que declaren públicament voler-se enriquir-se de la política o col·locar els amics, i que menyspreen el tret fonamentalment de la nostra cultura, que és la llengua?
No és que vulga traure la conclusió que els italians amb el seu Berlusconi són més estúpids que els valencians amb els nostres Berlusconiets. Això segurament ho deuen pensar ells, que tan sovint se’ns burlen en la cara i ens insulten sense embuts. La conclusió que trac és una altra. Si un personatge tan infaust com Berlusconiot és capaç d’entabanar un país tan admirable com Itàlia (que més tard o més prompte s’acabarà adonant de l’engany i se’n sortirà), llavors (o aleshores, si ho prefereix el senyor Rus), als valencians encara ens queden esperances, moltes esperances, de recuperar la dignitat perduda en els darrers anys.

dissabte, 6 de juny del 2009

LLIBRES

He fet una repassadeta per Internet i he trobat cosetes sobre Pell de pruna i Pana negra.
Vet-les ací:

Al CEIP Pla de l’Ametller de Banyoles, han proposat Pell de pruna com a llibre de lectura. Alguns dels participants han deixat ací les seues opinions:
http://pladelametller.wordpress.com/2009/04/27/lectura-per-adults/#comments

Manel Alonso, ha parlat de Pana Negra al seu blog: un amic.
http://manelalonso.blogspot.com/2009/05/pana-negra.html?showComment=1242403620000

Aquest comentari d'en Sergi també m'ha agradat.
http://sergicarrasca.blogspot.com/2009/01/vestit-de-pana-negra.html

L'article de Juli Capilla a la revista Lletres, ja fa temps que havia eixit, però això no li lleva valor
http://dglab.cult.gva.es/Libro/revista-lletres/Numero22secciones/narrativa.pdf

dissabte, 9 de maig del 2009


Publicat en el suplement de cultura del diari AVUI dissabte 9 de maig del 2009


Motacions


per Màrius Serra

Renadiu?


Visito Otos, a la Vall d'Albaida. El físic i novel·lista Joan Olivares ha sembrat el seu preciós poblet amb molts rellotges de sol dissenyats per artistes tan prominents com Andreu Alfaro. Als jardins del Palau del Marquès de Sant Josep, actual seu de l'Ajuntament de la vila, hi ha un curiós artefacte solar que acompanya la pedra de Basset. Es va inaugurar ara fa dos anys, pel tercer centenari de la batalla d'Almansa, el 25 d'abril de 2007. L'artefacte està disposat de tal manera que cada 25 d'abril l'ombra cobreix les quatre barres de l'ensenya valenciana. La força simbòlica d'aquest joc d'ombres es complementa amb una llegenda que m'intriga: “25 d'abril de 1707-2007, 300 anys de renadiu”. Renadiu? Joan Olivares me n'aclareix el sentit: “la paraula renadiu l'empraven els llauradors per a referir-se als cultius que naixien espontàniament i creixien sense conreu a partir de les llavors que havien quedat en el camp de la collita de l'any anterior”. La veritat és que resulta un terme ben ajustat per explicar la pervivència de la cultura catalana en molts indrets del territori ignot que solíem anomenar Països Catalans. Tornem-hi?

dimarts, 28 d’abril del 2009

Dos nous rellotges a Ca les Senyoretes



Aquesta setmana hem estrenat dos nous rellotges. El primer es diu analemàtic i ja n'havíem fet un d'aquest estil al Palomar. En aquell vam posar la frase "Quaerendum in te ipso est" a manera d'explicació. Això vol dir: "el que busques està en tu mateix", i ens indica que som nosaltres, amb el nostre propi cos els qui hem de fer de gnòmon, busca o estil, és a dir de vareta que fa ombra. L'altre és un rellotge horitzontal clàssic que marca l'hora i la data.


diumenge, 19 d’abril del 2009

la pedra de Basset


A primeries del s. XX, hi havia a la plaça del meu poble una pedra que els llauradors feien servir per a seure o picar espart en les hores de lleure. Un vell que portaven a l'asil va demanar al seu fill de seure per darrera vegada sobre la pedra. El jove hi va accedir i l'ancià i li explicà que anys arrere, ell també havia deixat que són pare s'hi asseguera una estona abans d'abandonar per sempre més el seu poble. Naturalment, el fill va decidir tallar la cadena i no va dur son pare a l'hospici.
Aquella pedra tenia un nom: la Pedra de Basset, i quan la meua sogra m'ho explicava, només faltaven uns mesos per al 300 aniversari de la Batalla d’Almansa. La història m'havia agradat, però el nom de la pedra em féu saltar l'alarma: que aquell Basset de la pedra no tindria res a veure amb el famós general austracista? Ningú no m'ho podria confirmar, és clar, però tampoc no em feia falta. La relació s'havia produït en el mateix instant en què jo l’havia imaginada. I vaig proposar a l’Ajuntament de fer una nova pedra de Basset: aprofitar el moment, la descoberta, la casualitat i la voluntat per a fer dues coses alhora: retre homenatge als nostres avantpassats amb una referència a la seua faena quotidiana de picar espart i recordar aquell moment decisiu de la nostra història com a valencians.
I vet ací que vam fer una nova pedra de Basset. Gravàrem en una de les seues cares un dibuix de la massa i el piló de picar espart, i en l’altra una llegenda que diu: 25 d’abril 1707-2007 300 anys de renadiu. La paraula renadiu l’empraven els llauradors d'ans per a referir-se als cultius que naixien espontàniament i creixien sense conreu a partir de les llavors que havien quedat en el camp de la collita de l’any anterior, i ens va paréixer que definia molt bé el cas de la nostra llengua i la nostra cultura en aquests darreres 300 anys.
Com que tot açò se situa a Otos, vam voler que la pedra de Basset tinguera també quelcom màgic, com tenen els rellotges de sol. I vet ací que el dia 25 d’abril, una ombra que ha avançat durant tot l'any cobreix les quatre barres de l'ensenya valenciana durant tot el dia.
Aquest 25 d’abril, a les 8 de la vesprada, farem una visita a la Pedra de Basset i hi retrem homenatge a Joan Baptista Basset, els maulets i tots els valencians que s'estimen la terra. La pedra de Basset està instal·lada a l’Ajuntament d’Otos, al jardí del palau del Marqués de sant Josep, i forma part de la ruta de rellotges solars.

dimarts, 14 d’abril del 2009

Salvador Borràs


Enguany es compleixen cent-un anys del naixement de Salvador Borràs i Renart. El tio Cullerot, com tothom el coneixia a Otos, va ser durant molts anys cronista oficial del poble, i els seus articles en el programa de festes constituïen l'única llumeta enmig de la foscor d'incultura i mediocritat en què ens tenia sumits el franquisme. Salvador no va parar mai d'escriure sobre els seus dos amors: Cullera i Otos i les seus dues pàtries: la terra i la música. Als noranta anys encara marejava la ploma amb un entusiasme i una dedicació envejables.

Quan publicà el llibre: A l'ombra del Benicadell, narracions i contes de la Vall d'Albaida, em van encarregar que el presentara davant dels alumnes de l'Institut d'Albaida. Ja tenia més de 90 anys, però se'ls va ficar a la butxaca amb quatre paraules. En la presentació, se'm va acudir de fer una comparació entre l'edat dels alumnes i la seua. Qui penseu que és més jove?, els vaig demanar. I, naturalment, em respongueren que ells. Els vaig dir estaven enganyats, que el més jove era Salvador... perquè si ser jove és tenir il·lusió, tenir espenta, tenir ganes de viure... llavors Salvador feia més de noranta anys que era jove i ells, tirant per dalt, només en feia quinze o setze. Van riure pensant que era un acudit, una broma, però no ho era, era una realitat. Quant que m'agradaria arribar algun dia a ser tan jove com ell, i no em referisc a passar dels noranta.

Aquell dia, quan vaig arribar a casa, li vaig explicar a Assumpció la presentació i la idea de la comparació entre la joventut de Salvador i la dels meus alumnes. N'havia quedat satisfet i ai la vanitat... Però ella, tan discreta com sempre, em contestà:

A clar, ja ho entenc. Per això a pesar dels seus noranta anys continua sent cullerot i encara no s'ha fet granota.

I em vaig llevar el barret.


Feliç cent-unari. Salvador Borràs. Cullerot etern.

dilluns, 13 d’abril del 2009

dissabte, 21 de març del 2009

primavera


Ahir a les 11:44 va nàixer la primavera . En la foto podeu contemplar el moment exacte del feliç esdeveniment. Eren poc més de les deu i mitja de sol i l'astre rei feia una mica més de quatre hores i mitja que havia eixit.

dimecres, 18 de març del 2009

errare humanum est

A voltes no és fàcil dir el que es pensa. D'altres vegades no es pensa prou bé el que es diu. Ara no sé ben bé què és el que em va passar ahir, però alguna d'aquestes dues coses devia ser. Ho dic perquè dels comentaris, poquets però clars, he tret la impressió que no m'entenia ningú. I quan no t'entenen, t'ho has de fer mirar. Doncs això, m'ho faré mirar. Al capdavall, només volia dir que mos passarem la vida discutint del nom quan, tots ho sabem, no és aquest el problema. És a dir que aquells que pensen que amb un canvi de nom solucionaríem alguna cosa és que són molt ingenus o que no ho són gens ni miqueta... en fi, ho deixarem ací perquè un es posa a estirar del fil i quan s'adona s'ha fet un "traje"... veus, ja ho deia jo (amb permís d'Ortifus).



Bé, com que hui no tinc més ganes de ficar la pota, només diré que he anat a passejar per la muntanya fins al castellet de Carrícola amb el meu fill, Bernat. Hem fet unes plantetes per al seu herbari i unes fotos de record de les obres del castellet. També hem parlat amb els obrers. Mos han dit que no fan només obres de consolidació, sinó de reconstrucció. És a dir, que d'ací quatre dies tindrem el castellet de Carrícola novet de trinca.





Diumenge passat també vaig anar a passejar. Aquesta vegada pels camins del terme. Vaig acostar-me a uns bancalets que eren del meu avi al terme de Bèlgida i quan estava a punt d'arribar, em trobe, allà on abans hi havia un camí de terra gairebé intransitable, amb un carretera asfaltada com si fóra una avinguda de la capital i amb les cunetes rematades amb uns murets de pedra viva que farien l'enveja dels xalets més luxosos d'Ontinyent. Em vaig quedar de pedra. Allò devia haver costat una fortuna i que jo sapiera, aquell cami no conduïa enlloc. Naturalent, per una banda venia de Bèlgida, però per l'altra no tenia ni idea d'on devia anar a parar. De manera que el vaig resseguir a vore a on em duia. Doncs a cosa d'uns tres-cents metres més o menys el camí s'acabava i en pau. A hores d'ara encara li pegue voltes al possible trellat d'aquella despesa impressionant. Mos haurem d'esperar una temporada a vore qui es fa el xalet per allí. Potser algú dirà que sóc malpensat, però de precedents no en falten... i hui ja no dic res més que encara la cagaré.



Al final del camí asfaltat hi havia un bancal de pruneres velles en flor. Hi vaig fer un grapat de fotos i ací en pose una. Més bonic això que no el camí.


dimarts, 17 de març del 2009

LA QUARTA VIA O EMBOLICA QUE FA FORT




Després d’haver llegit tots els articles sobre la renovellada polèmica del nom de la llengua, se m’acut una solució que, en l’improbable cas que s’arribara a aplicar, potser ens permetria estar en pau durant una bona temporada: que els de la primera via (catalanistes, per entendre’ns) es comprometen a fer que la Universitat de València i l’Institut d’Estudis Catalans reconeguen el nom “llengua valenciana” al costat del de “llengua catalana”; i que els de la tercer via (protoblaveros, per entendre’ns) es comprometen a fer que el govern valencià i l'Acadèmia reconeguen la unitat de la llengua catalana i accepten la doble denominació. El dia que qualsevol de les dues vies aconseguisca l'objectiu corresponent, recomencem la polèmica o la donem per acabada. Mentrestant treballem tant com puguem per la llengua i deixem-nos de polèmiques estèril, juís sumaríssims i dogmes de fe. Si no vaig errat, l’única cosa certa en aquest moment és que la combinació de les dues vies és nefasta per al present i el futur de la llengua, però ningú no sap què passaria si qualsevol de les dues desapareguera en favor de l’altra. Per més que alguns, com ara jo, puguem tindre la nostra opinió particular.

dimarts, 10 de febrer del 2009

Mr. Martine Luther


Fa uns mesos em va arribar un e-mail d’un senyor anglés de nom Martín Luther. Em demanava un pressupost per a tres habitacions durant una setmana (del 20 al 27 de març). De seguida li vaig contestar que la cosa pujava 1200 euros. Al poc de temps en digué que estava d’acord i que m’enviaria un taló. Uns dies després, em tornà a escriure i em digué que el taló que m’enviaria seria d’ 11.000 euros i no de 1200, perquè l’agència logística que els ho pagava tot (es tractava d’un viatge d’estudis) només podia fer un taló pel total del pressupost. Al final hi afegia que més avant em donaria instruccions sobre el que s’havia de fer amb els diners sobrants. Jo li vaig dir que d’acord.
El vaig rebre fa uns dies per un valor de 9.600 lliure,11.000 euros si fa no fa, i li ho vaig fer saber de seguida. Em contestà que ara havia d’anar al banc i cobrar-lo, i després avisar-lo que ja tenia els diners. Com que el meu cunyat treballa a un banc, vaig aprofitar que em venia a fer una visita i em vaig estalviar el viatge. Quan li a explicava el cas, em feia males cares. De seguida que vaig acabar m’informà que això era una estafa. Si anava a cobrar-lo un banc on tinguera un compte obert, me’l pagarien de seguida, però si després el xec no tenia fons, em farien tornar els diners i, a més, em carregarien totes les despeses. Li vaig demanar que pasaria si anava a cobrar-lo al banc nominal del taló (Barclays bank), i em digué que segurament no podrien fer res tampoc, però que tal vegada els interessaria saber que un client feia trampes amb talons del seu banc.
Com que tenia moltes ganes de seguir la broma fins al final, aquest mateix matí he trucat a la sucursal de Barclays d’Ontinyent. He explicat a l'empleat que m'ha atés que tenia el taló i li he demanat si em podia confirmar si era bo. M’ha dit que no perquè Barclays d’Espanya no té accés als fitxers de Barclays d’Anglaterra. Li he dit si me'l podien pagar i m’ha dit que hauria d’obrir-hi un compte i que encara així me’l podien retornar dins d’un any de termini.
Llavors li he explicat tota la història i la meua sospita que això era un frau. Al senyor que m’ha atés també li ho ha paregut. Li he preguntat si no els interessava informació sobre el cas, perquè –segons la meua opinió– no devia ser bo per al banc que un client fera servir el seu nom i els seus talons per anar engalifant pobres ignorants pel món. En aquell moment l’home s’ha adonat que uns clients el reclamaven amb urgència i m’ha demanat si no podríem continuar parlant-ne en un altre moment. Li he dit que sí i m’ha penjat.
He pensat que era una llàstima, que ja s’haguera acabat tot, però tot seguit he obert el correu electrònic i he enviat un e-mail a l’anglés dient-li que ja havia cobrat els diners. Unes hores després, ha sonat el telèfon i l’ha agafat la meua filla. Ha fet cara de pomes agres i me l’ha passat. Era el senyor Martine Luther, que em reclamava. L’he saludat i de seguida ha començat a parlar-me, en anglés, naturalment. Al principi no li n’agafava una, després he pogut entendre que havia rebut el meu missatge dient-li que havia cobrat els diners i em volia donar instruccions. Com he pogut li he dit que no aconseguia entendre’l i que era millor que m’enviara les instruccions per correu, així les podria estudiar amb calma.
Fa una estona he rebut el seu correu. Em demana que ingresse els diners sobrants en un compte de Caixa Catalunya. I ara sí que ja no sé per a on pegar. Done per acabada la història o toque a Caixa Catalunya i els explique que tenen un client que hi ingressa els diners procedents d’estafes?Espere suggeriments.

dilluns, 9 de febrer del 2009

Comença la temporada dels espàrecs



No es per fer goleta ni res, però hui he fet el primer manoll interessant d'espàrecs de la temporada. Concretament 214 tendríssims exemplars: els que veieu en la foto. Li n'he dut uns quants a la tia Maria i amb la resta hem fet una truita amb ouets de casa. No cal que diga com estava. Amb la saó que té la terra, la temporada es presenta prometedora.
La foto del Benicadell està feta des del barranc on he fet els espàrecs. La de la Vall la vaig fer ahir des del camí del castell de Carbonera.

dissabte, 24 de gener del 2009

Maria Lluïsa, ton pare ha vingut.


He llegit al diari això de l’atemptat contra la seu d’ERPV i l’associació juvenil de Mislata. I m’ha saltat l’alarma: osti, tu, un atemptat a ca nostra, quina por! Però de seguida he pensat que no havia de patir perquè açò és una democràcia com Déu mana, i es manifestaran totes les associacions de víctimes del terrorisme, i el govern valencià farà un comunicat de condemna, i el d’Espanya, i el PP, i el PSOE, i Ciutadans, i UPD. I a Canal 9 dedicaran el vint per cent del telediari (ja sé que l’altre 80 és per al futbol, i molt bé que em pareix, xica) a informar els ciutadans i les ciutadanes. I si hi ha algun partit al parlament que no el condemne, el declararan il·legal. I s’obriran, si més no, dues línies d’investigació. I a la fi, detindran els culpables. I els condemnaran. I els tancaran en una presó que estiga a més de cinc-cents Km. del seu poble... I, mira, ja m’he quedat més tranquil.

NOTA: després d’escriure això de dalt, he mirat el diari a Internet i ja no he trobat la notícia en portada. No ho dic per res, només és que no me’n recordava del nom de l’associació de Mislata i per això no l'he pogut posar. Curiosament, les altres notícies del matí no les havien llevades.

divendres, 16 de gener del 2009

POSTA DE SOL


Passejar pel terme en aquesta temporada és un autèntic plaer. Poques vegades s'havien vist, si més no en els darrers trenta o quaranta anys, tans aiguamolls, tantes fontetes i barranconets, tants bassals i regalls, reguerons, sequioles... El soroll dels salts d'aigua, els assuts, i els esgoladors dels barrancs se senten de lluny tot despertant-nos aquella barreja de suspicó i atracció atàvics que sentim els de secà davant l'excés d'aigua. L'olor i la flojor de la terra ens anticipen una primavera esplendorosa com mai. Xalem de debó

Però enmig d'aquesta promesa de la natura, també trobem cosetes que no ens acaben d'agradar. Bancals sencers sembrats de botelles de plàstic, bosses i sacs de totes les classes, xarxes, fils, ferralles, cartutxos i tota mena de deixalles conegudes i sense identificar se t'apareixen com per encanteri en els racons més amagats dels indrets més inaccessibles.
Però la natura és sàvia i forta, i per aquests indrets encara s'acaba imposant en el paisatge, esperem que per molts anys. Les vistes que es poden contemplar als barrancs de l'ombria del Benicadell són impressionants, i si algú no les coneix, no sap el que es perd.

Capficat en la contemplació de tanta meravella, me'n vaig entrar en una raconada d'oliveres antigues i generoses. Era aquell instant màgic en què el sol s'aboca sobre l'horitzó, les ombres s'allarguen fins a l'infinit, el temps s'atura i el món agafa aquell to daurat dels somnis de princesa... com era possible tanta bellesa? Era real o imaginària? Ho estava veien o només ho somiava? Certament, en tots els anys de la meua vida, en tantes i tantes hores a recer de les oliveres, mai no havia contemplat un espectacle igual. A què es devia aquell prodigi? Vaig traure la càmera i ho vaig fotografiar: una, dues, tres... I immediatament hi vaig caure. Els bancals d'oliveres estan arruixats amb herbicides i per davall no hi surt un bri d'herba. Amb tota aquesta pluja, la molsa no troba competència i creix esponerosa, i així que el sol hi fa quatre ullades, canvia el seu color verd per aquest altre daurat que m'enlluerna, m'impressiona

I ara què faig -em pregunte-, m'alegre de l'espectacle o em cague en la mare que va parir tots els herbicides del món? I finalment decidisc que no sóc qui per jutjar res ni ningú, i decidisc continuar fent fotografies: quatre, cinc...